Medalla olímpica

El 18 del mes que ve aquest bloc farà dos anys. Quan el vaig començar no tenia pas gens clar si continuaria o no. Bé, aquí estem i aquest mes de setembre he fet 12 entrades i he pensat que em mereixia una medalla olímpica, de l'olimpíada de Barcelona és clar, pel rècord que he fet. Un dia la Rosa Peroy em va dir que el meu bloc era polític; i té raó, la primera intenció quan el vaig crear va ser preparar-lo per quan vingui l'hora de treballar a fons per a les eleccions municipals de l'any que ve, malgrat que parlo d'altres temes. Llavors serà l'hora de donar-li publicitat a Santa Coloma i tractar bàsicament temes locals, sense deixar de costat qualsevol altre cosa que m'interessi. La veritat és que m'hi passo moltes estones al bloc, cuidant-lo, posant-li noves aplicacions (a que la del rellotge és guapa!), llegint els blocs que tinc a la barra lateral. És com un petit vici diari. Fins i tot alguna de les entrades que faig m'acaben agradant, com la de la Sofia i la Mansfield. Però com he dit abans aquesta cosa esdevindrà important de veritat a partir del gener de l'any que ve quan ens posarem en marxa a tope per a les municipals. Au va que això s'està posant interessant de veritat.

No era enveja, segur

A vegades les fotos enganyen, una dècima de segon més aviat o més tard i el sentit de la imatge canvia. Un rostre que en la foto està trist o pensatiu al cap d'un segon pot ser una cara riallera. No passa sempre, però passa. Dic això perquè la cara d'Ella mirant els pits d'una espectacular Jane Mansfield potser no fa justícia als sentiments que la Sofia tenia en aquells moments. Potser el fotògraf va ensopegar per sort, quan va prémer el botó de la càmera, el  moment en que la vista d'Ella passava per sobre de la magnífica humanitat de l'actriu americana. Jo n'estic segur més que res perquè Ella no tenia res que envejar-li a la Mansfield. O és que uns grams  o uns centímetres quadrats de més poden fer que una dona sigui més desitjable que una altra? O millor actriu? No, segur que no.
No, segur que la mirada de la Loren no era d'enveja, la foto enganya. Jo estic segur que a la Jane li va caure alguna engruna de pa de l'àpat que compartien o hi tenia alguna bestiola, inofensiva això sí, com una formigueta o un mosquit pervers. O potser des del seu privilegiat punt de vista Ella li veia el sostenidor que l'americana havia volgut dissimular. No sé, pobre de mi, jo no puc saber què mirava la Sofia però de lo que sí n'estic segur és que no era una mirada envejosa o de rancor. En el pit de la Sofia Loren, Ella, no hi caben aquests sentiments mundans. I mira que n'hi caben de coses.

Barraques austeres

A Santa Coloma estem de festa major. Aquest any , com a altres llocs, una mica més austera que altres anys. Són temps difícils, els ingressos han minvat i les despeses han de seguir el mateix ritme. En Manel, el meu fill, avui em deia que les barraques d'aquest any són més fluixes que altres vegades, que s'hi troba a faltar algun grup de primera línia. Jo li he dit que hi ha pocs diners i que és normal que es passi amb grups més modestos. Però jo mateix no m'he quedat tranquil amb  l'explicació que li he donat a en Manel quan m'he recordat d'una noticia que fa uns mesos publicava el Punt. Vaig fer una entrada  parlant d'aquesta notícia i en la que ja deixava clar que no em semblava bé la reducció d'impostos. I ho segueixo pensant. Vull posar un exemple, comptant que Santa Coloma tingui uns 4.000 habitatges que paguen IBI, a 4'5 euros d'estalvi per la gloriosa baixada d'impostos ens dóna una quantitat d'uns 18.000 euros. Torno a dir que a mi estalviar-me menys de cinc euros en un any en impostos no em soluciona res, ni a mi ni a ningú. Ara bé, els 18.000 euros que l'ajuntament ha deixat d'ingressar, no haurien pogut servir per contractar algun grup dels bons per a les barraques? Podríem trobar altres destinacions a aquests diners, però ja que estem avui de festa em ve al cap lo de les barraques. Que no, que sortir al diari queda molt mono però no és manera de fer les coses.

Está usted hecha una jovenzuela

Cada mig any porto a la meva mare a Santa Caterina a l'U.V.A.M.I.D on la tracten de l'Alzheimer. Són dues visites en dies diferents, un dia la veu l'equip de psicòlegs i l'altre dia el de neuròlegs. Ahir teníem hora amb la psicòloga. Primer entra ella i després jo. Les preguntes sempre són les mateixes i giren al voltant de com la malaltia la afecta a ella i al seu cuidador principal que sóc jo. Ahir, mentre ella estava a la consulta i jo m'esperava a la sala també hi havia un home, més o menys, de la meva edat. Al cap d'una estona va sortir una senyora gran, potser de la edat de la meva mare, i ell va entrar a la consulta mentre ella s'esperava a la sala. Ell no va tardar massa a sortir-ne, jo hi estic més, i, quan se n'anaven, al passar pel meu costat, ella li va preguntar què li havia dit el psicòleg i ell, segurament fill seu, li va dir "que está usted hecha una jovenzuela". Em va fer molta gràcia.
Més tard, quan tornàvem amb cotxe cap a Santa Coloma, la meva mare em va fer la mateixa pregunta que aquella senyora i, naturalment, la resposta va tenir el mateix to. Jo li vaig dir que l'havien trobat molt bé, que la memòria li fallava una mica però, tenint en compte els seus 87 anys, que estava molt bé. La meva mare no té un Alzheimer complicat, de fet una de les seves frases favorites és "que maca és la vida". Fa uns dies li vaig sentir dir a un neuròleg especialitzat en aquesta malaltia que quan es declara en persones d'edat molt avançada normalment té un curs més favorable que quan ho fa en gent més jove. Hi ha moments que fins i tot la meva mare és divertida amb la seves sortides. Tanmateix hi han moments complicats, però són escassos.
Pel que fa a cuidar-los aquell home d'ahir a la consulta va ensenyar perfectament quin és el camí. Paciència, tranquil·litat, un tracte amable i anar adaptant-se als canvis que la malaltia va provocant en el pacient. Com he dit abans no sempre és fàcil tenint en compte que, al menys en el meu cas, tinc altres obligacions. Però amb una mica d'ajuda es pot fer bé i s'aconsegueix que el malalt estigui en unes condicions dignes.

">
Per a ell, que era un tio collonut.

Article de la revista de l'ajuntament

Ara Catalunya, ara l'Estatut

El socialistes catalans diem  que la lluita pel socialisme i per la llibertat nacional de Catalunya són objectius inseparables del nostre projecte. Corren temps difícils per a l'assoliment d'aquests dos objectius. Per un costat patim la crisi econòmica més gran des de fa dècades, per l'altre el Tribunal Constitucional ha dictat sentència sobre el recurs presentat pel PP contra l'Estatut. La crisi porta als governs de tot Europa a prendre mesures que d'una forma o altre retallen l'estat del benestar i la sentència del TC ha declarat inconstitucional una part de l'Estatut votat pels parlaments català i espanyol i referendat pel poble català. Malgrat tiuot, malgrat les passes enrere que es puguin fer en el camí, l'assoliment d'una societat justa i donar una solució al desitj del poble català d'autogovernar-se seguiran sent els pilars fonamentals del pensament del PSC.
La crisi seguirà el seu curs, tardarem més o menys però ens en sortirem, com sempre ha passat, fins que arribi la propera. El 1973 va ser el petroli, ara ha sigut el daltabaix del sistema financer a nivell mundial que  a Espanya l'ha agreujat la bombolla immobiliària; i la propera? El detonant  ves a saber quin serà, però les conseqüències seran les mateixes de sempre: milions de persones sense feina mentre els de sempre, els poderosos, els que amb un rumor als diaris són capaços de fer anar de bòlit qualsevol estat per tal de poder especular es faran més rics encara. Mentrestant les petites i mitjanes empreses s'ofeguen per la manca de crèdit i milions de treballadors perden la feina. Que injust, que bèstia que és tot això. Cal controlar aquests grans trusts especuladors, es pot fer, però cal fer-ho des de la socialdemocràcia. S'ha de posar límits a l'afany depredador d'aquest sistema econòmic.
Pel que fa a l'Estatut caldrà veure fins on arriba a fer mal en la seva aplicació la sentència. Sigui com sigui hi ha un aspecte que sí que ja està clar: la sentència diu que el preàmbul, en el que hi consta de forma explícita el terme nació per denominar Catalunya, no té cap valor jurídic. I que!, és que avui Catalunya ja no és una nació? Es que per que ho diguin el PP i un TC caducat s'han esborrat la nostra història, la nostra llengua, els nostres símbols? Es que algú es pensa que per culpa d'una sentència, per legal que sigui, deixarem d'exigir els nostres drets nacionals? Venim de molt lluny i arribarem molt lluny, el camí serà llarg,  segur que amb pedres grans que voldran entorpir l'inexorable trànsit cap a la  llibertat nacional de Catalunya, però en democràcia ningú ens podrà fer callar.
Aquesta sentència de cap manera  entorpirà la nostra ferma voluntat d'anar més enllà en el nostre autogovern. Podrem retrocedir, podrem renunciar temporalment a algun dels preceptes de l'Estatut, però ningú, ningú podrà esborrar la nostra història ni la nostra voluntat de forjar el nostre futur. La història de Catalunya d'ença del 1714 ha estat plena d'ensopegades, de derrotes, de retrocessos, però cap d'aquestes adversitats han pogut esborrar el pensament catalanista que hem aprés de transmetre de pares a fills. La sentència del TC no és res més que un altre entrebanc en el camí.
Ara és l'hora dels catalanistes, del signe que siguem, és l'hora de defensar l'Estatut, de plantar cara als que es pensen que poden jugar amb els sentiments d'un poble. Les diferències ara s'han de deixar de costat, ja ens barallarem quan vinguin les eleccions i que guanyi el que el poble vulgui. Ara és l'hora de Catalunya i l'Estatut.
Manel Roqueta

La senyera beneïda

La senyera que està al balcó de casa és la que vaig portar a beneir a la mani del 10 de juliol. La sensació que es va donar, augmentada pels mitjans de comunicació amb TV3 al capdavant, va ser que la manifestació havia sigut independentista. Els que érem allà sabem que això no és veritat, érem més els que portàvem la senyera que els que portaven estelada. Avui, passejant-me per Santa Coloma he vist força estelades al balcó, hi havia més senyeres i lo que predominava eren els balcons sense banderes.
No m'agrada agafar com a referència la consulta que es va fer a Santa Coloma sobre la independència de Catalunya, però, en tot cas, els sí no van arribar al 20% de l'electorat potencial. El que passa és que el col·lectiu independentista està molt actiu i això dóna la sensació que és majoritari. Com deia en alguna altra entrada el missatge independentista és molt més potent per la seva simplicitat que el dels que defensem l'Estatut, però caldrà que intentem sintetitzar el nostre, fer-lo potent també per tal de que arribi amb claredat a la majoria de la població catalana que està en sintonia amb els nostres plantejaments.

Jesucrist

Una vegada el meu pare em va preguntar, més que una pregunta era com un clam de desesperació, si jo era Jesucrist o què. No sé de què devíem estar parlant, quin comentari devia fer jo que ocasionés aquella sortida que denotava una certa desesperació en ell. És curiós que només recordi la seva exclamació. Penso que en aquells moments jo devia estar passant la meva etapa hippy, no tinc clar que  l'hagi abandonat del tot, i devia dir alguna cosa farcida d'amor i floretes que en boca d'un botiguer potser no acabava de quadrar-li al meu pare.
Alguna cosa m'ha quedat d'aquella època, sortosament, penso. I m'agradaria que aquella màxima hippy de "fes l'amor i no la guerra" estigués present en la pràctica de la lluita política en la que estic posat. Estic segur que ho aconseguiré. Tinc molt clar quins són els meus rivals polítics i també tinc clar que a vegades tenen poques manies a l'hora d'atacar al PSC. També he deixat clar mitjançant escrits al Ressò o al nostre full que quan els he de contestar ho faig amb tota la duresa de que sóc capaç. Tanmateix estic segur que sabré delimitar perfectament la lluita política de les relacions personals, sé que sóc capaç de discrepar amb rotunditat amb algú a qui li tinc una estimació personal i seguir-li mantenint la relació d'amistat  malgrat la batussa política.

Homenatge

Va aquest video com un homenatge a tots els Roberts i les Francescas.
">

">És en italià però en Fellini ho explica tant bé que s'entén tot; en tot cas lo del barret va de que el fill gran va anar al cine i es va pixar al barret d'un espectador que li fa pagar el barret al pare. Aquesta escena és una veritable meravella. El pare està genial.

Pacte

Ahir, a la reunió de l'agrupació vam tenir un debat interessant sobre què és el federalisme i com s'hauria d'aplicar a Espanya. Tothom va dir-hi la seva, segurament que d'aquella reunió n'haurien sortit tants projectes d'estat federal com persones hi érem. Jo vaig dir, com exemple, que en el meu ideal d'estat federal Catalunya hauria de tenir seleccions esportives pròpies. Algú em va dir, amb tots els respectes, que allò era una xorrada, un altre que allò era impossible, que ja era la independència. Bé, Escòcia no és independent i té seleccions esportives. I aquí és on està el moll de l'os de la qüestió: federalisme és pacte com s'explica a infofederal .net. El meu pare sempre deia que "pactes rompen lleis". Cada estat federal aplica la seva pròpia forma de relacionar-se depenent de la seva estructura, història, situació social i política. El dia que el puguem aconseguir, que penso que encara és llunyà, l'estat federal espanyol, sigui república o monarquia, serà tal i com vulguem els ciutadans d'aquest país. Lo de les seleccions esportives és una anècdota o no, però seria tot un símbol del pacte.

Vilopriu 2010

He anat dues vegades, l'any passat i aquest, a la trobada que Nou Cicle organitza des de fa uns deu anys a Vilopriu a finals del mes d'agost. És interessant, per lo que té de tret de sortida del nou curs polític, per ser el primer acte important després de les vacances i pels convidats que Nou Cicle porta al poblet empordanès. L'ambient és càlid, no només per la calor que hi fa donada l'època de l'any, sinó per la forma en que es produeix la trobada: l'ampli jardí de la casa de la família De Puig, els parlaments dels polítics, el sopar i les xerrades espontànies que es produeixen fan que sigui una vetllada agradable.

De les intervencions en vull destacar dues, la del President de la Generalitat, José Montilla i la del President del PSE i ex primer ministre de Dinamarca  Poul Rasmussen. El President Montilla va fer un repàs de la ingent obra que s'ha fet durant els dos governs de progrés a la Generalitat, primer el del President Maragall i després el d'ell mateix. Va definir amb precisió el model d'estat que volem els socialistes catalans, el federalisme, dient que és una necessitat mútua de l'estat i de Catalunya de posar-lo en marxa i que és la única sortida viable per a Espanya. I, finalment, va encoratjar a tota la gent del PSC a treballar amb il·lusió per tombar els mals resultats que ens auguren les enquestes.
Poul Rasmussen, magnífic orador, va començar el seu parlament duent-nos, a través d'una metàfora en la que es va servir de la paret vella i les finestres noves que tenia al darrera, a la necessitat de conservar els principis del socialisme adaptant-los als nous temps. Va dir que el principal partit que s'oposa al socialisme és el del sofà, el de l'apatia i el desencís, però que les 415 persones que en aquell moment estàvem en aquell acte demostràvem que hi ha ganes i possibilitats de lluitar contra la indiferència. Va apuntar la necessitat de controlar els mercats i de que les transaccions financeres que ara circulen lliurement paguin impostos. Va dir que només amb un 0'05% sobre tots aquests moviments especulatius Europa podria disposar d'uns 200 mil milions d'euros a l'any. Recollint les paraules del discurs del President de la Generalitat va dir que ara es feia una idea de lo que és Catalunya i que tot lo que sigui descentralització i augment d'autogovern és favorable per als ciutadans. Va explicar, com a exemple, que a Dinamarca cada ajuntament té autonomia per fixar els impostos. Els parlaments van acabar amb una nova intervenció el President Montilla i seguidament va arribar l'hora del sopar i de les múltiples converses que es generen de forma espontània.