dimarts, 24 de novembre del 2009

Quina Casa Gran?

Aquesta carta la publicaré al Ressò del mes que ve. No sé si està bé penjar entrades d'escrits que sortiran més tard als mitjans de comunicació, però no crec que sigui tan greu i, en tot cas, em fa gràcia. Apa.
L'altre dia, a la convenció del PP a Barcelona, Mariano Rajoy reia per sota el nas mentre es queixava de que Catalunya el vota poc. Es pot estar a favor o en contra de les idees polítiques d'en Rajoy, però lo que no se li pot negar és que és un polític amb una llarga experiència. És per això que no enganyarà a ningú quan fa veure que se sorprèn de la pobra resposta electoral que el seu partit té a casa nostra. A cop de recursos contra l'Estatut i la Llei d'Ensenyament i campanyes massives a tot Espanya contra Catalunya és difícil que pugui eixamplar el seu electorat a Catalunya. I ell sap que això és un problema feixuc que lastra el seu camí cap a la Moncloa.
Tanmateix , a Barcelona, va tirar l'ham a veure si pescava alguna adhesió que l'ajudi a arribar al seu únic i gran objectiu: el govern d'Espanya. Catalunya li importa molt poc, tan sols com a "región" on captar uns quants vots de més per poder fer la bossa que li cal per governar. L'esquer que va fer servir va ser el pacte de govern que hi ha a Euskadi. I li va sortir bé. Van picar, malgrat que la peça que va sortir de l'aigua no era la que ell s'esperava. Va pescar una Casa Gran. Tan gran és la casa que va pescar que fins i tot i cap el PP.
Des del PSC se li va dir que amb els socialistes no hi compti, que amb aquesta política anticatalana del PP, amb els socialistes no hi té res a fer; amb aquesta dreta que utilitza l'espanyolisme més tronat contra Catalunya no hi volem saber res. En canvi l'Artur Mas es va afanyar a deixar clar que ell sí pactarà amb el PP a les eleccions catalanes. Objectiu de CIU: recuperar el poder a Catalunya com i amb qui sigui, sense importar si el soci de govern menysprea una vegada i una altra la nostra terra. I tots dos tan contents: el PP ja té els vots que per ells mateixos no capten i CiU ja té els del PP a Catalunya. Sempre i quan els catalans ho ratifiquem a les urnes l'any que ve, que aquesta ja és una altra història.
Manel Roqueta

dissabte, 21 de novembre del 2009

Te guste o no

Com és costum amb en Serrat té la virtut de sintetitzar en una cançó aquests sentiments, massa escassos a la nostra societat, de la comprensió, la solidaritat, el desig d'igualtat entre les diferents races o llocs de naixament. Te guste o no n'és una mostra magnífica.

dimecres, 18 de novembre del 2009

Immersió

Ahir no hi va haver classe del curs que faig a l'Escola del PSC. Com que el transport que compartim la Núria i jo, o sigui: el nostre espectacular Ford Orion, el tenia ella, vaig fer ús del transport públic, cosa que m'agrada molt. Avui he tornat a casa amb autobús. Quan feia una estona que havia sortit de l'estació, una conversa d'uns passatgers que estaven una mica més enrere del meu seient ha fet que la meva atenció deixés de fixar-se en la bonica sortida de sol per escoltar-los.
Eren unes veus joves. Una noia li estava explicant a un noi una situació de desavinences, de manca de complicitat, d'escassa empatia d'un home adult cap a ella. Com que m'he afegit, furtivament, tard a la seva tertúlia, no sé si parlava d'un professor o del seu pare. El discurs de la noia era madur, fins i tot m'ha semblat que no lligava amb el seu timbre de veu, molt jove. El vailet es limitava a donar-li suport amb els seus comentaris. Refermava aquesta meva apreciació de maduresa una dicció magnífica. La noia s'expressava amb un català correctíssim i desproveït de paraules col·loquials que la mainada fan servir normalment. Feia goig de sentir-los parlar, sobretot a ella.
Quan hem arribat a Girona no he pogut reprimir la curiositat de mirar dissimuladament a la parella a la que he xafardejat la conversa. Llavors, a l'alegria d'haver escoltat uns joves en una xerrada tan interessant, s'hi ha afegit un nou element de complicitat cap a ells: la noia portava un mocador al cap que deia  que és musulmana i l'aspecte del noi responia a algú provinent del Magreb. I he vist personificat, en aquesta noia i aquest noi, l'encert de la política d'immersió lingüística de les nostres escoles.

dissabte, 14 de novembre del 2009

La Núria valenta



En una entrevista que publica avui El Periódico, la nova alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, Núria Parlon, confessa que és tímida, valenta, sincera i que els seus referents intelectuals són l'Ernest Lluch i en Joan Reventós. Bon bagatge per fer el difícilíssim i complicat viatge que li espera. Per pròpia experiència, de la que n'he tingut consciència fa pocs dies, puc assegurar que la combinació de timidesa i sinceritat fa un còctel que ben administrat pot donar molts bons resultats. La valentia és una qualitat imprescindible per afrontar el càrrec que assumirà. La lluita contra la desconfiança, el desencís i el cabreig que han originat els cassos de corrupció que han aparegut a la seva ciutat, caldrà fer-la des de posicions ideològiques molt fermes. Només es pot afrontar el repte que a ella se li presenta des d'una convicció absoluta de servei a la comunitat per sobre de qualsevol altre condicionant que afecti al seu càrrec. Sempre ha de ser així, però en el seu cas encara amb més raó.
L'exemple de dos socialistes exemplars, en Lluch i en Reventós, segur que li serà d'ajuda en els moments complicats que es trobarà pel camí. Que tingui bona sort. Com a socialista que comparteixo amb ella la militància al PSC i l'admiració cap a aquests dos personatges cabdals en la història del socialisme català, li desitjo lo millor.

dijous, 5 de novembre del 2009

Sóc nacionalista?

Llegint unes paraules d'en Carod Rovira sobre el nacionalisme, m'he mirat i m'he preguntat: ets tu Manel, nacionalista? Intentaré respondre a aquesta interessant pregunta.
Si ser nacionalista vol dir acceptar que visc en un país, Catalunya, que per història, cultura, llengua, etc, és una nació, sí, sóc nacionalista.
Si per ser nacionalista s'ha de creure que la independència és la única solució per a Catalunya, no ho sóc.
Si ser nacionalista és pensar que tots els mals que afecten a Catalunya ens venen d'Espanya, no sóc nacionalista.
Si ser nacionalista és pensar que som un gran país, però que no som el centre de l'univers, sóc nacionalista.
Si ser nacionalista és acceptar que no tot ho fem bé i que algunes de les mancances que tenim com a poble són culpa nostre, sí, ho sóc.
Si ser nacionalista és pensar que els catalans som superiors a qualsevol altre persona de qualsevol part del món, no sóc en absolut nacionalista.
Si ser nacionalista és pensar que encara ens queda molt de treball col·lectiu abans no tinguem fets els fonaments polítics de la nostra nació, sí, sóc nacionalista.
Si ser nacionalista és pensar que abans del progrés social cal lluitar per canviar l'estatus polític de Catalunya envers Espanya, no sóc nacionalista. Cal fer-ho alhora.
Si ser nacionalista vol dir desitjar lo millor per la meva terra, anhelar utopies, però alhora tocar de peus a terra, mirar el calendari i acceptar que estem vivint en el 2009, sóc molt nacionalista.
Si ser nacionalista vol dir sentir-me dipositari d'uns valors que se m'han transmès de pares a fills i que m'han fet estimar la meva pàtria i que al mateix temps intento transmetre'ls als meus fills, sóc nacionalista.

dimarts, 3 de novembre del 2009

Ressò novembre

Aquest és l'article que publiquem aquest mes al Ressò.

Partit dels Socialistes de Catalunya

Compromís, dedicació i dignitat

Fa molts anys que conec en Pere Garcia. Amb ell comparteixo el mateix sentiment progressista i la militància al PSC. És un sentiment que ens ve de lluny i l'hem viscut a les nostres respectives famílies. Conec bé en Pere. Ens hem fet un tip de parlar, moltes vegades de política; des de fa un temps, d'ençà que va sortir elegit a les últimes eleccions municipals i té el càrrec de regidor de governació, les nostres xerrades s'han intensificat. Hem parlat innombrables vegades de la seva regidoria i sobretot de la Policia Municipal de Santa Coloma.
M'ha explicat una vegada i una altra els problemes de la Policia, el seu punt de vista de com s'haurien de fer les coses, de les mancances per culpa de no fer les coses ben fetes, dels entrebancs per tirar endavant les solucions clares per a ell. Hi ha hagut moments que l'he vist cansat, però quan un dia li vaig insinuar la possibilitat d'abandonar la regidoria, la resposta va ser clara i contundent: hi ha molta feina a fer i hem de fer possible que Santa Coloma tingui la Policia que necessita.
Seria injust dir que en Pere s'entrega a la feina de la regidoria com si sigués el seu ofici. El seu compromís cap al poble que el va elegir regidor i la dedicació a les tasques de la regidoria, són pròpies de qui s'hi dedica tenint plenament assumit que aquesta és també la seva feina, portada a terme fins a límits, a vegades, que sobrepassen les obligacions del seu càrrec.
Quan en Pere va acceptar la regidoria de governació sabia que no seria fàcil, de la mateixa manera que no ho seria per a les altres dues regidories que tenim el PSC. Són molts anys de governs de CIU i entrar-hi i canviar hàbits que han acabat sent una norma de funcionament a l'Ajuntament, sabíem que seria molt difícil. Malgrat això va acceptar millorar la Policia com ho ha fet amb els mercats setmanals. En aquests moments està treballant en un projecte que conduirà a que tinguem una Policia Municipal ben preparada i motivada.
Per tant, penso que posar en dubte la seva dignitat com es feia en l'article de la Tribuna Oberta de CPC del mes passat és no conèixer bé en Pere. El grau de respecte que es mereix un servidor públic, com ho és un regidor d'un ajuntament, es mesura, com deia abans, amb el compromís i la dedicació que té cap al seu poble i, en el cas d'en Pere, aquestes dues condicions es donen plenament. El resultat de la seva feina, pel que fa a la Policia de Santa Coloma també es veurà en el seu moment. El pla d'actuació que està preparant requereix uns anys per ser dut a terme i puc assegurar que quan es tenen les idees tan clares com les té ell i s'hi posa l'interès que hi esmerça, l'èxit del seu esforç està assegurat.
Manel Roqueta