dissabte, 29 de setembre del 2012

Respecte, democràcia

Estem vivim uns moments apassionants de la nostra història. Aquesta frase ja la vam comentar en la manifestació del juliol del 2010 un grup de gent de Santa Coloma. L'altre dia en Quim Nadal ho expressava així mateix en una entrevista a Catalunya Ràdio. Mai des del 1714 hi havia hagut un  moviment ciutadà tan potent com el que hem vist el passat 11 de setembre demanant la independència de Catalunya. Les motivacions de fons són les mateixes que històricament han motivat les reivindicacions del nostre poble, és a dir, som una nació que reivindiquem el dret a tenir un estat. Ara bé, al meu entendre hi ha hagut un canvi substancial en la forma de comunicar-nos que ha propiciat aquesta gran eclosió del sentiment popular. Els mitjans de comunicació, especialment TV3 i internet, amb la immediatesa de difusió de missatges que propicien les xarxes socials, fan que les notícies, les reivindicacions i les consignes a la mobilització arribin a totes les llars pràcticament en el moment en que es produeixen.
Tanmateix hi ha una cosa que no ha canviat gens ni mica i és que la dificultat rau en transformar el desig popular en projecte polític. Malgrat que les actuals circumstàncies també són noves, estem vivint un període democràtic molt llarg i Espanya està en tots els organismes internacionals polítics i de defensa, la resistència de l'estat a deixar que el clam popular es converteixi en realitat política hi serà com hi ha sigut sempre. I, malgrat que les formes d'aquesta resistència han canviat, avui ningú creu que l'exèrcit acabi intervenint com ho ha fet sempre, l'estat espanyol farà servir tots els mecanismes que tingui al seu abast per impedir que Catalunya es constitueixi en un nou estat.
Aquesta setmana el Parlament de Catalunya ha votat una proposta en la què es compromet a preguntar al poble català què vol ser. Ràpidament s'han sentit veus del govern d'Espanya dient que impediran la realització d'aquesta consulta. És lògica aquesta resposta si tenim en compte que el que es posarà en discussió va contra la constitució. Per un altre costat el poble de Catalunya té tot el dret a dir què vol fer amb la seva vida. Com es farà això si l'estat no autoritza, com és de preveure, el referèndum? Aquesta serà una decisió que hauran de prendre els propers Parlament i Govern que sorgeixin de les eleccions que se celebraran el proper mes de novembre. Veurem quina forma li donem al legítim dret a l'autodeterminació que tenim com tenen tots els pobles del món.
Per acabar vull assenyalar que caldrà que tots els que tenim el sentiment de viure en una Catalunya en plena llibertat ens hem de sentir  implicats en aquest procés. Ningú s'ha de sentir exclòs i ningú ha d'excloure a qui d'una forma o altra, pugui ser crític amb el procés que estem vivint. Com més avancem més estic  notant que qui s'atreveix a verbalitzar o publicar algun dubte sobre el procés corre el perill de ser etiquetat com a mal català, com a traïdor. En el  moment decisiu caldran tots el vots, tots els esforços si volem que això arribi a bon port. L'altre dia escoltava un periodista que explicava que l'Artur Mas, l'any 1995, quan va visitar El Quebec amb motiu del referèndum sobre la seva independència, va parlar amb un líder sobiranista que li va dir que està comprovat que entre un 10 i un 15 per cent de la gent que en les enquestes diu que votaria sí a la independència, quan arriba el moment decisiu acaba votant no. Aquest canvi de vot es deu a les pressions que l'estat fa sobre la població, sobretot amb argument econòmics, i que fan que aquest percentatge de votants s'espanti i acabi canviant el sentit del seu vot.
Per tant que serà bo que no excloguem ningú, venen temps en què haurem de ser
molt respectuosos amb totes les sensibilitats i que cap català que tingui el sentiment de viure en un estat català se senti apartat pel fet de expressar dubtes o discrepar del procés. Hem de ser escrupolosos amb les formes democràtiques i amb el respecte a totes les opinions. Si no ho fem així correm el risc de no convertir en realitat els desitjos del nostre poble.


diumenge, 9 de setembre del 2012

12 de setembre

Amb aquesta entrada no vull preguntar-me el perquè hem arribat a on estem, es a dir, a punt de que dimarts que ve hi hagi una manifestació multitudinària a Barcelona demanant la independència de Catalunya. O que les últimes enquestes que surten als mitjans de comunicació i al CEO de la Generalitat ens diguin que una majoria de catalans votaria sí en un hipotètic referèndum per la independència. Això és motiu per fer una altra entrada que, per altre costat, no cal que jo la faci perquè han sortit milers d'articles als diaris els últims temps explicant-ho. Em vull centrar en què hem de fer a partir del dia 12 si volem ser conseqüents amb el què el poble reclama.
En la meva última entrada jo donava dues opcions per arribar a la independència. La via constitucional i la via de la ruptura o de la revolució. Bé, estem en el dia 12, les institucions, Parlament i Govern de Catalunya, no podran de cap manera mantenir-se al marge del clam popular, hauran de donar alguna resposta, alguna satisfacció al poble si no volen crear més desafecció amb la política. Ja ni ha prou, les institucions han de reflectir el què vol la gent.
La primera pregunta que em ve al cap és: la via constitucional, o sigui, reforma de la constitució per tal de que reconegui el dret d'autodeterminació de les comunitats autònomes és viable? Segueixo? No cal, no? Algú creu que avui PP i PSOE impulsarien la reforma constitucional que portés a la secessió de Catalunya i Euskadi? Fan falta molts anys per arribar aquí. I cal donar una resposta ràpida als catalans.
Llavors, què ens queda per fer? Quan el PP ens hagi dit que no a la proposta de pacte fiscal que va aprovar el Parlament, que quedarà per fer? Si el govern espanyol acceptés el pacte el clam per la independència potser, dic potser, baixaria el to, però no crec que l'accepti. A on ens portarà aquesta situació? Diuen els analistes polítics que el següent pas serà la convocatòria de eleccions anticipades en les que CIU inclourà en el seu programa la demanda de l'estat propi. I aquí, precisament aquí, és on hi ha el canvi decisiu al mapa polític català: el parlament passarà a ser d'una majoria clara independentista. I el poble estarà esperant una resposta ràpida i clara al seu neguit.
Quines seran les sortides? Referèndum per la independència? No es pot fer ja que seria proposar una il·legalitat, recordem que la constitució no permet la secessió. Declaració unilateral d'independència? No es pot fer per les mateixes raons del referèndum. Anar a buscar aliats a Europa? Europa dirà que no pot modificar les constitucions dels estats sobirans. Ho sento, jo ja no arribo més enllà, us ho asseguro, no sé què pot passar després de la Diada d'aquest 2012. L'única cosa que no acceptarà el poble serà la inactivitat, el deixar passar el temps.