dilluns, 11 de gener de 2016

Diàleg, acord.

Penso que en democràcia s'ha de poder plantejar qualsevol tema, per impossible que pugui semblar posar-lo en pràctica. En un parlament, la paraula ja porta implícita aquesta possibilitat, s'han de poder debatre totes les idees, sempre i quan no atemptin contra els drets humans. Per tant, no em sembla malament que en el Parlament de Catalunya es parli sobre la possible independència del nostre país ja que és una opció com d'altres de governar-nos. Més, quan  prop del 48% de la població ha votat en els últimes eleccions opcions independentistes.
Com hem arribat a aquest 48% si fins fa uns cinc anys els qui es declaraven favorables a la independència no arribaven al 20%. De fet, parlant amb gent que forma part del 48% et diuen que per a ells la independència no es possible però han votat aquestes opcions per fer més pressió a Espanya i aconseguir unes millors condicions, per exemple, de finançament. Què ens ha portat fins aquí? Des del meu punt de vista hi ha hagut una conjunció de factors que han provocat aquest canvi. Un debat llarguíssim i frustrat de la reforma de l'estatut d'autonomia, la campanya del PP contra Catalunya per tot Espanya amb motiu de la tramitació del projecte de reforma estatutària, la majoria absoluta del PP i la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut, tot això en un clima de greu crisi econòmica que, junt amb un mal finançament d'algunes autonomies, entre elles Catalunya, la idea de que "Espanya ens roba" ha acabat quallant. Faltava només un mitjà potent per escampar aquestes idees i aquest no ha sigut altre que els mitjans d'informació públics amb TV3 al davant. Aquella minoria que ja no va estar d'acord amb la transició i que llavors ja volia una ruptura troba en tot aquest gruix de motius l'argument per trencar amb Espanya.
Després d'anys de mobilització hem arribat a què un Parlament amb majoria d'escons però no de vots populars decideix trencar amb la legalitat espanyola i començar el camí cap a un estat propi. I, és aquí precisament com, de la mateixa manera que crec que tot es pot parlar en un parlament, no tot és possible portar-ho a terme. El respecte a les normes que lliurement s'ha donat un poble és bàsic pel bon funcionament democràtic d'un país. Sense aquest respecte no hi ha democràcia.
La independència de Catalunya no arribarà saltant-se les lleis d'un estat democràtic, membre de tots els organismes internacionals. Malgrat que es digui dels somriures, avui no és possible una revolució que acabi portant a la desaparició d'un estat membre de la Unió Europea  arrossegant-la a una crisi d'una magnitud imprevisible. Estic convençut que no hi ha cap sortida per a Catalunya que no passi per l'acord amb l'Estat i la UE. Crec que un estat federal que reconegui el nostre fet nacional és la solució per tal de que Catalunya se senti molt còmoda i pugui desenvolupar tot el seu potencial. I aquesta sí que és una solució possible.




dimarts, 24 de novembre de 2015

Gràcies PSC

Vull donar les gràcies al Partit dels Socialistes de Catalunya, especialment a la Federació de les Comarques Gironines i al cap de llista per Girona, Marc Lamuà, per donar-me l'oportunitat de formar part de la candidatura pel Congrés de Diputats per a les pròximes eleccions generals del 20 de desembre. Us asseguro que és una satisfacció i una gran emoció per un militant que vaig participar en la unitat dels socialistes catalans el 1978, poder representar a les nostres comarques en uns moments tan transcendentals pel nostre país.
El 20 de desembre hi hauran dues alternatives per a presidir el futur govern d’Espanya:  Mariano Rajoy o Pedro Sánchez. Cal un canvi, el necessitem, ja n’hi ha prou de retallades, de retrocessos en els avenços socials aconseguits durant els governs socialistes. Cal sortir de la crisi però cal fer-ho amb una visió progressista, mirant els qui més han patit i estan patint la crisi econòmica: els treballadors, les classes populars. I això no ho pot fer qui ha governat aquests darrers anys amb una manca de sensibilitat cap els que menys tenen.
M’il·lusiona formar part d’aquesta candidatura tan sols pel fet de ser-hi, però sento orgull de militar al PSC quan escolto dir als caps de llista al congrés i al senat, Marc Lamuà i Cristina López, el dia de la presentació del programa del PSC per a les comarques gironines: “Els socialistes recuperem l’anàlisi de classes per efectuar un gir a l’esquerra que serà clau per combatre l’excessiva diferència de classes i per assegurar l’equitat i la justícia”. Aquesta és la raó de ser del socialisme, lluitar per una societat justa.
Diàleg, negociació i pacte, aquesta és la solució de l’encaix entre Catalunya i Espanya. L’enfrontament, l’aïllament internacional, la divisió social de Catalunya, serien la conseqüència de la proposta dels partits independentistes. No hi haurà solució que no passi per un gran acord amb l’estat, que es materialitzi en una profunda reforma de la Constitució i l’evolució de l’actual estat de les autonomies cap a un Estat Federal. El PSOE i Pedro Sánchez han recollit aquest idea en el seu programa de govern i seran els grans aliats de Catalunya per anar cap endavant sense traumes.
Per acabar us vull demanar  el vostre suport el proper 20 de desembre. Un suport per fer realitat el canvi, un canvi de progrés, un canvi que porti a Pedro Sánchez a la presidència del govern d’Espanya. Les candidates i els candidats, per a les eleccions del dia 20, amb tots els militants i simpatitzants socialistes treballarem per fer realitat el canvi necessari. Vull repetir les gràcies a tots el qui han confiat amb mi per formar part de la candidatura al Congrés i també us vull donar les gràcies per endavant pel vostre suport.


dissabte, 27 de juny de 2015

0,158%

Vagi per endavant que prefereixo a la Colau abans que en Trias per a l'alcaldia de Barcelona. Dit això explico un petit conte.
La Lluïsa i l'Enric són una parella que tenen uns ingressos moderats, treballen tots dos i venen a guanyar a l'any uns 25.000 euros. En Pau, el seu fill, estudia música i necessita que se li repari el violí. La reparació de l'instrument val uns 40 euros. La família no té dificultats per viure però tampoc li sobra res i per pagar aquests diners han de pensar de on els trauran. Després de parlar-ne molt l'Enric diu que els 40 euros coincideixen amb la despesa en gasolina que ell té per anar a fer un treball eventual i que la solució pot ser deixar de fer aquest treball i així podran estalviar els diners per arreglar el violí d'en Pau. Els 40 euros venen a representar, aproximadament, el 0,158% dels ingressos anuals de la família. L'Enric deixa la feina i ja tenen solucionat el finançament de la reparació de l'instrument.
Una de les primeres mesures que ha anunciat la Ada Colau, després de ser elegida alcaldessa de Barcelona, és la de retirar la subvenció de quatre milions d'euros que l'ajuntament de Barcelona dóna al circuit de Montmeló. Aquests diners, que representen el 0,158% del pressupost anual de l'ajuntament de Barcelona,  es destinaran a beques menjador. L'alcaldessa ha dit que les beques tenen prioritat sobre la fórmula 1. I té raó.
Ara bé, recordeu els 40 euros que l'Enric estalvia deixant la feina? Quins guanys tenia la família amb aquesta feina? Siguin els que siguin amb tota seguretat són molts més que la despesa que ocasionaven els desplaçaments en cotxe. Si la família volia estalviar els 40 euros ho podia haver fet no anant a fer el sopar d'aniversari que els costarà 50 euros i fer un sopar més discret a casa per 10 euros i ja tenien els 40 pel violí.
Quatre milions d'euros en un pressupost de dos mil cinc cents milions és una xifra que de ben segur es pot estalviar en moltes partides que no aporten riquesa a la ciutat. No m'agrada la fórmula 1, la trobo pesada, però mils de milions d'espectadors la segueixen arreu del món i veuen el nom de Barcelona a les seves televisions i això reporta uns beneficis indubtables a la ciutat.
Això sí, la mesura fa goig i ha merescut les portades de diaris i telenotícies.

dissabte, 13 de juny de 2015

Paraules en el nou ajuntament

En primer lloc vull felicitar al nou alcalde. Joan, sincerament, et desitjo a tu i el teu equip de govern tots els èxits, si ho feu bé el poble el poble avançarà. Vull també donar les gràcies a la candidatura i a la gent que ens va votar en les passades eleccions, gràcies a tots ells avui el PSC té representació en aquest consistori.
Permeteu-me que us llegeixi uns fragments d’un article que tinc penjat al meu bloc.
Sí, hi serem, com ho hem fet des del 1979. Hi serem defensant el nostre programa de govern.
Hi serem malgrat les dificultats, perquè el PSC és un partit molt fort, venim de molt lluny defensant els que menys tenen, treballant per la justícia social al món des de Catalunya. Perquè aquest és l’ideal socialista, per nosaltres no hi ha diferències entre els qui tenen llengües, religions, o llocs de naixement diferents. La nostra lluita és universal i ens agermanem amb tots els socialistes del món en el mateix objectiu: aconseguir un món just.
Hi serem per treballar per a Santa Coloma com ho he fet els darrers quatre anys. Han sigut uns  anys profitosos pel nostre poble. Hem sabut  trobar l’equilibri necessari per tal de conformar un govern estable en el que m’hi he sentit molt còmode en les meves obligacions com a regidor de Fires i Festes i Participació ciutadana. Santa Coloma sempre ha estat per sobre de tot.
Hi serem amb l’ànim de tornar a governar. Naturalment, governar en un projecte atractiu, sòlid, responsable, en el que les relacions personals entre els membres de l’equip de govern facilitin les tasques del dia a dia.
Presentem un programa de govern que es pot complir al cent per cent. No fem propostes irrealitzables, sabem perfectament el que és governar i en som responsables.


I ara,vull donar les gràcies als dos grups majoritaris per haver-nos convidat a participar del govern, però he de dir que aquesta vegada no es donen les circumstàncies per acceptar la proposta, i ens sap greu. El lema del nostre programa de govern és Pel que realment importa. Per el PSC el que realment importa és Santa Coloma quan estem parlant de governar el nostre ajuntament. Mireu, els darrers quatre anys hem votat unes quantes mocions que feien referència al debat nacional que vivim. Al cap d’un dia, d’una setmana, d’un mes, un, dos, tres o quatre anys, cap d’aquestes mocions  ha incidit ni positiva ni negativament sobre la gent de Santa Coloma. Això sí, han generat els debats més brillants i alhora els més allunyats dels problemes reals de la població. No ens hauríem sentit còmodes en un govern que té com una de les seves prioritats intensificar el debat nacional al nostre ajuntament.
Defensarem el nostre programa, serem responsables al màxim, si hem d’arribar a acords mai tindrem el no per endavant. He demostrat durant els quatre anys passats que els socialistes som gent compromesa amb millorar la qualitat de vida de la gent de Sta. Coloma. Estarem vigilants en que el nostre ajuntament protegeixi els que pateixen amb més cruesa aquesta crisi econòmica que encara no ha acabat. Que cap família es quedi sense un sostre per viure-hi dignament, cap infant amb malnutrició, crear ocupació, un local per els joves, crear la regidoria de Santa Coloma residencial, un poble més participatiu. Aquestes són algunes de les prioritats que sí farien de Santa Coloma una ciutat millor, Per això treballarem els propers quatre anys. Esperem que el nou govern sigui receptiu a la nostra voluntat sincera de participar en la tasca de fer avançar el nostre poble.
Moltes gràcies.





divendres, 8 de maig de 2015

Hi serem

Deixeu-me començar pel final. Gràcies alcalde, gràcies Loli per acompanyar-nos i donar-vos el vostre suport tancant la llista del PSC. Joan Arrú va liderar l'època més important del PSC a Santa Coloma en tota la nostra història. En Joan va ser un bon alcalde i per això ens omple d'alegria que hagi acceptat tancar la nostra candidatura aquest any. Moltes gràcies.
Sí, hi serem, com ho hem fet des del 1979. Hi serem defensant el nostre programa de govern.
Hi serem malgrat les dificultats, perquè el PSC és un partit molt fort, venim de molt lluny defensant els que menys tenen, treballant per la justícia social al món des de Catalunya. Perquè aquest és l’ideal socialista, per nosaltres no hi ha diferències entre els qui tenen llengües, religions, o llocs de naixement diferents. La nostra lluita és universal i ens agermanem amb tots els socialistes del món en el mateix objectiu: aconseguir un món just.
Hi serem per treballar per a Santa Coloma com ho he fet els darrers quatre anys. Han sigut uns  anys profitosos pel nostre poble. Malgrat les diferències ideològiques amb els regidors i l’alcalde de CIU hem sabut  trobar l’equilibri necessari per tal de conformar un govern estable en el que m’hi he sentit molt còmode en les meves obligacions com a regidor de Fires i Festes i Participació ciutadana. Santa Coloma sempre ha estat per sobre de tot. Amb l’experiència aconseguida en aquesta passada legislatura crec que puc assumir amb fermesa i responsabilitat l’alcaldia de la nostra ciutat.
Hi serem amb l’ànim de tornar a governar, és governant que es prenen les decisions que milloren la qualitat de vida de la gent. Naturalment, governar en un projecte atractiu, sòlid, responsable, en el que les relacions personals entre els membres de l’equip de govern facilitin les tasques del dia a dia.
Hi serem amb una candidatura renovada, amb gent jove i moltes ganes de treballar per a Santa Coloma. Presentem un programa de govern que es pot complir al cent per cent. No fem propostes irrealitzables, sabem perfectament el que és governar i en som responsables.
Hi serem per a tots vosaltres, per a Santa Coloma.

dijous, 4 de desembre de 2014

Amb el PSC de sempre

Sempre havia dit que si el PSC es dividís en dos partits, un de totalment autònom, i un altre que seguís amb vinculació al PSOE, jo estaria en el primer. Quan vam fer la unitat socialista l'any 1978 jo era militant del PSC (C), partit que no tenia lligams de cap tipus amb cap partit estatal. Bé, dissortadament, ha arribat un moment en què el partit no ha pogut mantenir l'estructura que vam crear amb la fundació del 78. El procés sobiranista ha ocasionat que un sector, el mal anomenat sector catalanista, hagi pensat que no tenia lloc al partit i en fundaran un altra. Dic mal anomenat perquè tot el PSC és catalanista, ho és des de la seva fundació i mai ha deixat de ser-ho. El que el PSC no ha sigut mai és un partit independentista.
Perquè, doncs, no estic jo en el nou partit escindit del PSC? En primer lloc, perquè l'actual PSC segueix sent el partit de sempre, manté intactes els tres eixos que el van configurar com el gran partit de l'esquerra catalana, és a dir: socialista, catalanista i federalista. Res ha canviat. En el tema que ha provocat l'escissió, la consulta del 9n, el partit ha mantingut una posició adient amb els seus principis: dret a decidir, sí, però legal i pactat amb l'estat. Proposta de solució per a Catalunya: reforma de la constitució i estat federal.
No em sentiria còmode en el nou partit que ja ha pres posició a favor de la independència, entrant a formar part d'un moviment nacionalista que crec que no li cal a Catalunya. No crec que l'enfrontament de nacionalismes sigui la solució de Catalunya. El pacte, l'acord, per difícil que sigui, i ho és, ha de ser la millor solució. El PP no estarà sempre al poder, podria ser que les eleccions generals de l'any que ve dibuixessin un mapa molt diferent de l'actual. Llavors pot ser el moment de trobar aquesta solució tan necessària.
Em sento molt còmode al PSC, com sempre, i estic treballant amb altres companyes i companys per oferir a Santa Coloma una candidatura de progrés per a les properes municipals. Estic segur que hi ha molta gent que espera seguir donant-nos la confiança. Per això treballem.

dimecres, 14 de maig de 2014

10.000

Deu mil visites. Aquests dies el contador que fa un temps he instal·lat a la dreta del bloc ha registrat deu mil visites. No sé  si són moltes o poques, no té importància, però és una xifra rodona i em fa gràcia. En tot cas, moltes gràcies a tots els qui heu dedicat alguna estona a llegir-me.
Vaig crear el bloc el 18 d'octubre del 2008 quan ja pensava que podria presentar-me a les eleccions municipals del 2011, per tant, la intenció de tenir un bloc era la de disposar d'un canal d'informació per arribar a la gent. Quan vaig començar a escriure-hi no tenia clar què hi posaria i aquesta ha sigut la línia que hi he seguit des de llavors.
El bloc és un espai íntim en el que hi he escrit entrades de tot tipus, si bé les polítiques hi tenen molta importància. Però també n'hi han  moltes de personals. Hi ha un fil conductor en la pràctica totalitat de totes elles que és haver-les escrit a raig, tal i com les idees anaven sorgint sense filtres. Molts cops he tingut de retocar faltes d'ortografia quan l'article ja estava penjat.
He volgut així que fos un espai que reflectís com sóc. Hi busco la espontaneïtat per sobre de tot, la sinceritat, el diàleg clar amb qui em pugui llegir. Un espai a on sincerar-me i, fins i tot, contradir-me. He penjat entrades que ara no les escriuria però no les tocaré ja que reflecteixen estats d'ànim concrets en moments determinats. És un espai en el que parlo amb mi mateix i amb els potencials lectors com si ho féssim asseguts en una terrassa tot fent un cafè.
El bloc, per tant, és un amic al que un dia li expliques idees profundes i un altre petites anècdotes. Fins i tot hi he penjat un relat eròtic amb to humorístic. Tot hi té cabuda.
Hi ha hagut temporades que no hi he escrit per diferents motius però sempre l'he volgut mantenir viu i vull que ho segueixi sent. Independentment del que faci a la vida el meu bloc serà un bon amic que m'acompanyarà. Per molts anys, bloc amic.

dilluns, 5 de maig de 2014

Sóc del PSC

Sóc militant del PSC. Vaig entrar a la militància política el 1976 al PSC (congrés) d'en Joan Reventós i el 1978, amb la fundació de l'actual PSC, en vaig ser militant. Em vaig donar de baixa del partit per motius personals, la feina a la botiga no em donava temps per la militància, i torno al partit amb motiu de les eleccions municipals del 2007. Sempre m'he considerat afiliat al PSC, amb carnet o sense.
Estic orgullós de pertànyer al PSC. És un partit que recull el meu ideal de justícia social, que és per això que estic en política. Justícia social en el seu sentit més ampli, és a dir: un món just en el que no hi hagi diferències per cap tipus de motiu, en el que tothom tingui els mateixos drets i la mateixa capacitat d'accedir als serveis necessaris per tenir una vida digna. Independentment del color de la seva pell, de la seva religió, de la seva llengua, del país a on visqui. Per a mi no hi ha diferència entre un infant que pateixi malnutrició a Catalunya o a qualsevol altre país del món. És un ésser humà que pateix i això és injust.
Estic orgullós del que ha fet i representa el PSC per a Catalunya. Un partit que ha ajudat a cohesionar la societat catalana com cap altre, un partit defensor dels drets nacionals catalans, de la immersió lingüística, de la llengua i la cultura catalanes. Un partit històric que defensa la justícia global des de Catalunya.
Estic d'acord amb tot el que ha fet i fa el PSC? No. Hi ha coses que s'haurien d'haver fet diferent des del meu punt de vista. Ara bé, hi ha algun militant a qualsevol partit que al llarg de la seva vida ha estat d'acord amb tot el que ha fet el seu partit? Jo diria que no. Però això no em fa renegar del que ha sigut i és el PSC.
No són temps fàcils pels socialistes catalans. El tema del dret a decidir ens està portant moltes dificultats per mantenir-nos units i jo crec que una escissió quasi és inevitable, malgrat que es podria evitar. Cap dirigent del PSC se'n sortiria massa bé en aquests moments. Cap.
Estic orgullós del meu partit i vull seguir treballant amb ell. No estaré a cap altre partit que defensi aquest procés sobiranista que portarà a Catalunya a una situació de confrontació interna i externa que farà patir als catalans. Dret a decidir, sí, però legal i pactat amb l'estat i la UE. Si ara no pot ser ens esperem a tenir les condicions que ho han fet possible al Regne Unit amb Escòcia.
Em vull presentar a les eleccions municipals sota les sigles del PSC. Si no ho aconsegueixo  potser serà hora d'abandonar qualsevol militància política. El que no vol dir que deixi de preocupar-me i lluitar per la justícia social al món.



dimecres, 30 d’abril de 2014

Mentrestant, què fem?

Qualsevol canvi en l'estructura de l'estat espanyol necessitarà anys de treball. Per tant, crec que Catalunya no serà independent, ni aviat ni d'aquí en molt de temps. Parlant de la independència de Catalunya estem parlant de la desaparició d'un estat membre de la Unió Europea, i això és un canvi molt gran a Europa. Si Catalunya s'independitza també ho farà Euskadi i potser Les Canàries i Les Illes Balears i potser Galícia. Desapareix Espanya. Un canvi d'aquesta envergadura requereix molts anys si es vol fer de forma democràtica.
I mentrestant, què fem? Governarem el país, governarem els ajuntaments? Resoldrem els problemes de la gent o esperarem un canvi impossible que vingui a solucionar-ho tot. Què farem?
Què farem a les properes eleccions municipals?  Ens posarem a governar o esperarem que vinguin uns canvis que ens ho resolguin tot. Algú voldrà fer servir els ajuntaments per aconseguir aquesta independència que no vindrà? En tot cas aquests no serem els socialistes.
El que sí us puc assegurar és que els regidors socialistes ens arremangarem i ens posarem a treballar de valent amb els recursos que tinguem a la mà com ho estem fent ara. Treballarem perquè vinguin empreses als nostres polígons, cuidarem de que ningú  quedi desprotegit i pateixi els efectes de la crisi econòmica, seguirem treballant perquè les finances de l'ajuntament tinguin un bon curs com el que tenen ara. Vetllarem perquè tots els grans equipaments ( piscina, museu, arxiu, pavellons esportius, auditori, etc.) tinguin els recursos suficients per funcionar amb normalitat. Cuidarem les escoles, el CAP, els carrers. Treballarem, en definitiva, per a Santa Coloma com ho haurem fet aquesta legislatura. I tot això ho farem amb la il·lusió de que Santa Coloma tindrà un alcalde socialista.
El nostre compromís és amb el nostre poble i també amb el nostre país, però no defugirem en cap cas la nostra obligació de treballar pels que tenim més a prop, és a dir, les dones i homes de la nostra ciutat, Santa Coloma.

dimarts, 8 d’abril de 2014

Joia




M'il·lusiona treballar perquè un dia les generacions futures puguin decidir en llibertat el futur del nostre país.
M'apassiona lluitar perquè un dia desaparegui la pobresa i la fam al món.
Em fa feliç sentir-me amic dels meus companys del PSC.
Sento joia quan sóc coherent amb el què penso.
M'engresca pensar que potser em presentaré a alcalde les properes eleccions.
M'agrada treballar pel meu poble des de l'equip de govern de l'ajuntament.
M'alegra pensar que amb la meva militància política contribueixo a la felicitat del meu poble.
M'emociona veure els resultats de la meva tasca com a regidor.
Em fa goig mostrar-me políticament tal i com  penso.
Em complau ser fidel als meus ideals de joventut.
Em satisfà compartir equip de govern amb gent que no pensa com jo però amb els que coincideixo en treballar pel meu poble.







dimarts, 1 d’abril de 2014

Decidir en llibertat i democràcia

Vaig entrar en política d’una manera activa el dia de 1976 que em vaig adherir a l’Assemblea de Catalunya a Farners amb una colla de gent. Eren dies de grans il·lusions col·lectives: la dictadura que havia governat Espanya durant quasi quaranta anys s’estava acabant i arribaven temps de llibertat i democràcia. Amb el crit de Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia demanàvem la llibertat individual i la del nostre país, Catalunya, amb la recuperació de les nostres institucions. Compartíem aquests anhels amb totes les forces democràtiques d’Espanya, Europa i el món que  demanaven la recuperació de la democràcia que havíem perdut amb la guerra civil.
Avui Catalunya torna a viure un altre moment de gran il·lusió. Una part del nostre país demana que Catalunya se separi d’Espanya. Molta gent creu que l’encaix de Catalunya amb Espanya ja no és possible. El sentiment nacional, la incomprensió de la dreta espanyola cap a Catalunya i la sentència del tribunal constitucional contra l’Estatut, han alimentat la desconnexió amb Espanya que viu la meitat de Catalunya. I tot, no ho oblidem, en un context de crisi econòmica que radicalitza les posicions polítiques arreu.
He volgut ressaltar les semblances amb els dos processos que he relatat abans. Però també hi ha diferències. Si bé en la transició de la dictadura a la democràcia hi havia complicitats que afavorien els anhels catalans, l’actual demanda d’independència genera sentiments contraposats. La gran majoria de forces polítiques espanyoles i dels ciutadans de la resta de l’Estat no volen el trencament d’Espanya. La Unió Europea no desitja la desestabilització política que pot produir la independència de Catalunya i ens recorda que, en cas de produir-se, Catalunya quedaria fora automàticament de la UE. I, sobretot, segons la majoria d’enquestes, la meitat de Catalunya no desitja la independència.
Està clar que no podem seguir en l’actual situació. L’estat no tracta bé Catalunya. La fiscalitat espanyola ens perjudica, estem retrocedint en l’àmplia autonomia que tenim des de la transició; les ingerències de l’estat en un tema cabdal com és la immersió lingüística a les escoles, són una mostra, entre d’altres, del tractament injust que rebem. És inaudit el comportament del PP, que en comptes de fer un esforç per entendre el malestar de Catalunya, de parlar i pactar solucions, es nega a qualsevol diàleg. La dreta espanyola, amb aquesta posició intransigent, vol aparèixer davant el seu electorat com la garantia de la unitat d’Espanya. Més encara quan el PSOE demana la reforma de la Constitució cap un estat federal.
Quina és la millor solució? La que el poble català esculli, sense cap dubte. Som una nació i les nacions han de poder triar lliurement el seu destí. Si em pregunteu quin és el millor camí, us diré que el que no provoqui enfrontaments, que arribi consensuat amb Espanya i la Unió Europea; el que permeti que Catalunya exerceixi lliurement el seu dret a construir el seu futur en llibertat. El Regne Unit i Escòcia en són el millor exemple. En tot cas ha de ser un procés que no divideixi els catalans en bons i dolents. Ningú és millor o pitjor pel fet de pensar d’una o altra forma, totes les opinions són respectables sempre i quan respectin les dels altres. Hem desitjat, exigit, durant cents d’anys, un marc de llibertats per fer escoltar la nostra veu i ara el tenim. Molta gent ha patit l’exili, la presó o la mort per arribar on estem. Conservem-ho. I, no ho dubteu, el camí cap a més espais de llibertat serà lent i complicat. Les presses no ens portaran al destí desitjat, al contrari, poden fer que caminen en sentit contrari al que prevèiem.
Tots els moviments polítics són legítims si són democràtics. La independència és una opció com ho és el federalisme i l’estat unitari. L’independentisme és potent, té un discurs clar i entenedor. Altres, com el federalisme, costen més d’explicar, però crec que avui és la millor solució, que no és fàcil, però és la que ens pot fer avançar cap a més altes quotes d’autogovern sense traumes. Sé que molta gent pensa així i que potser no veu reflectit el seu pensament en cap proposta política. Els socialistes ens hem basat des de sempre en la concòrdia, el pacte, el diàleg i el respecte. Catalanisme, democràcia i socialisme són els tres eixos en els què es mou el treball del PSC. No esteu sols els qui penseu així, som molta gent que creiem que aquesta és la millor proposta. 

divendres, 28 de març de 2014

El clau per la cabota.

Fa uns dies em vaig trobar al carrer a una persona que em va fer la pregunta tòpica que se'ns fa als militants del PSC els últims temps, o sigui que si jo era d'en Pere Navarro o dels altres. Li vaig contestar que jo era del PSC. No transcriuré el catàleg inacabable d'insults dirigits al PSC i a en Pere Navarro que va proferir el meu interlocutor, més aviat monologuista, ja que no val la pena perdre-hi ni un segon. Però sí que vull fer un comentari sobre una cosa que va dir i que també l'he sentit altres vegades. Em va dir que si el procés independentista falla serà per culpa de la Camacho i en Navarro.
No cal dir que no són el mateix ni representen les mateixes idees les dues persones que va citar qui m'insultava. El PSC defensa el dret a decidir i un estat federal, la immersió lingüística a les escoles i que Catalunya és una nació, entre altres coses que ens diferencien del PP com la nit del dia. Tampoc cal donar-hi més explicacions.
Ara bé, si Catalunya veu retardat durant molts anys el fet de poder exercir el dret a ser escoltada en el fet nacional no serà culpa del PSC. Si això passa serà per culpa del tenim pressa, del ara o mai que ha esdevingut una de les grans consignes del moviment sobiranista. El que s'està fent ara és voler fer entrar el clau per la cabota. Obrir un procés en contra de les normes que Catalunya va votar com ho és la constitució. I aquest no és l'argument del PP, la constitució s'ha de canviar, ha servit fins ara per fer la transició d'una dictadura a una democràcia però ara cal reformar-la en profunditat. Això el PP no ho diu.
El model és clar com l'aigua: Regne Unit i Escòcia. Que aquí no es pot donar, i clar que no. Aquí fa quatre dies vivíem en una dictadura. Ens calen molts anys de pràctica democràtica per arribar a la maduresa dels escocesos i britànics, cal un canvi de mentalitat a Espanya i que entenguin que les nacions han de tenir dret a escollir el seu camí en llibertat. Però cal fer-ho dintre la legalitat, com ho fan al Regne Unit. Lo altre és anar directes al fracàs. Un altre fracàs.

dimarts, 11 de març de 2014

Coherència

Fa uns dies vaig afegir a l'encapçalament del bloc la frase "intento ser coherent amb el que penso". Bé, ahir al ple del mes de març de l'ajuntament, em vaig sentir bé, el meu vot en una moció sobre la recollida de vots per la independència que es farà aquest mes, em va fer sentir que era coherent. I no va ser fàcil, dels quinze regidors que érem  al ple vaig ser l'únic que no vaig votar sí, em vaig abstenir.
Per què no vaig votar sí o no? No podia votar sí a una moció que en la seva exposició diu  que la recollida de signatures serà per convocar un referèndum d'autodeterminació i en el cas de que l'estat no l'autoritzi es declararà la independència unilateralment. Està clar que l'estat no pot autoritzar un referèndum que modifiqui una part de la constitució sense haver seguit tot el procés de reforma que marca la mateixa constitució. Per tant la DUI serà l'única sortida i jo estic totalment en contra de fer-la. Altra cosa és que l'estat hauria de permetre la consulta del dia 9 de novembre. En el ben entès que seria una consulta, no un referèndum.
Estic en contra de la DUI per ser antidemocràtica. En primer lloc perquè una opció determinada, en aquest cas la independentista, decideix pel seu compte, per tota la població, imposant el seu criteri. Això representaria saltar-se totes les lleis i normes d'un estat democràtic de la UE. En el cas de fer-se, quantes signatures calen per representar els set milions i mig de ciutadans de Catalunya? 
No podia votar que no per dos motius. En primer lloc perquè en la part dels acords s'aprovava cedir un local per fer la recollida. En segon lloc perquè mai votaré el mateix que el PP o C,s en qualsevol moció relacionada amb el tema del dret a decidir.

dilluns, 24 de febrer de 2014

Balmón o Marina?

Tu ets d'en Balmón o de la Marina Geli? Aquesta pregunta li van fer a un company socialista fa uns dies. No li deuen haver fet a ell sol, la reducció intencionada del què és el PSC a balmons i marines està a l'ordre del dia. A mi encara no me l'han fet directament malgrat que m'han situat en aquest sector que es diu crític. Apa, em fa gràcia contestar la pregunta.
Mireu, jo sóc del PSC. Naturalment que tinc la meva manera personal d'entendre el socialisme català, però, per sobre de qualsevol reducció, sóc militant del PSC. Jo sóc d'aquell andalús que als anys seixanta va deixar família i terra per venir a viure a Catalunya i que va trobar en el PSC el seu partit, sóc d'aquell català de soca-rel que se sent independentista però que creu en el projecte del PSC, sóc d'aquell petit empresari que pensa que la socialdemocràcia és un model just per aconseguir el benestar de la gent i sóc d'aquell obrer que creu que el marxisme encara és vàlid per trobar solucions a un món tan injust. Tots ells han fet gran aquest partit que ara té problemes per fer escoltar el seu projecte.
I també sóc d'aquells que amb un idioma que no conec, que professen una religió que no és la meva, que tenen un color de pell diferent del meu, lluiten pel mateix que fa que jo sigui militant del meu partit. És a dir, els qui des de qualsevol racó de la Terra lluiten per un món just a on no hi hagi desigualtats i tothom tingui el mateix dret a viure dignament.
I també sóc d'en Balmón malgrat que no m'agraden algunes de les seves expressions ni com dirigeix el PSC. I també sóc de la Marina Geli malgrat que crec que hauria d'haver votat junt amb els seus companys diputats en la votació sobre la consulta.
I potser no ens en sortirem i aquest partit acabarà trencat, i aquest dia serà molt trist perquè un partit socialista fort és necessari a Catalunya. I em sabria greu que passés malgrat que els partits són eines al servei d'una idea i quan una eina no s'ajusta a la seva tasca cal trobar-ne una altra. Però espero que des de la direcció s'adoptin tota una sèrie de mesures per tornar a connectar amb la gent i desitjo que les bases entenguem que dirigir aquest partit en aquests moments no és fàcil.

divendres, 21 de febrer de 2014

Consulta o referèndum

Una de les qüestions que més em sobten del moment polític que vivim a Catalunya és la utilització que es fa d'algunes expressions per tal de justificar accions o idees. El cas de la consulta programada per la Generalitat de Catalunya pel proper novembre n'és un cas ben clar. La utilització de les paraules consulta i referèndum per anomenar el mateix esdeveniment pot crear confusió. No cal ser jurista, jo no ho sóc, per adonar-se que no són el mateix una cosa i l'altra. Tan sols cal llegir les definicions que els diccionaris fan de les dues paraules. Una consulta és copsar l'opinió sobre un determinat tema i referèndum és que el poble decideixi a les urnes sobre una llei o proposta política. La consulta no té, per tant, efectes legislatius i el referèndum sí.
La consulta programada pel 9N és una consulta o un referèndum? En el cas de que es faci, el seu resultat tindrà efectes legislatius o tan sols serà vàlida a efectes de saber què pensa el poble català? Pot la Generalitat convocar un referèndum que canviï articles de la Constitució espanyola? En el cas de que quan es presenti a les Corts Generals la demanda per poder fer la consulta, quedarà clar què es pretén?
L'article 167 de la Constitució diu que per poder fer una reforma constitucional cal, com a mínim, l'aprovació per les tres cinquenes parts del Congrés i el Senat, o sigui 210 diputats. Després, si un 10% dels diputats o senadors ho demanen es convocarà un referèndum  per tal de que el poble decideixi sobre la reforma.
Per tant queda clar que la consulta del 9N no pot ser més que una consulta. Sigui quin sigui el seu resultat no es canviarà cap llei ni cap article de la Constitució.

dilluns, 4 de febrer de 2013

Incendi a la fila 5


Segur que cap dels 124 espectadors que assitien a aquella sessió de cinema podia imaginar-se que a la meitat de la projecció del film haurien d'abandonar la sala de forma precipitada. Les escenes de la pel·lícula s'anaven succeint de forma ordenada, de fet la cinta no és que cridés massa l'atenció per la seva qualitat a part de contenir escenes d'una dubtosa finor eròtica. Els espectadors es deixaven portar per l'argument poc substanciós de la cinta i ningú estava sorprès, les crítiques anunciaven que la pel·lícula era de les de passar l'estona i poca cosa més.
Però al minut 47 de la projecció una lleugera remor continguda va trencar l’apatia que es respirava a la sala. Els espectadors van pensar aviat que el soroll provenia d'una dona que s'havia abandonat als plaers de la carn empesa segurament per la temàtica argumental del film. Ningú en va fer massa cas, "hi ha gent que s'esvera per ben poca cosa" li va comentar un home a la seva companya mentre aquesta començava a tocar les seves parts íntimes excitada pels gemecs que provenien de dues files davant de la seva. Què fas!  exclamà ell sorprès.
A mida que passaven els minuts el to i la intensitat decibèlica de les expressions sexuals de la noia de la fila 5 anaven pujant de to, aquells gemecs somorts van anant prenent la forma d’un crit potent i estripat. En mig d’aquell brogit es podia sentir la veu d’un home que li deia a la noia que no cridés tant. Tota la sala va entendre llavors que la noia cridanera no estava sola en els seus jocs eròtics. Així els crits de la femella van anar pujant de to de tal manera que feien imperceptible el so que emetia la pantalla. La gent es començava a incomodar i pensava que allò no era normal. Un noi que estava assegut a la fila 16 li deia compungit a la seva companya “ per què tu no crides tant, és que no arribes? mentre ella se’l mirava arquejant les celles i movent el cap amb expressió de “aquests homes no entenen res”.
El moment crític va arribar quan enmig del crit orgàsmic la noia va deixar anar un potent “és que m’encens”. Un espectador que no s’adonava massa del que estava passant va captar aquestes paraules apassionades de la noia i, aixecant-se de la butaca amb els braços enlaire i cara de terror cridà: foc! en el mateix moment en que ella arribava al punt àlgid dels seu orgasme i amb un crit fora de tota lògica humana va dir “tinc un foc que em puja de baix que m’encén tota”.
La convulsió i estrèpit col·lectiu que van generar aquestes paraules no van deixar sentir el final de la frase que segur hagués aportat una mica de serenor a la sala embogida. La dona va acabar el seu crit descomunal amb un “amor meu”, però ja era massa tard, ningú el va sentir. Les llums enceses del cinema mostraven les cares aterrides dels espectadors que buscaven la sortida a l’ordre de l’acomodador: “salvi’s qui pugui”! La fugida va ser desordenada, caòtica, hi va haver atropellaments, trepitjades, cops de colze per salvar la vida mentre més d’un es preguntava on era el foc. Però ja no hi havia res a fer, el pànic empenyia a tothom fora de la sala on l’únic incendi que hi havia era a  l’entrecuix de la noia de la fila 5 que, per cert, també va començar a córrer (després d’escórrer-se a gust) amb el seu company que era el que la masturbava i li provocava l’incendi.
Una vegada a fora de la sala i conscients de les conseqüències del seu comportament, la parella es va prometre que a partir d’ara mesurarien molt bé els efectes de les seves fantasies sexuals abans de portar-les a terme.

dissabte, 29 de setembre de 2012

Respecte, democràcia

Estem vivim uns moments apassionants de la nostra història. Aquesta frase ja la vam comentar en la manifestació del juliol del 2010 un grup de gent de Santa Coloma. L'altre dia en Quim Nadal ho expressava així mateix en una entrevista a Catalunya Ràdio. Mai des del 1714 hi havia hagut un  moviment ciutadà tan potent com el que hem vist el passat 11 de setembre demanant la independència de Catalunya. Les motivacions de fons són les mateixes que històricament han motivat les reivindicacions del nostre poble, és a dir, som una nació que reivindiquem el dret a tenir un estat. Ara bé, al meu entendre hi ha hagut un canvi substancial en la forma de comunicar-nos que ha propiciat aquesta gran eclosió del sentiment popular. Els mitjans de comunicació, especialment TV3 i internet, amb la immediatesa de difusió de missatges que propicien les xarxes socials, fan que les notícies, les reivindicacions i les consignes a la mobilització arribin a totes les llars pràcticament en el moment en que es produeixen.
Tanmateix hi ha una cosa que no ha canviat gens ni mica i és que la dificultat rau en transformar el desig popular en projecte polític. Malgrat que les actuals circumstàncies també són noves, estem vivint un període democràtic molt llarg i Espanya està en tots els organismes internacionals polítics i de defensa, la resistència de l'estat a deixar que el clam popular es converteixi en realitat política hi serà com hi ha sigut sempre. I, malgrat que les formes d'aquesta resistència han canviat, avui ningú creu que l'exèrcit acabi intervenint com ho ha fet sempre, l'estat espanyol farà servir tots els mecanismes que tingui al seu abast per impedir que Catalunya es constitueixi en un nou estat.
Aquesta setmana el Parlament de Catalunya ha votat una proposta en la què es compromet a preguntar al poble català què vol ser. Ràpidament s'han sentit veus del govern d'Espanya dient que impediran la realització d'aquesta consulta. És lògica aquesta resposta si tenim en compte que el que es posarà en discussió va contra la constitució. Per un altre costat el poble de Catalunya té tot el dret a dir què vol fer amb la seva vida. Com es farà això si l'estat no autoritza, com és de preveure, el referèndum? Aquesta serà una decisió que hauran de prendre els propers Parlament i Govern que sorgeixin de les eleccions que se celebraran el proper mes de novembre. Veurem quina forma li donem al legítim dret a l'autodeterminació que tenim com tenen tots els pobles del món.
Per acabar vull assenyalar que caldrà que tots els que tenim el sentiment de viure en una Catalunya en plena llibertat ens hem de sentir  implicats en aquest procés. Ningú s'ha de sentir exclòs i ningú ha d'excloure a qui d'una forma o altra, pugui ser crític amb el procés que estem vivint. Com més avancem més estic  notant que qui s'atreveix a verbalitzar o publicar algun dubte sobre el procés corre el perill de ser etiquetat com a mal català, com a traïdor. En el  moment decisiu caldran tots el vots, tots els esforços si volem que això arribi a bon port. L'altre dia escoltava un periodista que explicava que l'Artur Mas, l'any 1995, quan va visitar El Quebec amb motiu del referèndum sobre la seva independència, va parlar amb un líder sobiranista que li va dir que està comprovat que entre un 10 i un 15 per cent de la gent que en les enquestes diu que votaria sí a la independència, quan arriba el moment decisiu acaba votant no. Aquest canvi de vot es deu a les pressions que l'estat fa sobre la població, sobretot amb argument econòmics, i que fan que aquest percentatge de votants s'espanti i acabi canviant el sentit del seu vot.
Per tant que serà bo que no excloguem ningú, venen temps en què haurem de ser
molt respectuosos amb totes les sensibilitats i que cap català que tingui el sentiment de viure en un estat català se senti apartat pel fet de expressar dubtes o discrepar del procés. Hem de ser escrupolosos amb les formes democràtiques i amb el respecte a totes les opinions. Si no ho fem així correm el risc de no convertir en realitat els desitjos del nostre poble.


diumenge, 9 de setembre de 2012

12 de setembre

Amb aquesta entrada no vull preguntar-me el perquè hem arribat a on estem, es a dir, a punt de que dimarts que ve hi hagi una manifestació multitudinària a Barcelona demanant la independència de Catalunya. O que les últimes enquestes que surten als mitjans de comunicació i al CEO de la Generalitat ens diguin que una majoria de catalans votaria sí en un hipotètic referèndum per la independència. Això és motiu per fer una altra entrada que, per altre costat, no cal que jo la faci perquè han sortit milers d'articles als diaris els últims temps explicant-ho. Em vull centrar en què hem de fer a partir del dia 12 si volem ser conseqüents amb el què el poble reclama.
En la meva última entrada jo donava dues opcions per arribar a la independència. La via constitucional i la via de la ruptura o de la revolució. Bé, estem en el dia 12, les institucions, Parlament i Govern de Catalunya, no podran de cap manera mantenir-se al marge del clam popular, hauran de donar alguna resposta, alguna satisfacció al poble si no volen crear més desafecció amb la política. Ja ni ha prou, les institucions han de reflectir el què vol la gent.
La primera pregunta que em ve al cap és: la via constitucional, o sigui, reforma de la constitució per tal de que reconegui el dret d'autodeterminació de les comunitats autònomes és viable? Segueixo? No cal, no? Algú creu que avui PP i PSOE impulsarien la reforma constitucional que portés a la secessió de Catalunya i Euskadi? Fan falta molts anys per arribar aquí. I cal donar una resposta ràpida als catalans.
Llavors, què ens queda per fer? Quan el PP ens hagi dit que no a la proposta de pacte fiscal que va aprovar el Parlament, que quedarà per fer? Si el govern espanyol acceptés el pacte el clam per la independència potser, dic potser, baixaria el to, però no crec que l'accepti. A on ens portarà aquesta situació? Diuen els analistes polítics que el següent pas serà la convocatòria de eleccions anticipades en les que CIU inclourà en el seu programa la demanda de l'estat propi. I aquí, precisament aquí, és on hi ha el canvi decisiu al mapa polític català: el parlament passarà a ser d'una majoria clara independentista. I el poble estarà esperant una resposta ràpida i clara al seu neguit.
Quines seran les sortides? Referèndum per la independència? No es pot fer ja que seria proposar una il·legalitat, recordem que la constitució no permet la secessió. Declaració unilateral d'independència? No es pot fer per les mateixes raons del referèndum. Anar a buscar aliats a Europa? Europa dirà que no pot modificar les constitucions dels estats sobirans. Ho sento, jo ja no arribo més enllà, us ho asseguro, no sé què pot passar després de la Diada d'aquest 2012. L'única cosa que no acceptarà el poble serà la inactivitat, el deixar passar el temps.