dijous, 31 de desembre de 2009

Bon any

Acaba el 2009 i entrarem a l'any nou amb les campanades de mitjanit. Com cada any si fa no fa. Però aquest 2010 es presenta mogudet. Serà un any de canvis, de retrobaments, d'esperances i il·lusions. També d'incerteses i de projectes engrescadors. Ja tinc ganes de barallar-mi.
Serà l'any de les eleccions autonòmiques que es presenten divertides. Hi ha molta feina a fer a l'agrupació. Serà l'any de la preparació de les municipals del maig del 2011. Aquí sí que la feina serà important. La elaboració d'un bon programa en el que no hi quedi res per explicar i en el que donem solucions als problemes reals que té Santa Coloma, ens ocuparà tot l'any. Quan acabi el 2010 i comenci el 2011 entrarem en campanya i per tant el projecte de les municipals ha d'estar acabat. Lo que deia: il·lusionant i engrescador.
Apa, bon any a tothom.

divendres, 25 de desembre de 2009

El vers

El vers de Nadal.

Sento el fred de la nit i la simbomba fosca.
Aixi el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis que l'empedrat recolza
i els altres que l'avencen tots d'adreça al mercat.

Els de casa a la cuina prop del braser que crema
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna que m'apar lluna plena
i els recullen les plomes i ja enyoren demà.

Demà posats a la taula oblidarem els pobres
- i tan pobres com som- Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora dels postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

Joan Salvat-Papasseit

diumenge, 20 de desembre de 2009

Article d'en Jordi Font

Aquest és un article interessantíssim d'en Jordi Font que va publicar a l'Avui.

Deslleials, traïdors, delinqüents, provocadors, cínics, sectaris, falsaris, venuts, sarsuelers…, són els epítets que la premsa dretana de Madrid ha dedicat a l’editorial conjunt dels diaris catalans. Res de nou: el linxament per tota resposta. És la mateixa rebuda que va merèixer el projecte de nou Estatut, que seguia la via de la legalitat establerta, en contrast amb el “Pla Ibarretxe” i des d’una visió d’Espanya basada en els principis del pacte constituent de 1978.
És l’involucionisme fàctic que exhibeix avui la dreta espanyola -i, amb ella, quatre nostàlgics pretesament d’esquerres- i que resulta una prodigiosa fàbrica d’independentisme en voler desmentir la Constitució com a marc on les nacions que integren Espanya poden desenvolupar-se amb plenitud. Quina és la clau d’aquest despropòsit? Una visceralitat suïcida, que obté resultats antitètics als que persegueix? És possible tanta ineptitud? No, en absolut. Penso que seríem uns passerells si ens ho creguéssim. No estem parlant de “hooligans” curts de gambals, sinó d’estats majors, amb plànols, escaires i compassos sobre la taula, amb un pla d’atac sense improvisacions, que obeeix a una estratègia calculada.
Si és així -i no pot ser d’altra manera-, quin és el càlcul? Aquesta és la pregunta clau. Una pregunta que només té una resposta plausible: valencianitzar Catalunya. És a dir, propiciar la divisió de la societat catalana sobre la base d’exasperar el catalanisme, de precipitar-lo cap a la radicalització, per tal de trencar l’ample consens social on avui recolza -i que ens permet parlar de nació catalana no tan sols mirant al passat sinó també al present i al futur-, de manera que en resti al marge una decisiva franja popular que, degudament exasperada en sentit invers, pugui esdevenir carn de canó de l’espanyolisme involucionista, d’un nou lerrouxisme.
La dreta espanyola, a Catalunya, ha semblat oscil·lar entre aquesta opció (”vidalcuadrisme”) i l’intent de disputar franges de centralitat a CiU, reforçat per la necessitat de pactar-hi en el pla estatal. Aquest intent, però, hauria estat un fenomen episòdic, sota del qual persistiria el vell designi lerrouxista. Aquest, fins avui, havia resultat una via morta, sobretot per l’acció contrària d’unes esquerres especialment fortes, que no van defallir ni tan sols quan el “pujolisme” rampant es permetia distingir entre “bons i mals catalans”, qüestionant la catalanitat que no s’ajustava al seu motlle i negant el catalanisme del socialistes, en greu perjudici del procés de socialització nacional que aquests encarnaven.
Ara, però, som en un altre moment. Les noves immigracions, la crisi econòmica, el ralentiment de l’”ascensor social” i el desgast que pateix la política democràtica ofereixen noves oportunitats. La dreta espanyola ho hauria vist i hauria decidit de jugar fort, amb l’ambició de revertir el camí fet. Vet aquí el quadre de fons (”Baròmetre” de la Generalitat): el 45,3% dels ciutadans se senten més catalans que espanyols (inclosos els que se senten només catalans) i el 51,9% se senten tan catalans com espanyols (inclosos els que se senten més espanyols que catalans i només espanyols). Els primers serien radicalitzables mitjançant la provocació, mentre que els segons podrien sentir-se aliens a la radicalització i ser influïts, en major o menor grau, per una gesticulació de signe contrari. No són els nombres del País Valencià, però els efectes podrien ser devastadors per al catalanisme i per a Catalunya.
El catalanisme, en la pluralitat de les seves opcions, ha de ser-ne conscient. I ha de saber que el seu objectiu no consisteix a donar-se gust, deixant la nosa del càlcul per a l’adversari, sinó que el seu objectiu és fer nació, és a dir, consolidar i augmentar el consens social al seu voltant, sense abandonar la meitat del poble als depredadors. Fer-ho seria llençar la criatura amb l’aigua de la banyera. Des d’aquest punt de vista, davant d’una sentència adversa, el catalanisme hauria de tancar files al voltant del pacte de 1978 (”nacionalitats i regions”) tal com el vàrem entendre i al voltant del renovat pacte de 2006. Són la nostra cota irrenunciable, amb tota la legitimitat, amb la força de tot el poble, amb la Generalitat al davant. Ni un pas en fals.

dimarts, 15 de desembre de 2009

La consulta

M'he passat tota una setmana sense fer cap entrada incomplint la promesa que vaig fer el dia de l'aniversari del bloc de mantenir-lo actualitzat. I no em fa res d'acceptar que la causa han sigut les consultes de diumenge passat. M'han tingut atabalat i, malgrat que volia parlar-ne, no he trobat la forma de fer-ho. Bé, ja s'han fet, el resultat és el que és i, com deia El Periódico, tots contents. Tots no ho sé, els promotors de les consultes i els que els donaven suport (CIU i ERC) tinc la impressió que no estan massa cofois. CIU ja se n'ha desmarcat i fa l'orni i ERC ara ja no té tanta pressa. Un detall: l'Avui d'avui tenia en portada una notícia sobre el lloguer dels pisos.
El resultats a Santa Coloma, pel que fa a la participació, han estat per sota de la mitjana, amb un 22,86%. Si a aquesta dada li restem el vot de la gent de 16 i 17 anys, els immigrants, el no i el vot en blanc, el vot del sí a Santa Coloma quedaria molt lluny del 21,6% de gent que vol la independència que assenyalava l'últim CEO de la Generalitat.
Bé, ja està fet, sense problemes els independentistes han pogut fer la seva festa. Jo penso que ho han fet prou bé. Ara bé, el resultat, més si tenim en compte que les consultes s'han fet en poblacions on el vot nacionalista és majoritari, demostra que el poble de Catalunya, ara per ara, no està per la independència.

diumenge, 6 de desembre de 2009

Constitució

Jordi Pujol deia ahir, amb motiu de la mort de Jordi Solé Tura, que ara cal no desvirtuar l'esperit de la Constitució espanyola. S'ha d'entendre doncs, de les paraules del President, que la Constitució era i és una bona eina de convivència. Ara caldria preguntar-li a l'Artur Mas si està d'acord amb aquestes paraules.
El President de la Generalitat, José Montilla, en un article al diari El País, també fa un elogi del pacte constitucional alhora que reclama que el Tribunal Constitucional sigui respectuós amb la voluntat de Catalunya expressada clarament en el referèndum que va ratificar l'Estatut d'autonomia.
El malestar que el retard de la sentència del TC sobre el recurs d'inconstitucionalitat presentat pel PP ha provocat a Catalunya, està ajudant de forma decisiva a la propagació de la idea que l'única solució a aquest problema és la independència de Catalunya. Les consultes sobre la independència que se celebraran el proper dia 13 són una part important de la campanya de mobilització que grups i partits independentistes estan fent aquests darrers temps.
A mi ja em sembla bé que es facin les consultes. Això és una democràcia i és bo que la gent pugui dir el que li sembla. I aquí, precisament, és on rau la grandesa dels règims democràtics: arriben a permetre que la gent es mobilitzi per fer caure el règim que els permet fer la mobilització. Això, i no cap altra cosa, és democràcia. I la Constitució, amb totes les mancances que pugui tenir, és la garantia de llibertat que tots els demòcrates volem.

dimarts, 1 de desembre de 2009

Paraules d'amor

Avui al matí he coincidit, a la màquina expenedora de tiquets d'aparcament, amb aquell primer amor dels quinze anys, que tenia de ser etern i que, com la majoria, es va acabar. Tanmateix, queda el record, dolç, del primer petò, les primeres paraules d'amor. Li vull retre homenatge a ella i al temps que vam compartir, en el que vam descubrir moltes coses junts. I ho faré amb aquestes Paraules d'amor d'en Serrat. Ja sé que em puc fer pesat penjant cançons d'en Serrat, però és que no hi ha hagut un sol moment important de la meva vida que no es trobi escrit en una lletra d'alguna de les seves cançons. Per a ella.



">

dimarts, 24 de novembre de 2009

Quina Casa Gran?

Aquesta carta la publicaré al Ressò del mes que ve. No sé si està bé penjar entrades d'escrits que sortiran més tard als mitjans de comunicació, però no crec que sigui tan greu i, en tot cas, em fa gràcia. Apa.
L'altre dia, a la convenció del PP a Barcelona, Mariano Rajoy reia per sota el nas mentre es queixava de que Catalunya el vota poc. Es pot estar a favor o en contra de les idees polítiques d'en Rajoy, però lo que no se li pot negar és que és un polític amb una llarga experiència. És per això que no enganyarà a ningú quan fa veure que se sorprèn de la pobra resposta electoral que el seu partit té a casa nostra. A cop de recursos contra l'Estatut i la Llei d'Ensenyament i campanyes massives a tot Espanya contra Catalunya és difícil que pugui eixamplar el seu electorat a Catalunya. I ell sap que això és un problema feixuc que lastra el seu camí cap a la Moncloa.
Tanmateix , a Barcelona, va tirar l'ham a veure si pescava alguna adhesió que l'ajudi a arribar al seu únic i gran objectiu: el govern d'Espanya. Catalunya li importa molt poc, tan sols com a "región" on captar uns quants vots de més per poder fer la bossa que li cal per governar. L'esquer que va fer servir va ser el pacte de govern que hi ha a Euskadi. I li va sortir bé. Van picar, malgrat que la peça que va sortir de l'aigua no era la que ell s'esperava. Va pescar una Casa Gran. Tan gran és la casa que va pescar que fins i tot i cap el PP.
Des del PSC se li va dir que amb els socialistes no hi compti, que amb aquesta política anticatalana del PP, amb els socialistes no hi té res a fer; amb aquesta dreta que utilitza l'espanyolisme més tronat contra Catalunya no hi volem saber res. En canvi l'Artur Mas es va afanyar a deixar clar que ell sí pactarà amb el PP a les eleccions catalanes. Objectiu de CIU: recuperar el poder a Catalunya com i amb qui sigui, sense importar si el soci de govern menysprea una vegada i una altra la nostra terra. I tots dos tan contents: el PP ja té els vots que per ells mateixos no capten i CiU ja té els del PP a Catalunya. Sempre i quan els catalans ho ratifiquem a les urnes l'any que ve, que aquesta ja és una altra història.
Manel Roqueta

dissabte, 21 de novembre de 2009

Te guste o no

Com és costum amb en Serrat té la virtut de sintetitzar en una cançó aquests sentiments, massa escassos a la nostra societat, de la comprensió, la solidaritat, el desig d'igualtat entre les diferents races o llocs de naixament. Te guste o no n'és una mostra magnífica.

dimecres, 18 de novembre de 2009

Immersió

Ahir no hi va haver classe del curs que faig a l'Escola del PSC. Com que el transport que compartim la Núria i jo, o sigui: el nostre espectacular Ford Orion, el tenia ella, vaig fer us del transport públic, cosa que m'agrada molt. Avui he tornat a casa amb autobús. Quan feia una estona que havia sortit de l'estació, una conversa d'uns passatgers que estaven una mica més enrere del meu seient ha fet que la meva atenció deixés de fixar-se en la bonica sortida de sol per escoltar-los.
Eren unes veus joves. Una noia li estava explicant a un noi una situació de desavinences, de manca de complicitat, d'escassa empatia d'un home adult cap a ella. Com que m'he afegit, furtivament, tard a la seva tertúlia, no sé si parlava d'un professor o del seu pare. El discurs de la noia era madur, fins i tot m'ha semblat que no lligava amb el seu timbre de veu, molt jove. El vailet es limitava a donar-li suport amb els seus comentaris. Refermava aquesta meva apreciació de maduresa una dicció magnífica. La noia s'expressava amb un català correctíssim i desproveït de paraules col·loquials que la mainada fan servir normalment. Feia goig de sentir-los parlar, sobretot a ella.
Quan hem arribat a Girona no he pogut reprimir la curiositat de mirar dissimuladament a la parella a la que he xafardejat la conversa. Llavors, a l'alegria d'haver escoltat uns joves en una xerrada tan interessant, s'hi ha afegit un nou element de complicitat cap a ells: la noia portava un mocador al cap que delatava que és musulmana i el color de la pell del noi responia a algú provinent del Magreb. I he vist personificat, en aquesta noia i aquest noi, l'encert de la política d'immersió lingüística de les nostres escoles.

dissabte, 14 de novembre de 2009

La Núria valenta



En una entrevista que publica avui El Periódico, la nova alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, Núria Parlon, confessa que és tímida, valenta, sincera i que els seus referents intelectuals són l'Ernest Lluch i en Joan Reventós. Bon bagatge per fer el difícilíssim i complicat viatge que li espera. Per pròpia experiència, de la que n'he tingut consciència fa pocs dies, puc assegurar que la combinació de timidesa i sinceritat fa un còctel que ben administrat pot donar molts bons resultats. La valentia és una qualitat imprescindible per afrontar el càrrec que assumirà. La lluita contra la desconfiança, el desencís i el cabreig que han originat els cassos de corrupció que han aparegut a la seva ciutat, caldrà fer-la des de posicions ideològiques molt fermes. Només es pot afrontar el repte que a ella se li presenta des d'una convicció absoluta de servei a la comunitat per sobre de qualsevol altre condicionant que afecti al seu càrrec. Sempre ha de ser així, però en el seu cas encara amb més raó.
L'exemple de dos socialistes exemplars, en Lluch i en Reventós, segur que li serà d'ajuda en els moments complicats que es trobarà pel camí. Que tingui bona sort. Com a socialista que comparteixo amb ella la militància al PSC i l'admiració cap a aquests dos personatges cabdals en la història del socialisme català, li desitjo lo millor.

dijous, 5 de novembre de 2009

Sóc nacionalista?

Llegint unes paraules d'en Carod Rovira sobre el nacionalisme, m'he mirat i m'he preguntat: ets tu Manel, nacionalista? Intentaré respondre a aquesta interessant pregunta.
Si ser nacionalista vol dir acceptar que visc en un país, Catalunya, que per història, cultura, llengua, etc, és una nació, sí, sóc nacionalista.
Si per ser nacionalista s'ha de creure que la independència és la única solució per a Catalunya, no ho sóc.
Si ser nacionalista és pensar que tots els mals que afecten a Catalunya ens venen d'Espanya, no sóc nacionalista.
Si ser nacionalista és pensar que som un gran país, però que no som el centre de l'univers, sóc nacionalista.
Si ser nacionalista és acceptar que no tot ho fem bé i que algunes de les mancances que tenim com a poble són culpa nostre, sí, ho sóc.
Si ser nacionalista és pensar que els catalans som superiors a qualsevol altre persona de qualsevol part del món, no sóc en absolut nacionalista.
Si ser nacionalista és pensar que encara ens queda molt de treball col·lectiu abans no tinguem fets els fonaments polítics de la nostra nació, sí, sóc nacionalista.
Si ser nacionalista és pensar que abans del progrés social cal lluitar per canviar l'estatus polític de Catalunya envers Espanya, no sóc nacionalista. Cal fer-ho alhora.
Si ser nacionalista vol dir desitjar lo millor per la meva terra, anhelar utopies, però alhora tocar de peus a terra, mirar el calendari i acceptar que estem vivint en el 2009, sóc molt nacionalista.
Si ser nacionalista vol dir sentir-me dipositari d'uns valors que se m'han transmès de pares a fills i que m'han fet estimar la meva pàtria i que al mateix temps intento transmetre'ls als meus fills, sóc nacionalista.

dimarts, 3 de novembre de 2009

Ressò novembre

Aquest és l'article que publiquem aquest mes al Ressò.

Partit dels Socialistes de Catalunya

Compromís, dedicació i dignitat

Fa molts anys que conec en Pere Garcia. Amb ell comparteixo el mateix sentiment progressista i la militància al PSC. És un sentiment que ens ve de lluny i l'hem viscut a les nostres respectives famílies. Conec bé en Pere. Ens hem fet un tip de parlar, moltes vegades de política; des de fa un temps, d'ençà que va sortir elegit a les últimes eleccions municipals i té el càrrec de regidor de governació, les nostres xerrades s'han intensificat. Hem parlat innombrables vegades de la seva regidoria i sobretot de la Policia Municipal de Santa Coloma.
M'ha explicat una vegada i una altra els problemes de la Policia, el seu punt de vista de com s'haurien de fer les coses, de les mancances per culpa de no fer les coses ben fetes, dels entrebancs per tirar endavant les solucions clares per a ell. Hi ha hagut moments que l'he vist cansat, però quan un dia li vaig insinuar la possibilitat d'abandonar la regidoria, la resposta va ser clara i contundent: hi ha molta feina a fer i hem de fer possible que Santa Coloma tingui la Policia que necessita.
Seria injust dir que en Pere s'entrega a la feina de la regidoria com si sigués el seu ofici. El seu compromís cap al poble que el va elegir regidor i la dedicació a les tasques de la regidoria, són pròpies de qui s'hi dedica tenint plenament assumit que aquesta és també la seva feina, portada a terme fins a límits, a vegades, que sobrepassen les obligacions del seu càrrec.
Quan en Pere va acceptar la regidoria de governació sabia que no seria fàcil, de la mateixa manera que no ho seria per a les altres dues regidories que tenim el PSC. Són molts anys de governs de CIU i entrar-hi i canviar hàbits que han acabat sent una norma de funcionament a l'Ajuntament, sabíem que seria molt difícil. Malgrat això va acceptar millorar la Policia com ho ha fet amb els mercats setmanals. En aquests moments està treballant en un projecte que conduirà a que tinguem una Policia Municipal ben preparada i motivada.
Per tant, penso que posar en dubte la seva dignitat com es feia en l'article de la Tribuna Oberta de CPC del mes passat és no conèixer bé en Pere. El grau de respecte que es mereix un servidor públic, com ho és un regidor d'un ajuntament, es mesura, com deia abans, amb el compromís i la dedicació que té cap al seu poble i, en el cas d'en Pere, aquestes dues condicions es donen plenament. El resultat de la seva feina, pel que fa a la Policia de Santa Coloma també es veurà en el seu moment. El pla d'actuació que està preparant requereix uns anys per ser dut a terme i puc assegurar que quan es tenen les idees tan clares com les té ell i s'hi posa l'interès que hi esmerça, l'èxit del seu esforç està assegurat.
Manel Roqueta

divendres, 30 d’octubre de 2009

Tenim feina

Publico avui aquest article d'en Joan Ferran pel valor que té a Santa Coloma, (la meva Santa Coloma) després de la publicació ahir d'una carta al Diari de Girona.

QUE FER ?

Cal reaccionar i - a “Can PSC”- hem reaccionat de manera contundent.

L’allau de casos vinculats a temes de corrupció afecta a tota la societat, és cert, però en el terreny de la política prenen un caire encara més preocupant que en una activitat privada.

La corrupció en els àmbits de l’Administració, o dels partits, afecta la credibilitat de la democràcia i la dels seus mecanismes de participació. La sospita de que l’objectiu del polític és l’enriquiment personal i la projecció del seu ego ens situa en una espiral perillosa on el desencant ocupa el lloc de l’esperança de canvi positiu. Els partits hem de reaccionar - encara més - del que s’ha fet. Cal establir- encara més - mecanismes correctors i de control públic per tal d’ evitar afers com els viscuts els darrers mesos.

Però, dit això, també cal alertar a la ciutadania sobre els aprofitats que volen créixer i volar en globus, fins el cel de la notorietat, enlairats pels gasos pestilents que genera la corrupció.

En època de crisi, en moments d’incertesa i desorientació, els oportunistes troben l’atmosfera ideal per predicar l’apocalipsi i oferir-se com els salvadors. Compta!. L’ instrumentalització mesquina dels problemes -que hi són- pot donar ales a populistes barats que facin encara més complicat viure en una democràcia moderna i neta.

Cal actuar i no s’hi valen excuses de cap tipus. El distanciament, la pèrdua de confiança entre la societat i la política pot refer-se, però, exigeix la contribució de tothom.
Dels partits, òbviament; dels mitjans de comunicació també: fent pedagogia i no sensacionalisme, posant el valor i la capacitat del sistema per depurar-se a ell mateix. Dels ciutadans: exigint el que calgui i no caient en els cants de sirena provinents del marges, dels predicadors i messies.

Cal reaccionar, i fer-ho de manera efectiva, sense por, amb el cap fred.

dilluns, 26 d’octubre de 2009

Parella de tres

Aquest vers l'he fet amb motiu del casament de l'Elia i en Carles.


PARELLA DE TRES



L'Elia i en Carles, un dia
es van preguntar: quina en farem?
Un dia, En Carles i l'Elia
van dir: ens casarem abans de l'hivern.

I ho van fer d'allò més bé,
van fer un bon casori,
sense massa rebombori,
que és el que més els convé.

El que passa és que ara son tres,
de cop s'han convertit en un trio
d'aquells que no són cap “lio”,
els dos ara són un de més.


Potser algú dirà, maliciós:
“aquests dos es van tirar l'ham,
van fer Pasqua abans del Ram
i passiu bé a la parella de dos”.

Doncs no, no és aquest el motiu,
és que són gent moderna,
que diuen no a la caverna,
i no volen fer la viu-viu.

Sembla que va ser a les illes,
tot escoltant la remor del mar
on el nen van encarregar,
tot dient: “tu, tira milles”.

D'unes vacances en fou resultat,
fins i tot fa un xic de gràcia,
i que sigués a Gran Canaria
també n'és gran casualitat.



Casual dius? Què vols que et digui,
que la germana vagi a visitar
al germà que viu mar enllà,
és lògic, es miri per on es miri.

I, després d'anades i vingudes,
quan l'Aniol ja corre els cent,
es van dir: “ara és el moment,
ja n'hi ha prou de mogudes”.

“És el moment de que ens casem,
és hora de posar seny
que el nano ja ens empeny;
agafarem cadascun un rem”.

Ara, a remar tots dos alhora,
sense perdre mai el nord,
caldrà que us poseu d'acord,
això en una parella, enamora.

Tindreu un bon sostre
amb vistes a l'Empordà,
això serà a no tardar,
una bona casa, ben vostra.

Tindreu molt d'espai,
per si en un descuit
la parella es fa de vuit,
millor que no, quin desmai!

Doncs apa, que sigueu feliços,
tan si sou tres com deu,
feu-vos-ho com vulgueu
i gaudiu del vostre tros.

I fins aquí la història de dos
que en un tres i no res
es converteixen en tres;
això ja està, el poema és clos.

dimarts, 20 d’octubre de 2009

No tots són iguals

Acabo d'escoltar a la ràdio que la policia ha detingut a l'alcalde de El Ejido junt amb algunes persones més. Fa poca estona parlava a la botiga amb un proveïdor i em deia que hi ha gent que està dient que tot això petarà. Que entre el Gürtel i el PP, en Millet, la crisi, que tots els polítics són iguals, vindrà algun salva pàtries que ho fotrà tot a rodar.
Comentaris típics de temps en que les coses no funcionen. Del PP i el seu Gürtel i en Millet, ja s'en cuidarà la justícia. La crisi, ja passarà, costarà més o menys però ja s'arreglarà, a l'espera de que el capitalisme ens en regali una altra. Lo que no hi ha maneres de solucionar és aquesta desconfiança cap als polítics. La percepció que té la gent de que tots són iguals i que només volen embutxacar-se tot el que puguin, ha arrelat prou bé i no hi ha maneres de trobar-li l'antídot.
No és veritat. La immensa majoria de la gent que es dedica a la política és honesta. Tan sols una petita part té la intenció de servir-se del càrrec per enriquir-se. Si tots els polítics fossin corruptes aquest país no s'aguantaria per cap costat.
La desconeixença de com treballen, de com es dediquen a les seves feines a l'administració en el nivell que sigui, és lo que provoca aquests recels. I és complicat de rebatre aquests arguments catastrofistes quan surt alguna noticia de corrupció política. Ens calen molts anys de democràcia encara per tal de que la gent confiï en els polítics.

diumenge, 18 d’octubre de 2009

Per molts anys


Avui aquesta criatura, el bloc vull dir, fa un any. Quan el vaig fer no sabia on arribaria. Fer-lo va ser molt fàcil però en aquell moment ja vaig pensar que lo difícil seria mantenir-lo viu. Amb alts i baixos, constants canvis de format, moments en que, pobret, l'he tingut una mica abandonat, hem arribat al primer aniversari bloquero. I amb ganes d'arribar a apagar les dues espelmes.
El motiu pel qual el vaig crear segueix més vigent ara que al principi: ha de ser una eina important que ens ha d'ajudar a l'Agrupació socialista de Santa Coloma a arribar al poble a les eleccions municipals del 2011. I guanyar-les; i que la meva ciutat tingui un alcalde socialista durant quatre anys. L'objectiu és ambiciós per no dir agosarat, però tenim l'obligació de treballar per aconseguir-ho. En primer lloc perquè som un partit de govern; la presència del PSC al món municipal català és important, decisiva. Perquè, doncs, Santa Coloma ha de ser menys? En segon lloc el resultat de les eleccions generals del 2008 ens deia que hi ha una gran quantitat de gent de Santa Coloma, un 40% exactament, que segons en quines circumstàncies està disposada a votar socialista. Ja sé que els factors que impulsen el vot no són els mateixos en unes generals que en unes municipals, que el factor llista, sobretot el del cap de llista, en unes municipals és decisiu, però les generals ens van dir que hi ha 2085 persones a Santa Coloma que estan disposades a agafar la nostra papereta de vot si el projecte els engresca. I aquesta és precisament la nostra feina: fer una llista i un programa engrescador.
Per molts anys, doncs, bloc amic. Prometo avui davant de tots els deus de la xarxa que et cuidaré, et mimaré i, poc a poc, t'aniré donant publicitat. I el maig del 2011 ho celebrarem amb una bona copa de cava. O dues.

dissabte, 17 d’octubre de 2009

L'Espert


En una entrevista que li van fer a la tele l'altre dia, la Núria Espert va dir que no era creient. Jo tampoc ho sóc. A vegades penso que quan em mori, si m'he equivocat, em trobaré un senyor amb barba i cara d'emprenyat, amb els braços plegats i movent els dits d'una mà com si estigués tocant el tambor diguen-me: "i ara què, eh?". Doncs bé, si em fot a l'infern i m'hi he de trobar a la Espert (per descreguts, no per res més), ja hi estic d'acord.
Em vaig enamorar d'ella i ella em va fer estimar el teatre fa molts anys amb una Yerma que li vaig veure a Barcelona. M'ha quedat a la memòria aquella espècie de llit elàstic que cobria tot l'escenari i per el que ella es movia explicant la vida d'aquella dona que no podia tenir fills. A la meva adolescència li va impactar aquell drama explicat amb la força d'aquella actriu magnífica.
Més tard l'he tornat a veure al Lliure interpretant La Celestina. M'ha quedat pendent de veure-la en una de les obres que la van fer famosa: Medea.
Estava fantàstica a la entrevista de la tele explicant coses de la seva vida, de com afrontar una representació amb un mal de panxa o una grip, de que un dels seus espais preferit és el seu llit, on li agrada llegir o veure la televisió. Parlava del seu home, l'Armando, amb un amor que ha perdurat malgrat que ell ja fa temps que va marxar.
Tinc el teatre, com moltes altres coses, aparcat. El trobo a faltar i espero poder veure a la Espert en alguna obra en aquest món abans de que ens trobem a l'infern.

dimecres, 7 d’octubre de 2009

A l'escola

Ahir a la tarda vaig començar el primer dels cursos que penso fer a l'Escola Xavier Soto del PSC. Segurament que també aniré a algun que es faci a la Federació de Girona, però de moment el que m'ha interessat el fan a Cornellà. Per cert, que quasi arribo tard, la línia cinc del metro està en obres, ens van fer baixar quatre o cinc estacions abans i, com que no sabia on era, vaig agafar un taxi. Tot arreglat? Sí, sí, i un be negre. El taxista era francès. Parlava castellà, però l'accent el delatava. Fins aquí tot molt bé, a mi tant se me'n fa si el que em porta és francès, rus o de Castanyet; el que em fot és veure que el rellotge s'acosta perillosament a les sis i ell, el francès, a cada semàfor agafa la guia i comença a buscar desesperadament o va polsant el gps i que aquest, hi ha un moment que es queda en blanc. Tant en blanc com ho estava el francès i suposo que la meva cara. Bé, a la fi vàrem arribar a l'Escola amb una mica de retard i onze euros menys a la butxaca del que era previst.
El curset, molt bé. Pura teràpia de xoc. La cosa va d'oratòria i, com que consta de vuit hores, el profe ens va fer anar al gra, o sigui: aixeca't i explica la teva vida en tres minuts davant d'una colla de desconeguts. La descàrrega d'adrenalina, al menys en el meu cas, va ser important. Em va costar arrencar però quan li vaig agafar l'onda i començava a trobar-me com quan faig mítings tot sol fent botifarres, es va acabar el temps. Després, a la segona vegada que ens va fer parlar, ja estava més tranquil.
Ja li agafaré el to. He de retrobar aquell estat d'inconsciència que tenia al principi de la meva activitat política (d'això ja fa més de trenta anys, uf!) que em permetia posar-me al davant d'auditoris de tres centes persones i no entrebancar-me i, a més a més, que em felicitessin. Si aconsegueixo aquell puntet i ho ser combinar amb la experiència dels anys, me'n puc anar sortint prou bé. Dimarts que ve hi torno, ja voldria que sigués avui mateix. I no agafaré cap taxi, per si de cas els francesos.

divendres, 2 d’octubre de 2009

Ressò d'octubre

Aquest és l'article que l'Agrupació del PSC de Santa Coloma publiquem al Ressò.


Des de fa uns mesos moure's per Santa Coloma comporta una certa incomoditat. Caminant pels carrers ens trobem tot un seguit d'obres que dificulten la mobilitat i fan que activitats tan senzilles i agradables com pot ser anar a comprar o passejar resultin feixugues. Bona part d'aquestes tasques als carrers provenen del Fons Estatal d'Inversió Local (Pla Zapatero) que el govern socialista espanyol ,en el qual hi participa el PSC amb dos ministres, va crear amb l'objectiu de combatre l'efecte més nociu de la crisi econòmica: l'atur. Obres als carrers del centre del poble amb la Rambla com a eix principal, els carrers Raval, Major, Vallors, la urbanització de la zona del pavelló dels Saioners i la instal·lació de plaques solars al pavelló de la Nòria, conformen tot aquest seguit d'actuacions provinents del Pla Zapatero.
Tanmateix l'impacte econòmic sobre Santa Coloma de les subvencions que han arribat des de les diferents administracions en les que el PSC hi governa és molt més elevat. D'ençà de les últimes eleccions municipals tot un seguit d'obres s'han realitzat o estan en procés d'execució a Santa Coloma amb fons distribuïts tant des de la Generalitat, el Govern Central o la Diputació, en les quals el PSC en forma part dels diferents governs.
L'arranjament de la carretera vella de Girona que s'ha fet durant els dos governs de progrés de la Generalitat presidits pels Presidents Maragall i Montilla ha suposat fer realitat una demanda que la població del nostre poble venia fent des d'anys enrere. La creació de la ATM (Agència del Transport Metropolità) l'any 2006, entitat que coordina el transport públic, ha suposat un augment de les línies d'autobús amb les poblacions veïnes, cobrint el dèficit ancestral de comunicació amb Girona, sobretot. L'ampliació de la Biblioteca Joan Vinyoli, la subvenció des del Pla únic d'obres i serveis per a la Casa de la Paraula, la construcció de l'escola de primària Castell de Farners i la implantació de l'Escola Oficial d'Idiomes són unes inversions provinents de la Generalitat que han fet possible que Santa Coloma pugui gaudir d'aquests equipaments.
Així mateix el Govern Central ha contribuït amb una subvenció de mig milió d'euros per a la construcció de La Casa de la Paraula, la Diputació ha aportat mig milió d'euros per a la piscina coberta i el Consell Català de l'Esport quasi un milió.
Si a tot això li ajuntem l'acció de govern que a través del Grup Municipal Socialista estem fent a l'Ajuntament de Santa Coloma, es pot entendre que la satisfacció dels militants i simpatitzants socialistes del nostre poble està més que justificada. La nostra voluntat de servei a la gent de Santa Coloma es veu materialitzada en totes aquestes obres i serveis, en la prestació dels quals hi participem els socialistes en el diferents nivells administratius. La raó de ser de l'Agrupació socialista de Santa Coloma és aquesta: servir a la nostra ciutat i a tots els seus habitants.

Agrupació socialista de Santa Coloma de Farners

dissabte, 26 de setembre de 2009

Festa Major i Alzheimer

Avui he anat a buscar a la meva mare a casa de la meva germana. És Festa Major i ha anat  a dinar amb ella. Quan anàvem cap a casa ens hem trobat una plantada de gegants a la plaça. Ens hi hem quedat una bona estona. La Lola estava contenta mirant tant als gegants com a tot el personal que voltava per allà.
És desconcertant l'Alzheimer, ja m'ho va dir el neuròleg que la tracta. A la plaça es comportava com una criatura, reia, feia comentaris dels gegants i de cop, parlant amb uns coneguts, ha dit, fent referència a ella mateixa:" Criatures naixem, criatures morim". La dona i jo ens hem mirat amb una expressió de sorpresa i hem fet un gest a l'uníson que deia: "i ara d'on ha sortit això". Jo ja hi estic acostumat, tan aviat té comportaments que denoten que la malaltia va avançant amb una certa rapidesa, com que en té d'altres que fan pensar que no està tan malament. Quan baixa a la botiga es recorda del nom de les clientes de tota la vida i és capaç de portar una conversa amb un mínim de correcció, però tot de cop pot arrencar a cantar un tango o "baixant de la Font del Gat". En fi, caldrà tenir molta paciència, ens haurem d'anar adaptant a la evolució que la malaltia vagi fent i haurem d'anar demanant l'ajut que ens calgui per tal de que tots plegats puguem seguir fent la nostra vida amb una certa normalitat.

diumenge, 20 de setembre de 2009

Ni carn ni peix

Uns mitjans de comunicació han donat la notícia de que el PSC de Santa Coloma donava suport a una consulta sobre la independència de Catalunya. Un company de l'Agrupació m'ho va preguntar i vam decidir parlar-ne. Aquest dissabte el cafè de can Panxo es va convertir en una reduïda reunió en la qual hi érem presents quatre militants. En Pere ens va explicar d'on venia la notícia. En una junta de govern de l'Ajuntament es va consensuar que en el cas de que alguna entitat del poble demanés fer una consulta no es posaria cap impediment. Cap impediment, remarco la frase. És clar que no és el mateix donar suport que no posar impediments. Lo que em pregunto és si la noticia es va entregar tergiversada als mitjans o van ser aquests els que la van publicar malament. També vull dir que l'Alcalde, després d'haver pres aquesta decisió a la junta de govern va parlar amb els vailets independentistes de La Sega, als quals jo els compro les roses de Sant Jordi cada any, i els va dir que podrien comptar amb el suport de l'Ajuntament. Fets com aquest i d'altres que vaig coneguen últimament, em fan entreveure el perfil de l'Alcalde del meu poble. I, per tant, a hores d'ara em costa molt poc endevinar d'on pot provenir la falsedat de la notícia que va aparèixer als mitjans de comunicació. Més si tenim en compte que la regidoria d'informació és de CIU.
L'Artur Mas en una reunió de CIU va parlar de tot menys de les consultes. CIU en estat pur.Compte que no anéssim massa lluny; som i no som; estem però sense estar-hi massa; donem suport però hem de procurar que no espantéssim a la clientela més moderada; traiem el nas però ens en retirem aviat, no fos cas que ens l'enganxéssim; a la junta de govern pactem una cosa amb els socis (ERC i PSC) i a la premsa li diem lo que ens convé. Fa tants anys que escolto aquesta cançò que ja és això, la cançó enfadosa.
Cada dia que passa estic més còmode en el meu partit. Tenim uns fonaments, unes línies ben traçades i no ens en movem per anar a esgarrapar quatre vots, malgrat que hi hagi moments en que això ens pugui portar problemes. Em sembla bé, ho dic sincerament, que partits independentistes intentin aconseguir els seus objectius mitjançant la mobilització de la ciutadania, penso que hi tenen tot el dret del món, malgrat que jo no ho comparteixi. Però aquest doble joc de CIU, aquesta hipocresia que constantment marca la seva forma de comportar-se, és escandalosa i penso denunciar-ho al meu poble quan sigui el moment.

divendres, 18 de setembre de 2009

La nova escola


Avui ha vingut a Santa Coloma l'Ernest Maragall, Conseller d'Ensenyament de la Generalitat, a inaugurar l'escola El Castell de Farners. Hi he anat, he fet unes fotos pel nostre butlletí, he estat parlant amb en Pere i la meva germana que és la Tècnica d'Ensenyament de l'Ajuntament. He seguit la visita del Conseller per les aules buscant una foto en la que no hi sortís l'alcalde (demòcrates sí, però passerells tampoc, eh?). Com que tinc una certa pràctica en això de la fotografia he aconseguit, en un descuit del batlle, la foto desitjada. Retallant una mica, a l'imatge hi surten en Maragall, la Roser, directora de l'escola, en Pere i en Rafel. Si a Girona em fan cas serà portada del Per a Santa Coloma.
Després ha vingut l'acte de destapar la placa; en Maragall ha subratllat el fet que no hi apareix el seu nom ja que ha dit que l'escola és el resultat de la feina de tots els que l'han precedit a més d'ell. Llavors ha sigut el moment dels parlaments. Primer la directora, després l'Alcalde i finalment el Conseller. No entraré en lo que han dit. Han sigut uns parlaments correctes, cadascú parlant de la escola des de les competències del seu càrrec. Tot molt correcte.
I aquí és on vull posar l'accent d'aquesta entrada. Ho faré en un aspecte que, malgrat lo obvi i lògic que és, agrada. Al menys a mi m'ha satisfet la sintonia que hi havia entre l'Alcalde i el Conseller. Ja sé, ja sé que no era el dia de barallar-se, però vull senyalar la complicitat que desprenien les paraules dels dos polítics malgrat ser de dos partits diferents. En aquell acte representaven a dues institucions que per sobre de sigles han unit esforços per aconseguir un objectiu comú: obrir una nova escola a Santa Coloma. Repeteixo que no ha d'estranyar, que les institucions han de col·laborar deixant de banda el color polític de cadascuna, però és agradable veure-ho. Després ja veurem la manera de que a les pròximes municipals posem a CIU a l'oposició, però avui deixeu-me fruir d'aquest bany de democràcia que m'he donat.

divendres, 11 de setembre de 2009

Cadascú al seu lloc

Val, jo també hi vull dir la meva sobre la consulta d'Arenys de Munt. Se n'ha parlat tant, s'han expressat tantes opinions de tots colors, que ser original a aquestes alçades és difícil per no dir impossible. No vull ser original, de fet em remeto a les paraules del President de la Generalitat i les subscric plenament. El vaig escoltar una estona a l'entrevista que li va fer en Josep Cuní i em va semblar perfecte lo que deia sobre el tema.
Que una entitat privada vol fer una consulta sobre la independència de Catalunya i legalment ho pot fer, doncs que ho faci. Que l'Ajuntament d'Arenys s'ha de quedar al marge perquè la llei així ho contempla, doncs que s'hi quedi. Que la Falange es vol manifestar i ho pot fer al ser un partit legal i el que demana compleix els requisits que la llei li marca, que es manifesti. La línia és així de clara: complir la llei i tothom tan content.
Ara bé, hi ha un aspecte del tema que no l'entenc encara que me l'expliquin a càmera lenta. Parlo d'una cosa tan important com és la seguretat de la gent que vol exercir un dret constitucional. M'és ben igual si aquest dret és el d'expressar una opinió mitjançant el vot com si és el de manifestació. Tan constitucional és l'un com l'altre i tots dos han de gaudir de les condicions de seguretat i llibertat per tal de que es puguin exercir amb tota normalitat.
El que passa és que tinc la impressió que en aquest cas hi pot haver una situació d'incompatibilitat a l'hora d'exercir els dos drets al mateix lloc i a la mateixa hora. Per dir-ho d'una forma planera: anem a buscar lo que no tenim i ens podem trobar que algú hi prengui mal. Per molta policia que hi hagi em temo que serà difícil controlar als extrems minoritaris que poden coincidir a Arenys. I no ho entenc perquè des del govern de la Generalitat, el Conseller Saura ja havia ordenat que la manifestació de la Falange no es fes el mateix dia de la consulta. Després ve la jutgessa i revoca l'ordre del Conseller i dóna permís per fer la manifestació. Empàtic com sóc vull entendre la posició de la jutgessa i la del conseller, però aquí hi ha alguna cosa que no funciona. La separació de poders és una de les condicions per dir que un règim polític és una democràcia. Doncs separem-ho. Que la justícia dictamini si es pot fer la manifestació i el Conseller d'Interior, que és de qui depèn la Policia, digui com i quan s'ha de produir. La jutgessa sap de lleis i el Conseller entén de seguretat i si aquest diu que hi poden haver problemes se li ha de fer cas. Si algú en surt malparat els únics que hi guanyaran seran els provocadors i els enemics de la democràcia. I d'aquests n'hi ha una bona colla que només esperen la seva oportunitat per perjudicar la convivència.

dilluns, 31 d’agost de 2009

Vilopriu 09


Com cada estiu, des de fa uns nou anys, Nou Cicle, plataforma de debat de l'esquerra catalana, impulsada pel PSC, va organitzar la trobada de militants i simpatitzants del PSC, a can Mallol, una espaiosa casa de Vilopriu, poblet del Baix Empordà. Aquest any no m'ho vaig voler perdre, tanco la botiga a la tarda, em mudo i cap a l'Empordà falta gent, em vaig dir. Vaig sortir amb temps suficient per no arribar tard.
Trobar Can Mallol fou fàcil. Una bona quantitat de Mossos d'Esquadra i periodistes assenyalaven on es troba la caseria. Vaig arribar el primer dels de Santa Coloma, més tard ho feia en Rafel i una estona més tard, en Pere i en Josep. Poc després van començar els parlaments. Tan bon punt van haver acabat, en Josep ens va fer una pregunta: "qui us ha agradat més"? Jo, sense pensar-m'ho vaig contestar: en Castells. La veritat és que la resposta va ser visceral, produïda, segurament, pel to de la intervenció del conseller Antoni Castells. Després, pensant-ho amb més calma he de dir que em van agradar tots els discursos. Cadascun d'ells tenia el seu fons. El President de la Generalitat va estar en la seva línia, va dir coses importants, va recordar que l'Estatut és constitucional, va fer un repàs de l'obra de govern i ens va recordar que el resultat de les eleccions de l'any que ve depèn molt de com expliquem el que s'ha fet. No descobreixo res de nou si dic que José Montilla no és un gran orador, però quan parla comunica confiança, se'l veu segur del que diu i, per tant, convenç.
A la Maria Badia se li nota l'ofici. Se li nota que és professora. El seu discurs és pedagògic, parla pausadament, com si dictés un text que els alumnes han d'escriure. Com és lògic ens va parlar d'Europa, dels motius pels quals la dreta ha guanyat les últimes eleccions europees. La major confiança de la gent en els partits de dreta per gestionar moments de crisi i la por a la immigració van ser dos dels motius pels quals l'esquerra vam perdre les eleccions del mes de juny, segons la Maria.
Raimon Obiols, cap visible de Nou Cicle, ens va parlar, com si ho fes a cau d'orella, de la necessitat de la unitat de Catalunya per tal d'aconseguir les grans fites que ens calen com a poble. Va citar Lluis Nicolau d'Olwer quan deia que "Catalunya dividida no pot guanyar". Obiols ens va parlar de la refundació del socialisme que haurà de tenir com a eixos el desenvolupament econòmic, la síntesi de la socialdemocràcia amb el liberalisme polític i l'ecologisme, la cohesió social, l'integració dels nouvinguts, tot això sense perdre les arrels del socialisme.
I, malgrat que l'ordre de les intervencions no fos aquest, acabo amb el parlament del Conseller Castells. El seu to va ser en algun moment, abrandat, comptant amb el suport de la gesticulació dels braços. Castells va tocar la fibra catalanista com cap altre dels que van parlar. El tècnic, l'economista il·lustre, que també ens va parlar d'economia, va saber arribar molt endins del cor dels que l'escoltàvem quan va recalcar que no acceptaríem una nova negociació amb l'Estat si el TC retalla l'Estatut. Va dir que el pacte amb Espanya ja es va segellar quan vam negociar i aprovar l'Estatut. L'esperit de Vilopriu, va dir, ens dirà com ho hem de fer per tornar a governar després de les eleccions de l'any que ve.
Després dels parlaments va venir el sopar i les tertúlies. Va ser l'hora de fer contactes per tal d'organitzar actes a Santa Coloma o, simplement, de parlar amb càrrecs que a vegades no són tan accessibles. En definitiva, una vetllada profitosa, una immersió en un mar de política i socialisme.

dilluns, 24 d’agost de 2009

Sant Salvador


Sant Salvador és un dels llocs que conformen l'ànima col·lectiva dels colomencs. Segur que tots els que vivim a Santa Coloma podríem explicar alguna història que té com a escenari aquest passeig. Els plàtans, la riera, les fonts, els passejos, han sigut testimonis de vivències que han quedat a la memòria individual i col·lectiva de cadascun de nosaltres.

Malgrat haver passat més de cinquanta anys encara recordo el plàtan en el que hi vaig escriure amb ganivet els noms de la Maria i el meu. Ella tenia deu anys i jo dotze. Va ser el primer amor de la meva vida que, llogicament, va quedar en un joc de criatures. Les fotos amb les que vaig guanyar un concurs de fotografia tot just després d'haver arribat del Sáhara, les vaig fer al passeig de la Font Picant i al davant de la font de Sant Salvador. Algunes de les fotos que ens vam fer els Hurricanes, un conjunt musical que no va reeixir, estaven localitzades a la riera. Si no recordo malament ,al 1979, amb motiu de les primeres eleccions municipals, alguna de les fotos de la candidatura també van ser preses a la riera. Al 1976, amb motiu de la Marxa de la Llibertat, el dia que va arribar a Santa Coloma, a la nit, ens vam trobar a Sant Salvador una colla de gent per parlar de les accions que portaríem a terme al nostre poble. No sabem com se'n va enterar la Guardia Civil, però a mig fer es va presentar el cabo Cáceres i es va emportar detingut a l'Ignasi Sitjà. La cosa no va ser més greu que l'ensurt. Una de les accions que vam engegar a l'Assemblea Democràtica de Santa Coloma va ser oposar-nos a la urbanització de luxe que hi ha entre el passeig de la Nòria i la riera. Encara ara, cada vegada que passo per allà, em sap greu no haver pogut parar la urbanització que trenca l'harmonia del conjunt. Aquell espai hauria d'haver sigut d'us públic. L'espai que hi ha entre un passeig públic, que està al costat d'un poliesportiu i el camp de futbol, i tot el conjunt de Sant Salvador, hauria hagut d'anar destinat a equipaments públics. No sé si amb un ajuntament democràtic s'hauria pogut parar, però és una pena haver perdut aquella oportunitat d'eixamplar Sant Salvador.

Aquests són alguns dels records que em venen a la memòria i que tenen en comú que tots van succeir a Sant Salvador. Segur que si busqués més en sortirien uns quants més.

Des de fa un temps estic descobrint un altre Sant Salvador. Una de les coses que fem tots els pares i mares del meu poble és anar-hi a passejar amb la mainada quan són petits. L'amplitut del passeig, la zona dedicada a la canalla amb gronxadors, tirolines, tobogans i altres estris, fan de Sant Salvador un lloc perfecte per tal de que els nanos s'esbargeixin i juguin sense perill. Doncs bé, ara ja no hi porto als meus fills ja que ells ja van a passeig solets, tenen 28 i 24 anys; ara hi porto a la meva mare. La Lola té Alzheimer i un diumenge cada quinze dies em quedo a casa i cap al tard, quan fa fresca, anem a donar un volt a Sant Salvador. A ella li agrada molt, xerra amb tothom (m'estic plantejant de fitxar-la com a relacions públiques de cara a les eleccions del 2011), coneix a molta gent ja que la malaltia encara no està molt avançada i a la gent que no coneix, sobretot si són immigrants, els diu que són guapos, sobretot a la mainada. Llavors ens asseiem en un banc i ens fotem del mort i del que el vetlla. Que mira aquest quina panxa fa, que aquells sembla que van a apagar foc, mira quin cul tan gros que fa aquella. Costa molt poc de fer-la riure. Constantment em pregunta d'on són els immigrants. I aquí és on he descobert aquest Sant Salvador nou. Romanesos, negres, magrebins, indis, americans, comparteixen amb la gent del poble i d'altres parts de Catalunya aquest racó tan nostre. Han fet seu aquest lloc d'esbarjo, gaudeixen com nosaltres de l'aigua de les fonts, de la frescor dels capvespres d'aquest estiu xafogós. I tot en harmonia amb el paisatge i amb la gent d'aquí. La Lola ho té molt clar: li és igual parlar amb la Pepeta ,que coneix de tota la vida, com fer-ho amb aquella parella romanesa que passeja un gosset o amb aquells indis que porten una nena que viu a l 'India i que estarà tres mesos aquí. Això ha passat aquesta tarda. La gent anem canviant, però Sant Salvador segueix igual de maco. I hospitalari.


diumenge, 16 d’agost de 2009

La cosa-butlletí


Vaig a fer una entrada d'aquelles de filar molt prim. Vull parlar del butlletí d'informació municipal nº 5 que l'Ajuntament de Santa Coloma ha repartit aquests dies per tot el poble. Filar prim, en aquest cas, vol dir que ,malgrat ser militant del PSC i, per tant, formar part d'un dels tres partits que en aquest moment estem governant a Santa Coloma, discreparé del butlletí. Bé, no de tot el seu contingut, però sí d'algunes de les notícies que s'hi publiquen i també de la conveniència del mateix butlletí. Vull deixar clar també que si de la meva discrepància jo pensés que podria perjudicar, per poc que fos, la tasca del Grup municipal socialista a l'Ajuntament, no ho deixaria escrit. Però tinc clar que a hores d'ara la divulgació d'aquest bloc és escassíssima i, per tant, em puc permetre el gust de dir el que penso amb total tranquil·litat.
Podria aixoplogar-me, per tal d'expressar la meva disconformitat, en una excusa massa habitual entre els polítics que ocupen càrrecs importants, que no és el meu cas. Segur que haureu sentit dir moltes vegades, quan algun polític ha fet declaracions que després han esdevingut polèmiques que, quan les va fer, ho deia "a títol personal" o "en qualitat de...", per desvincular les seves afirmacions de la seva filiació política. Això jo no ho faré. Totes les afirmacions que jo escrigui en aquest bloc, fins i tot, potser, les de caire més personal, tindran un fonament polític. No podria ser d'altra manera si vull ser conseqüent amb les preferències que he deixat escrites en el meu perfil personal. Aquest és, o vol ser, un bloc de divulgació del meu pensament polític(això sona pedant), amb un radi d'acció bàsicament concentrat a la meva ciutat, Santa Coloma de Farners.

Començo doncs l'anàlisi. En primer lloc una apreciació semàntica: a una cosa de 36 planes amb profusió de fotos, dibuixos i gràfics a tutti colori, no se la pot anomenar "butlletí". És una revista, em podreu dir que modesta, però revista al cap i a la fi. I d'aquí neix el primer però important. Com diuen alguns tertulians castellans de la radio "niego la mayor". Jo, en l'actual situació de penúria en la que viuen els ajuntaments, m'hauria gastat els diners que val la publicació en coses més profitoses per a la població. El nostre butlletí, el Per a Santa Coloma, que té quatre planes, a dos colors, ens costa, quan el fem a Santa Coloma, uns 400 euros. En tirem uns 5000 exemplars. Aquesta revista amb les seves planes acolorides, que val? No ho sé, però quan l'àrea de Serveis Socials té problemes per donar satisfacció a totes les peticions que se li fan , gastar-se, no sé si seran 6, 7 o 8000 euros en aquesta partida em sembla que és no gestionar bé els diners. I consti que sóc un dels responsables del full informatiu del PSC i sempre he defensat la necessitat d'informar al poble. Penso que en política la informació és bàsica, però en aquest cas em sembla excessiva la despesa tenint en compte l'actual situació de crisi econòmica.

Ara una qüestió d'elegància política. Això de la elegància no m'ho crec ni jo. És una qüestió de fonaments polítics. I aquesta afirmació té el seu què ja que vull recordar que l'actual alcalde de Santa Coloma, de CIU, ho és gràcies als vots de ERC i PSC, a més dels seus, és clar. En l'apartat d'urbanisme, a més de la portada en la qual es veu una recreació informàtica de com quedarà la Rambla, a la pàgina 8 de la cosa se'ns mostren quatre fotos de carrers en obres. En la petita ressenya s'assenyalen els carrers de l'Esperança, Malva i Mossèn Benet com a inversions amb càrrec als pressupostos del 2008, en canvi a les fotos hi apareixen, amb els seus respectius peus de foto, els carrers Raval, Major i de la Creu. No hauria costat massa assenyalar que els carrers Raval , Major i la Rambla (tinc dubtes del de la Creu) han sigut finançats pel pla Zapatero. L'alcalde ja va criticar aquest pla en un altre d'aquests "butlletins", per cert que el vam contestar degudament. Tant costa reconèixer d'on provenen els diners? Si la gestió ha sigut de l'Ajuntament, si al final qui ho capitalitzarà en un tant per cent altíssim serà l'alcalde. Reconèixer que el Plan E ha sigut el que ha pagat la despesa de la rehabilitació d'aquests carrers hauria sigut una qüestió d'elegància, a més de justícia. Però, clar, demanar a un ajuntament dominat de cap a peus per CIU que reconegui que de Madrid ve alguna cosa ben feta, és demanar massa. La regidoria d'informació la té CIU, es nota?.

Un petit detall per acabar: CIU a Santa Coloma mai fa butlletins informatius. Serà que no li fan falta. Ja sé que potser algú dirà que si això és filar prim, què seria tirar pel dret. Us puc assegurar que m'he contingut, que si en comptes de formar part d'un partit de govern haguéssim estat a l'oposició el to hauria sigut molt més dur. Motius n'hi ha de sobres.


dimarts, 11 d’agost de 2009

El viatge

Aquesta puta sensació d'arribar sempre tard,
de passar per les coses sense tocar-les,
de perdre el temps tractant
de fer quelcom d'important...
Joan Manuel Serrat

En Serrat, en una altra de les seves cançons, es queixa de veure passar la vida pel seu costat com si ell no participés d'ella, com si fos un estrany. Ara no recordo el títol de la cançó però mi he sentit reflectit moltes vegades. És la sensació de no controlar l'esdevenir de la vida, de sentir-se en una corrent d'un riu que ens transporta d'una forma esbojarrada i contra la qual no hi podem fer gaire res. És com estar d'espectador en un gran teatre en el qual es representa la nostra vida.
A hores d'ara, de fet ja fa molt de temps que ho sé, estic segur que em vaig equivocar quan vaig decidir treballar en el negoci familiar. Tenien raó tant Mossèn Benet com el director de l'acadèmia, don Félix que li dèiem llavors, quan van venir a casa meva a parlar amb els meus pares per dir-lis que jo hauria de seguir estudiant, que era una llàstima que m'ho deixés. Sí, tenien molta raó. I penso que aquella decisió meva, poc madura, tan poc madura com ho era jo llavors amb els meus catorze anys, m'ha portat a que no hagi controlat prou bé el timó de la meva vida i m'hagi embarrancat en una singladura per a la qual no tenia les aptituds necessàries. No és que no me n'hagi sortit, el fet és que tot l'esforç que he esmerçat a la feina si l'hagués aplicat en una altra direcció n'hauria tret molt, però molt més profit.
Ara, sigui per l'experiència acumulada en els anys, sigui perquè el que se m'ofereix m'és molt atractiu, estic segur d'haver pres una decisió encertada. I que consti que no està exempta de dificultats i que per tal d'arribar a bon port hauré de fer canvis importants a la meva vida, algun dels quals encara no sé ben bé per on ha d'anar. Però sé on vull arribar, sé que puc arribar-hi i sé que sóc capaç de fer-ho. Sé que l'esforç serà gran, però val la pena intentar-ho. És un somni que ha estat al calaix durant molts anys i que ja quasi m'havia oblidat que el guardava i que quan li he tret la pols ha aparegut amb tota la brillantor del primer dia.
Mantinc aquella mateixa il·lusió, el mateix esperit de la joventut passat pel sedàs de la edat i l'experiència; però l'essència és la mateixa, està intacta. I tinc molt present que no tot depèn de mi, que hi poden haver entrebancs, però faré tot el que pugui perquè tot surti bé. I, a més a més, no estic sòl en el viatge, i la bona companyia m'ajudarà a arribar.

dimarts, 28 de juliol de 2009

Sal de fruites Eno


Hi ha hagut temporades a la meva vida que he tingut problemes digestius. Si feia algun àpat massa copiós o menjava alguna cosa excessivament greixosa o massa picant la digestió es feia pesada. Segurament que aquelles molèsties coincidien en el temps amb problemes que m'afectaven més del compte i que em repercutien a l'estómac. Tinc companys i coneguts que la tensió i els nervis els afecten d'altres maneres com, per exemple, amb un mal de cap. La solució era senzilla: el proper àpat el feia més lleuger o simplement no el feia, i recorria a l'ajut d'algun antiàcid que alleugerava els símptomes de l'empatx. No sé si serà que el meu organisme ha canviat o que em sé agafar els problemes amb una certa tranquilitat ( suposo que la edat hi ajuda o que la meva vida ha entrat en una fase de més calma), però el fet és que fa una bona temporada que aquells empipadors problemes han deixat de fer-me la punyeta.
El que no he acabat de solucionar són altres tipus d'indigestions, molt més nocives que les gàstriques, i per a les quals em costa trobar un bon remei. Probablement no sigui molt científic però hi ha una definició d'aquest problema que és pertànyer a "El club de menjar-se el coco". Es tracta de practicar un esport que encara no ha sigut declarat olímpic,i per al qual demanaré la creació d'un grup al Facebook per aconseguir-ho , i que consisteix en donar-li més voltes als problemes que els corredors dels 10.000 metres a l'estadi. Problemes o vivències que ja fa temps que van passar i que no han acabat de desaparèixer del pensament i que sembla que no ens deixin fer el següent àpat amb gana. És aquesta una indigestió per a la qual no hi ha pastilletes miraculoses.
Tanmateix hi ha solucions que no tenen forma de fàrmac i que un bon dia, de sobte, se t'ofereixen quan menys t'ho esperes i de qui menys t'ho esperes. Són com una bona cullerada de Sal de fruites Eno que neteja, alleugera i fa lloc per al sopar, l'esmorzar i el dinar dels vint anys següents. Et treuen tones de culpa de sobre, et fan revisar d'una forma molt més imparcial esdeveniments que fins ara et miraves des d'un sol costat i et dónes compte que la realitat té més d'una cara. I, sense perdre de vista que no podem canviar el que ha passat, t'ho mires d'una forma més objectiva, trobes explicacions a coses que fins ara no en tenien o les tenien amb un tel que impedia que hi arribés la llum. I tens més ganes de que arribi el proper àpat.

dilluns, 27 de juliol de 2009

La lluna, la pruna


Aquest article l'ha publicat la Montse Palma, diputada del PSC al Parlament espanyol.

Es compleixen 40 anys de l’arribada de l’home a la Lluna. Era el 20 de juliol del 1969. A punt de complir deu anys, ens havíem traslladat des del Poble Nou a un pis més gran del carrer Sant Pau. Amb l’arribada del meu germà, a finals del 68, ja érem sis de colla. Estrenàvem la primera televisió familiar, en blanc i negre. Aquelles imatges són a la memòria de tots. Descobríem, amb fruïció, la màgia de la televisió i ens arremolinàvem davant la pantalla. Al llarg dels anys, les imatges del passeig de Neil Armstrong han estat motiu de polèmica amb teories diverses afirmant que l’allunatge va ser un muntatge. Ara resulta que les imatges originals s’han perdut per que la NASA va reutilitzar les cintes gravades. Igual havien d’estalviar i les varen esborrar per gravar-hi altres coses! Però no patiu, el material televisiu disponible ha permès fer una nova versió redigitalitzada i remasteritzada que diuen serà millor que l’original. De totes maneres, els fantasmes sobre la conspiració i teoria del muntatge segur que reapareixeran.

Parlant de la lluna, m’ha vingut al cap la cançó: «La lluna, la pruna, vestida de dol, el pare la crida, la mare la vol. La lluna, la pruna i el sol mariner, son pare la crida i sa mare també»

Considerada una de les cançons populars catalanes més conegudes, la saben tots els nens i nenes des de molt petits, té un aire tranquil i romàntic. Abans ens la cantaven les mares i àvies, ara la coneixen els infants d’origen català o no, a l’escola infantil, al parvulari. Nens i nenes llatinoamericans, romanesos, magrebins, senegalesos,... canten la lluna, la pruna.... Serrat l’ha interpretat en algun dels seus concerts, amb la tendresa i senzillesa més pura i natural. El seu significat és força una incògnita, el seu origen també. No us heu preguntat mai que deu voler dir? No ho sabem, però sona tant bé!

La lluna, objecte màgic de la natura, el seu descobriment i conquesta símbol de progrés de la humanitat, al·ludim a ella per trobar explicacions a fenòmens naturals. Si és plena, creixent o minvant diem que passen coses diferents. Ens dóna explicacions sobre els embaraços i parts; sobre la pesca, sobre l’estat de la mar, sobre els estats d’ànim i sobre fenòmens sobrenaturals com l’home llop o els vampirs. També la utilitzem per descriure alguns comportaments humans. «Vol la lluna en un cove», «estar de mala lluna», «estar a la lluna», són expressions populars que signifiquen demanar impossibles, tenir mal humor o estar distret.

A la lluna hi són els que s’han enrocat en no voler acceptar que el tema del finançament ens ha anat bé. Enrere queda la gran batalla de l’Estatut. La duresa del debat de fa quatre anys va valer la pena. Ni els que llavors van rebutjar l’Estatut, uns (PP) perque «rompía España» i altres (ERC) perque no era suficient; ni els que ara, havent estat llavors protagonistes de l’acord (CiU), volen reconèixer que la llei orgànica de l’Estatut és la base sòlida d’una negociació financera majoritàriament ben rebuda, han estat en sintonia amb la majoria. Però el més destacable és la fermesa i el sentit de país del tàndem Castells-Montilla per aconseguir el nou finançament i també més traspassos. Avui mateix se signarà l’acord de rodalies i inspecció de treball. Per primera vegada a la història estarem per sobre de la mitjana espanyola en recursos per càpita, amb una previsió de més de 4.000 milions d’euros d’increment. És un nou model que trenca la dinàmica «pidolaire» dominant fins ara i que representa un canvi de fons, consolida la relació bilateral de Catalunya amb el govern de l’Estat, dona més capacitat de decisió i més finançament per a l’educació, la sanitat, la protecció social o la seguretat ciutadana. Tot plegat en el marc d’un acord per a tota Espanya, on Catalunya continuarà sent solidària però de forma justa i raonable. Per això ha calgut augmentar els recursos que l’Estat aporta a les autonomies, establir un nou sistema de repartiment entre el govern central i els autonòmics més equilibrat en recaptació, en la gestió de la despesa i en les responsabilitats, assegurant una relació financera federal. Cap govern autonòmic hi ha votat en contra i la majoria de la ciutadania de Catalunya hi està a favor. Als que estan a la lluna, als que estan de mala lluna i als que demanen la lluna per sistema, una mica de serenitat i reflexió els faria molt bé. «La lluna, la pruna... i el finançament...»

dimecres, 24 de juny de 2009

Ell ho farà possible



Veig una Santa Coloma esplèndida en el futur. Serà una ciutat on no hi faltarà de res, serà un lloc idíl·lic on tots els habitants viurem feliços, immersos en l'abundància i el benestar. A la fi veuré acomplerts uns somnis que mai pensava que es poguessin fer realitat.
Ja veig aquella somniada línia de metro que enllaçarà els barris més allunyats del meu poble. Farem estacions a Santa Coloma Residencial, a Can Malladó, a Farners (amb subestacions a l'ermita i al castell), a la Plaça Farners, a Sant Salvador. Ell ens pagarà la línia 1 del metropolità de Santa Coloma.
La presa, la desitjada i sempre ajornada presa, serà una realitat. I no caldrà fer-la per assegurar l'aigua a les cases, car l'abundància brollarà de les nostres aixetes. A cada llar, a més d'aigua potable de primera qualitat que vindrà directament de les deus més preuades, hi haurà un doll dels vins més famosos de la nostra terra: Priorat, Penedès, els millors caves... I tot això a un preu irrisori. Ell ho pagarà tot.
La presa comportarà que la riera de Sant Salvador sigui un espai que recuperarem definitivament per al nostre esbarjo. La farem navegable. De moment amb un cabdal suficient per fer-hi rafting, surfing, pesquing i tots els ing que se'ns passin pel cap; no hi haurà límit. Més endavant valorarem la possibilitat de que petits creuers, com els que hi ha a la costa, ens portin des de les Fosses a Tordera. Santa Coloma esdevindrà així una ciutat turística de primer ordre. Tot serà possible gràcies a Ell.
Tots i cadascun dels carrers del poble tindran un doble carril ecològic. L'un per a bicicletes, l'altre per al burro català, en direm el carril burro-bici. En els carrers que, per la seva mida, no hi càpiga aquesta infraestructura imprescindible, construirem uns túnels per els quals burros i bicicletes hi transcorrin sense impediments. El món sencer vindrà a veure el nostre poble, capdavanter en sostenibilitat i mobilitat. Ell ho farà possible.
I jo no sé si serà demanar massa, però coneixent-lo, estic segur que Ell ens ho aconseguirà. Estic segur que el 2016 Santa Coloma podrà organitzar uns Jocs Olímpics més macos que els de Barcelona 92. Amb governants com Ell no hi ha límits per a la imaginació, qualsevol desig, per agosarat que sigui, es pot realitzar.
Sí, quan governi Ell, aconseguirà 5000 milions d'euros a l'any ,o més (segur que la setmana que ve seran 6784 els milions que sabrà negociar), perquè Ell ho podrà tot i Santa Coloma i a l'ensems tota Catalunya esdevindrà el mirall del món. Jo sé que hi ha gent que no s'ho creu tot això. Ai! aquesta falta de fe, de confiança amb els nostres líders que no ens deixa avançar. Deixeu-lo fer, deixeu-lo que sigui la nostra llum i la nostra guia, deixeu-lo tornar al Majèstic. Allà ja ho va dir Ell que mai més hauríem de parlar de diners. Bé, potser es va equivocar una mica, però Ell també és humà. Deixeu-lo fer, pel bé de Santa Coloma.

dilluns, 1 de juny de 2009

Passejada pel mercat



Aquest matí han vingut a Santa Coloma la senadora Pepa Celaya i la Sònia Marti, candidata a les eleccions europees, la Sònia d'Anglès tal i com l'anomenem amb en Pere. Han estat repartint propaganda del partit durant una estona i ens hem fet unes fotos. Jo tenia feina a la botiga i no he pogut estar gaire estona amb elles. Bé, és una acció més de la campanya, però segueixo pensant que l'element més important de cara a fer vots és el nostre full, el Per a Santa Coloma, que no tenim clar que arribi a temps. A veure si arriba i el podem repartir.

divendres, 29 de maig de 2009

Alternança i món local

Penjo avui la carta que publico al Ressò del juny. Tinc l'impressió que en Quim Torra em contestarà qualsevol cosa que jo digui. Sempre que ho cregui oportú li tornaré la resposta però tampoc vull que això sigui la cançó enfadosa. Aquí està la carta.
Voldria fer un parell de puntualitzacions a la resposta que el Sr. Quim Torra em fa a la meva carta del mes d'abril i que titulava Patxi López. Dels resultats de les eleccions de Catalunya i Euskadi només hi ha una cosa que es correspon i és que dos partits nacionalistes, que de cap manera tenen l'exclusiva del dret a governar, deixen el govern i se'n van a l'oposició. Això és important, necessari i molt beneficiós per al bon desenvolupament democràtic i s'ha d'acceptar amb total normalitat. A part d'això, les realitats de Catalunya i Euskadi són diferents. A Euskadi no es podia repetir el model d'alternança català per una cosa tan simple com que els partits d'esquerra no tenen majoria. Així de senzill.
Pel que fa a l'arribada del PP al govern de Catalunya, ara per ara, només ho ha fet de la mà de CIU. I no era un PP qualsevol, era el del Sr. Aznar, poca broma. I em pregunto si per tal de recuperar el poder CIU repetirà la jugada, malgrat el recurs contra l'Estatut, la campanya contra Catalunya amb motiu del debat estatutari o, més recentment, les posicions contra la llei d'ensenyament que manté el PP. Difícilment veurem mai al PSC pactant amb un partit que fa de l'agressió constant a Catalunya el seu mètode per augmentar uns quants vots.
Pel que fa a l'Ajuntament de Barcelona estic segur que si algun company socialista barceloní va llegir la meva carta va pensar que jo hauria estat molt més maco anant a buscar cargols en vers d'escriure-la. Clar, traslladar el tema de la alternança al món local ens pot portar a unes lògiques contradiccions. Els ajuntaments són com les cases, cadascun és un món. És habitual que el canvi que demanem els partits en ciutats on estem a l'oposició no el volem allà on estem governant. Potser faria riure veure un partit de govern demanant l'alternança.
De totes maneres, si he de ser sincer, quan vaig escriure aquella carta jo pensava en un ajuntament. Naturalment no era el de Barcelona sinó el del meu poble, el de Santa Coloma, per al que somniava que un bon dia arribava la beneficiosa, la necessària alternança.

divendres, 22 de maig de 2009

La campanya

No recordo haver començat mai una campanya electoral així, amb un cubata, un portàtil al davant i escrivint encara no sé ben bé què. Com diu un amic meu: "cosas veredes". Avui, quan he donat per acabat el dia, eren dos quarts de dotze. Tancar la botiga, fer el sopar, menjar el sopar, un bacallà fregit boníssim i pa amb tomàquet, anar a passejar la Chiara (hem anat a veure els cartells que ens van venir a penjar ahir), posar un rentaplats, endreçar la roba seca i estendre una maquinada. Quan he estat de tot això eren, això, dos quarts de dotze ben tocats. I m'he dit tot cofoi: "nano, t'has guanyat un premi". I el premi és aquest, la soledat i tranquil·litat d'un menjador només per a mi sòl, tots ja son a dormir, un cubata, feia mesos que no en prenia cap, i el meu bloc que el tinc una mica desemparat. I aquí estic, teclat a tot drap sense saber com acabarà tot això.
I de que parlaré?, doncs de política, perquè de la feina no en tinc ganes, de la meva vida amorosa tampoc, només faltaria que algú em llegís, del temps em sembla massa tòpic a part de que no hi entenc res i, a més a més de que tan se me'n fot de si plou, neva o fa sol. Parlaré de política.
Bé, tampoc em posaré ara a filosofar i a analitzar les causes de la crisi econòmica. No, el tema d'avui serà molt més bàsic, més de primer d'agrupació com diu en Miquel Iceta. Parlaré de la activitat de l'Agrupació durant la campanya electoral de les europees del dia 7 de juny. Està clar que l'objectiu primer d'aquesta campanya és arrencar tots els vots possibles a Santa Coloma per tal de que el PSC guanyem a Catalunya, el PSOE a Espanya i el PSE a Europa. Intentarem fer una campanya tant potent com podrem, dintre les nostres possibilitats i les directrius que ens marca el partit. El que més em preocupa en aquests moments és si podrem disposar del full informatiu, el Per a Santa Coloma, pel final de campanya. Estic convençut que per les generals va ser una peça clau de la nostra victòria a Santa Coloma. Segurament que no farem cap acte, sí que farem passejades, dilluns que ve ja tenim a la Sònia d'Anglès al mercat, el porta a porta també, un article al Ressò i una carta meva, una penjada de cartells i jo diria que ja ho tindrem fet.
Tanmateix aquestes eleccions per a l'Agrupació tenen una importància doble. Primer guanyar les europees a Santa Coloma i, segon, tenir presència al carrer i si tenim la sort de guanyar, capitalitzar aquesta victòria de cara a les municipals del 2011. Sempre dic que si podem passar un paper agraint el vot després d'haver guanyat, és un tant important que ens apuntem de cara a les munis.
Doncs apa, ja son tres quarts d'una, plego, me'n vaig a dormir que demà hi ha feina. El cubata m'ha sentat de meravella i aquesta estona tot solet també. Apa.

dimecres, 6 de maig de 2009

Polítiques d'igualtat


Avui la Federació de les Comarques Gironines ha organitzat una trobada de militants i simpatitzants per parlar de Polítiques d'igualtat. L'acte s'ha celebrat al Consell Comarcal de la Selva i ens han parlat la Pepa Celaya, senadora i la Marian Sais, consellera de formació de la Federació.
La Pepa i la Marian ens han explicat quina és la situació de la dona avui i han fet un repàs de quina ha sigut la evolució els últims anys pel que fa a l'assoliment de majors quotes d'igualtat. Si bé hi han hagut avenços importants tan l'una com l'altre han assenyalat que encara queda molt de camí per arribar a aconseguir una igualtat total entre home i dona. La Pepa ha assenyalat que tot un seguit de lleis estan ajudant a fer aquest difícil camí i que sense elles no seria possible aconseguir-ho.
Després hi ha hagut un torn de paraules que ha estat interessant i, en certs moments, tens.
Ara penso que és el moment de que des de les agrupacions, a cada poble, fem un seguit d'accions que ajudin a assolir aquesta igualtat.

dilluns, 20 d’abril de 2009

Visca la Democràcia

A mi m'agradaria fer un bloc divertit com el de la Rosa Peroy, però em temo que això serà molt difícil. Ni de bon tros els meus coneixements ni les meves habilitats estan a la seva alçada. A més a més el meu petit espai a la xarxa té la finalitat que té, és a dir: ser una bona eina que acosti el meu missatge polític al meu poble . Clar, fer la política divertida suposo que deu estar reservat a unes poques ments privilegiades. El meu cervell arriba on arriba, és a dir, anar tirant.
Tot aquest encapçalament ve a compte de les paraules que Jordi Pujol va dir ahir en una trobada de CIU en les que blasmava i ridiculitzava la tasca que el govern de la Generalitat està duent a terme especialment en la negociació pel nou finançament. Jo voldria ser original en les meves entrades, repetir-me lo just, o sia poc. Però ja veig que serà difícil, no em deixaran pas. Són pesats com ells mateixos, sempre amb la mateixa cançoneta. Tanmateix hi ha una paraula que va a favor meu: democràcia.
Una democràcia plena comporta que hi hagi alternança en el poder, que un partit que ha governat un temps perdi unes eleccions i passi a l'oposició. Naturalment qui té la paraula és el poble i si el poble vol que un partit governi pels segles dels segles s'ha de respectar, però no és bo. Ja sé que a tots els partits ens agrada poder fer realitat el nostre ideari i estar molts any al govern, però és necessari refrescar la cosa de tant en tant.
Aquesta alternança a més a més provoca una cosa beneficiosa que és la comparació del que es diu a l'oposició amb el que es va fer en el govern. I aquí, després de tants revolts, és on volia anar a parar. Què ens ha de venir a explicar ara en Pujol, què pot exigir a un govern que està lluitant fa temps per aconseguir un finançament que solucioni totes les mancances que té Catalunya i que el finançament actual, pactat entre CIU i el PP de l'Aznar, poca broma eh!, ha sigut incapaç de resoldre. Tant de bo que totes aquestes energies que ara gasten les haguessin tingut quan varen fer la negociació del seu finançament amb el PP. La por que tenen de que de tot això en surti un bon acord, com espero que passarà. El gran objectiu de CIU en aquests moments només és un: desgastar tant com puguin al govern català amb el seu missatge radical per guanyar les eleccions de l'any que ve. Després, una vegada en el poder, ja rebaixarem el to i tornarem a fer la viu viu, deuen pensar. Què voleu que us digui, són tant previsibles pobrissons!

dimecres, 15 d’abril de 2009

La Chiara


Aquesta és la meva xixa, la Chiara, la patufis. El dia que la esquilem en sortirà una gosseta Schnauzer, mes o menys, ara, de moment, és la xixa. Aquesta foto la he fet amb la webcam, a veure com ha quedat.

diumenge, 12 d’abril de 2009

Blocs a l'atzar

A vegades ,quan tinc dubtes de si una paraula o expressió pot ser correcte, l'escric en el google a veure què passa. No em sol fallar i, a vegades, em dona sorpreses. Avui n'he tingut una quan he buscat una paraula que a vegades faig servir quan parlo amb la meva gossa, la Chiara. "A l'ensems", aquest és el mot en qüestió, m'ha portat, com a primera entrada del google al bloc de la Rosa Peroy, una dona nascuda a Lleida i que, segons ella, està ubicada al seu Afganistan particular. És divertit el bloc, la noia té gràcia quan escriu, l'entrada " l'ensems" m'ha portat a un escrit que va publicar el setembre de l'any passat en el que explica la seva peripècia amb uns mossos a la carretera.
Ho seguiré fent de tant en tant de buscar blocs a l'atzar i,quan en trobi un de bo, l'incorporaré.

dissabte, 11 d’abril de 2009

El cafè

Feia dies que no fèiem el cafè a can Panxo amb en Pere. Hem agafat la costum de preparar les ordres del dia de les reunions de la Agrupació tot fent un cafè. El que passa és que fem una repassada a tots els temes possibles i l'ordre del dia la decidim els cinc últims minuts de la trobada. Avui ha passat el mateix, però val la pena, hem parlat de les eleccions del 2011, de les possibles propostes en les que es pot basar el programa electoral. I, com sempre, hem estat molt d'acord. Hem de ser valents, hem de presentar un programa valent, que doni solucions a les mancances que té Santa Coloma. La gestió que CIU ha fet des de les primeres eleccions pot semblar correcte sempre que no es vulgui plantejar la solució dels grans problemes que té la nostra ciutat. I això és el que ha fet CIU. Caldran accions que resolguin mancances bàsiques, que afecten a la vida quotidiana de la gent. En definitiva, caldrà fer un programa d'esquerres, socialista. Les propostes concretes vindran després d'una anàlisi molt treballada en la qual l'assessorament del partit serà bàsic.

divendres, 10 d’abril de 2009

Vaig provant

He fet un altre canvi a la plantilla. El dia que decideixi fer públic l'existència d'aquest bloc, si és que les circumstàncies ho permeten, deixaré de canviar coses. Tal i com ha quedat ara m'agrada, només voldria posar el meu nom al títol en minúscules i no em deixa.

dimecres, 18 de març de 2009

Patxi Lehendakari

Aquesta és la carta que publicaré al Ressò del mes que ve.

Patxi López

Cada any la Federació de les comarques gironines del PSC ret un homenatge a l’Ernest Lluch al cementiri de Maià de Montcal on està enterrat. Aquest any ens va acompanyar en Patxi López, que si tot va bé serà el proper lehendakari d’Euskadi. López va fer un discurs lloant la personalitat del polític català assassinat per ETA al temps que ens va parlar de la seva terra. Em va semblar un home molt preparat, compromès amb el seu país i el projecte socialista. Com sempre va ser un acte molt emotiu. Junt amb Patxi López també hi van assistir el President de la Generalitat, José Montilla, la Consellera Marina Geli, el Conseller Joaquim Nadal , parlamentaris, alcaldes i regidors i militants del PSC. El fet de comptar amb la presència de Lòpez li donava a l'acte un significat especial donada la implicació de l'Ernest Lluch amb Euskadi.
Euskadi està a punt de viure un moment transcendental en la seva vida. El resultat de les passades eleccions autonòmiques ha deixat al PNB, que ha governat durant trenta anys, sense una majoria estable per a governar. Segons sembla, si els pactes a que pugui arribar el PSE fructifiquen, el PNB perdrà el poder i passarà a la oposició. Si això passa podrem dir que una de les peces claus de la democràcia haurà arribat, per fi, a Euskadi. Aquesta peça, imprescindible pel bon funcionament democràtic, és l’alternança en el poder.
I el PNB, naturalment, hi posa tots els entrebancs possibles. A cap partit polític li agrada anar a la oposició, més si ha governat tants anys seguits. El que no em sembla bé són els arguments que fan servir. Això de parlar de cops institucionals , de que els volen fer fora del govern com si allò fos casa seva, està totalment fora de lloc. I aquest argument, recurrent en tots els partits nacionalistes, Patxi López el va desmuntar amb una frase que sintetitza a la perfecció la realitat política de Euskadi: “El PNB és un partit polític, només un partit polític”.
Ara bé, el PSE no ho tindrà fàcil. Per governar haurà de comptar amb el PP i això és una complicació important. A Catalunya aquest problema no el vàrem tenir ja que la alternança es va poder fer amb la coalició de tres partits que estem en el mateix espai ideològic de l’esquerra. Patxi López haurà de mesurar molt bé en tot moment els seus passos i tenir la amplitud de mires que el PNB no ha sabut tenir.
L’esforç, tanmateix, val la pena. Aquest canvi, imprescindible i necessari per a la democràcia i el poble d’Euskadi, ha de comportar que tota una part de la població que fins ara se sentia apartada faci seu el projecte de país i que, a través de l’acció de govern, la gent, tothom, vegi que no hi ha només una possibilitat de fer política, que els països són plurals i que es pot governar amb el mateix compromís des de diferents maneres de pensar. L’alternança és democràcia i a Euskadi està a punt d’arribar.

Manel Roqueta Casalprim

dissabte, 28 de febrer de 2009

Xerrada amb en Pere

Avui he tingut una conversa amb en Pere Garcia, més breu de lo que m'hauria agradat, d'aquelles que m'agrada dir profitoses. Recordant lo que ens va dir la Marina Geli amb motiu de les últimes eleccions municipals, li hem estat buscant l'ànima a Santa Coloma. Hem estat parlant del programa electoral del 2011, de com podem començar a fer-lo, de quina orientació li hem de donar. Caldran moltes d'aquestes xerrades, fer-les molt més àmplies, parlar amb molta gent i recollir propostes, queixes, idees. Caldrà destriar el que s'ha fet be durant els anys de govern de CIU del que s'hauria d'haver fet. Serà una feina en la qual la ponderació, el sentit comú, la mirada serena ens ha de portar a elaborar un programa factible alhora que agosarat, valent, socialista en definitiva. Aquest és el gran repte: fer socialisme a l'Ajuntament.

divendres, 27 de febrer de 2009

Article Ressò

Penjo avui al bloc l'article que l'Agrupació de Santa Coloma hem publicat a la revista de la nostra ciutat, el Ressò. Si m'agrada ho faré cada mes. Apa.


PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA

Fa un any

Aquest mes es compleix un any de la celebració de les eleccions generals que van suposar una nova victòria socialista i de José Luis Rodríguez Zapatero. A Catalunya el PSC va guanyar amb una absoluta claredat i a Santa Coloma els resultats van ser espectaculars. Som la cinquena capital de comarca de tot Catalunya en augment de vot socialista del 2004 al 2008, tenint en compte que les altres quatre es concentres a les comarques tarragonines. Per tant som la capital de comarca de Lleida, Barcelona i Girona que més augmenta de vot i de les ciutats de més de 10.000 habitants de Catalunya som de les capdavanteres en augment de vot per al nostre partit. I tot això en una ciutat on fins fa tant sols dues eleccions guanyava CIU sempre. Si al 2000 CIU guanyava les eleccions generals a Santa Coloma , el 2004 les guanyava el PSC per tres vots i el 2008 la diferència entre el nostre partit i CIU va ser de 612 vots a favor del PSC. D'acord que els resultats del PSC van ser molt bons a tot Catalunya, però a Santa Coloma van ser especialment satisfactoris. I està clar que això vol dir que alguna cosa està canviant a Santa Coloma.

A l'Agrupació socialista de Santa Coloma som conscients que cada una de les eleccions té el seu registre propi, però també pensem que hi ha un nexe d'unió entre tots els comicis. Aquest fil que uneix les eleccions no és altre que la ideologia, en aquest cas la demanda de progrés que es desprèn del resultat de les eleccions generals del 2008. I volem respondre a aquell clam que el poble de Santa Coloma va fer el març de l'any passat oferint-li un projecte que ens porti a governar el nostre Ajuntament a les eleccions municipals del 2011. Serà un projecte capaç de sintetitzar en unes propostes programàtiques concretes la voluntat de canvi expressada de forma inequívoca l'any passat. Són 2085 veus las que ens ho demanen i hi donarem la resposta que esperen de nosaltres.

A l'Agrupació ja hi estem treballant, però ens cal la opinió de tots aquells que ens vulgueu ajudar a fer realitat el programa que ens ha de portar al govern del nostre poble. Properament us convocarem a parlar de casa nostra, de Santa Coloma, de què li falta, de què podem fer per tal de fer de la nostra ciutat un lloc on viure-hi confortablement, de què farem per construir una ciutat moderna, una vertadera capital de la nostra comarca. La vostra opinió ens és imprescindible per tirar endavant aquest projecte que té com a estació de destí les eleccions municipals del 2011.

Agrupació socialista de Santa Coloma de Farners.


dilluns, 23 de febrer de 2009

Patxi López


Vaig estar a  l'homenatge que cada any la Federació gironina del PSC fa al'Ernest Lluch al cementiri de Maià de Montcal. Aquest any hi va assistir en Patxi López, candidat del PSE a les eleccions d'Euskadi. Els diaris publicaven ahir una serie d'enquestes en les quals els bons resultats dels socialistes fan preveure una possibilitat real de canvi. Si els resultats de diumenge que ve són com diuen les enquestes el PSE podria tenir l'oportunitat de formar govern al quedar lluny de la majoria absoluta l'actual tripartit que està governant. Les típiques manifestacions de la dreta nacionalista, escampant missatges catastròfics tot cercant el vot de la por, van centrar seus mítings ahir. En el del PNB hi havia l'Artur Mas que es va cuidar prou d'explicar els desastres que el Govern d'Entesa està fent a Catalunya, tot recordant, això sí que no hi falti, la dependència absoluta del PSC del PSOE.
Algú se'n recorda de la Yenka? Un dos tres delante detrás un dos tres...; doncs bé aquesta cançoneta de l'Ibarretxe i en Mas està més passada de moda i és més carrinclona que la Yenka. Què ens ha de venir a explicar ara en Mas després d'haver fet la primera casa gran al Majèstic amb el PP. Es pensa que la gent és tonta o que no té memòria?. Clar, com que ells són els únics que tenen l'essència del catalanisme poden fer el que vulguin que sempre serà bo per a Catalunya. Encara que sigui pactant un finançament catastròfic que ha portat a Catalunya a l'asfixia econòmica. Que no home que no, que això ja no s'ho creu ningú.
Tant de bo que en Patxi López i el PSE tinguin un gran resultat a les eleccions i que Euskadi pugui gaudir d'un Lehendakari socialista capaç de portar la racionalitat al seu govern.

dissabte, 14 de febrer de 2009

Juan y José

He escoltat al Spotify aquesta cançó d'en Serrat i l'he penjada. És una història d'amor i amistad preciosa. Pocs cantants podrien explicar la relació entre dos amics d'una forma tan emotiva com ho fa en Serrat.

Juan y José
sentados contra el muro del frontón
hacían planes mientras reponían fuerzas.
Dudaban
entre ir a la escuela o al río a pescar,
cuatro cangrejos para la merienda.
Nadie jamás
vio amigos más unidos que esos dos
que a un tiempo descubrieron
el fuego del licor, el brillo del dinero,
el automóvil, el cine y la mujer.

Tibio era el Sol,
ancha la mar
y el mundo aún
por estrenar.

A Juan y a José
se les acabó pronto la niñez
segada con la mies, pisada por los bueyes.
Y mientras José
tomaba los caminos de la mar
el otro le despidió desde el muelle.
Del que se fue
llegaron cartas con olor a ron
cargadas de promesas
que Juan leía mientras ponían la mesa
y releía sin prisa en el café.

Caña dulce,
mamey colorao,
verde la palma,
blanca la garza,
con un ojo abierto, en la charca,
vigila el caimán.

Cómo puedes conformarte, Juan
con un solo cielo si hay toda una América
del otro lado del mar.

José viajó
de las Antillas a la Cruz del Sur,
Huaquero en Fundación, buhonero en la Puna,
cafisho
en un quilombo flotante en el Paraná,
y con los años llegó a hacer fortuna.
Juan se quedó
trabajando la tierra y se casó
con su novia de siempre.
Después los años discurrieron mansamente...
Frío en invierno y en verano calor.

Tibio era el Sol
los días que
llegaban cartas
de José.

Juan y José
volvieron a encontrarse en el frontón
medio siglo después, y como si tal cosa
Juan preguntó:
"¿A cuál le vas... azul o colorao...?"
y respondió el indiano: "Al que vaya a esa moza...
Qué cosas, Juan,
tanto rodar y estamos otra vez
en donde lo dejamos..."
"Pero a ti, Pepe, que te quiten lo bailado...
Y gracias, Pepe, por llevarme a bailar."

Caña dulce,
mamey colorao.
Tú cabalgabas
y yo iba a la grupa
en las largas tardes junto a la estufa
del viejo café.

Con las alas de tus cartas, José,
atravesé todos los cielos de América
contigo,
¡Amigo!

dijous, 12 de febrer de 2009

Sopar d'hivern 09


Demà hauríem d'haver fet el sopar d'hivern d'aquest any però l'hem tingut de suspendre per falta de gent. És una pena perquè venia la Manuela de Madre, per la que tinc una gran debilitat. I em consta que no sóc sol. Sempre m'ha agradat la seva forma de fer política, però el dia que va presentar el projecte d'Estatut al Congrés de Diputats, em va robar el cor. A mi i a tota Catalunya. Bé, tota tota potser no, deixem com terreny erm a tots aquells que son incapaços de estremir-se i de que se'ls faci un nus a la gola escoltant les paraules que va pronunciar. Doncs bé, hem perdut la fantàstica possibilitat de gaudir d'una vetllada amb la Manuela. Espero que un altre dia ho podrem recuperar.

dijous, 5 de febrer de 2009

Conferència Marina Geli


Unes quaranta persones vam seguir a la biblioteca Joan Vinyoli amb interès la exposició pausada i ben documentada que la Marina va fer de la problemàtica de les drogues, la seva incidència en la població, sobretot en la més jove, els tractaments i l'actuació de la Generalitat per tal de combatre aquest problema. Al final de l'acte hi va haver un torn de preguntes dels assistents que en un moment va derivar en un diàleg entre entre ells mateixos.

dimecres, 21 de gener de 2009

Vacances

Fa dies que no escric res i no és per falta de temes, però tinc coses a fer a la feina molt importants que em tenen totalment ocupat. Estaré uns dies que el bloc estarà una mica parat però, si tot va bé com espero, tornaré a reprendre la feina de mantenir-lo actiu. Són com unes petites vacances.