dimecres, 29 de desembre de 2010

CNN+ i la Viuda valenciana

Vull fer una entrada sobre en Ferran Mascarell, però hi vull dedicar una estona. Avui escriuré de dues notícies de mitjans de comunicació, una de molt dolenta i l'altre molt bona. La dolenta és la desaparició del canal de notícies CNN+ que serà substituït per 24 hores de Gran Hermano. Apa aquí! El meu pare diria " lo que va de un convento de monjas a la finca de Don Juan". Perdem una bona cadena, amb un programa magnífic: Hoy de l'Iñaki Gabilondo. Aquesta fusió, venda o el que sigui de Cuatro i Tele 5 portarà una pèrdua de qualitat la la graella televisiva. Sempre ens quedarà internet.
La bona notícia és la recuperació de Estudio 1 per part de la 2 de TVE. Ahir van emetre una comèdia de Lope de Vega, La Viuda valenciana. Espectaculars Aitana Sánchez Gijón i Fran Perea en els papers principals i divertida l'obra amb una posta en escena moderna que connectava amb la sensualitat que desprèn l'obra. A mi em va molt bé ja que últimament no puc anar al teatre.

dissabte, 25 de desembre de 2010

Gràcies

Aquest és l'escrit que vaig enviar als militants i simpatitzants de l'Agrupació socialista de Santa Coloma pel fet d'haver-me elegit candidat a l'alcaldia a les eleccions municipals de l'any que ve.


Benvolgudes, benvolguts:

El passat dijous l'agrupació socialista de Santa Coloma em vareu elegir com a candidat a alcalde per al nostre poble a les eleccions municipals del mes de  maig de l'any que ve. Gràcies a tothom. Estic molt content. Ha passat molt de temps d'ençà d'aquell 1979 quan se'm va demanar per primera vegada. Llavors les circumstàncies personals em van impedir poder fer realitat encapçalar la llista socialista al nostre poble. Ara sí, ara ho he pogut acceptar i em fa molta il·lusió. Espero saber transmetre-us aquest sentiment per tal de que ens doni força per aconseguir fer un bon resultat a les eleccions de la primavera.
No ho tenim fàcil, el nostre principal adversari és fort a Santa Coloma, han governat sempre i compten amb un electorat fidel com s'ha demostrat a les últimes eleccions autonòmiques. Però el PSC és un gran partit, tenim un ideal que ens fa forts i necessaris i, per tant, presentarem un projecte al poble de Santa Coloma que estic segur que generarà les complicitats que ens faran decisius a l'hora de formar govern al nostre ajuntament. Ara és l'hora de treballar per fer realitat aquest projecte.
Compto amb tots vosaltres per fer possible el canvi a Santa Coloma. Tots som necessaris, cadascun de nosaltres, militants i simpatitzants, podem aportar quelcom que ajudi a sumar esforços. Caldrà parlar de quina Santa Coloma volem, quin model de ciutat volem oferir als nostres conciutadans, preguntar-lis quins són els problemes que els preocupen, què esperen de nosaltres a l'ajuntament. Vénen uns mesos apassionants en els que tots i cadascun de vosaltres en sereu els protagonistes. Farem un gran projecte, no ho dubteu, que ens portarà al govern de Santa Coloma. Aquestes han de ser les eleccions del canvi a Santa Coloma. Moltes gràcies a totes i a tots.


        Manel Roqueta

dilluns, 20 de desembre de 2010

Torticoli

Avui és dilluns i no he pogut obrir la botiga. Estic fotut. Dissabte a la nit em vaig quedar adormit a la cadira al menjador i em vaig despertar a dos quarts de tres amb un fort dolor al coll. Diumenge, quan em vaig despertar, tenia una torticoli de cavall. M'estic medicant, em poso pomades, bufandes calentes, però el dolor no em passa i he decidit que aquest matí faig festa. I ja parlarem de si a la tarda sóc capaç d'obrir la barraca.
Em sol passar que a la nit em quedo adormit al menjador al davant de l'ordinador o mirant la tele. I els cops de cap son habituals, el que passa que el del dissabte devia ser olímpic i m'ha deixat clavat. Per a mi, quan tothom és a dormir, quedar-me sol al menjador amb les meves coses és un plaer. És l'únic moment del dia en que puc gaudir d'una mica de soledat. Repasso diaris, entro al facebook, al bloc, miro algun programa de tele, penso; en fi, estic una mica per a mi. El problema és que a aquelles hores també estic cansat de tot el dia i la son fa estralls. I aquesta vegada el meu coll n'ha sigut el perjudicat.

dijous, 16 de desembre de 2010

Article per a la revista de l'ajuntament

Ara ve l'hora de la realitat

Ja ha passat el 28 de novembre, els  catalans  hem votat i hem decidit quin serà el Parlament que regirà la política de Catalunya els propers quatre anys. La decisió del poble català ha sigut clara encarregant a CIU governar, malgrat que no tingui la majoria absoluta. Els socialistes acceptem democràticament el paper d'oposició que ens ha atribuït el poble. Com ha assenyalat Joaquim Nadal no farem la oposició destructiva que fa el PP a Espanya. L'oposició del PSC serà dura, rigorosa, exigent i crítica però constructiva al mateix temps.
Amb tot això, les rebaixes de gener ja han arribat el dotze de desembre. Quan encara no s'ha fet ni tan sols el debat d'investidura, del concert econòmic ara a CIU ja en diuen pacte fiscal i anuncien que si no és segur  no lluitaran per tenir-lo. Res de nou ni res que més o menys no fos d'esperar. En Mas sabia perfectament durant la campanya electoral que prometre el concert era enganyar a la gent ja que no cap a la Constitució. Però anava bé per treure vots. Ara és qüestió de rebaixar el to, tornar a la realitat i deixar passar el temps. I començar a escampar culpes per no poder aconseguir les falses promeses de la campanya. En fi, què hi farem.  A partir d'ara, ja coneixem la cantarella, tota la culpa és de Madrid.
El que sí és realitat és l'obra dels governs de progrés, que vam explicar durant la campanya i que ara ja no repetirem.  El temps, amb tota la seva perspectiva,  donarà la mesura exacta de la feina feta pels governs dels Presidents Maragall i Montilla. En aquests moments, amb una crisi econòmica que ho emmascara tot, ha sigut difícil fer arribar al poble la realitat d'una obra de govern sensacional. Però aquesta obra hi és i quedarà per tal de que en gaudim ara i en el futur.
I pel que fa a Santa Coloma, a més a més de la feina feta, volem indicar els projectes que estaven en cartera dels governs d'esquerra i que potenciaven la nostra capitalitat. Són tota una sèrie d'actuacions que estaven pendents, en diferents fases. Ens referim a la variant, al nou CAP, a l'estació de tren, al soterrament o desviació del ramal de la MAT, als nous jutjats o la nova seu del Consell Comarcal. Són uns projectes als que els socialistes de Santa Coloma no hi renunciem i volem que siguin una realitat per a la nostra ciutat.
Agrupació socialista de Santa Coloma de Farners

diumenge, 12 de desembre de 2010

Article del full d'eleccions

La parada de la ratafia
Aquest any els socialistes de Santa Coloma no hem estat a la Fira de la Ratafia amb la nostra parada a les mesures. L'alcalde de Santa Coloma ha prohibit, amb un decret d'alcaldia, que els partits polítics participéssim de la festa. La decisió de l'alcalde ve donada pel fet de que aquest any, amb la coincidència del començament de l'inici de la campanya electoral, altres grups polítics havien demanat un lloc a la fira i, segons ell, s'hauria polititzat la festa.
L'expressió polititzat potser és una mica exagerada. Amb tota la colla de parades que s'exposen a la fira, que cinc o sis d'elles siguin de grups polítics probablement haurien passat força desapercebudes. La nostra experiència de tots els anys que fa que hi parem és que la gent va a la fira a passar una bona estona i, al menys en el nostre cas, a fer un tastet de ratafia, provar unes galetes de Santa Coloma, emportar-se'n algun paperet, algun globus, caramels, comprar-nos loteria i fer petar la xerrada una estona, la majoria de les vegades amb temes que no tenen res a veure amb la política. Malgrat això, la gent del PSC de Santa Coloma hem fet un ingent esforç de posar-nos a la pell de l'alcalde i hem arribat a la conclusió que l'entenem una mica. No massa, però una mica sí. La profusió de missatges polítics, alguns de tan mal pair com el  concert econòmic que defensa el seu partit, enmig d'una festa eminentment popular i festiva, l'haurien pogut espatllar una mica.
Ara, això sí, nosaltres ens sentim perjudicats amb la decisió de l'alcalde. Aquell raconet de les mesures, al costat d'aquella parada de la mel i dels vailets de l'institut que venen coca pel viatge de fi de curs, ja és com una mica nostre, ens hi sentim bé. I estem segurs que hi ha gent que ja ens hi espera i que aquest any ens hi ha trobat a faltar. Ja són uns quants anys que, amb eleccions o sense, els socialistes de Santa Coloma participem d'aquesta festa tan maca amb la nostra parada. Hem espatllat la fira o hem contribuït a fer-la popular, viva?  L'experiència al llarg dels anys  ens diu que la nostra presència a la fira ha sigut la d'una parada més. No hi hem fet mítings ni proclames, hem compartit amb la gent dos dies d'alegria, de festa. És per això que els socialistes de Santa Coloma estem  enfadats amb l'alcalde per haver-nos prohibit parar la nostra carpa. No massa, però una mica enfadats, sí.

diumenge, 5 de desembre de 2010

Cal trobar el camí

En un dels cursos que vaig fer a l'Escola Xavier Soto del PSC un dels companys va dir que en Montilla era massa independentista. Vaig pensar que si per a ell el President era independentista què deuria pensar de la gent d'ERC. Uns quants mesos més tard, en una reunió al Consell Comarcal  de la Selva, un militant del partit va explicar que el seu pare, nascut a Iznájar, el poble del President Montilla, va dir que no tornaria a votar-lo perquè havia presidit la manifestació independentista del 10 de juliol. Ja eren dues opinions que anaven en el mateix sentit. I quan sents dos arguments iguals que venen de canals diferents és que hi deu haver molta gent que pensa igual.
Està clar que aquesta és una de les causes que van provocar la nostra derrota a les eleccions del 28N. N'hi ha d'altres, la crisi, el cansanci de la gent amb els governs de progrés entre d'altres. Segur que el pacte amb ERC ha fet que molta gent que no té el sentiment catalanista molt arrelat els ha portat a no votar-nos. No hi fa res que la manifestació del 10 de juliol no fos només independentista, però el tractament dels mitjans de comunicació, per exemple TV3, va fer que la percepció d'una bona part dels catalans fos que efectivament ho era. Per tant, per aquest costat, s'ens van escapar molts milers de vots.
El problema és que per l'altre costat, el de l'electorat més nacionalista, també ens van marxar molts votants. Una noia em va dir durant la campanya electoral que no ens votaria pel fet d'haver passat uns tríptics en català i castellà. I, entre uns i altres, aquells magnífics resultats que obtenim a les generals s'empetiteixen d'una forma alarmant a les autonòmiques. Ja hi estem acostumats però, potser perquè aquesta vegada ha sigut especialment forta la davallada que hem tingut, fa més mal. I a mi això no em fa cap gràcia. Per a mi, entre les generals i les autonòmiques, són prioritàries les segones. Hem de fer un bon resultat a les generals per aconseguir que a Espanya governem els socialistes, però el PSC, com a partit català, té la obligació de guanyar a casa seva. I és precisament aquí, al nostre Parlament, on fem els pitjors resultats. Alguna cosa tenim mal plantejada.
El PSC és un gran partit, amb gent molt preparada i capaç d'analitzar les situacions per complexes que siguin. Tots esperem que ens donin solucions a aquest problema que ens porta a no tenir la suficient força per ser una alternativa de govern per nosaltres mateixos. I, donat el rumb radical que ha pres ERC, fa pensar que serà impossible  la reedició d'un altre pacte amb ells. Què hem de fer doncs? Un pacte a la basca amb el PP? Ni pensar-hi. Hem de ser prou potents per ser opció de govern tots sols. Difícil? Ara sí, quasi impossible. Però aquesta és la via. El que sí està clar és que aquest partit és absolutament imprescindible a Catalunya. Sense aquest PSC la justícia social no seria la mateixa.
Sabeu què he pensat moltes vegades? Doncs que si no s'hagués fet la unitat socialista del 78 i ens presentéssim a les eleccions catalanes dos partits socialistes diferenciats, un PSC sense lligams amb el PSOE i amb un to marcadament nacionalista, sense arribar a ser independentista, i la federació catalana del PSOE amb un discurs més centralista, entre tots dos faríem molt més bon resultat que el que fem ara junts. Aquells electors que ara ens deixen pels dos costats, el catalanista i el centralista, llavors trobarien en els dos partits el seu referent. Què vull dir amb això? Que hem de desfer la unitat dels socialistes catalans? De cap manera. Penso que aquell 1978, amb la fusió dels tres col·lectius socialistes que vam fundar l'actual PSC, vam aconseguir crear una de les eines cabdals de la democràcia a casa nostra. Hem de mantenir aquest partit unit pel bé de les classes treballadores catalanes. Ara bé, tot i mantenint aquesta unitat, serem capaços de trobar un discurs que agradi a tothom? Un discurs que ens faci atractius a les autonòmiques a tots aquells que ara se'n van cap a l'abstenció o a d'altres partits. Aquest és el repte per al nostre partit els propers anys.

dissabte, 27 de novembre de 2010

La ceba

Es veu que en Mas va plorar ahir en el míting de CIU. Pot ser, no dic pas que no, va ser un fet objectiu. Ara bé, les llàgrimes d'en Tumàs (la mare d'uns amics li diu així) són espontànies, sinceres o es deuen a una estratègia de campanya? Digueu-me mal pensat, però a aquesta alçada de la peli i tenint en compte que ja n'he vist de tots colors, tinc tot el dret del món a dubtar. A més a més, donant per fet que en Tumàs és de la ceba em ve al cap una pregunta. No podria ser que el seu comitè de campanya pensés que posar en escena un candidat sensible, capaç de plorar en públic, els podria aportar una bona colla de vots? I que li posessin a la butxaca de l'americana un tros de ceba? No sé pobre de mi, jo només ho dic. Ara, el que sí sé segur és que si el  resultat que s'esperen no es produeix i acaben pactant amb el PP molts dels seus votants acabaran plorant. I aquests ho faran sense ceba.

diumenge, 21 de novembre de 2010

Carpa a La Rambla

Continuant amb les accions de la campanya avui hem parat la carpa a La Rambla. El millor dia és el dissabte o el dilluns, pel mercat, avui no passarà tanta gent, però ahir vam anar al míting central de Girona. La parada, lo típic, donar informació, repartir el nostre butlletí, globus, caramels, venem loteria, en fi campanya. Aquesta és la foto que he fet fa una estona. Lo que vaig dir unes entrades abans, per treball no quedarà la cosa. Apa, ara vaig a aixecar a la mare i quan hagi esmorzat me'n tornaré a la carpa fins l'hora de dinar.

dimecres, 17 de novembre de 2010

Taula rodona

Dilluns a la tarda Consulta Colomenca, l'entitat que va convocar la consulta independentista l'any passat, va organitzar una taula rodona de partits per parlar de les eleccions. Hi vam intervenir CIU, PSC, ERC i Reagrupament. En la seva primera intervenció En Solà, de CIU, va dir que ell era independentista, per lo qual la cosa va anar de tres independentistes i jo defensant l'estatut i el federalisme. Tot això en un acte convocat per una entitat independentista i amb un públic majoritàriament independentista. Apa aquí! I jo allà aguantant el tipus després d'uns 25 anys de no posar-me a parlar en un acte públic.
El debat va transcórrer amb respecte però amb moments de certa duresa. El de CIU i el de Reagrupament van atacar el govern de Progrés amb dades sobretot econòmiques, el d'esquerra defensava el seu referèndum i jo l'obra feta i el projecte federalista. Quan parlava jo i defensava la impossibilitat de la independència, com crec que així serà, hi havia comentaris i rialletes en un sector del públic. Res que no m'esperés. De fet m'esperava alguna pregunta amb to ofensiu però no hi va ser.
Pel que fa a la meva intervenció n'estic content tenint en compte el temps d'inactivitat i que mai havia fet un debat d'aquest tipus. Estava nerviós, però vaig controlar bé les emocions, que eren grans. Mirant-ho fredament vaig tenir un parell d'errors provocats pels nervis. El que més em sap greu és no haver fet servir l'argument de que CIU digui si pactarà amb el PP. L'important era trencar el gel, començar a preparar-me per l'any que ve, anar agafant confiança i això ho vaig aconseguir. Els companys de l'agrupació em van dir que havia donat una imatge serena, tranquil·la, de seny. Si és així vaig estar en la línia del partit. De totes maneres no podria fer-ho de cap altra manera, jo sóc així.

diumenge, 14 de novembre de 2010

Campanya electoral

Ha començat la campanya de les eleccions del dia 28. Són uns dies de molta feina. He acabat el butlletí que passarem la setmana que ve, divendres vaig assistir al míting de la foto i demà, ostres demà! intervinc en una taula rodona de partits per parlar sobre les eleccions. Fa molts anys que no parlo en públic, estic content i emocionat de poder-ho fer i estic segur que, malgrat els nervis que tindré segurament, sabré comunicar el que vull dir. Dimarts tenim penjada de plafons a les faroles, avui passejada per la Fira de la Ratafia. No podré anar al míting de Girona perquè el fan dissabte al matí i  tinc feina. En fi, a pencar, a veure si som capaços de canviar la tendència que marquen les enquestes.

dimarts, 9 de novembre de 2010

Tribuna oberta del Ressò de novembre

Partit dels Socialistes de Catalunya
El canvi real a Santa Coloma
Quan aquest Ressò vegi la llum faltaran pocs dies perquè comenci la campanya de les eleccions del dia 28. En veurem de tots colors: promeses impossibles de complir, projectes inviables que no tenen un altre sentit que tenir un motiu per poder gemegar temps i temps (llegiu el concert econòmic que defensa CIU), propostes oportunistes per pescar uns quants vots en temps de crisi.
Tanmateix les dones i els homes d'aquest país tindrem uns elements sòlids per poder decidir quina opció és la que més ens convé. A més a més de les propostes que es puguin fer, els socialistes podrem presentar al poble català un catàleg de feina feta espectacular. En el Ressò del mes passat ja repassàvem els fets  d'arreu de Catalunya. Aquest mes ho fem de Santa Coloma.  Fixeu-vos, aquesta ha sigut una part de l'obra de govern dels Presidents Maragall i Montilla a casa nostra:
Construcció de 66 pisos de protecció oficial al carrer Moragues
Construcció de l'escola Castell de Farners
Subvenció per a la piscina coberta
Subvenció per a la Llar d'infants Mainada
Subvenció per a l'auditori
Augment de les línies d'autobusos a Girona i Sils
Arranjament de la carretera vella de Girona
Subvenció per a la Casa de la paraula
Inici de les obres del desdoblament de l'eix transversal
Arranjament de la carretera de Sant Hilari
Subvenció per a la construcció de la biblioteca Joan Vinyoli
Construcció de l'arxiu comarcal
Aquests són els nostres arguments, són fets tangibles, tan reals com ho seran les nostres propostes electorals. Com ha dit el President Montilla: "Presentaré el meus propis compromisos, que seran col·lectius del conjunt del partit, que seran molt concrets i tocaran de peus a terra. Propostes, la majoria d'elles, centrades en combatre la crisi econòmica i seguir modernitzant el nostre país, fugint de les proclames, dels eslògans, de les propostes de dues línies buides i sense contingut d'altres candidats".
Agrupació socialista de Santa Coloma

diumenge, 7 de novembre de 2010

Entrada sene títol

En Serrat va escriure una cançó en la que explica que vol fer una cançò per al seu amor i no s'en surt i es distreu amb qualsevol cosa. No és que sigui aquest el meu cas avui. Jo el que vull fer és una entrada al bloc, mantenir-lo al dia, respectar el compromís que vaig prendre amb mi mateix de fer una entrada a la setmana com a mínim. La semblança amb la cançó d'en Serrat és que jo m'he posat davant de l'ordinador sense tenir pensat cap tema. I ara de que parlo? Perquè d'aquí en sortirà alguna cosa o altra, segur. Podria parlar d'un tema personal que aquests dies em té preocupat, però penso que és millor mantenir-lo en l'espai privat. Del Papa? No m'interessa massa. Ni m'agrada ni em desagrada que vingui a Barcelona, m'és ben igual. De política? Això sí que m'agrada però avui no en tinc ganes. I això sí que donaria per escriure estona. De mica en mica la entrada va prenent cos, com el sonet d'en Lope de Vega. Ja està, és tard i tinc son. Entrada feta.

dissabte, 30 d’octubre de 2010

Miguel Hernández, 100 anys.

Amb aquesta foto del seu fill, Miguel Hernández es va inspirar per crear les Nanas de la cebolla. Maleïdes guerres, maleïdes dictadures. Avui fa cent anys que el poeta va nèixer a Orihuela.

dijous, 28 d’octubre de 2010

Dia al Montseny

Fa uns dies vaig penjar aquesta foto al facebook. En Manel ha estrenat una multi-funció i he decidit que penjaria al bloc i al facebook fotos que guardo  fa temps. Aquesta la vaig fer un dia que uns amics vam anar a fer una sortida al Mointseny. L'Enric, en Miquel, en Balta i jo vam anar a passar el dia a la neu. La foto ja té temps, suposo que devíem tenir uns divuit anys.

dimecres, 27 d’octubre de 2010

Condició humana

Potser perquè no vaig passar del meu batxillerat elemental sempre he tingut en gran consideració a la gent amb carrera universitària o que tinguin algun ofici que els faci destacar com, per exemple, els cuiners d'elit. És una admiració pel que considero de l'esforç d'estudi i treball que comporta arribar a llocs preeminents de la cultura, les arts o d'algun ofici que doni notorietat. Tanmateix, al llarg dels anys, he après a deslligar les virtuts professionals de les humanes de la gent. El temps m'ha ensenyat que, a vegades, les qualitats que una persona té en el seu ofici no estan a l'alçada d'altres que tenen a veure amb la seva manera de ser.
En el primer curs de cuina que vaig fer a l'Escola de Restauració i Hostalatge de Barcelona, el primer dia, el cuiner, panxa gran, grans bigotis, ens va rebre amb un "a jugar"! imitant a Joaquín Prat que aquella temporada presentava El Precio justo a la televisió. Em va sobtar que aquell professor ens rebés amb aquell crit tan allunyat de lo que jo pensava del que tenia que fer un professional que, per a mi, estava molt amunt.
Aquesta setmana l'escriptor Arturo Pérez-Reverte es va despenjar amb unes frases ofensives cap al ministre Miguel Angel Moratinos pel fet que aquest plorés en el moment d'acomiadar-se dels seus companys al deixar el càrrec. Sembla mentida que algú que té el seu èxit escrivint llibres sigui capaç de caure tan baix i insultar i humiliar a una altre persona pel fet de no reprimir els seus sentiments. Ho trobo inconcebible.
Avui ha mort el filòleg i lingüista Joan Solà. Catedràtic, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, autor d'innombrables llibres sobre la nostra llengua, articulista a la premsa,  entre d'altres activitats fan d'aquest home una figura eminent de la conservació del català. En canvi, un dia, li vaig sentir a dir una cosa d'aquelles que et fan caure l'ànima als peus. En una entrevista a la ràdio, poc després de les eleccions generals del 2008, va dir que no entenia com la gent va votar tant al PSC amb tots els problemes que hi havia hagut a les vies dels trens al voltant de Barcelona. Està clar que en unes eleccions generals la gent té en compte coses molt més transcendents que les molèsties que puguin ocasionar unes obres que a la fi comportaran un bé per a tothom. La veritat és que em va sobtar que una persona de la seva categoria intel·lectual fes servir un argument tan feble, tan prim com deia ell.

dimecres, 20 d’octubre de 2010

El futur comença ara

Després de les presentacions d'en Rafel Reixach i en Quim Curbet la Pepa Celaya va dir que "El futur comença ara", el llibre de la Pia Bosch i en Quim Nadal, és una invitació generosa per a tots aquells que vulguin llegir-lo. Va afegir que no és una autocomplaença dels seus autors ni és oportunista ni pretén ser un balanç de govern. La Pepa Celaya va destacar la vàlua política i personal d'en Quim i la Pia.
La Pia Bosch, Diputada al Parlament de Catalunya i candidata a les properes eleccions catalanes, ens va explicar que el llibre vol reflectir un amor actiu dels seus autors per a les comarques gironines i que, quan el van idear, en Quim Nadal i ella, es van proposar ser capaços d'explicar què s'ha fet i què s'ha de fer per al futur. Per tal d'aconseguir un creixement equilibrat va proposar tres grans eixos en els quals ha de girar la solució per al moment delicat que estem travessant: dinamisme econòmic, mantenir la cohesió social i protegir el territori.
Parlant del moment de crisi actual Joaquim Nadal, Conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya i cap de llista per Girona per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, després d'assenyalar que és polític en representació del poble, va dir que venim d'una època de riquesa i ara, que estem en temps de crisi, cal que enfoquem el futur per tal de que les comarques gironines tornin a ser líders en creixement i els 750.000 gironins i gironines puguem assegurar el futur pels que venen sense malmetre el que tenim. En Quim ens va parlar de solucions locals per poder obtenir serveis que beneficiïn a molta gent. Ens va donar com exemple la necessitat del pas subterrani a l'estació de Sils per preparar-se per la vinguda dels trens de rodalies que han d'arribar a Girona. Va ressaltar, com a gran obra generadora de riquesa, la reforma de la carretera vella de Girona. Va fer un repàs de la realitat social i econòmica de Santa Coloma ressaltant que per al futur del nostre poble cal comptar amb el territori, Farners, Argimon, la Casa de la Paraula. Va ressaltar la gran tasca que fa la Fundació Riera amb les beques que dóna per estudiar anglès i que aquesta fundació es va avançar al model que defensa la Generalitat de que els estudiants aprenguin tres llengües. Va acabar la seva intervenció puntualitzant que cal crear oportunitats per viure millor.

diumenge, 17 d’octubre de 2010

Endreçar l'ànima

Aquests són dies de presentacions de llibres. Fa uns dies va venir a la biblioteca la Marina Geli a presentar Endreçar l'ànima.  La Marina ens va dir que era un  llibre íntim, que va ser escrit a raig, que naixia dels sentiments, que no tenia la vocació de ser polític sinó de mostrar els seus pensaments, les seves emocions, les seves inquietuds i projectes per a Catalunya i, sobretot, per a la seva gent. La conferència ens va mostrar a la Consellera de Salut que ha fet 750.000 Km travessant Catalunya, que coneix bé la seva geografia humana, però, sobretot, ens va mostrar a la Marina dona, propera, compromesa amb la gent.  Ens va parlar la dona feminista, lluitadora pels drets de les dones, per la igualtat d'oportunitats. Ens va parlar la Marina metgessa, de la seva experiència quan va dedicar una part de la seva trajectòria professional a combatre la sida, a percebre la mort com una part més de la vida. Ens va dir que no hem de retrocedir davant dels qui volen eixamplar les diferències entre les persones, que cal lluitar per la cohesió social des de la solidaritat. Va alertar sobre el perill de les fractures personals davant de la crisi econòmica, de la importància de ser lliure, del plaer pel coneixement, per les relacions personals.
Va dir que, al davant de la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut, que provoca una escletxa a Catalunya que pot dividir la societat, cal liderar un pacte amb Espanya per refermar el canvi que va produir la transició política que va portar la democràcia. Finalment ens va parlar de l'ampli consens social que cal a Catalunya per avançar, un consens que ha de superar els partits polítics. La Marina va dir que cal fer un gran moviment humanista al voltant de la cultura, la ciència i la tecnologia que generi una nova època d'esplendor a casa nostra.



dimarts, 12 d’octubre de 2010

L'armari

Quan en Manel va venir a viure amb mi després de separar-me es va instal·lar a l'habitació que havia sigut dels meus pares fins que en les últimes obres una caixa d'escala la va empetitir. Al venir a viure amb nosaltres la Núria, un armari que hi havia a la que és ara la seva habitació li feia nosa i el vam col·locar en un racó del quarto d'en Manel que havia quedat al fer l'escala d'anar a baix. Al cap d'un temps en Manel em va demanar si podríem treure l'armari per posar-hi l'ordinador i la play, però la meva mare ens va dir que li feia falta  i no el vam poder treure.
En Manel ha començat a estudiar un curs pont per poder accedir a un grau superior i s'ha comprat una multifunció i un portàtil nou. Ara la meva mare ja no ha posat impediments a treure l'armari i l'hem posat al corredor de les habitacions.
Un armari rober en un corredor fa lleig, fa nosa, emprenya, fins i tot comporta el perill d'ensopegar-hi una nit que busques el lavabo. Un armari al corredor representa un sacrifici, petit però sacrifici, per a tota la família. Tots, ens agradi o no, ens haurem d'acostumar a viure amb aquella nosa allà al mig. S'hi pot viure, però emprenya.
Però ara en Manel té el seu petit espai per estudiar. Aquesta petita comunitat que és aquesta família haurà de sacrificar una mica la seva comoditat per tal de que un dels seus membres pugui fer realitat el seu objectiu d'estudiar i preparar-se.

diumenge, 10 d’octubre de 2010

Mi idea de Europa

Comentàvem amb la Maite Melich i en Josep Ballell que en Felipe González està per sobre de tots els polítics de la seva època de governant. I ara ho segueix estant. La seva capacitat de comunicar les seves idees, la seva experiència de govern, la manera de dir les coses ( a Barcelona ens va fer riure més d'una vegada), la capacitat d'anàlisi i el seu profund sentiment democràtic fan d'ell un polític únic. Dijous passat, a la LLotja de Mar a Barcelona, entrevistat per la Gemma Nierga, ens va presentar el seu llibre Mi idea de Europa. La Sala de Contractacions estava plena de gent, autoritats, el President de la Generalitat, consellers, diputats, l'alcalde de Barcelona i molta gent omplíem el magnífic saló de la Llotja. No faré ara una explicació del que va dir, per això millor us remeto a la crònica del Periodico, només vull penjar al bloc una de les fotos que vaig fer de l'acte en la que es pot comprovar quin era el meu punt de vista del conferenciant.

dimarts, 5 d’octubre de 2010

Enllaços

De blocs n'hi ha a milions; blocs interessants, no tants. Fer un seguiment d'uns quants blocs dels que s'en treuen idees, arguments, pensaments o bones estones llegint-los és un dels plaers que la xarxa ens dóna. La barra lateral d'aquest meu humil bloc n'està plena d'aquests blocs dels quals en trec bons moments de lectura. Però, a més a més, hi ha dies, hi ha entrades, que estan per sobre de la mitjana, que tenen alguna cosa especial que les fa superiors a les altres. Avui dono els enllaços de dues amb les que hi he gaudit. Una ja fa dies que la va publicar la Rosa Peroy, vaig riure molt amb aquest LL.U.R.S.. L'altre l'ha penjat avui mateix la Misia al seu Quédate a dormir. Són dues mostres de bona literatura.

divendres, 1 d’octubre de 2010

Carta al Ressò

Aquesta carta me la publica el Ressò d'aquest mes. Responc a en Roger Vilà que el mes passat en la seva secció del Ressò deia que no hi ha federalistes, de fet va fer un comentari molt divertit dient que hi deuen haver més carlistes que federalistes. També dubtava de la catalanitat del PSC. Bé, aquesta és la resposta que li faig.


Roger, sí que n'hi ha
Manel Roqueta

Benvolgut Roger, en el Ressò del mes passat dubtaves del catalanisme del PSC. El PSC  és catalanista, plenament catalanista. Intenta ser tan objectiu com la teva adscripció política et permeti, mira-t'ho imparcialment, desapassionadament; analitza el nostre discurs i sobretot els fets, la pràctica del PSC,  i veuràs que la trajectòria dels socialistes catalans és impecablement catalanista. I federalista.
I mira, ara que surt el tema, si els busques bé de federalistes en trobaràs una bona colla. Observa l'últim Baròmetre d'Opinió Política de la Generalitat i veuràs que, quan als catalans se'ls pregunta com volen que sigui la relació de Catalunya amb Espanya, un 33% diu que vol un estat autonòmic, un 31% diu que un estat federal, un 24% vol la independència de Catalunya,  i un 5% que Catalunya sigui una regió d'Espanya. Aquesta és la realitat.
Saps què passa Roger? que el discurs federalista no és impactant. Parlar de que el federalisme és empatia, pacte, solidaritat compatible amb la discrepància, com li vaig sentir dir al catedràtic gallec Ramón Máiz a Barcelona, semblen uns jocs florals per a mainada comparat amb la simplicitat i la potència del discurs: Espanya no ens entén?, doncs marxem-ne. El que passa és que la solució federal és la única viable, ara per ara, per donar una sortida possible a la demanda de més autogovern per a Catalunya. I no dic que sigui fàcil ni ràpid, però és la única.
Els socialistes no ens equivoquem Roger, som catalanistes i realistes, per això ara volem tot l'Estatut i evolucionar gradualment, amb fermesa, però alhora en democràcia i  seguretat, cap a un horitzó d'un estat federal.

dijous, 30 de setembre de 2010

Medalla olímpica

El 18 del mes que ve aquest bloc farà dos anys. Quan el vaig començar no tenia pas gens clar si continuaria o no. Bé, aquí estem i aquest mes de setembre he fet 12 entrades i he pensat que em mereixia una medalla olímpica, de l'olimpíada de Barcelona és clar, pel rècord que he fet. Un dia la Rosa Peroy em va dir que el meu bloc era polític; i té raó, la primera intenció quan el vaig crear va ser preparar-lo per quan vingui l'hora de treballar a fons per a les eleccions municipals de l'any que ve, malgrat que parlo d'altres temes. Llavors serà l'hora de donar-li publicitat a Santa Coloma i tractar bàsicament temes locals, sense deixar de costat qualsevol altre cosa que m'interessi. La veritat és que m'hi passo moltes estones al bloc, cuidant-lo, posant-li noves aplicacions (a que la del rellotge és guapa!), llegint els blocs que tinc a la barra lateral. És com un petit vici diari. Fins i tot alguna de les entrades que faig m'acaben agradant, com la de la Sofia i la Mansfield. Però com he dit abans aquesta cosa esdevindrà important de veritat a partir del gener de l'any que ve quan ens posarem en marxa a tope per a les municipals. Au va que això s'està posant interessant de veritat.

dimecres, 29 de setembre de 2010

No era enveja, segur

A vegades les fotos enganyen, una dècima de segon més aviat o més tard i el sentit de la imatge canvia. Un rostre que en la foto està trist o pensatiu al cap d'un segon pot ser una cara riallera. No passa sempre, però passa. Dic això perquè la cara d'Ella mirant els pits d'una espectacular Jane Mansfield potser no fa justícia als sentiments que la Sofia tenia en aquells moments. Potser el fotògraf va ensopegar per sort, quan va prémer el botó de la càmera, el  moment en que la vista d'Ella passava per sobre de la magnífica humanitat de l'actriu americana. Jo n'estic segur més que res perquè Ella no tenia res que envejar-li a la Mansfield. O és que uns grams  o uns centímetres quadrats de més poden fer que una dona sigui més desitjable que una altra? O millor actriu? No, segur que no.
No, segur que la mirada de la Loren no era d'enveja, la foto enganya. Jo estic segur que a la Jane li va caure alguna engruna de pa de l'àpat que compartien o hi tenia alguna bestiola, inofensiva això sí, com una formigueta o un mosquit pervers. O potser des del seu privilegiat punt de vista Ella li veia el sostenidor que l'americana havia volgut dissimular. No sé, pobre de mi, jo no puc saber què mirava la Sofia però de lo que sí n'estic segur és que no era una mirada envejosa o de rancor. En el pit de la Sofia Loren, Ella, no hi caben aquests sentiments mundans. I mira que n'hi caben de coses.

dissabte, 25 de setembre de 2010

Barraques austeres

A Santa Coloma estem de festa major. Aquest any , com a altres llocs, una mica més austera que altres anys. Són temps difícils, els ingressos han minvat i les despeses han de seguir el mateix ritme. En Manel, el meu fill, avui em deia que les barraques d'aquest any són més fluixes que altres vegades, que s'hi troba a faltar algun grup de primera línia. Jo li he dit que hi ha pocs diners i que és normal que es passi amb grups més modestos. Però jo mateix no m'he quedat tranquil amb  l'explicació que li he donat a en Manel quan m'he recordat d'una noticia que fa uns mesos publicava el Punt. Vaig fer una entrada  parlant d'aquesta notícia i en la que ja deixava clar que no em semblava bé la reducció d'impostos. I ho segueixo pensant. Vull posar un exemple, comptant que Santa Coloma tingui uns 4.000 habitatges que paguen IBI, a 4'5 euros d'estalvi per la gloriosa baixada d'impostos ens dóna una quantitat d'uns 18.000 euros. Torno a dir que a mi estalviar-me menys de cinc euros en un any en impostos no em soluciona res, ni a mi ni a ningú. Ara bé, els 18.000 euros que l'ajuntament ha deixat d'ingressar, no haurien pogut servir per contractar algun grup dels bons per a les barraques? Podríem trobar altres destinacions a aquests diners, però ja que estem avui de festa em ve al cap lo de les barraques. Que no, que sortir al diari queda molt mono però no és manera de fer les coses.

dimarts, 21 de setembre de 2010

Está usted hecha una jovenzuela

Cada mig any porto a la meva mare a Santa Caterina a l'U.V.A.M.I.D on la tracten de l'Alzheimer. Són dues visites en dies diferents, un dia la veu l'equip de psicòlegs i l'altre dia el de neuròlegs. Ahir teníem hora amb la psicòloga. Primer entra ella i després jo. Les preguntes sempre són les mateixes i giren al voltant de com la malaltia la afecta a ella i al seu cuidador principal que sóc jo. Ahir, mentre ella estava a la consulta i jo m'esperava a la sala també hi havia un home, més o menys, de la meva edat. Al cap d'una estona va sortir una senyora gran, potser de la edat de la meva mare, i ell va entrar a la consulta mentre ella s'esperava a la sala. Ell no va tardar massa a sortir-ne, jo hi estic més, i, quan se n'anaven, al passar pel meu costat, ella li va preguntar què li havia dit el psicòleg i ell, segurament fill seu, li va dir "que está usted hecha una jovenzuela". Em va fer molta gràcia.
Més tard, quan tornàvem amb cotxe cap a Santa Coloma, la meva mare em va fer la mateixa pregunta que aquella senyora i, naturalment, la resposta va tenir el mateix to. Jo li vaig dir que l'havien trobat molt bé, que la memòria li fallava una mica però, tenint en compte els seus 87 anys, que estava molt bé. La meva mare no té un Alzheimer complicat, de fet una de les seves frases favorites és "que maca és la vida". Fa uns dies li vaig sentir dir a un neuròleg especialitzat en aquesta malaltia que quan es declara en persones d'edat molt avançada normalment té un curs més favorable que quan ho fa en gent més jove. Hi ha moments que fins i tot la meva mare és divertida amb la seves sortides. Tanmateix hi han moments complicats, però són escassos.
Pel que fa a cuidar-los aquell home d'ahir a la consulta va ensenyar perfectament quin és el camí. Paciència, tranquil·litat, un tracte amable i anar adaptant-se als canvis que la malaltia va provocant en el pacient. Com he dit abans no sempre és fàcil tenint en compte que, al menys en el meu cas, tinc altres obligacions. Però amb una mica d'ajuda es pot fer bé i s'aconsegueix que el malalt estigui en unes condicions dignes.

dimarts, 14 de setembre de 2010

Article de la revista de l'ajuntament

Ara Catalunya, ara l'Estatut

El socialistes catalans diem  que la lluita pel socialisme i per la llibertat nacional de Catalunya són objectius inseparables del nostre projecte. Corren temps difícils per a l'assoliment d'aquests dos objectius. Per un costat patim la crisi econòmica més gran des de fa dècades, per l'altre el Tribunal Constitucional ha dictat sentència sobre el recurs presentat pel PP contra l'Estatut. La crisi porta als governs de tot Europa a prendre mesures que d'una forma o altre retallen l'estat del benestar i la sentència del TC ha declarat inconstitucional una part de l'Estatut votat pels parlaments català i espanyol i referendat pel poble català. Malgrat tiuot, malgrat les passes enrere que es puguin fer en el camí, l'assoliment d'una societat justa i donar una solució al desitj del poble català d'autogovernar-se seguiran sent els pilars fonamentals del pensament del PSC.
La crisi seguirà el seu curs, tardarem més o menys però ens en sortirem, com sempre ha passat, fins que arribi la propera. El 1973 va ser el petroli, ara ha sigut el daltabaix del sistema financer a nivell mundial que  a Espanya l'ha agreujat la bombolla immobiliària; i la propera? El detonant  ves a saber quin serà, però les conseqüències seran les mateixes de sempre: milions de persones sense feina mentre els de sempre, els poderosos, els que amb un rumor als diaris són capaços de fer anar de bòlit qualsevol estat per tal de poder especular es faran més rics encara. Mentrestant les petites i mitjanes empreses s'ofeguen per la manca de crèdit i milions de treballadors perden la feina. Que injust, que bèstia que és tot això. Cal controlar aquests grans trusts especuladors, es pot fer, però cal fer-ho des de la socialdemocràcia. S'ha de posar límits a l'afany depredador d'aquest sistema econòmic.
Pel que fa a l'Estatut caldrà veure fins on arriba a fer mal en la seva aplicació la sentència. Sigui com sigui hi ha un aspecte que sí que ja està clar: la sentència diu que el preàmbul, en el que hi consta de forma explícita el terme nació per denominar Catalunya, no té cap valor jurídic. I que!, és que avui Catalunya ja no és una nació? Es que per que ho diguin el PP i un TC caducat s'han esborrat la nostra història, la nostra llengua, els nostres símbols? Es que algú es pensa que per culpa d'una sentència, per legal que sigui, deixarem d'exigir els nostres drets nacionals? Venim de molt lluny i arribarem molt lluny, el camí serà llarg,  segur que amb pedres grans que voldran entorpir l'inexorable trànsit cap a la  llibertat nacional de Catalunya, però en democràcia ningú ens podrà fer callar.
Aquesta sentència de cap manera  entorpirà la nostra ferma voluntat d'anar més enllà en el nostre autogovern. Podrem retrocedir, podrem renunciar temporalment a algun dels preceptes de l'Estatut, però ningú, ningú podrà esborrar la nostra història ni la nostra voluntat de forjar el nostre futur. La història de Catalunya d'ença del 1714 ha estat plena d'ensopegades, de derrotes, de retrocessos, però cap d'aquestes adversitats han pogut esborrar el pensament catalanista que hem aprés de transmetre de pares a fills. La sentència del TC no és res més que un altre entrebanc en el camí.
Ara és l'hora dels catalanistes, del signe que siguem, és l'hora de defensar l'Estatut, de plantar cara als que es pensen que poden jugar amb els sentiments d'un poble. Les diferències ara s'han de deixar de costat, ja ens barallarem quan vinguin les eleccions i que guanyi el que el poble vulgui. Ara és l'hora de Catalunya i l'Estatut.
Manel Roqueta

diumenge, 12 de setembre de 2010

La senyera beneïda

La senyera que està al balcó de casa és la que vaig portar a beneir a la mani del 10 de juliol. La sensació que es va donar, augmentada pels mitjans de comunicació amb TV3 al capdavant, va ser que la manifestació havia sigut independentista. Els que érem allà sabem que això no és veritat, érem més els que portàvem la senyera que els que portaven estelada. Avui, passejant-me per Santa Coloma he vist força estelades al balcó, hi havia més senyeres i lo que predominava eren els balcons sense banderes.
No m'agrada agafar com a referència la consulta que es va fer a Santa Coloma sobre la independència de Catalunya, però, en tot cas, els sí no van arribar al 20% de l'electorat potencial. El que passa és que el col·lectiu independentista està molt actiu i això dóna la sensació que és majoritari. Com deia en alguna altra entrada el missatge independentista és molt més potent per la seva simplicitat que el dels que defensem l'Estatut, però caldrà que intentem sintetitzar el nostre, fer-lo potent també per tal de que arribi amb claredat a la majoria de la població catalana que està en sintonia amb els nostres plantejaments.

divendres, 10 de setembre de 2010

Jesucrist

Una vegada el meu pare em va preguntar, més que una pregunta era com un clam de desesperació, si jo era Jesucrist o què. No sé de què devíem estar parlant, quin comentari devia fer jo que ocasionés aquella sortida que denotava una certa desesperació en ell. És curiós que només recordi la seva exclamació. Penso que en aquells moments jo devia estar passant la meva etapa hippy, no tinc clar que  l'hagi abandonat del tot, i devia dir alguna cosa farcida d'amor i floretes que en boca d'un botiguer potser no acabava de quadrar-li al meu pare.
Alguna cosa m'ha quedat d'aquella època, sortosament, penso. I m'agradaria que aquella màxima hippy de "fes l'amor i no la guerra" estigués present en la pràctica de la lluita política en la que estic posat. Estic segur que ho aconseguiré. Tinc molt clar quins són els meus rivals polítics i també tinc clar que a vegades tenen poques manies a l'hora d'atacar al PSC. També he deixat clar mitjançant escrits al Ressò o al nostre full que quan els he de contestar ho faig amb tota la duresa de que sóc capaç. Tanmateix estic segur que sabré delimitar perfectament la lluita política de les relacions personals, sé que sóc capaç de discrepar amb rotunditat amb algú a qui li tinc una estimació personal i seguir-li mantenint la relació d'amistat  malgrat la batussa política.

dijous, 9 de setembre de 2010

diumenge, 5 de setembre de 2010

">És en italià però en Fellini ho explica tant bé que s'entén tot; en tot cas lo del barret va de que el fill gran va anar al cine i es va pixar al barret d'un espectador que li fa pagar el barret al pare. Aquesta escena és una veritable meravella. El pare està genial.

dijous, 2 de setembre de 2010

Pacte

Ahir, a la reunió de l'agrupació vam tenir un debat interessant sobre què és el federalisme i com s'hauria d'aplicar a Espanya. Tothom va dir-hi la seva, segurament que d'aquella reunió n'haurien sortit tants projectes d'estat federal com persones hi érem. Jo vaig dir, com exemple, que en el meu ideal d'estat federal Catalunya hauria de tenir seleccions esportives pròpies. Algú em va dir, amb tots els respectes, que allò era una xorrada, un altre que allò era impossible, que ja era la independència. Bé, Escòcia no és independent i té seleccions esportives. I aquí és on està el moll de l'os de la qüestió: federalisme és pacte com s'explica a infofederal .net. El meu pare sempre deia que "pactes rompen lleis". Cada estat federal aplica la seva pròpia forma de relacionar-se depenent de la seva estructura, història, situació social i política. El dia que el puguem aconseguir, que penso que encara és llunyà, l'estat federal espanyol, sigui república o monarquia, serà tal i com vulguem els ciutadans d'aquest país. Lo de les seleccions esportives és una anècdota o no, però seria tot un símbol del pacte.

dimecres, 1 de setembre de 2010

Vilopriu 2010

He anat dues vegades, l'any passat i aquest, a la trobada que Nou Cicle organitza des de fa uns deu anys a Vilopriu a finals del mes d'agost. És interessant, per lo que té de tret de sortida del nou curs polític, per ser el primer acte important després de les vacances i pels convidats que Nou Cicle porta al poblet empordanès. L'ambient és càlid, no només per la calor que hi fa donada l'època de l'any, sinó per la forma en que es produeix la trobada: l'ampli jardí de la casa de la família De Puig, els parlaments dels polítics, el sopar i les xerrades espontànies que es produeixen fan que sigui una vetllada agradable.
De les intervencions en vull destacar dues, la del President de la Generalitat, José Montilla i la del President del PSE i ex primer ministre de Dinamarca  Poul Rasmussen. El President Montilla va fer un repàs de la ingent obra que s'ha fet durant els dos governs de progrés a la Generalitat, primer el del President Maragall i després el d'ell mateix. Va definir amb precisió el model d'estat que volem els socialistes catalans, el federalisme, dient que és una necessitat mútua de l'estat i de Catalunya de posar-lo en marxa i que és la única sortida viable per a Espanya. I, finalment, va encoratjar a tota la gent del PSC a treballar amb il·lusió per tombar els mals resultats que ens auguren les enquestes.
Poul Rasmussen, magnífic orador, va començar el seu parlament duent-nos, a través d'una metàfora en la que es va servir de la paret vella i les finestres noves que tenia al darrera, a la necessitat de conservar els principis del socialisme adaptant-los als nous temps. Va dir que el principal partit que s'oposa al socialisme és el del sofà, el de l'apatia i el desencís, però que les 415 persones que en aquell moment estàvem en aquell acte demostràvem que hi ha ganes i possibilitats de lluitar contra la indiferència. Va apuntar la necessitat de controlar els mercats i de que les transaccions financeres que ara circulen lliurement paguin impostos. Va dir que només amb un 0'05% sobre tots aquests moviments especulatius Europa podria disposar d'uns 200 mil milions d'euros a l'any. Recollint les paraules del discurs del President de la Generalitat va dir que ara es feia una idea de lo que és Catalunya i que tot lo que sigui descentralització i augment d'autogovern és favorable per als ciutadans. Va explicar, com a exemple, que a Dinamarca cada ajuntament té autonomia per fixar els impostos. Els parlaments van acabar amb una nova intervenció el President Montilla i seguidament va arribar l'hora del sopar i de les múltiples converses que es generen de forma espontània.

dissabte, 28 d’agost de 2010

Tribuna Oberta del Ressò de setembre

L'Emili i en Quim

El President de la Generalitat, José Montilla, li  ha proposat a en Joaquim Nadal que encapçali la llista electoral per a la circumscripció de Girona per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. A en Quim Nadal l'avala l'experiència dels seus anys d'alcalde de Girona i el seu treball al capdavant de les Conselleries de Presidència i de Política Territorial i Obres Públiques del Govern de la Generalitat. Si a la seva activitat política l'hi afegim la seva trajectòria professional com a historiador i la seva tasca docent a diferents universitats es pot assegurar que en Quim és un bon candidat per a les comarques gironines.
Tanmateix hi ha moments, petits detalls, en la vida de les persones que ens acaben de configurar quina és la seva manera de ser, són petites escletxes per les quals se'ls veu l'ànima. Són ràfegues de llum que il·luminen allò que el tràfec diari no ens deixa veure. Fa uns dies va morir l'Emili Caula, que va ser  regidor del grup popular a l'Ajuntament de Girona quan en Quim Nadal n'era l'alcalde. En un article al Diari de Girona (que té penjat al seu bloc a l'arxiu d'agost www.joaquimnadal.cat) en Quim Nadal recordava la figura de l'Emili i la seva relació durant el anys que van coincidir al consistori gironí i l'amistat que en va quedar després. Val la pena llegir-lo, és un exercici que neteja la brutícia que sovint envolta la política, és una ventada d'aire fresc que reconforta i fa més propers a la gent que es dediquen a administrar els bens públics. Jo no coneixia a l'Emili, sí a en Quim, però us puc assegurar que ara me'ls sento a tots dos més propers, ara formen part del meu ideal de lo que ha de ser la política: un servei públic adreçat a fer més digna la vida dels ciutadans.
En un ambient en el que massa vegades estem acostumats a veure com en el debat polític es fa servir la mentida, l'insult, el transmetre pels carrers i les cantonades falsedats de fets sobre el rival polític que mai s'acaben demostrant, s'agraeix aquest article d'en Quim, serè, mesurat, que mostra admiració cap al rival polític i estimació cap a l'amic que ens ha deixat. Diu molt de tots dos personatges, de la capacitat d'assolir l'acord, de treballar pel bé comú per sobre de les diferències ideològiques, que en el seu cas eren grans. Però no insalvables quan  el que estava en joc era el benestar dels gironins i les gironines. Això és política en majúscules: la capacitat d'arribar a l'acord des de la discrepància.
Sí, en Joaquim Nadal és un molt bon candidat per les nostres comarques, per la seva preparació política i professional, però, també i sobretot, pels valors humans i democràtics que transpira l'article que dedica a l'Emili Caula, que ben segur els compartien. Pel seu compromís amb Girona cadascú des del seu lloc, pel respecte cap a l'adversari,  per la seva dedicació i el fer de les normes democràtiques el vehicle per millorar la vida de la gent.


Manel Roqueta

dissabte, 21 d’agost de 2010

El sucre

En un dels cursos que vaig fer a l'Escola Xavier Soto del PSC, en un exercici, uns  companys van assenyalar la sinceritat com una virtut meva. Un dia, a la botiga, li vaig explicar a una clienta que a segons quins embotits  s'hi afegeix sucre. Normalment, als embotits i pernils que contenen nitrificants  s'hi posa sucre per afavorir el treball del nitrat; ara no faré una entrada sobre additius alimentaris, no va d'això la cosa i tampoc ho sabria fer. La cosa va de ser sincer i de les seves conseqüències. Passa ara que cada vegada que la clienta em demana pernil salat em diu que li doni d'aquell que no té sucre. Clar, els altres clients que hi ha a la botiga en aquell moment em miren amb cara de no entendre res i em pregunten què és això del sucre i els embotits. A vegades he pensat que potser hauria sigut millor no haver-li explicat a la clienta lo del sucre, però em penso que hi pot haver-hi un problema mèdic pel mig. Tot i que la quantitat que s'hi posa és molt petita jo vaig pensar, quan m'ho va preguntar, que era millor que li digués. És necessari sempre explicar-ho tot?

dimarts, 17 d’agost de 2010

Fent feina

Ja està, l'article del Ressò ja està entregat. Ara acabo de venir de passejar a la Quiara, hem escoltat una sardana (algun dia n'he de ballar una, fa uns quaranta anys que no ho faig) i ara, abans d'anar a dormir, penjaré aquesta entrada. Aquesta setmana treballaré amb l'escrit que passarem pel poble per la Diada i la setmana que ve deixaré acabat el full d'abans de les eleccions. En l'entrada del volei vaig dir que no em quedaria cap recança per no haver treballat prou per a les eleccions al Parlament. Ens queda contactar amb una serie d'electors potencials, farem campanya, lo que el partit ens demani. El resultat està en mans de la gent.

divendres, 13 d’agost de 2010

Article d'en Quim Nadal

Tinc de temps fins el diumenge per entregar la Tribuna oberta del Ressò del mes que ve. He tingut dos mesos per preparar-la però, com cada mes, ho faré els últims dies i amb presses. Després en queixaré de la Núria. Bé, no tenia tema, hem de parlar de les eleccions autonòmiques, això queda clar, de les municipals ja ho farem més tard. Ara toquen les del Parlament i no em sortia cap tema original, fins avui que passejant-me pel bloc d'en Quim Nadal li he llegit un article que va publicar al Diari de Girona sobre l'Emili Caula que va morir fa pocs dies. En Quim va coincidir amb l'Emili a l'Ajuntament de Girona quan era alcalde i l'Emili formava part del grup popular. Doncs bé, aquí està l'enllaç a l'article, val la pena llegir-lo, és com una ventada d'aire fresc en un ambient massa vegades enrarit en la política.

dilluns, 9 d’agost de 2010

La recança

L'equip de volei de l'IES de Santa Coloma, que vàrem organitzar l'Ignasi Llort i jo a l'Escola Sant Salvador d'Horta, vàrem anar a disputar la fase final del campionat de Catalunya a Salou després d'haver guanyat la fase provincial a Castelló d'Empúries. Aquell any, el 1996,  hi havia retallada pressupostària a la Generalitat (osti tu de què em sona això) i no es va fer una  lligueta tots contra tots i a nosaltres, a la segona ronda, ens va tocar l'Aula, un equip de Barcelona amb fama de guanyar sempre. Bé, el fet és que vam passar la primera ronda guanyant a l'equip de Lleida però a la segona  l'Aula  ens va guanyar i no vam tenir la possibilitat de disputar la final. Vam acabar tercers però sempre m'han quedat dues recances. La primera és que si la retallada pressupostària no hagués impedit fer la lligueta, com a mínim el segon lloc era nostre. Les nenes de Santa Coloma eren molt millors que l'equip de Barcelona província amb el que no vam tenir la possibilitat de jugar-hi; les haguèssim guanyat segur. La segona recança és que, malgrat que l'Aula tenia més experiència, no era pas millor equip que nosaltres i he pensat moltes vegades que jo podia haver fet alguna cosa més per intentar guanyar-les. L'Ignasi em va dir una vegada que hi ha partits que no es poden guanyar, potser aquell n'era un, però m'ha quedat allò de si hagués dit, si hagués fet, si hagués sabut motivar més bé a les nenes... Malgrat els anys passats hi penso molt sovint.
Doncs sí, la cosa acabarà de política. Ho tenim difícil a les pròximes eleccions catalanes, totes les enquestes ens donen perdedors a una bona distància de CIU. Però puc assegurar que no em quedarà cap recança, faré tot lo que estigui a les meves mans perquè Santa Coloma voti socialista. Cap recança.

dissabte, 7 d’agost de 2010

Una d'en Serrat

M'he fet un embolic, volia penjar aquesta cançó d'en Serrat al bloc i l'he posada al facebook. Bé aquí està aquest himne fantàstic a l'amistat entre dos nois que la vida els separa una colla d'anys i al final es retroben on ho van deixar.
">

divendres, 30 de juliol de 2010

Ella

Després de dies d'entrades denses, de contingut polític, passional i ideològic, avui en faré una de refrescant. Bé, refrescant refrescant fins a un cert punt. No ho he amagat mai que la Sofia Loren és una de les meves icones sexuals, de fet seria La Icona, Ella. Doncs avui li vull retre un homenatge, un humil, sentit, calorós, i amb una bona dosi de babes, homenatge. La veritat és que no és casualitat, en Manel Mas, diputat, al qual li segueixo el bloc, va fer fa uns dies una entrada relativa al Tour per tal de refrescar la cosa una mica. No ho va aconseguir, però l'intent va ser honest. Després les nenes del Quédate a dormir van fer una entrada a la que hi vaig fer un comentari en el que jo ja deixava clar la meva debilitat per la italiana. Les nenes del bloc em van entendre i ja la volen fer presidenta del club dels empotradors, com anomenen elles als nois amb pinta de ser unes bèsties sexuals.
Doncs entre en Mas i la Be em van fer venir ganes de parlar d'Ella, la number one de totes les femelles que es fan i es desfan. Sinó mireu-vos-la a la foto que hi enganxo, que en podria haver trobat d'altres, però aquesta em sembla que és on està més espectacular. Visca la Loren.

dimecres, 28 de juliol de 2010

Llarga vida als toros

Espero que avui el Parlament doni el seu sí a la ILP sobre la abolició del toros a Catalunya. És una barbaritat fer patir així a un animal i penso que és bo que es prohibeixin les corridas de toros. No vull entrar en cap altre debat que no sigui el de la tortura que s'infligeix a la bèstia. Ni drets dels espectadors, ni debat identitari, ni indemnitzacions ni res, eliminar el patiment d'uns animals, aquest és l'únic argument que penso que val. Per tant, quan escric aquesta entrada encara no ha començat el ple del Parlament, espero que els diputats del PSC estiguin a la alçada de les circumstàncies i s'aprobi l'abolició.

dissabte, 24 de juliol de 2010

divendres, 23 de juliol de 2010

A que val la pena!

Hi ha moments a la vida que, malgrat ser petits en la seva intensitat mesurada en temps, valen per tots els esforços que et suposa criar els fills. He pres una determinació que ja fa temps que venia madurant i que ara pot haver arribat el moment de tirar-la endavant. Estudiaré una carrera, ciències polítiques per ser més exacte. Aquest any em matriculo a la UNED al curs de més de 45 anys i, si tot va bé, l'any que ve faré polítiques. Fa molts anys que tinc la recança d'haver deixat els estudis i ara pot ser el moment de treure'm aquesta espina. A veure si seré capaç perquè hi ha tota una sèrie de complicacions en el camí que ho poden fer difícil.
Bé, doncs el moment de que parlava al començament de l'entrada es va donar l'altre dia quan li vaig explicar a la Núria la meva decisió. Com era d'esperar, no tan sols la va aprovar, sinó que li va fer molta il·lusió. I quan jo li expressava els meus dubtes sobre la manera de finançar-me els estudis, que per altra costat no és que siguin excessivament cars, em va dir que estigués tranquil que d'algun lloc o altre sortirien. Curiós, vaig pensar, ara que ella fa poc que ha acabat la carrera que en part li vaig ajudar a pagar jo, ara que ella té una feina estable m'ofereix el seu ajut per tal de que jo pugui estudiar. No em direu que no val la pena viure aquest moment. És emocionant de veritat.

diumenge, 18 de juliol de 2010

El Lema

Per a aquesta entrada dubtava en posar-hi una foto de la mani o dels Diàlegs pel federalisme. Sembla contradictori dubtar entre un acte en el que no érem més de cent persones o un esdeveniment multitudinari, però hi ha un aspecte en el fons que penso que fa que tinguin un punt de contacte.
La manifestació del dissabte passat no era independentista, era unitària per protestar contra la sentència del TC, això està clar. En canvi l'únic crit que se sentia era per la independència. Els grups independentistes s'havien organitzat bé, havien fet una cosa que els altres no vam fer: organitzar-nos, establir consignes, lemes , pancartes, cants. I, probablement érem tants els que defensàvem una cosa com l'altre, però a nosaltres no se'ns sentia. Malgrat tot penso que no és tan sols una qüestió d'organització, el lema independentista, per la seva simplicitat i senzillesa arriba amb força a la gent: Espanya no ens entén i ens agredeix?, doncs la única solució és marxar i anar sols, així serem lliures i, sobretot, més rics. Avui, parlar d'entendre'ns amb qui ens retalla l'Estatut, de pactar-hi per anar més enllà de l'Estatut, sembla una contradicció pròpia de qui no entén, no vol o no sap entendre, quina és la situació política espanyola. Quin lema li posaríem a això? Difícil, oi?
Parlar de que el federalisme és pacte, empatia, solidaritat compatible amb la discrepància, semblen uns jocs florals de mainada si ho comparem amb la idea independentista. Malgrat això crec que lo que es va dir als Diàlegs pel federalisme és la única solució que té ara Catalunya per construir el seu futur. Com va dir la Carme Valls-Llobet, Espanya serà federal o no serà, i, per tant, serà federal. Com es va dir allà, el federalisme és un procés, l'autonomisme no existeix, el socialisme ha de ser federalista i , potser, l'únic entrebanc que el PSOE troba per defensar activament el federalisme és que té por del PP, de que se li imputi la dissolució de l'Estat. Quin ha de ser el nostre lema?: explicar sense complexos que el federalisme és la única opció viable, avui per avui, en la que Catalunya podrà desenvolupar plenament la seva personalitat nacional. I això és una feinada que en tenim per temps. Per tant companys, paciència i som-hi.

dimecres, 14 de juliol de 2010

L'Avi

Tinc pendents dues entrades de dos esdeveniments diferents però que em temo que m'acabaran portant allà mateix: què som, d'on venim i cap on anem, sobretot això, cap a on punyefles anem. Però les entrades aquestes, per tal de que tinguin una sortida digna, o sigui que em vegi en cor de publicar-les sense envermellir, me les hauré de treballar una miqueta. Mentrestant, avui, penjaré aquesta foto del monument a Francesc Macià que està a  Plaça Catalunya de Barcelona i que vaig fer quan tornava dimecres de la setmana passada dels Diàlegs pel federalisme que es van fer al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i en els que hi havia el President Montilla, en Ferran Mascarell, la presidenta de Ciutadans pel Canvi i dos catedràtics de Madrid i Galícia.
Doncs bé, m'agrada ensenyar el monument perquè és una mica meu. Bé, ja sé que és patrimoni de tots els catalans i catalanes, però vull dir que jo vaig ajudar a finançar-lo. Fa anys el diari Avui va organitzar una col·lecta popular per tal de construir el monument i a casa meva, recordo que al llistat de l'Avui hi figurava "família Roqueta", hi vam participar. Bé, doncs això, em fa gràcia ensenyar el monument de l'Avi.

diumenge, 11 de juliol de 2010

Una foto maca

Acabo d'arribar a casa després de participar a la manifestació de Barcelona en protesta per la sentència del TC contra l'Estatut. Ha sigut emocionant, cansat, perquè hem estat molta estona parats, però ha valgut la pena aportar aquest esforç per fer sentir la veu de Catalunya contra la sentència. Faré una altra entrada més endavant, però ara ja és tard i penjaré aquesta foto, que m'agrada molt, d'aquest vailet que dorm sobre el muscle del seu pare. Segur que estava molt cansat d'esperar i ell ho ha tingut fàcil, el braç del pare suposo que també ha acabat adormit.

dimarts, 6 de juliol de 2010

La determinació

Bloc amic, he pres una determinació, no és que sigui d'allò més transcendental, però determinació al cap i a la fi. Tu ets un bloc de contingut bàsicament polític com diu l'amiga Rosa, de fet el motiu principal pel qual et vaig parir és polític. A part de que m'agrada escriure coses (anava a dir planes, però tu no en tens, en fi) en el teu cuerpo serrano, l'objectiu principal pel qual et vaig crear és escampar als quatre vents el que jo penso pel que fa a la política i que quan arribin els moments en que aquesta escampamenta sigui vital et tingui ben engrassadet i a punt. Però quan et llegeixo a vegades penso que em puc fer pesat, que em repeteixo molt, penso que tanta  política pugui cansar a qui et llegeixi. Per tant avui he pres la determinació de tenir un catàleg d'entrades més variat. Una altra amiga diu que els homes tenim tres grans temes de conversa, el futbol, el sexe i la política. A vegades penso que no li falta raó. Bé, de futbol ja n'he parlat a vegades, de sexe no, això ho deixarem per altres blocs, no fos cas que ens hi féssim mal i de política sí que en parlo. De què parlaré doncs? no sé, ja ho veurem, però he de fer l'esforç d'eixamplar els meus temes i escriure més. No han de ser temes dels que en podríem dir importants, poden ser coses quotidianes a les quals els puc treure punta. Bé a veure si sóc capaç de fer-ho.

dissabte, 3 de juliol de 2010

Tribuna oberta del Ressò de juliol-agost

Decència, quina decència?

 "El dirigent convergent va cap on bufa el vent", amb aquestes paraules Miquel Iceta definia amb irònica precisió tota la ideologia de CIU. Nosaltres hi afegim que hi van acompanyats de la seva inseparable bíblia, la calculadora.  Sinó fixeu-vos en aquesta mostra magnífica amb que CIU ens regalava en el Ressò del mes passat.
Avisen els de CIU als independentistes decents que l'únic obstacle per a la independència de Catalunya és el PSC. En primer lloc, si per a CIU  hi ha independentistes decents, n'hi ha que no ho siguin?  Els decents són els que segueixen el dictat convergent i els altres són uns independentistes que no són bons catalans? Quins són per a CIU els independentistes de dubtosa decència? No volem pas erigir-nos en defensors de la causa independentista, no ens toca pas a nosaltres fer-ho, però és que és el de sempre: CIU segueix decidint qui és bon català i qui no. Quan es donaran compte els de CIU que això ja està passat de moda, que ja no se'ls creu ningú.
I als independentistes que de bona fe voten a CIU els voldriem fer un parell d'apreciacions. Primera, és molt probable, en el cas de que CIU governi, que el seu vot vagi a parar directament al PP. CIU ja hi va governar  els últims darrers anys de la seva etapa de govern i, pel que sembla, en Mas ho ha advertit reiteradament, ho tornaria a fer. Segona, cal preguntar-li a CIU fins on arriba el seu independentisme.  Si us mireu amb deteniment l'últim CEO de la Generalitat, veureu que quan se li pregunta a la gent que va votar CIU a les últimes eleccions autonòmiques  com volen que sigui Espanya, un 69'7% diu que una comunitat autònoma, estat federal o regió d'Espanya, mentre que els que volen una Catalunya independent  són un 26'6%. En aquest punt la calculadora pren la iniciativa i el missatge convergent, com diu l'Iceta, és torna vaporós, fugisser. En tot cas  si la independència és la seva finalitat que ho diguin obertament.
I el PSC no és obstacle de cap opció que faci de la democràcia el seu vehicle. Respectem totes les opcions i creiem que totes són decents sempre i quant respectin la llibertat i la democràcia. El que passa és que el PSC no és independentista, és federalista.  Nosaltres tenim un missatge clar i net, sense trampes ni calculadores: som federalistes. Ho som per tradició i per convenciment, perquè creiem que és la millor solució  per donar un encaix factible de Catalunya amb Espanya en un  estat federal, modern i europeu. I això no exclou de cap manera que tinguem un respecte absolut per als qui pensen que la millor solució per a Catalunya és la independència, de fet fa  prop de 7 anys que estem governant a Catalunya  amb un partit que fa de la independència  la seva principal raó de ser.

diumenge, 27 de juny de 2010

El comentari que no és

Ahir vaig fer un comentari a una entrada d'un dels blocs que llegeixo habitualment i que tinc a la barra lateral del meu bloc. És un bloc de fotografia, d'un fotògraf professional, que té uns bons continguts, que no sé com el vaig trobar fa temps,  em va agradar i el vaig adjuntar. El fet és que el meu comentari no s'ha publicat. I em sap greu. Era un comentari respectuós que feia referència a un detall sense importància d'una de les fotografies que aquell dia havia penjat l'autor del bloc i que a mi em va semblar simpàtic. Era un comentari del tot intranscendent, però  que remarcava un aspecte curiós de la foto.
De bon segur que per a l'autor del bloc el fet de rebutjar un comentari d'algú que no coneix és una acció sense importància, més si tenim en compte que és un bloc amb un alt nombre de seguidors i que de comentaris no n'hi falten. Però per algú com jo que gestiono un bloc amb una audiència molt baixa, de moment, i que agraeixo moltíssim l'esforç de qui perd uns minuts a col·laborar-hi, em sap greu que es rebutgi un comentari meu i ho considero com un cert desaire. Estic contentíssim de l'intercanvi d'opinions que ha provocat la meva anterior entrada, de fet és la primera vegada que passa al meu bloc i per això, potser, em sobta més que no s'hagi publicat el meu comentari. De totes maneres (xocolates Lloveres com deia l'anunci del paleolític),  mira feia dies que no escrivia un rodolí, no patiré cap trauma del que no me'n recuperi ràpidament. De fet em penso que ja l'he superat.
I perquè el periodista no ha acceptat el meu comentari? No sé, potser no li agrada la meva filiació política? o el fet de que no ens coneguem provoca el seu rebutj? o considera que el comentari, per la seva intranscendència, no té cabuda al seu bloc? hi havia alguna falta d'ortografia gravíssima? potser les meves inexpertes i patosetes mans no el van enviar? (osti tu aquesta sí que seria grossa). En fin, un gat i un xin (mira un altre), que ja està bé de donar-li voltes. Ara  no sé si fer lo d'en Regu, el quefa de la Núria, o sigui, xic-xac, l'elimino de la barra lateral. Veurem.

diumenge, 20 de juny de 2010

Escudella i carn d'olla

Ahir El Periódico publicava una enquesta  sobre les eleccions al Parlament. Ho tenim difícil, els resultats que dóna assenyalen un mapa complicat per als partits que formem l'actual govern de Catalunya. Veurem què passa, s'ha de lluitar i ho farem. A part de les preguntes de caire electoral hi ha una pregunta a l'enquesta a la que penso que val la pena dedicar-hi una estona. Quan es requereix a la gent si vol que Catalunya sigui independent la resposta és sí en un 48% dels casos, mentre que el no  no arriba al 40%. En canvi si mirem l'últim CEO de la Generalitat la resposta a favor de la independència està al voltant d'un 20%. Des d'ahir que li estic donant voltes a aquesta aparent contradicció fins que avui, tot passejant a la Quiara, m'ha vingut al cap un símil gastronòmic que dóna resposta a la meva existencial pregunta. Si a mi em pregunten quin és el plat que més m'agrada i em donen a triar entre , per exemple, uns canelons o un rossejat de fideus, triaré els canelons, però si em pregunten quin és el plat que més m'agrada diré que l'escudella i carn d'olla.
En el mateix CEO, quan es pregunta a la gent com vol que sigui Catalunya respecte a Espanya, un 36% diu que una comunitat autònoma i un 31% un estat federal. Per tant, quan a la gent se li fa triar entre canelons o fideus tria arròs i escudella. Per tant, crec que davant d'un hipotètic referèndum a Catalunya sobre la forma d'estat la pregunta hauria de ser més complexa que un sí o un no a la independència. La riquesa de pensament de la societat catalana és molt més gran que la que reflecteix la pregunta d'el Periódico. I si, ara pregunto jo, es fa dir a la gent si vol un estat centralista o un  estat  federal, quina seria la resposta? Escudella i carn d'olla, segur.

dilluns, 14 de juny de 2010

Rosell


Estic content que en Sandro Rosell hagi guanyat les eleccions a la presidència del Barça. Era el meu candidat preferit, la seva manera d'expressar-se em generava més confiança que cap dels altres aspirants. Però no només per això, el fet de que per a en Laporta sigués l'enemic a batre, m'acabava de convèncer que en Rosell era el millor de tots quatre.
En aquestes eleccions hi ha hagut un element interessantíssim que val la pena tenir en compte. Sembla ser que no hi ha dubtes a l'hora d'afirmar que el Barça de la presidència Laporta ha sigut brillant, no sé si el millor de la història, però els resultats esportius han sigut molt bons. En Laporta tenia el seu candidat, en Jaume Ferrer, que ha basat tota la seva campanya en la continuïtat del model Laporta. I vet aquí que  no només no ha guanyat les eleccions sinó que ha sigut el candidat amb menys vots i, per acabar-ho d'arreglar, en la enquesta a peu d'urna que va fer TV3, que va encertar quasi a la perfecció el resultat, es preguntava als socis què haurien votat si s'hagués presentat en Laporta i el resultat va ser que un 62'6% deien que no el votarien per un 33'8 que sí.
En aquest punt la pregunta ve sola: què ha pogut passar perquè una majoria tan gran de socis hagi descartat el candidat continuista i hagi votat en Rosell? Aquest és més conegut que en Ferrer, això sembla segur. Podria ser també que en Laporta, amb tots els problemes que ha generat hagi perjudicat a en Ferrer? Recordeu?: el cunyat franquista, la moció de censura, la desfilada de moda interior a l'aeroport, els "al loro" i "que n'aprenguin" i, sobretot la politització del Barça i la seva postura política penso que han fet que el rebuig del soci cap a en Ferrer hagi sigut gran.
Sigui com sigui la veritat és que sobta que presentant una bona feina feta a l'electorat aquest es decideixi de forma molt majoritària pel candidat contrari a l'oficial. És francament interessant aquesta reacció i penso que caldrà estudiar-la amb deteniment per veure quines conclusions se'n poden treure.

dimecres, 9 de juny de 2010

Valors

El diumenge passat vam anar a dinar a la festa de primavera que organitza cada any l'agrupació socialista de Blanes.  Hi havia molta gent amb ganes de passar una estona amb companys socialistes. L'arròs que ens van servir va ajudar a que la trobada sortís bé, era francament bo. Ens van parlar en Josep Marigó, ex i futur alcalde de Blanes i la Marina Geli, consellera de salut de la Generalitat de Catalunya. En Marigó fa basar el seu discurs en Blanes, en l'actuació del govern convergent de l'ajuntament i en el seu projecte per portar el canvi a la seva ciutat.
 "És hora de parlar de valors", va començar el seu parlament la Marina Geli. Va dir que era el moment de la llibertat, de conquerir la llibertat i que el canvi a Catalunya el representa el PSC. "Nosaltres estem reconstruint Catalunya després de vuit anys de governs porucs de CIU i PP". La Marina va seguir dient que era l'hora de la igualtat d'oportunitats, de la salut i la educació, de que Catalunya torni a ser industrial.
Penso que el to i el fons del discurs de la Marina és el que volem sentir els socialistes en aquests moments de crisi. Són uns temps en els que els governs es veuen obligats a prendre mesures impopulars, que toquen l'estat del benestar i que poden causar desconcert entre les bases i els votants socialistes.
Per això és el moment de recordar qui som, d'on venim i on volem arribar i de dir a tothom que aquest  model de societat, basat en  l'especulació i que cíclicament origina unes crisis econòmiques que sempre acaben pagant les classes populars, no és el nostre. I que cal canviar-lo, que cal controlar aquesta amalgama d'interessos especulatius que es diu "els mercats". És el moment de parlar de socialisme, d'igualtat d'oportunitats, d'una banca pública. Socialisme, del segle XXI, però socialisme. Com deia la Marina basat en la igualtat d'oportunitats, en la educació, en la salut i en el treball.

diumenge, 30 de maig de 2010

L'absolut

Corren mals temps per al governs, siguin del color que siguin. Governar una crisi econòmica en la que els mateixos que l'han provocada són els que imposen les receptes per a la seva solució pot portar als governs de torn, sobretot si són d'esquerres, a prendre mesures que a més a més de ser impopulars, són del tot contradictòries amb els postulats  dels partits progressistes. Manen els mercats i les agències de qualificació, manen, en definitiva, les normes i les regles de joc del sistema econòmic que impera avui en el món. I les enquestes castiguen als governs, si són de progrés amb més força si cal.
Falten uns mesos per a les eleccions catalanes i, segons totes les enquestes, ho tenim difícil. El PSC més o menys encara anem aguantant el tipus, però ERC s'enfonsa de tal manera que sembla que farà impossible la reedició de l'actual govern d'Entesa. Són enquestes i, per tant, caldrà esperar al dia de les eleccions a veure què passa. La feina feta pels governs d'esquerres ha sigut importantíssima i ara la comencem a explicar. Algun efecte tindrà sobre l'electorat, però hi hauran altres elements que influiran o, si més no, seran l'eix central, el missatge que la dreta catalana farà servir com a reclam principal.
A mi aquests arguments en els que els socialistes catalans hi apareixem com els grans traïdors de la pàtria em rebenten molt. Els he sofert durant molt de temps en silenci, com aquella senyora de les hemorroides, però aquesta vegada la meva situació no serà la mateixa. Aquesta vegada estaré en la primera línia de foc, a les trinxeres i podré contestar quan i com em plagui i el cos em demani. I us asseguro que en aquests temes el meu cos és àvid.

dimarts, 25 de maig de 2010

L'efecte fístula

De jovenet, devia tenir uns quinze anys, em va sortir una fístula al cul. Recordo encara, com si hagués passat ahir, el dolor intens, insuportable que no em deixava viure. El metge de capçalera em va enviar a Girona per tal de que m'obrissin la cosa. A la fi uns antibiòtics van solucionar-me la crisi sense que hagués fet falta manipular de forma agressiva una part tan sensible i recòndita.
Ja sé, ja sé bloc amic que et deus estar preguntant perquè després de tants anys parlo d'una cosa que no va tenir més conseqüències que la mala estona que vaig passar abans de que el volcà entrés en erupció. De fet jo també em pregunto si la comparació que faré tot seguit és correcte i si no cauré en algun despropòsit del que demà me'n penediré.
Comparo el meu gra bèstia amb la situació política que està creant aquesta maleïda crisi econòmica. Ens hem passat dos anys en que la crisi ha anat fent forat, ha anat minant les economies dels països desenvolupats, l'atur ha anat creixent sense fre a Espanya. Ara ja s'ha arribat a baix de tot, comencen a haver-hi dades que anuncien que la recuperació econòmica ha començat i, segons els economistes i sembla ser que les normes que regeixen en aquests daltabaixos cíclics que el capitalisme ens regala, ha arribat l'hora de preparar les malmeses finances per al nou cicle expansiu. I aquí és on s'han de prendre mesures per solucionar els dèficits pressupostaris que les polítiques de xoc han ocasionat a tots els països. I la manera de fer-ho és retallar despeses, algunes d'elles de l'espai social com les pensions.
Jo no dic que em sembli bé, com també estic segur que als socialistes que els ha tocat aquesta feina ingrata tampoc els agrada. Dic que sembla ser que és el que cal fer. Arribats en aquest punt és on el gra està a punt d'esclatar. Els sindicats preparen la vaga general, les enquestes són favorables als partits que estan a la oposició i la gent està emprenyada. I no sé si la exteriorització del mal estar pot tenir un cert efecte balsàmic. En tot cas crec que la gent té tot el dret d'expressar el seu mal estar per estar patint una crisi que els mateixos que l'han provocat s'hi deuen estar fent més rics encara.

dijous, 20 de maig de 2010

En Laporta

No m'ha agradat mai en Joan Laporta. No tinc res en contra de la seva ideologia política, és respectable com qualsevol d'altre que actuï dintre de les normes democràtiques. El que no m'agrada d'ell és la seva manera de fer. En les últimes eleccions autonòmiques, quan va esmorzar amb en Mas, prenguen així partit de forma clara per un dels candidats, penso que va fer un acte que el president del Barça mai hauria de fer. Després, al cap de dos dies crec, va repetir l'esmorzar amb en José Montilla, suposo que perquè se li va demanar; jo no sé si ho hauria fet. Des d'aquell dia no m'ha caigut mai més bé. Ara, quan ja s'acosta la fi del seu mandat, es dedica a criticar a en Sandro Rosell amb una arguments demagògics quan penso que hauria de ser imparcial. I repeteixo que no tinc res en contra del seu pensament polític, al contrari; penso que és lògic i fins i tot bo que a Catalunya hi hagi gent que defensi la utopia independentista. És el personatge i les seves maneres de fer que no m'agraden.

diumenge, 9 de maig de 2010

Falta un any

Falta un any per a les eleccions municipals. Abans, sembla ser que a la tardor, tindrem les del Parlament.  La campanya d'aquestes ens vindrà organitzada des de la direcció del partit i, per tant, nosaltres haurem de posar el nostre esforç i treball en consonància a l'estratègia electoral del PSC. Com diu un company de l'agrupació les municipals les hem de preparar nosaltres, ningú ens vindrà a fer aquesta feina. A Santa Coloma ja fa dies que en parlem, van sortint idees, propostes concretes. Penso que anem en la bona direcció, falta temps encara, però això passarà ràpid. És bo que ja comencem a parlar de com ha de ser el projecte de les municipals. No ho tindrem fàcil, Santa Coloma és un plaça on guanya tradicionalment CIU, però tenim possibilitats de fer un bon resultat i capgirar la situació. Es tracta de fer una bona llista, un bon programa i que ho sapiguem explicar bé. I, precisament, estem en aquestes aigües, que no són turbulentes, però sí que ja estan ensenyant que tenen alguns ràpids.

dimecres, 28 d’abril de 2010

Tribuna oberta del Ressò de maig.

Rigor, coherència i treball

El passat dia 10 d'abril, a Pinós, al bell mig de Catalunya, el President Montilla va dir que  els qui, per prepotència o ignorància, ja donen per guanyades les eleccions al Parlament de Catalunya que s'han de celebrar aquest any, no coneixen bé la capacitat de treball i de mobilització dels socialistes. El President va afegir també que qui ja es dóna guanyador de les eleccions tampoc coneix bé el poble de Catalunya. El poble català, quan hagi de decidir el seu vot, tindrà molt present l'obra dels governs  del President Maragall i el President Montilla. I està clar que aquesta obra ha sigut importantíssima. A Santa Coloma en tenim una mostra ben àmplia.
El socialistes de Santa Coloma estem convençuts que la nostra ciutat sabrà valorar l'esforç inversor que els governs progressistes de la Generalitat han fet a casa nostra; com a tot Catalunya. A Santa Coloma les actuacions d'aquests governs s'estenen per tots els àmbits de la societat: cultural, esportiu, social, mobilitat, habitatge, educatiu. I la previsió pels propers anys no és menys extensa, amb la construcció d'un nou CAP, la futura estació de l'eix ferroviari, el desdoblament de l'eix transversal o la variant com a exemples més notoris.
Tanmateix hi haurà uns altres elements que també comptaran a l'hora de triar una  papereta o altra. Aquests elements tenen a veure amb el comportament dels partits i dels seus líders. La gent valorarà el rigor, la coherència, la seriositat, la fidelitat als principis dels candidats i dels partits que representen. De la mateixa manera que penalitzarà els dobles llenguatges, les aventures, la prepotència.
Jaume Collboni, director de la campanya electoral del PSC, fa uns dies feia dues preguntes a l'Artur Mas que de ben segur una bona part de l'electorat es farà el dia de les eleccions. Preguntava en Jaume si CIU encara pensa que per combatre l'atur s'han de retallar els drets dels treballadors. També li preguntava a en Mas si creu que en aquests moments el que necessita Catalunya és donar suport a referèndums independentistes i si està d'acord a convocar un referèndum per la independència.
La gent valorarà el rigor, el treball, la defensa del drets dels treballadors i dels que menys tenen, la defensa de l'Estatut i del seu desplegament. Aquests, junt amb la gran obra feta els darrers anys, son els valors del President Montilla i el PSC. I quan sigui hora de donar suport a un candidat o l'altre els socialistes estem segurs que la gent valorarà la coherència i la seriositat del President Montilla.

Agrupació socialista de Santa Coloma de Farners