dijous, 4 de desembre del 2014

Amb el PSC de sempre

Sempre havia dit que si el PSC es dividís en dos partits, un de totalment autònom, i un altre que seguís amb vinculació al PSOE, jo estaria en el primer. Quan vam fer la unitat socialista l'any 1978 jo era militant del PSC (C), partit que no tenia lligams de cap tipus amb cap partit estatal. Bé, dissortadament, ha arribat un moment en què el partit no ha pogut mantenir l'estructura que vam crear amb la fundació del 78. El procés sobiranista ha ocasionat que un sector, el mal anomenat sector catalanista, hagi pensat que no tenia lloc al partit i en fundaran un altra. Dic mal anomenat perquè tot el PSC és catalanista, ho és des de la seva fundació i mai ha deixat de ser-ho. El que el PSC no ha sigut mai és un partit independentista.
Perquè, doncs, no estic jo en el nou partit escindit del PSC? En primer lloc, perquè l'actual PSC segueix sent el partit de sempre, manté intactes els tres eixos que el van configurar com el gran partit de l'esquerra catalana, és a dir: socialista, catalanista i federalista. Res ha canviat. En el tema que ha provocat l'escissió, la consulta del 9n, el partit ha mantingut una posició adient amb els seus principis: dret a decidir, sí, però legal i pactat amb l'estat. Proposta de solució per a Catalunya: reforma de la constitució i estat federal.
No em sentiria còmode en el nou partit que ja ha pres posició a favor de la independència, entrant a formar part d'un moviment nacionalista que crec que no li cal a Catalunya. No crec que l'enfrontament de nacionalismes sigui la solució de Catalunya. El pacte, l'acord, per difícil que sigui, i ho és, ha de ser la millor solució. El PP no estarà sempre al poder, podria ser que les eleccions generals de l'any que ve dibuixessin un mapa molt diferent de l'actual. Llavors pot ser el moment de trobar aquesta solució tan necessària.
Em sento molt còmode al PSC, com sempre, i estic treballant amb altres companyes i companys per oferir a Santa Coloma una candidatura de progrés per a les properes municipals. Estic segur que hi ha molta gent que espera seguir donant-nos la confiança. Per això treballem.

dimecres, 14 de maig del 2014

10.000

Deu mil visites. Aquests dies el contador que fa un temps he instal·lat a la dreta del bloc ha registrat deu mil visites. No sé  si són moltes o poques, no té importància, però és una xifra rodona i em fa gràcia. En tot cas, moltes gràcies a tots els qui heu dedicat alguna estona a llegir-me.
Vaig crear el bloc el 18 d'octubre del 2008 quan ja pensava que podria presentar-me a les eleccions municipals del 2011, per tant, la intenció de tenir un bloc era la de disposar d'un canal d'informació per arribar a la gent. Quan vaig començar a escriure-hi no tenia clar què hi posaria i aquesta ha sigut la línia que hi he seguit des de llavors.
El bloc és un espai íntim en el que hi he escrit entrades de tot tipus, si bé les polítiques hi tenen molta importància. Però també n'hi han  moltes de personals. Hi ha un fil conductor en la pràctica totalitat de totes elles que és haver-les escrit a raig, tal i com les idees anaven sorgint sense filtres. Molts cops he tingut de retocar faltes d'ortografia quan l'article ja estava penjat.
He volgut així que fos un espai que reflectís com sóc. Hi busco la espontaneïtat per sobre de tot, la sinceritat, el diàleg clar amb qui em pugui llegir. Un espai a on sincerar-me i, fins i tot, contradir-me. He penjat entrades que ara no les escriuria però no les tocaré ja que reflecteixen estats d'ànim concrets en moments determinats. És un espai en el que parlo amb mi mateix i amb els potencials lectors com si ho féssim asseguts en una terrassa tot fent un cafè.
El bloc, per tant, és un amic al que un dia li expliques idees profundes i un altre petites anècdotes. Fins i tot hi he penjat un relat eròtic amb to humorístic. Tot hi té cabuda.
Hi ha hagut temporades que no hi he escrit per diferents motius però sempre l'he volgut mantenir viu i vull que ho segueixi sent. Independentment del que faci a la vida el meu bloc serà un bon amic que m'acompanyarà. Per molts anys, bloc amic.

dilluns, 5 de maig del 2014

Sóc del PSC

Sóc militant del PSC. Vaig entrar a la militància política el 1976 al PSC (congrés) d'en Joan Reventós i el 1978, amb la fundació de l'actual PSC, en vaig ser militant. Em vaig donar de baixa del partit per motius personals, la feina a la botiga no em donava temps per la militància, i torno al partit amb motiu de les eleccions municipals del 2007. Sempre m'he considerat afiliat al PSC, amb carnet o sense.
Estic orgullós de pertànyer al PSC. És un partit que recull el meu ideal de justícia social, que és per això que estic en política. Justícia social en el seu sentit més ampli, és a dir: un món just en el que no hi hagi diferències per cap tipus de motiu, en el que tothom tingui els mateixos drets i la mateixa capacitat d'accedir als serveis necessaris per tenir una vida digna. Independentment del color de la seva pell, de la seva religió, de la seva llengua, del país a on visqui. Per a mi no hi ha diferència entre un infant que pateixi malnutrició a Catalunya o a qualsevol altre país del món. És un ésser humà que pateix i això és injust.
Estic orgullós del que ha fet i representa el PSC per a Catalunya. Un partit que ha ajudat a cohesionar la societat catalana com cap altre, un partit defensor dels drets nacionals catalans, de la immersió lingüística, de la llengua i la cultura catalanes. Un partit històric que defensa la justícia global des de Catalunya.
Estic d'acord amb tot el que ha fet i fa el PSC? No. Hi ha coses que s'haurien d'haver fet diferent des del meu punt de vista. Ara bé, hi ha algun militant a qualsevol partit que al llarg de la seva vida ha estat d'acord amb tot el que ha fet el seu partit? Jo diria que no. Però això no em fa renegar del que ha sigut i és el PSC.
No són temps fàcils pels socialistes catalans. El tema del dret a decidir ens està portant moltes dificultats per mantenir-nos units i jo crec que una escissió quasi és inevitable, malgrat que es podria evitar. Cap dirigent del PSC se'n sortiria massa bé en aquests moments. Cap.
Estic orgullós del meu partit i vull seguir treballant amb ell. No estaré a cap altre partit que defensi aquest procés sobiranista que portarà a Catalunya a una situació de confrontació interna i externa que farà patir als catalans. Dret a decidir, sí, però legal i pactat amb l'estat i la UE. Si ara no pot ser ens esperem a tenir les condicions que ho han fet possible al Regne Unit amb Escòcia.
Em vull presentar a les eleccions municipals sota les sigles del PSC. Si no ho aconsegueixo  potser serà hora d'abandonar qualsevol militància política. El que no vol dir que deixi de preocupar-me i lluitar per la justícia social al món.



dimecres, 30 d’abril del 2014

Mentrestant, què fem?

Qualsevol canvi en l'estructura de l'estat espanyol necessitarà anys de treball. Per tant, crec que Catalunya no serà independent, ni aviat ni d'aquí en molt de temps. Parlant de la independència de Catalunya estem parlant de la desaparició d'un estat membre de la Unió Europea, i això és un canvi molt gran a Europa. Si Catalunya s'independitza també ho farà Euskadi i potser Les Canàries i Les Illes Balears i potser Galícia. Desapareix Espanya. Un canvi d'aquesta envergadura requereix molts anys si es vol fer de forma democràtica.
I mentrestant, què fem? Governarem el país, governarem els ajuntaments? Resoldrem els problemes de la gent o esperarem un canvi impossible que vingui a solucionar-ho tot. Què farem?
Què farem a les properes eleccions municipals?  Ens posarem a governar o esperarem que vinguin uns canvis que ens ho resolguin tot. Algú voldrà fer servir els ajuntaments per aconseguir aquesta independència que no vindrà? En tot cas aquests no serem els socialistes.
El que sí us puc assegurar és que els regidors socialistes ens arremangarem i ens posarem a treballar de valent amb els recursos que tinguem a la mà com ho estem fent ara. Treballarem perquè vinguin empreses als nostres polígons, cuidarem de que ningú  quedi desprotegit i pateixi els efectes de la crisi econòmica, seguirem treballant perquè les finances de l'ajuntament tinguin un bon curs com el que tenen ara. Vetllarem perquè tots els grans equipaments ( piscina, museu, arxiu, pavellons esportius, auditori, etc.) tinguin els recursos suficients per funcionar amb normalitat. Cuidarem les escoles, el CAP, els carrers. Treballarem, en definitiva, per a Santa Coloma com ho haurem fet aquesta legislatura. I tot això ho farem amb la il·lusió de que Santa Coloma tindrà un alcalde socialista.
El nostre compromís és amb el nostre poble i també amb el nostre país, però no defugirem en cap cas la nostra obligació de treballar pels que tenim més a prop, és a dir, les dones i homes de la nostra ciutat, Santa Coloma.

dimarts, 8 d’abril del 2014

Joia




M'il·lusiona treballar perquè un dia les generacions futures puguin decidir en llibertat el futur del nostre país.
M'apassiona lluitar perquè un dia desaparegui la pobresa i la fam al món.
Em fa feliç sentir-me amic dels meus companys del PSC.
Sento joia quan sóc coherent amb el què penso.
M'engresca pensar que potser em presentaré a alcalde les properes eleccions.
M'agrada treballar pel meu poble des de l'equip de govern de l'ajuntament.
M'alegra pensar que amb la meva militància política contribueixo a la felicitat del meu poble.
M'emociona veure els resultats de la meva tasca com a regidor.
Em fa goig mostrar-me políticament tal i com  penso.
Em complau ser fidel als meus ideals de joventut.
Em satisfà compartir equip de govern amb gent que no pensa com jo però amb els que coincideixo en treballar pel meu poble.







dimarts, 1 d’abril del 2014

Decidir en llibertat i democràcia

Vaig entrar en política d’una manera activa el dia de 1976 que em vaig adherir a l’Assemblea de Catalunya a Farners amb una colla de gent. Eren dies de grans il·lusions col·lectives: la dictadura que havia governat Espanya durant quasi quaranta anys s’estava acabant i arribaven temps de llibertat i democràcia. Amb el crit de Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia demanàvem la llibertat individual i la del nostre país, Catalunya, amb la recuperació de les nostres institucions. Compartíem aquests anhels amb totes les forces democràtiques d’Espanya, Europa i el món que  demanaven la recuperació de la democràcia que havíem perdut amb la guerra civil.
Avui Catalunya torna a viure un altre moment de gran il·lusió. Una part del nostre país demana que Catalunya se separi d’Espanya. Molta gent creu que l’encaix de Catalunya amb Espanya ja no és possible. El sentiment nacional, la incomprensió de la dreta espanyola cap a Catalunya i la sentència del tribunal constitucional contra l’Estatut, han alimentat la desconnexió amb Espanya que viu la meitat de Catalunya. I tot, no ho oblidem, en un context de crisi econòmica que radicalitza les posicions polítiques arreu.
He volgut ressaltar les semblances amb els dos processos que he relatat abans. Però també hi ha diferències. Si bé en la transició de la dictadura a la democràcia hi havia complicitats que afavorien els anhels catalans, l’actual demanda d’independència genera sentiments contraposats. La gran majoria de forces polítiques espanyoles i dels ciutadans de la resta de l’Estat no volen el trencament d’Espanya. La Unió Europea no desitja la desestabilització política que pot produir la independència de Catalunya i ens recorda que, en cas de produir-se, Catalunya quedaria fora automàticament de la UE. I, sobretot, segons la majoria d’enquestes, la meitat de Catalunya no desitja la independència.
Està clar que no podem seguir en l’actual situació. L’estat no tracta bé Catalunya. La fiscalitat espanyola ens perjudica, estem retrocedint en l’àmplia autonomia que tenim des de la transició; les ingerències de l’estat en un tema cabdal com és la immersió lingüística a les escoles, són una mostra, entre d’altres, del tractament injust que rebem. És inaudit el comportament del PP, que en comptes de fer un esforç per entendre el malestar de Catalunya, de parlar i pactar solucions, es nega a qualsevol diàleg. La dreta espanyola, amb aquesta posició intransigent, vol aparèixer davant el seu electorat com la garantia de la unitat d’Espanya. Més encara quan el PSOE demana la reforma de la Constitució cap un estat federal.
Quina és la millor solució? La que el poble català esculli, sense cap dubte. Som una nació i les nacions han de poder triar lliurement el seu destí. Si em pregunteu quin és el millor camí, us diré que el que no provoqui enfrontaments, que arribi consensuat amb Espanya i la Unió Europea; el que permeti que Catalunya exerceixi lliurement el seu dret a construir el seu futur en llibertat. El Regne Unit i Escòcia en són el millor exemple. En tot cas ha de ser un procés que no divideixi els catalans en bons i dolents. Ningú és millor o pitjor pel fet de pensar d’una o altra forma, totes les opinions són respectables sempre i quan respectin les dels altres. Hem desitjat, exigit, durant cents d’anys, un marc de llibertats per fer escoltar la nostra veu i ara el tenim. Molta gent ha patit l’exili, la presó o la mort per arribar on estem. Conservem-ho. I, no ho dubteu, el camí cap a més espais de llibertat serà lent i complicat. Les presses no ens portaran al destí desitjat, al contrari, poden fer que caminen en sentit contrari al que prevèiem.
Tots els moviments polítics són legítims si són democràtics. La independència és una opció com ho és el federalisme i l’estat unitari. L’independentisme és potent, té un discurs clar i entenedor. Altres, com el federalisme, costen més d’explicar, però crec que avui és la millor solució, que no és fàcil, però és la que ens pot fer avançar cap a més altes quotes d’autogovern sense traumes. Sé que molta gent pensa així i que potser no veu reflectit el seu pensament en cap proposta política. Els socialistes ens hem basat des de sempre en la concòrdia, el pacte, el diàleg i el respecte. Catalanisme, democràcia i socialisme són els tres eixos en els què es mou el treball del PSC. No esteu sols els qui penseu així, som molta gent que creiem que aquesta és la millor proposta. 

divendres, 28 de març del 2014

El clau per la cabota.

Fa uns dies em vaig trobar al carrer a una persona que em va fer la pregunta tòpica que se'ns fa als militants del PSC els últims temps, o sigui que si jo era d'en Pere Navarro o dels altres. Li vaig contestar que jo era del PSC. No transcriuré el catàleg inacabable d'insults dirigits al PSC i a en Pere Navarro que va proferir el meu interlocutor, més aviat monologuista, ja que no val la pena perdre-hi ni un segon. Però sí que vull fer un comentari sobre una cosa que va dir i que també l'he sentit altres vegades. Em va dir que si el procés independentista falla serà per culpa de la Camacho i en Navarro.
No cal dir que no són el mateix ni representen les mateixes idees les dues persones que va citar qui m'insultava. El PSC defensa el dret a decidir i un estat federal, la immersió lingüística a les escoles i que Catalunya és una nació, entre altres coses que ens diferencien del PP com la nit del dia. Tampoc cal donar-hi més explicacions.
Ara bé, si Catalunya veu retardat durant molts anys el fet de poder exercir el dret a ser escoltada en el fet nacional no serà culpa del PSC. Si això passa serà per culpa del tenim pressa, del ara o mai que ha esdevingut una de les grans consignes del moviment sobiranista. El que s'està fent ara és voler fer entrar el clau per la cabota. Obrir un procés en contra de les normes que Catalunya va votar com ho és la constitució. I aquest no és l'argument del PP, la constitució s'ha de canviar, ha servit fins ara per fer la transició d'una dictadura a una democràcia però ara cal reformar-la en profunditat. Això el PP no ho diu.
El model és clar com l'aigua: Regne Unit i Escòcia. Que aquí no es pot donar, i clar que no. Aquí fa quatre dies vivíem en una dictadura. Ens calen molts anys de pràctica democràtica per arribar a la maduresa dels escocesos i britànics, cal un canvi de mentalitat a Espanya i que entenguin que les nacions han de tenir dret a escollir el seu camí en llibertat. Però cal fer-ho dintre la legalitat, com ho fan al Regne Unit. Lo altre és anar directes al fracàs. Un altre fracàs.

dimarts, 11 de març del 2014

Coherència

Fa uns dies vaig afegir a l'encapçalament del bloc la frase "intento ser coherent amb el que penso". Bé, ahir al ple del mes de març de l'ajuntament, em vaig sentir bé, el meu vot en una moció sobre la recollida de vots per la independència que es farà aquest mes, em va fer sentir que era coherent. I no va ser fàcil, dels quinze regidors que érem  al ple vaig ser l'únic que no vaig votar sí, em vaig abstenir.
Per què no vaig votar sí o no? No podia votar sí a una moció que en la seva exposició diu  que la recollida de signatures serà per convocar un referèndum d'autodeterminació i en el cas de que l'estat no l'autoritzi es declararà la independència unilateralment. Està clar que l'estat no pot autoritzar un referèndum que modifiqui una part de la constitució sense haver seguit tot el procés de reforma que marca la mateixa constitució. Per tant la DUI serà l'única sortida i jo estic totalment en contra de fer-la. Altra cosa és que l'estat hauria de permetre la consulta del dia 9 de novembre. En el ben entès que seria una consulta, no un referèndum.
Estic en contra de la DUI per ser antidemocràtica. En primer lloc perquè una opció determinada, en aquest cas la independentista, decideix pel seu compte, per tota la població, imposant el seu criteri. Això representaria saltar-se totes les lleis i normes d'un estat democràtic de la UE. En el cas de fer-se, quantes signatures calen per representar els set milions i mig de ciutadans de Catalunya? 
No podia votar que no per dos motius. En primer lloc perquè en la part dels acords s'aprovava cedir un local per fer la recollida. En segon lloc perquè mai votaré el mateix que el PP o C,s en qualsevol moció relacionada amb el tema del dret a decidir.

dilluns, 24 de febrer del 2014

Balmón o Marina?

Tu ets d'en Balmón o de la Marina Geli? Aquesta pregunta li van fer a un company socialista fa uns dies. No li deuen haver fet a ell sol, la reducció intencionada del què és el PSC a balmons i marines està a l'ordre del dia. A mi encara no me l'han fet directament malgrat que m'han situat en aquest sector que es diu crític. Apa, em fa gràcia contestar la pregunta.
Mireu, jo sóc del PSC. Naturalment que tinc la meva manera personal d'entendre el socialisme català, però, per sobre de qualsevol reducció, sóc militant del PSC. Jo sóc d'aquell andalús que als anys seixanta va deixar família i terra per venir a viure a Catalunya i que va trobar en el PSC el seu partit, sóc d'aquell català de soca-rel que se sent independentista però que creu en el projecte del PSC, sóc d'aquell petit empresari que pensa que la socialdemocràcia és un model just per aconseguir el benestar de la gent i sóc d'aquell obrer que creu que el marxisme encara és vàlid per trobar solucions a un món tan injust. Tots ells han fet gran aquest partit que ara té problemes per fer escoltar el seu projecte.
I també sóc d'aquells que amb un idioma que no conec, que professen una religió que no és la meva, que tenen un color de pell diferent del meu, lluiten pel mateix que fa que jo sigui militant del meu partit. És a dir, els qui des de qualsevol racó de la Terra lluiten per un món just a on no hi hagi desigualtats i tothom tingui el mateix dret a viure dignament.
I també sóc d'en Balmón malgrat que no m'agraden algunes de les seves expressions ni com dirigeix el PSC. I també sóc de la Marina Geli malgrat que crec que hauria d'haver votat junt amb els seus companys diputats en la votació sobre la consulta.
I potser no ens en sortirem i aquest partit acabarà trencat, i aquest dia serà molt trist perquè un partit socialista fort és necessari a Catalunya. I em sabria greu que passés malgrat que els partits són eines al servei d'una idea i quan una eina no s'ajusta a la seva tasca cal trobar-ne una altra. Però espero que des de la direcció s'adoptin tota una sèrie de mesures per tornar a connectar amb la gent i desitjo que les bases entenguem que dirigir aquest partit en aquests moments no és fàcil.

divendres, 21 de febrer del 2014

Consulta o referèndum

Una de les qüestions que més em sobten del moment polític que vivim a Catalunya és la utilització que es fa d'algunes expressions per tal de justificar accions o idees. El cas de la consulta programada per la Generalitat de Catalunya pel proper novembre n'és un cas ben clar. La utilització de les paraules consulta i referèndum per anomenar el mateix esdeveniment pot crear confusió. No cal ser jurista, jo no ho sóc, per adonar-se que no són el mateix una cosa i l'altra. Tan sols cal llegir les definicions que els diccionaris fan de les dues paraules. Una consulta és copsar l'opinió sobre un determinat tema i referèndum és que el poble decideixi a les urnes sobre una llei o proposta política. La consulta no té, per tant, efectes legislatius i el referèndum sí.
La consulta programada pel 9N és una consulta o un referèndum? En el cas de que es faci, el seu resultat tindrà efectes legislatius o tan sols serà vàlida a efectes de saber què pensa el poble català? Pot la Generalitat convocar un referèndum que canviï articles de la Constitució espanyola? En el cas de que quan es presenti a les Corts Generals la demanda per poder fer la consulta, quedarà clar què es pretén?
L'article 167 de la Constitució diu que per poder fer una reforma constitucional cal, com a mínim, l'aprovació per les tres cinquenes parts del Congrés i el Senat, o sigui 210 diputats. Després, si un 10% dels diputats o senadors ho demanen es convocarà un referèndum  per tal de que el poble decideixi sobre la reforma.
Per tant queda clar que la consulta del 9N no pot ser més que una consulta. Sigui quin sigui el seu resultat no es canviarà cap llei ni cap article de la Constitució.