dimarts, 1 d’abril de 2014

Decidir en llibertat i democràcia

Vaig entrar en política d’una manera activa el dia de 1976 que em vaig adherir a l’Assemblea de Catalunya a Farners amb una colla de gent. Eren dies de grans il·lusions col·lectives: la dictadura que havia governat Espanya durant quasi quaranta anys s’estava acabant i arribaven temps de llibertat i democràcia. Amb el crit de Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia demanàvem la llibertat individual i la del nostre país, Catalunya, amb la recuperació de les nostres institucions. Compartíem aquests anhels amb totes les forces democràtiques d’Espanya, Europa i el món que  demanaven la recuperació de la democràcia que havíem perdut amb la guerra civil.
Avui Catalunya torna a viure un altre moment de gran il·lusió. Una part del nostre país demana que Catalunya se separi d’Espanya. Molta gent creu que l’encaix de Catalunya amb Espanya ja no és possible. El sentiment nacional, la incomprensió de la dreta espanyola cap a Catalunya i la sentència del tribunal constitucional contra l’Estatut, han alimentat la desconnexió amb Espanya que viu la meitat de Catalunya. I tot, no ho oblidem, en un context de crisi econòmica que radicalitza les posicions polítiques arreu.
He volgut ressaltar les semblances amb els dos processos que he relatat abans. Però també hi ha diferències. Si bé en la transició de la dictadura a la democràcia hi havia complicitats que afavorien els anhels catalans, l’actual demanda d’independència genera sentiments contraposats. La gran majoria de forces polítiques espanyoles i dels ciutadans de la resta de l’Estat no volen el trencament d’Espanya. La Unió Europea no desitja la desestabilització política que pot produir la independència de Catalunya i ens recorda que, en cas de produir-se, Catalunya quedaria fora automàticament de la UE. I, sobretot, segons la majoria d’enquestes, la meitat de Catalunya no desitja la independència.
Està clar que no podem seguir en l’actual situació. L’estat no tracta bé Catalunya. La fiscalitat espanyola ens perjudica, estem retrocedint en l’àmplia autonomia que tenim des de la transició; les ingerències de l’estat en un tema cabdal com és la immersió lingüística a les escoles, són una mostra, entre d’altres, del tractament injust que rebem. És inaudit el comportament del PP, que en comptes de fer un esforç per entendre el malestar de Catalunya, de parlar i pactar solucions, es nega a qualsevol diàleg. La dreta espanyola, amb aquesta posició intransigent, vol aparèixer davant el seu electorat com la garantia de la unitat d’Espanya. Més encara quan el PSOE demana la reforma de la Constitució cap un estat federal.
Quina és la millor solució? La que el poble català esculli, sense cap dubte. Som una nació i les nacions han de poder triar lliurement el seu destí. Si em pregunteu quin és el millor camí, us diré que el que no provoqui enfrontaments, que arribi consensuat amb Espanya i la Unió Europea; el que permeti que Catalunya exerceixi lliurement el seu dret a construir el seu futur en llibertat. El Regne Unit i Escòcia en són el millor exemple. En tot cas ha de ser un procés que no divideixi els catalans en bons i dolents. Ningú és millor o pitjor pel fet de pensar d’una o altra forma, totes les opinions són respectables sempre i quan respectin les dels altres. Hem desitjat, exigit, durant cents d’anys, un marc de llibertats per fer escoltar la nostra veu i ara el tenim. Molta gent ha patit l’exili, la presó o la mort per arribar on estem. Conservem-ho. I, no ho dubteu, el camí cap a més espais de llibertat serà lent i complicat. Les presses no ens portaran al destí desitjat, al contrari, poden fer que caminen en sentit contrari al que prevèiem.
Tots els moviments polítics són legítims si són democràtics. La independència és una opció com ho és el federalisme i l’estat unitari. L’independentisme és potent, té un discurs clar i entenedor. Altres, com el federalisme, costen més d’explicar, però crec que avui és la millor solució, que no és fàcil, però és la que ens pot fer avançar cap a més altes quotes d’autogovern sense traumes. Sé que molta gent pensa així i que potser no veu reflectit el seu pensament en cap proposta política. Els socialistes ens hem basat des de sempre en la concòrdia, el pacte, el diàleg i el respecte. Catalanisme, democràcia i socialisme són els tres eixos en els què es mou el treball del PSC. No esteu sols els qui penseu així, som molta gent que creiem que aquesta és la millor proposta. 

Cap comentari: