diumenge, 27 de juny del 2010

El comentari que no és

Ahir vaig fer un comentari a una entrada d'un dels blocs que llegeixo habitualment i que tinc a la barra lateral del meu bloc. És un bloc de fotografia, d'un fotògraf professional, que té uns bons continguts, que no sé com el vaig trobar fa temps,  em va agradar i el vaig adjuntar. El fet és que el meu comentari no s'ha publicat. I em sap greu. Era un comentari respectuós que feia referència a un detall sense importància d'una de les fotografies que aquell dia havia penjat l'autor del bloc i que a mi em va semblar simpàtic. Era un comentari del tot intranscendent, però  que remarcava un aspecte curiós de la foto.
De bon segur que per a l'autor del bloc el fet de rebutjar un comentari d'algú que no coneix és una acció sense importància, més si tenim en compte que és un bloc amb un alt nombre de seguidors i que de comentaris no n'hi falten. Però per algú com jo que gestiono un bloc amb una audiència molt baixa, de moment, i que agraeixo moltíssim l'esforç de qui perd uns minuts a col·laborar-hi, em sap greu que es rebutgi un comentari meu i ho considero com un cert desaire. Estic contentíssim de l'intercanvi d'opinions que ha provocat la meva anterior entrada, de fet és la primera vegada que passa al meu bloc i per això, potser, em sobta més que no s'hagi publicat el meu comentari. De totes maneres (xocolates Lloveres com deia l'anunci del paleolític),  mira feia dies que no escrivia un rodolí, no patiré cap trauma del que no me'n recuperi ràpidament. De fet em penso que ja l'he superat.
I perquè el periodista no ha acceptat el meu comentari? No sé, potser no li agrada la meva filiació política? o el fet de que no ens coneguem provoca el seu rebutj? o considera que el comentari, per la seva intranscendència, no té cabuda al seu bloc? hi havia alguna falta d'ortografia gravíssima? potser les meves inexpertes i patosetes mans no el van enviar? (osti tu aquesta sí que seria grossa). En fin, un gat i un xin (mira un altre), que ja està bé de donar-li voltes. Ara  no sé si fer lo d'en Regu, el quefa de la Núria, o sigui, xic-xac, l'elimino de la barra lateral. Veurem.

diumenge, 20 de juny del 2010

Escudella i carn d'olla

Ahir El Periódico publicava una enquesta  sobre les eleccions al Parlament. Ho tenim difícil, els resultats que dóna assenyalen un mapa complicat per als partits que formem l'actual govern de Catalunya. Veurem què passa, s'ha de lluitar i ho farem. A part de les preguntes de caire electoral hi ha una pregunta a l'enquesta a la que penso que val la pena dedicar-hi una estona. Quan es requereix a la gent si vol que Catalunya sigui independent la resposta és sí en un 48% dels casos, mentre que el no  no arriba al 40%. En canvi si mirem l'últim CEO de la Generalitat la resposta a favor de la independència està al voltant d'un 20%. Des d'ahir que li estic donant voltes a aquesta aparent contradicció fins que avui, tot passejant a la Quiara, m'ha vingut al cap un símil gastronòmic que dóna resposta a la meva existencial pregunta. Si a mi em pregunten quin és el plat que més m'agrada i em donen a triar entre , per exemple, uns canelons o un rossejat de fideus, triaré els canelons, però si em pregunten quin és el plat que més m'agrada diré que l'escudella i carn d'olla.
En el mateix CEO, quan es pregunta a la gent com vol que sigui Catalunya respecte a Espanya, un 36% diu que una comunitat autònoma i un 31% un estat federal. Per tant, quan a la gent se li fa triar entre canelons o fideus tria arròs i escudella. Per tant, crec que davant d'un hipotètic referèndum a Catalunya sobre la forma d'estat la pregunta hauria de ser més complexa que un sí o un no a la independència. La riquesa de pensament de la societat catalana és molt més gran que la que reflecteix la pregunta d'el Periódico. I si, ara pregunto jo, es fa dir a la gent si vol un estat centralista o un  estat  federal, quina seria la resposta? Escudella i carn d'olla, segur.

dilluns, 14 de juny del 2010

Rosell


Estic content que en Sandro Rosell hagi guanyat les eleccions a la presidència del Barça. Era el meu candidat preferit, la seva manera d'expressar-se em generava més confiança que cap dels altres aspirants. Però no només per això, el fet de que per a en Laporta sigués l'enemic a batre, m'acabava de convèncer que en Rosell era el millor de tots quatre.
En aquestes eleccions hi ha hagut un element interessantíssim que val la pena tenir en compte. Sembla ser que no hi ha dubtes a l'hora d'afirmar que el Barça de la presidència Laporta ha sigut brillant, no sé si el millor de la història, però els resultats esportius han sigut molt bons. En Laporta tenia el seu candidat, en Jaume Ferrer, que ha basat tota la seva campanya en la continuïtat del model Laporta. I vet aquí que  no només no ha guanyat les eleccions sinó que ha sigut el candidat amb menys vots i, per acabar-ho d'arreglar, en la enquesta a peu d'urna que va fer TV3, que va encertar quasi a la perfecció el resultat, es preguntava als socis què haurien votat si s'hagués presentat en Laporta i el resultat va ser que un 62'6% deien que no el votarien per un 33'8 que sí.
En aquest punt la pregunta ve sola: què ha pogut passar perquè una majoria tan gran de socis hagi descartat el candidat continuista i hagi votat en Rosell? Aquest és més conegut que en Ferrer, això sembla segur. Podria ser també que en Laporta, amb tots els problemes que ha generat hagi perjudicat a en Ferrer? Recordeu?: el cunyat franquista, la moció de censura, la desfilada de moda interior a l'aeroport, els "al loro" i "que n'aprenguin" i, sobretot la politització del Barça i la seva postura política penso que han fet que el rebuig del soci cap a en Ferrer hagi sigut gran.
Sigui com sigui la veritat és que sobta que presentant una bona feina feta a l'electorat aquest es decideixi de forma molt majoritària pel candidat contrari a l'oficial. És francament interessant aquesta reacció i penso que caldrà estudiar-la amb deteniment per veure quines conclusions se'n poden treure.

dimecres, 9 de juny del 2010

Valors

El diumenge passat vam anar a dinar a la festa de primavera que organitza cada any l'agrupació socialista de Blanes.  Hi havia molta gent amb ganes de passar una estona amb companys socialistes. L'arròs que ens van servir va ajudar a que la trobada sortís bé, era francament bo. Ens van parlar en Josep Marigó, ex i futur alcalde de Blanes i la Marina Geli, consellera de salut de la Generalitat de Catalunya. En Marigó fa basar el seu discurs en Blanes, en l'actuació del govern convergent de l'ajuntament i en el seu projecte per portar el canvi a la seva ciutat.
 "És hora de parlar de valors", va començar el seu parlament la Marina Geli. Va dir que era el moment de la llibertat, de conquerir la llibertat i que el canvi a Catalunya el representa el PSC. "Nosaltres estem reconstruint Catalunya després de vuit anys de governs porucs de CIU i PP". La Marina va seguir dient que era l'hora de la igualtat d'oportunitats, de la salut i la educació, de que Catalunya torni a ser industrial.
Penso que el to i el fons del discurs de la Marina és el que volem sentir els socialistes en aquests moments de crisi. Són uns temps en els que els governs es veuen obligats a prendre mesures impopulars, que toquen l'estat del benestar i que poden causar desconcert entre les bases i els votants socialistes.
Per això és el moment de recordar qui som, d'on venim i on volem arribar i de dir a tothom que aquest  model de societat, basat en  l'especulació i que cíclicament origina unes crisis econòmiques que sempre acaben pagant les classes populars, no és el nostre. I que cal canviar-lo, que cal controlar aquesta amalgama d'interessos especulatius que es diu "els mercats". És el moment de parlar de socialisme, d'igualtat d'oportunitats, d'una banca pública. Socialisme, del segle XXI, però socialisme. Com deia la Marina basat en la igualtat d'oportunitats, en la educació, en la salut i en el treball.