divendres, 30 de juliol de 2010

Ella

Després de dies d'entrades denses, de contingut polític, passional i ideològic, avui en faré una de refrescant. Bé, refrescant refrescant fins a un cert punt. No ho he amagat mai que la Sofia Loren és una de les meves icones sexuals, de fet seria La Icona, Ella. Doncs avui li vull retre un homenatge, un humil, sentit, calorós, i amb una bona dosi de babes, homenatge. La veritat és que no és casualitat, en Manel Mas, diputat, al qual li segueixo el bloc, va fer fa uns dies una entrada relativa al Tour per tal de refrescar la cosa una mica. No ho va aconseguir, però l'intent va ser honest. Després les nenes del Quédate a dormir van fer una entrada a la que hi vaig fer un comentari en el que jo ja deixava clar la meva debilitat per la italiana. Les nenes del bloc em van entendre i ja la volen fer presidenta del club dels empotradors, com anomenen elles als nois amb pinta de ser unes bèsties sexuals.
Doncs entre en Mas i la Be em van fer venir ganes de parlar d'Ella, la number one de totes les femelles que es fan i es desfan. Sinó mireu-vos-la a la foto que hi enganxo, que en podria haver trobat d'altres, però aquesta em sembla que és on està més espectacular. Visca la Loren.

dimecres, 28 de juliol de 2010

Llarga vida als toros

Espero que avui el Parlament doni el seu sí a la ILP sobre la abolició del toros a Catalunya. És una barbaritat fer patir així a un animal i penso que és bo que es prohibeixin les corridas de toros. No vull entrar en cap altre debat que no sigui el de la tortura que s'infligeix a la bèstia. Ni drets dels espectadors, ni debat identitari, ni indemnitzacions ni res, eliminar el patiment d'uns animals, aquest és l'únic argument que penso que val. Per tant, quan escric aquesta entrada encara no ha començat el ple del Parlament, espero que els diputats del PSC estiguin a la alçada de les circumstàncies i s'aprobi l'abolició.

dissabte, 24 de juliol de 2010

divendres, 23 de juliol de 2010

A que val la pena!

Hi ha moments a la vida que, malgrat ser petits en la seva intensitat mesurada en temps, valen per tots els esforços que et suposa criar els fills. He pres una determinació que ja fa temps que venia madurant i que ara pot haver arribat el moment de tirar-la endavant. Estudiaré una carrera, ciències polítiques per ser més exacte. Aquest any em matriculo a la UNED al curs de més de 45 anys i, si tot va bé, l'any que ve faré polítiques. Fa molts anys que tinc la recança d'haver deixat els estudis i ara pot ser el moment de treure'm aquesta espina. A veure si seré capaç perquè hi ha tota una sèrie de complicacions en el camí que ho poden fer difícil.
Bé, doncs el moment de que parlava al començament de l'entrada es va donar l'altre dia quan li vaig explicar a la Núria la meva decisió. Com era d'esperar, no tan sols la va aprovar, sinó que li va fer molta il·lusió. I quan jo li expressava els meus dubtes sobre la manera de finançar-me els estudis, que per altra costat no és que siguin excessivament cars, em va dir que estigués tranquil que d'algun lloc o altre sortirien. Curiós, vaig pensar, ara que ella fa poc que ha acabat la carrera que en part li vaig ajudar a pagar jo, ara que ella té una feina estable m'ofereix el seu ajut per tal de que jo pugui estudiar. No em direu que no val la pena viure aquest moment. És emocionant de veritat.

diumenge, 18 de juliol de 2010

El Lema

Per a aquesta entrada dubtava en posar-hi una foto de la mani o dels Diàlegs pel federalisme. Sembla contradictori dubtar entre un acte en el que no érem més de cent persones o un esdeveniment multitudinari, però hi ha un aspecte en el fons que penso que fa que tinguin un punt de contacte.
La manifestació del dissabte passat no era independentista, era unitària per protestar contra la sentència del TC, això està clar. En canvi l'únic crit que se sentia era per la independència. Els grups independentistes s'havien organitzat bé, havien fet una cosa que els altres no vam fer: organitzar-nos, establir consignes, lemes , pancartes, cants. I, probablement érem tants els que defensàvem una cosa com l'altre, però a nosaltres no se'ns sentia. Malgrat tot penso que no és tan sols una qüestió d'organització, el lema independentista, per la seva simplicitat i senzillesa arriba amb força a la gent: Espanya no ens entén i ens agredeix?, doncs la única solució és marxar i anar sols, així serem lliures i, sobretot, més rics. Avui, parlar d'entendre'ns amb qui ens retalla l'Estatut, de pactar-hi per anar més enllà de l'Estatut, sembla una contradicció pròpia de qui no entén, no vol o no sap entendre, quina és la situació política espanyola. Quin lema li posaríem a això? Difícil, oi?
Parlar de que el federalisme és pacte, empatia, solidaritat compatible amb la discrepància, semblen uns jocs florals de mainada si ho comparem amb la idea independentista. Malgrat això crec que lo que es va dir als Diàlegs pel federalisme és la única solució que té ara Catalunya per construir el seu futur. Com va dir la Carme Valls-Llobet, Espanya serà federal o no serà, i, per tant, serà federal. Com es va dir allà, el federalisme és un procés, l'autonomisme no existeix, el socialisme ha de ser federalista i , potser, l'únic entrebanc que el PSOE troba per defensar activament el federalisme és que té por del PP, de que se li imputi la dissolució de l'Estat. Quin ha de ser el nostre lema?: explicar sense complexos que el federalisme és la única opció viable, avui per avui, en la que Catalunya podrà desenvolupar plenament la seva personalitat nacional. I això és una feinada que en tenim per temps. Per tant companys, paciència i som-hi.

dimecres, 14 de juliol de 2010

L'Avi

Tinc pendents dues entrades de dos esdeveniments diferents però que em temo que m'acabaran portant allà mateix: què som, d'on venim i cap on anem, sobretot això, cap a on punyefles anem. Però les entrades aquestes, per tal de que tinguin una sortida digna, o sigui que em vegi en cor de publicar-les sense envermellir, me les hauré de treballar una miqueta. Mentrestant, avui, penjaré aquesta foto del monument a Francesc Macià que està a  Plaça Catalunya de Barcelona i que vaig fer quan tornava dimecres de la setmana passada dels Diàlegs pel federalisme que es van fer al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i en els que hi havia el President Montilla, en Ferran Mascarell, la presidenta de Ciutadans pel Canvi i dos catedràtics de Madrid i Galícia.
Doncs bé, m'agrada ensenyar el monument perquè és una mica meu. Bé, ja sé que és patrimoni de tots els catalans i catalanes, però vull dir que jo vaig ajudar a finançar-lo. Fa anys el diari Avui va organitzar una col·lecta popular per tal de construir el monument i a casa meva, recordo que al llistat de l'Avui hi figurava "família Roqueta", hi vam participar. Bé, doncs això, em fa gràcia ensenyar el monument de l'Avi.

diumenge, 11 de juliol de 2010

Una foto maca

Acabo d'arribar a casa després de participar a la manifestació de Barcelona en protesta per la sentència del TC contra l'Estatut. Ha sigut emocionant, cansat, perquè hem estat molta estona parats, però ha valgut la pena aportar aquest esforç per fer sentir la veu de Catalunya contra la sentència. Faré una altra entrada més endavant, però ara ja és tard i penjaré aquesta foto, que m'agrada molt, d'aquest vailet que dorm sobre el muscle del seu pare. Segur que estava molt cansat d'esperar i ell ho ha tingut fàcil, el braç del pare suposo que també ha acabat adormit.

dimarts, 6 de juliol de 2010

La determinació

Bloc amic, he pres una determinació, no és que sigui d'allò més transcendental, però determinació al cap i a la fi. Tu ets un bloc de contingut bàsicament polític com diu l'amiga Rosa, de fet el motiu principal pel qual et vaig parir és polític. A part de que m'agrada escriure coses (anava a dir planes, però tu no en tens, en fi) en el teu cuerpo serrano, l'objectiu principal pel qual et vaig crear és escampar als quatre vents el que jo penso pel que fa a la política i que quan arribin els moments en que aquesta escampamenta sigui vital et tingui ben engrassadet i a punt. Però quan et llegeixo a vegades penso que em puc fer pesat, que em repeteixo molt, penso que tanta  política pugui cansar a qui et llegeixi. Per tant avui he pres la determinació de tenir un catàleg d'entrades més variat. Una altra amiga diu que els homes tenim tres grans temes de conversa, el futbol, el sexe i la política. A vegades penso que no li falta raó. Bé, de futbol ja n'he parlat a vegades, de sexe no, això ho deixarem per altres blocs, no fos cas que ens hi féssim mal i de política sí que en parlo. De què parlaré doncs? no sé, ja ho veurem, però he de fer l'esforç d'eixamplar els meus temes i escriure més. No han de ser temes dels que en podríem dir importants, poden ser coses quotidianes a les quals els puc treure punta. Bé a veure si sóc capaç de fer-ho.

dissabte, 3 de juliol de 2010

Tribuna oberta del Ressò de juliol-agost

Decència, quina decència?

 "El dirigent convergent va cap on bufa el vent", amb aquestes paraules Miquel Iceta definia amb irònica precisió tota la ideologia de CIU. Nosaltres hi afegim que hi van acompanyats de la seva inseparable bíblia, la calculadora.  Sinó fixeu-vos en aquesta mostra magnífica amb que CIU ens regalava en el Ressò del mes passat.
Avisen els de CIU als independentistes decents que l'únic obstacle per a la independència de Catalunya és el PSC. En primer lloc, si per a CIU  hi ha independentistes decents, n'hi ha que no ho siguin?  Els decents són els que segueixen el dictat convergent i els altres són uns independentistes que no són bons catalans? Quins són per a CIU els independentistes de dubtosa decència? No volem pas erigir-nos en defensors de la causa independentista, no ens toca pas a nosaltres fer-ho, però és que és el de sempre: CIU segueix decidint qui és bon català i qui no. Quan es donaran compte els de CIU que això ja està passat de moda, que ja no se'ls creu ningú.
I als independentistes que de bona fe voten a CIU els voldriem fer un parell d'apreciacions. Primera, és molt probable, en el cas de que CIU governi, que el seu vot vagi a parar directament al PP. CIU ja hi va governar  els últims darrers anys de la seva etapa de govern i, pel que sembla, en Mas ho ha advertit reiteradament, ho tornaria a fer. Segona, cal preguntar-li a CIU fins on arriba el seu independentisme.  Si us mireu amb deteniment l'últim CEO de la Generalitat, veureu que quan se li pregunta a la gent que va votar CIU a les últimes eleccions autonòmiques  com volen que sigui Espanya, un 69'7% diu que una comunitat autònoma, estat federal o regió d'Espanya, mentre que els que volen una Catalunya independent  són un 26'6%. En aquest punt la calculadora pren la iniciativa i el missatge convergent, com diu l'Iceta, és torna vaporós, fugisser. En tot cas  si la independència és la seva finalitat que ho diguin obertament.
I el PSC no és obstacle de cap opció que faci de la democràcia el seu vehicle. Respectem totes les opcions i creiem que totes són decents sempre i quant respectin la llibertat i la democràcia. El que passa és que el PSC no és independentista, és federalista.  Nosaltres tenim un missatge clar i net, sense trampes ni calculadores: som federalistes. Ho som per tradició i per convenciment, perquè creiem que és la millor solució  per donar un encaix factible de Catalunya amb Espanya en un  estat federal, modern i europeu. I això no exclou de cap manera que tinguem un respecte absolut per als qui pensen que la millor solució per a Catalunya és la independència, de fet fa  prop de 7 anys que estem governant a Catalunya  amb un partit que fa de la independència  la seva principal raó de ser.