Les fotos cremades

Durant tota la setmana quasi no he tingut temps d'asseure'm i escriure al bloc. Hi han uns quants temes del quals m'agradaria parlar: eleccions americanes, la consellera Montse Tura dormint uns dies a la presó o el judici contra els independentistes que van cremar fotos del rei. Comencem pels independentistes. D'entrada em sembla exagerat que puguin jutjar algú per cremar una foto. Penso que en una democràcia com ho és la espanyola aquestes actituds s'haurien d'inscriure en la llibertat d'expressió. Cremar una foto no és pas més perjudicial pel sistema de lo que pot ser-ho un article periodístic o un programa de ràdio que es manifestin en contra d'alguna institució determinada. I hi han exemples, sobretot de programes de ràdio (COPE i Losantos) que han dit coses molt fortes contra el rei i aquí no ha passat res. Tanmateix, si jo veies algú cremant una foto del President de la Generalitat, no m'agradaria gens. Penso que és bo mantenir una actitud de respecte cap als representants polítics, siguin elegits o no pel poble, malgrat que no siguin del nostre color.
Plego, hi han moltes més coses a dir, però ara estic cansat.

Canvis

Ahir vaig canviar la plantilla. Aquesta m'agrada també ja que he pogut canviar el color de l'encapçalament. Tinc dubtes, jo sempre dubto, de si posar el meu nom com a títol del bloc pugui ser un tant presumptuós. Ja ho anirem veient, com que la cosa es pot anar canviant hi haurà temps per a tot. M'agradaria posar el castell a dalt, al costat del nom, però no me'n surto.
Val, no paro de provar plantilles.
Avui, dijous dia 23 d'octubre de l'any 2008, a tres quarts de sis i dos minuts de la tarda he fet la última renovació de la plantilla i em penso que podria ser la definitiva. He aconseguit que el castell estigués en el títol del bloc. A veure a veure si ara l'he trobat.
El fet de que el meu nom estigui a cavall del castell em dona la sensació de que m'estic contemplant la vida de Santa Coloma des de dalt. Interessant la imatge. A veure si al final em fotré de cap.

PSC

Bé, amb la foto que acabo de penjar queda clar on estic situat en política. Sóc militant del Partit dels Socialistes de Catalunya. Vaig entrar al socialisme quan l'actual PSC encara no havia nascut. El meu primer carnet va ser del PSC(Congrés) d'en Joan Reventós i amb la unitat socialista vaig passar a ser militant de l'actual PSC. Per raons personals he estat uns quants anys fora de militància malgrat que ,d'una forma o altra, he estat lligat al meu partit. Actualment estic militant activament amb un objectiu prioritari: contribuir amb totes les meves forces a que Santa Coloma pugui gaudir d'un ajuntament de progrés l'any 2011. És un objectiu difícil ja que CiU és molt forta a la meva ciutat, però si treballem en la bona direcció ho podem aconseguir.

Això enganxa

Ei, ei! que això enganxa molt, val? M'ho hauré d'agafar amb més calma, hi ha més coses a la vida a part dels blocs. Vaig a provar d'afegir-hi una imatge.
M'ha quedat bé. Aquesta foto la va fer la meva filla Núria un dia que una bona volada de cigonyes van passar per Santa Coloma i hi van descansar una estona. Una monada.
He d'escriure més coses per acabar d'omplir tot l'espai que queda al costat de la foto. I ara de que parlo jo? Del campanar, de les cigonyes, de la senyera, del taulat, de l'arbre, del cel tant blau?
Recordo que era un dilluns al matí. Ho recordo perquè encara veig a la gent del mercat mirant a la Núria quan feia fotos des del balcó de casa. Bé, no deixa de ser un aconteixement que una volada de cigonyes faci parada a Santa Coloma, el Ressò, la revista del poble, també les va incloure al número del mes. Es veu que n'hi havia a diversos llocs del poble.
Bé ja està, a veure si ara queda més ple això. En tot cas sempre puc fer-hi un vers.
Doncs encara falta un tros i no tinc ganes de fer versos ara. Per cert, fa temps que no en faig cap. El primer vers meu que ha vist la llum va ser el famosíssim Poema de les eleccions,obra cabdal de la lírica catalana i que algun dia penjaré al meu bloc, que em va publicar el full informatiu del PSC de Santa Coloma, el Per a Santa Coloma. Apa, ja està.

El cami?

Aquest escrit sobre el judici l'he fet, con m'agrada dir, a raig, és a dir, sense pensar-m'hi gens, Penso que podria ser una bona manera de gestionar el bloc: publicar-hi pensaments o opinions de fets que ocorrin sense elaborar massa el que digui. Això té el perill de dir alguna bestiesa, però tindrà la frescor de la cosa parlada. Això, serà com un diàleg. El problema és que no es converteixi en un monòleg.

Una difícil decisió

Acabo d'escoltar a la ràdio una tertúlia en la qual parlaven del judici d'aquells nois que van cremar a una indigent en un caixer d'un banc a Barcelona. Tots els tertulians estaven contra els nois. A mi, a part de causar-me el mateix rebuig que a ells, no deixen de fer-me pena. Son molt joves i el fiscal els hi demana una pena de 28 anys de presó. Estic segur que la condemna no serà tant dura, però sí que penso que els poden caure una colla d'anys de presó i, malgrat la gravetat dels fets, és probable que tot comencés amb una bretolada. A aquest dos nois passar-se, per exemple, quinze anys a la presó els parteix la vida. I, naturalment, n'hauran de complir uns quants ja que la seva acció es mereix un càstig. De totes maneres no voldria pas ser el jutge que els imposi la pena.

Dubtes

Tinc dubtes amb el format del bloc. Potser massa vermell pot ser molest a l'hora de llegir; l'estrella de l'encapçalament no sé quin significat donar-li, malgrat que m'agrada ja que abans de la guerra civil a la façana de casa meva n'hi havia una per fer bonic i després de la guerra els hi van fer treure a la meva família amb l'excusa de que era un símbol comunista. Bé ja anirem veient per on anirà tot això.

Provant...

La pitjor mitja hora dels grans actors

Jeremy Irons fuma amb neguit un cigarret mitja hora abans que comenci la funció, el 2006. Foto: SIMON ANNAND" width="250" height="158">

Jeremy Irons fuma amb neguit un cigarret mitja hora abans que comenci la funció, el 2006. Foto: SIMON ANNAND

CRISTINA MERINO
BARCELONA

Mitja hora abans de sortir a l'escenari, mentre el públic va ocupant els seus seients a la sala, l'actor al seu camerino viu el seu particular compte enrere a base de rutines i supersticions. Aquesta intimitat és la que ha retratat el britànic Simon Annand, que al llarg de més de 20 anys ha fotografiat entre bastidors les grans figures britàniques de la interpretació en aquells minuts abans que s'alci el teló. Un treball monumental que ara queda recollit en un llibre (The half, en referència a la mitja hora prèvia a l'espectacle en què es van fer les fotografies), i s'exposa, a més, al Museu del Teatre de Londres.
Daniel Day-Lewis apareix amb 30 anys al camerino del National Theatre de Londres. Era el 1986, i el guanyador de dos Oscars --l'últim, per Pozos de ambición-- en aquells temps ja havia protagonitzat pel.lícules com La meva preciosa bugaderia i Una habitació amb vista, però seguia fidel a la seva formació als escenaris amb l'obra Els futuristes, a les ordres de Richard Eyre. L'indiscret Annand també va accedir a aquells moments d'intimitat que per a alguns actors com Kevin Spacey, a punt d'interpretar el seu primer shakespeare (Ricard II, al teatre que avui dirigeix, l'Old Vic de Londres, el 2005), són "d'un terror miserable".
Les instantànies recullen aquells ritus. Amb silenci i les fotos d'un buda i de Sid Vicious de Sex Pistols n'hi ha prou perquè Daniel Radcliffe deixi enrere Harry Potter i es concentri abans de sortir i despullar-se a l'obra Equus. A Vanessa Redgrave només li cal una tassa de te, mentre que Ewan McGregor i Jeremy Irons tan sols demanen un cigarret.

Estic fent proves. Avui m'ha fet gràcia enganxar una noticia del diari. No em sorprèn gens l'actitut de la Vanessa Redgrave, actriu magnífica.

Hola

Hola, sóc nou en aquesta cosa dels blocs. La veritat és que no sé si hi escriuré, però jugant jugant he creat aquesta cosa, que per cert no és gens difícil. La dificultat penso que serà mantenir-lo viu, pobrissó. Ja sé que n'hi han molts i de molt bons, però tampoc n'espero gaire cosa més que passar-m'ho bé de tant en tant escrivint lo que em passi pel cap. Doncs apa, vaig a penjar aquestes ratlles de benvinguda a aquest espai apassionant que és internet. Si algú em llegeix, què vuleu que us digui, doncs gràcies per endavant. Salut.