Valors

El diumenge passat vam anar a dinar a la festa de primavera que organitza cada any l'agrupació socialista de Blanes.  Hi havia molta gent amb ganes de passar una estona amb companys socialistes. L'arròs que ens van servir va ajudar a que la trobada sortís bé, era francament bo. Ens van parlar en Josep Marigó, ex i futur alcalde de Blanes i la Marina Geli, consellera de salut de la Generalitat de Catalunya. En Marigó fa basar el seu discurs en Blanes, en l'actuació del govern convergent de l'ajuntament i en el seu projecte per portar el canvi a la seva ciutat.
 "És hora de parlar de valors", va començar el seu parlament la Marina Geli. Va dir que era el moment de la llibertat, de conquerir la llibertat i que el canvi a Catalunya el representa el PSC. "Nosaltres estem reconstruint Catalunya després de vuit anys de governs porucs de CIU i PP". La Marina va seguir dient que era l'hora de la igualtat d'oportunitats, de la salut i la educació, de que Catalunya torni a ser industrial.
Penso que el to i el fons del discurs de la Marina és el que volem sentir els socialistes en aquests moments de crisi. Són uns temps en els que els governs es veuen obligats a prendre mesures impopulars, que toquen l'estat del benestar i que poden causar desconcert entre les bases i els votants socialistes.
Per això és el moment de recordar qui som, d'on venim i on volem arribar i de dir a tothom que aquest  model de societat, basat en  l'especulació i que cíclicament origina unes crisis econòmiques que sempre acaben pagant les classes populars, no és el nostre. I que cal canviar-lo, que cal controlar aquesta amalgama d'interessos especulatius que es diu "els mercats". És el moment de parlar de socialisme, d'igualtat d'oportunitats, d'una banca pública. Socialisme, del segle XXI, però socialisme. Com deia la Marina basat en la igualtat d'oportunitats, en la educació, en la salut i en el treball.

L'absolut

Corren mals temps per al governs, siguin del color que siguin. Governar una crisi econòmica en la que els mateixos que l'han provocada són els que imposen les receptes per a la seva solució pot portar als governs de torn, sobretot si són d'esquerres, a prendre mesures que a més a més de ser impopulars, són del tot contradictòries amb els postulats  dels partits progressistes. Manen els mercats i les agències de qualificació, manen, en definitiva, les normes i les regles de joc del sistema econòmic que impera avui en el món. I les enquestes castiguen als governs, si són de progrés amb més força si cal.
Falten uns mesos per a les eleccions catalanes i, segons totes les enquestes, ho tenim difícil. El PSC més o menys encara anem aguantant el tipus, però ERC s'enfonsa de tal manera que sembla que farà impossible la reedició de l'actual govern d'Entesa. Són enquestes i, per tant, caldrà esperar al dia de les eleccions a veure què passa. La feina feta pels governs d'esquerres ha sigut importantíssima i ara la comencem a explicar. Algun efecte tindrà sobre l'electorat, però hi hauran altres elements que influiran o, si més no, seran l'eix central, el missatge que la dreta catalana farà servir com a reclam principal.
A mi aquests arguments en els que els socialistes catalans hi apareixem com els grans traïdors de la pàtria em rebenten molt. Els he sofert durant molt de temps en silenci, com aquella senyora de les hemorroides, però aquesta vegada la meva situació no serà la mateixa. Aquesta vegada estaré en la primera línia de foc, a les trinxeres i podré contestar quan i com em plagui i el cos em demani. I us asseguro que en aquests temes el meu cos és àvid.

L'efecte fístula

De jovenet, devia tenir uns quinze anys, em va sortir una fístula al cul. Recordo encara, com si hagués passat ahir, el dolor intens, insuportable que no em deixava viure. El metge de capçalera em va enviar a Girona per tal de que m'obrissin la cosa. A la fi uns antibiòtics van solucionar-me la crisi sense que hagués fet falta manipular de forma agressiva una part tan sensible i recòndita.
Ja sé, ja sé bloc amic que et deus estar preguntant perquè després de tants anys parlo d'una cosa que no va tenir més conseqüències que la mala estona que vaig passar abans de que el volcà entrés en erupció. De fet jo també em pregunto si la comparació que faré tot seguit és correcte i si no cauré en algun despropòsit del que demà me'n penediré.
Comparo el meu gra bèstia amb la situació política que està creant aquesta maleïda crisi econòmica. Ens hem passat dos anys en que la crisi ha anat fent forat, ha anat minant les economies dels països desenvolupats, l'atur ha anat creixent sense fre a Espanya. Ara ja s'ha arribat a baix de tot, comencen a haver-hi dades que anuncien que la recuperació econòmica ha començat i, segons els economistes i sembla ser que les normes que regeixen en aquests daltabaixos cíclics que el capitalisme ens regala, ha arribat l'hora de preparar les malmeses finances per al nou cicle expansiu. I aquí és on s'han de prendre mesures per solucionar els dèficits pressupostaris que les polítiques de xoc han ocasionat a tots els països. I la manera de fer-ho és retallar despeses, algunes d'elles de l'espai social com les pensions.
Jo no dic que em sembli bé, com també estic segur que als socialistes que els ha tocat aquesta feina ingrata tampoc els agrada. Dic que sembla ser que és el que cal fer. Arribats en aquest punt és on el gra està a punt d'esclatar. Els sindicats preparen la vaga general, les enquestes són favorables als partits que estan a la oposició i la gent està emprenyada. I no sé si la exteriorització del mal estar pot tenir un cert efecte balsàmic. En tot cas crec que la gent té tot el dret d'expressar el seu mal estar per estar patint una crisi que els mateixos que l'han provocat s'hi deuen estar fent més rics encara.

En Laporta

No m'ha agradat mai en Joan Laporta. No tinc res en contra de la seva ideologia política, és respectable com qualsevol d'altre que actuï dintre de les normes democràtiques. El que no m'agrada d'ell és la seva manera de fer. En les últimes eleccions autonòmiques, quan va esmorzar amb en Mas, prenguen així partit de forma clara per un dels candidats, penso que va fer un acte que el president del Barça mai hauria de fer. Després, al cap de dos dies crec, va repetir l'esmorzar amb en José Montilla, suposo que perquè se li va demanar; jo no sé si ho hauria fet. Des d'aquell dia no m'ha caigut mai més bé. Ara, quan ja s'acosta la fi del seu mandat, es dedica a criticar a en Sandro Rosell amb una arguments demagògics quan penso que hauria de ser imparcial. I repeteixo que no tinc res en contra del seu pensament polític, al contrari; penso que és lògic i fins i tot bo que a Catalunya hi hagi gent que defensi la utopia independentista. És el personatge i les seves maneres de fer que no m'agraden.

Falta un any

Falta un any per a les eleccions municipals. Abans, sembla ser que a la tardor, tindrem les del Parlament.  La campanya d'aquestes ens vindrà organitzada des de la direcció del partit i, per tant, nosaltres haurem de posar el nostre esforç i treball en consonància a l'estratègia electoral del PSC. Com diu un company de l'agrupació les municipals les hem de preparar nosaltres, ningú ens vindrà a fer aquesta feina. A Santa Coloma ja fa dies que en parlem, van sortint idees, propostes concretes. Penso que anem en la bona direcció, falta temps encara, però això passarà ràpid. És bo que ja comencem a parlar de com ha de ser el projecte de les municipals. No ho tindrem fàcil, Santa Coloma és un plaça on guanya tradicionalment CIU, però tenim possibilitats de fer un bon resultat i capgirar la situació. Es tracta de fer una bona llista, un bon programa i que ho sapiguem explicar bé. I, precisament, estem en aquestes aigües, que no són turbulentes, però sí que ja estan ensenyant que tenen alguns ràpids.

Tribuna oberta del Ressò de maig.

Rigor, coherència i treball

El passat dia 10 d'abril, a Pinós, al bell mig de Catalunya, el President Montilla va dir que  els qui, per prepotència o ignorància, ja donen per guanyades les eleccions al Parlament de Catalunya que s'han de celebrar aquest any, no coneixen bé la capacitat de treball i de mobilització dels socialistes. El President va afegir també que qui ja es dóna guanyador de les eleccions tampoc coneix bé el poble de Catalunya. El poble català, quan hagi de decidir el seu vot, tindrà molt present l'obra dels governs  del President Maragall i el President Montilla. I està clar que aquesta obra ha sigut importantíssima. A Santa Coloma en tenim una mostra ben àmplia.
El socialistes de Santa Coloma estem convençuts que la nostra ciutat sabrà valorar l'esforç inversor que els governs progressistes de la Generalitat han fet a casa nostra; com a tot Catalunya. A Santa Coloma les actuacions d'aquests governs s'estenen per tots els àmbits de la societat: cultural, esportiu, social, mobilitat, habitatge, educatiu. I la previsió pels propers anys no és menys extensa, amb la construcció d'un nou CAP, la futura estació de l'eix ferroviari, el desdoblament de l'eix transversal o la variant com a exemples més notoris.
Tanmateix hi haurà uns altres elements que també comptaran a l'hora de triar una  papereta o altra. Aquests elements tenen a veure amb el comportament dels partits i dels seus líders. La gent valorarà el rigor, la coherència, la seriositat, la fidelitat als principis dels candidats i dels partits que representen. De la mateixa manera que penalitzarà els dobles llenguatges, les aventures, la prepotència.
Jaume Collboni, director de la campanya electoral del PSC, fa uns dies feia dues preguntes a l'Artur Mas que de ben segur una bona part de l'electorat es farà el dia de les eleccions. Preguntava en Jaume si CIU encara pensa que per combatre l'atur s'han de retallar els drets dels treballadors. També li preguntava a en Mas si creu que en aquests moments el que necessita Catalunya és donar suport a referèndums independentistes i si està d'acord a convocar un referèndum per la independència.
La gent valorarà el rigor, el treball, la defensa del drets dels treballadors i dels que menys tenen, la defensa de l'Estatut i del seu desplegament. Aquests, junt amb la gran obra feta els darrers anys, son els valors del President Montilla i el PSC. I quan sigui hora de donar suport a un candidat o l'altre els socialistes estem segurs que la gent valorarà la coherència i la seriositat del President Montilla.

Agrupació socialista de Santa Coloma de Farners

Que tinguem sort

Fa més de quaranta dos anys que faig de carnisser. Quan vaig deixar els estudis als catorze anys, van venir a casa el director de l'acadèmia i mossèn Benet a parlar amb els meus pares  per tal de convèncer-los de que jo no deixés d'estudiar. No hi va haver res a fer, a mi em costava passar-me hores davant dels libres i vaig tirar pel camí fàcil: em vaig quedar a casa, al negoci familiar. Em vaig equivocar, segur. I fins ara.
Aquella decisió m'ha condicionat la vida en molts aspectes. Ara, als quasi cinquanta-set anys, una sèrie de fets poden confluir a decidir-me a prendre altres camins. Tinc la sensació que lo que no vaig fer als 14 anys ho puc fer ara: escollir d'una forma més raonada què fer amb la meva vida. No és tard, em sento amb ganes, tinc il:lusió i físicament em sento bé. Tinc moltes coses pendents que fins ara no he pogut fer. Penso que ara ha arribat el moment. Que tinguem sort.

Porta a porta

Diuen que a vegades la realitat supera la ficció. En el cas que us explico avui no la supera, com a molt la iguala, però va passar de forma molt igual a la que el gag de Polònia explica la campanya porta a porta del President Montilla. La cosa va passar en la campanya de les darreres eleccions municipals. La meva filla Núria i jo estàvem fent el porta a porta en un barri de Santa Coloma quan vam trucar a una casa i de l'aparell del porter automàtic ens va contestar la veu de l'alcalde de Santa Coloma. La seva rialla va ser resposta amb una altra de ben sonora, a duo, de la Núria i jo. El nostre gag no va acabar amb l'alcalde fugint a buscar a algú del seu partit tot traient-se el pijama perquè no era hora de dormir, però la situació va ser d'allò més còmica. Al proper porta a porta m'apunto al mateix barri, no per res, si no per no perdre les tradicions. Més quan es tracta d'espatllar la migdiada als rivals polítics.

Que comenci la gresca

En una reunió de l'Ajuntament de Santa Coloma amb un col·lectiu de joves en la que es preparava un acte públic, l'alcalde va dir que a finals d'any hi hauria un altre govern a la Generalitat. En aquesta reunió hi participaven també altres regidors de l'equip de govern, algun d'ells del PSC. No sé en quin to va fer l'alcalde aquesta afirmació, però penso que tenint en compte que l'equip de govern està compost per CIU, PSC i ERC, hauria de tenir més cura a l'hora de fer manifestacions d'aquesta mena. No sé si algú el va contestar però, en tot cas, s'ho mereixia.
A CIU ja tenen coll avall que guanyaran aquestes eleccions. Això no ho criticaré pas, les enquestes els donen un avantatge que fa pensar que efectivament a la tardor hi haurà un canvi de govern a Catalunya. Ara bé, una altra cosa molt diferent és la prepotència i el menyspreu amb que CIU tracta al PSC, cosa típica en el comportament dels convergents. Però que no ho tinguin tan clar, això encara no ha començat.
Tanmateix hi ha uns quants elements que poden espatllar la festa de la dreta catalana. En primer lloc la feina feta pels governs progressistes. A Santa Coloma hi ha una colla d'exemples amb els quals no es pot comparar la feina dels 23 anys de governs convergents. I ho explicarem bé, com a tot Catalunya.
Un altre element és el possible efecte rebuig que pot fer en un electorat socialista poc mobilitzat la prepotència de CIU i, sobre tot, del seu líder. A la llarga pot ser un aspecte que acabi posant en marxa al votant socialista que ara per ara no està decidit a anar a votar.
Hi ha una altra cosa que pot incidir en el resultat de les eleccions. L'aparició del Reagrupament en la cursa electoral pujarà el to del debat independentista a un nivell molt alt. Podria ser que això acabés actuant com un catalitzador sobre la part de votant socialista que en les autonòmiques s'absté i que activés el seu vot.
I, sobre tot, que ningú menystingui al PSC ni a la seva capacitat mobilitzadora. Tenim un gran partit, amb una gran implantació a tot Catalunya i molts milers de militants amb ganes de que comenci la gresca. Que ningú es pensi que les enquestes ens desanimaran. En les eleccions generals del 2008 vam omplir el Palau Sant Jordi amb 50.000 persones. Som un gran partit, tenim uns objectius molt clars i treballarem per aconseguir-los. Que ningú es pensi que estem vençuts.

Socialisme

En una de les classes d'oratòria vaig recordar el lema electoral de la coalició PSC(congrés) i la federació catalana del PSOE, que ens vam presentar amb el nom de Socialistes de Catalunya a les primeres eleccions generals, que per cert vam guanyar a Santa Coloma. El lema, "Per una Catalunya lliure pròspera i sense classes" va ocasionar que el professor posés  cara de sorpresa. Jo vaig deixar clar tot seguit que aquest discurs ja no el fèiem però que no hem d'oblidar mai que venim d'allà i que si algun dia ho fèiem deixaríem de ser socialistes.
Així ho crec jo, militant de base del PSC. I com a militant disciplinat accepto la doctrina socialdemòcrata  del meu partit entre altres coses perquè penso que és la millor que en aquests moments interpreta la voluntat de progrés dels socialistes. Però també penso que aquest sistema polític  que els socialistes volem gestionar és terriblement injust. El socialisme, si és que es pot dir socialisme, que representaven els països de l'est d'Europa va fracassar. Ha quedat com únic referent el capitalisme, però aquest és un sistema injust, que provoca unes desigualtats molt grans, entre les persones i entre els països rics i pobres. Algun  dia s'haurà de canviar.
I a vegades, aquest militant socialista, convençut, de base, se sent reconfortat quan algú que té molts més arguments intel·lectuals que jo diu coses que jo penso però que no sé si m'atreviria a dir. Quan un diputat socialista al Parlament espanyol parla de nacionalitzar la banca o un eminent sociòleg escriu sobre com recanviar el capitalisme penso que hi ha espai per pensar, per idear un món millor. No sé si mai s'arribarà a la Catalunya sense classes, però sí que penso que els socialistes hem d'aspirar a construir una altra societat, no més justa com solem dir, sinó justa. Justa a seques.

L'entrevista

He llegit un comunicat del PSC aprovant la conducció de l'entrevista que la Mònica Terribas li va fer al President Montilla. En el comunicat es diu que hi van haver crítiques a la manera que la periodista va fer l'entrevista. Jo no la criticaré, però sí que vull dir que em va agradar molt més la que li va fer ahir l'Iñaki Gabilondo a la CNN. Les preguntes eren tan incisives com las de la Terribas, però el periodista deixava parlar al President. José Montilla té una manera de parlar pausada, es pensa les respostes. Lo que no m'agrada de la Terribas és quan interromp constantment i no deixa acabar de respondre. És el seu estil?, d'acord, però a mi doneu-me a l'Iñaki. Per cert, l'entrevista que ahir mateix va fer a l'Eduardo Galeano va ser una vertadera delícia.

Nevada 1985

Aquesta és la portada del Ressò del gener de l'any 1985 que forma part del reportatge que vaig fer amb motiu de la nevada d'aquell any i que va tenir unes conseqüències semblants a la d'aquest mes. Talls a la corrent elèctrica, cases sense aigua, escoles i fàbriques tancades, etc. Llegint l'article em sembla estar  escoltant tot lo que s'està dient aquests dies.Com deia a la entrada anterior estic segur que hi ha hagut errors, però també crec que és molt difícil gestionar a la perfecció una situació excepcional  que és capaç de desbordar qualsevol plantejament que s'hagi fet per prevenir els efectes de la tempesta. Aquesta mateixa tempesta es produeix cada any a les muntanyes i no causa cap maldecap. Tot està preparat per rebre la neu en aquestes quantitats i més. 

Lo que sí ens ha ensenyat la nevada, igual que la del 1985, és que cal tenir preparats uns plans d'emergència des dels ajuntaments i totes les administracions per atendre ràpidament als ciutadans. Els efectes bloquejadors de la neu no es poden evitar però sí que es pot ajudar a suavitzar les seves conseqüències amb actuacions immediates que intentin que la vida quotidiana es vegi tan poc afectada com sigui possible.

La nevada

És maca la neu. Mireu, la neu a la muntanya i als de la plana doneu-nos bones carreteres per anar a esquiar; a qui li agradi, naturalment, que no és el meu cas. Vint hores sense llum, ordinador, tele, calefacció, telèfon i prop d'un dia i mig sense aigua. La gent emprenyada amb el govern, l'ajuntament i tot el qui fes olor de responsable polític. I ho entenc perquè la cosa emprenya molt. I a Santa Coloma hem sigut afortunats perquè a aquestes hores del dimecres encara hi ha llocs que estan penjats. I penso que al davant d'una tempesta com aquesta és normal que la resposta dels poders públics no sigui la que la gent espera. En primer lloc perquè és una cosa excepcional per a la que no es tenen els mitjans adequats i també, segur, que al davant de la magnitud de la nevada sempre hi poden haver-hi errors. Ahir al matí vaig estar passejant per la vorera de casa amb la meva mare prenent un sol  ben agradable i tothom que passava es queixava d'una cosa o l'altre i donaven receptes: que si amb els parats que hi ha ja podrien treure la neu que hi ha al cap de munt de la rambla, que en quin país estem que portem tantes hores sense llum ni aigua, etc.. Lo que deia al principi: la neu a la muntanya, el mar a la costa i als del mig bones comunicacions per arribar a tot arreu.

Fent comptes

Digueu-me pesat, però hi ha dades que són  clares com l'aigua. Últim CEO de la Generalitat, intenció de vot per a les properes eleccions autonòmiques: CIU: 23%, PSC+ICV: 23%, PP: 4,9%, ERC: 7,6%. I ara deixeu-me fer la meva anàlisi particular tenint en compte que no sóc cap expert en el tema. Primera observació, el bloc esquerra segueix sent més gros que el dreta. PSC, ICV i ERC sumen més que CIU i PP. Això són faves comptades. Anem ara a coses més subjectives. Sembla ser que ERC té poques ganes de repetir l'actual govern d'Entesa. Les enquestes li donen mals resultats i jo diria que pensen que anar a la oposició els podria fer recuperar els vots que sembla que perdran a les eleccions. Ara bé, pregunto jo: ERC comportarà un govern de CIU i PP si amb els seus vots pot fer president a un socialista? Seria possible que votés al candidat socialista sense entrar al govern? Més o menys lo que va fer ERC a l'ajuntament de Barcelona, no entrar al govern però no afavorir la majoria CIU-PP.
Tot això amb les dades objectives de l'enquesta, perquè el problema segueix sent la llei electoral, que afavoreix a CIU d'una manera escandalosa. I, clar, no deixaran que se'n pugui fer una de nova abans de les eleccions.

Per molts anys iaia

Avui la iaia Lola ha fet 87 anys i ho hem celebrat al sopar amb una ampolla de cava i el seu regal, uns bombonets que els hem tingut d'acabar amagant perquè se'ls hauria menjat tots. A la foto hi som la iaia (cabells blancs), jo amb la Quiara, el meu fill Manel i en Sergi, el novio de la meva filla Núria que està al seu costat. Que en faci molts més, tants com ella vulgui.

Una bona eina

Avui he anat a comprar a una farmàcia. Mentre m'atenien, al meu costat el farmacèutic dispensava un medicament a una parella de joves. Per les explicacions que els donava no costava massa endevinar que els proporcionava la pastilla del dia després. No els he mirat en cap moment per mantenir tant com fos possible la seva intimitat i la privacitat de la seva conversa amb el farmacèutic. Després, quan he sortit de la farmàcia la parella anava pel carrer uns metres davant meu. Eren molt jovenets, massa he pensat, per començar a trobar-se en aquesta situació. Però aquest és un aprenentatge que l'hauran de fer perquè la preocupació de mantenir unes relacions sexuals satisfactòries i tenir un control efectiu sobre la natalitat és una realitat sempre present en totes les parelles. Aquest medicament és una bona eina i segur que ajudarà a solucionar situacions que d'altra manera serien molt complicades.
Una observació sí que l'he de fer: penso que el farmacèutic hauria d'haver atès a la parelleta en privat. No hauria costat res fer-los entrar al despatx i estalviar-los la mala estona que segur que han passat pel fet de tenir de contestar a la botiga a una sèrie de preguntes molt íntimes que lògicament calia fer-los.

Dos i dos fan cinc.

No tindrem llei electoral abans de les eleccions autonòmiques d'aquest any. El motiu?, fixeu-vos en aquests números: eleccions de l'any 2003, el PSC amb Pasqual Maragall guanya les eleccions per set mil vots sobre CIU i té quatre diputats menys. Tot lo que pugui dir CIU, tots els arguments de defensa del territori són contes de la vora del foc. Amb menys vots tenen més diputats, aquest és el gran argument de CIU per bloquejar la llei. Quins demòcrates!

Amics en xarxa

Recordo que quan va aparèixer Internet hi havia qui deia que faria que molta gent s'aillés de la societat, que qui tingués problemes de socialització la xarxa els hi agreujaria. Segur que hi deuen haver persones que es troben en aquest cas, però penso que si per alguna cosa ha servit Internet és per posar en contacte gent que d'altra manera mai s'haguessin conegut. Els facebook, twitter, blocs, la immediatesa i facilitat del correu electrònic, entre d'altres, fan que la comunicació amb gent que pot estar allunyada de nosaltres es faci fàcil i propera. I comparteixes amb ells alegries i preocupacions, projectes, idees, vivències de tota mena. I acaben per formar part del teu cercle d'amistats persones que potser no veuràs mai, però saps que hi són i quan et passa alguna cosa important a la teva vida corres a enviar-lis un mail o fer un comentari al facebook o escrius una entrada al bloc. I quan algú que segueixes i esperes llegir-lo deixa d'escriure el trobes a faltar, com a aquell amic que fa dies que no trobes pel carrer.