dilluns, 4 de febrer del 2013

Incendi a la fila 5


Segur que cap dels 124 espectadors que assitien a aquella sessió de cinema podia imaginar-se que a la meitat de la projecció del film haurien d'abandonar la sala de forma precipitada. Les escenes de la pel·lícula s'anaven succeint de forma ordenada, de fet la cinta no és que cridés massa l'atenció per la seva qualitat a part de contenir escenes d'una dubtosa finor eròtica. Els espectadors es deixaven portar per l'argument poc substanciós de la cinta i ningú estava sorprès, les crítiques anunciaven que la pel·lícula era de les de passar l'estona i poca cosa més.
Però al minut 47 de la projecció una lleugera remor continguda va trencar l’apatia que es respirava a la sala. Els espectadors van pensar aviat que el soroll provenia d'una dona que s'havia abandonat als plaers de la carn empesa segurament per la temàtica argumental del film. Ningú en va fer massa cas, "hi ha gent que s'esvera per ben poca cosa" li va comentar un home a la seva companya mentre aquesta començava a tocar les seves parts íntimes excitada pels gemecs que provenien de dues files davant de la seva. Què fas!  exclamà ell sorprès.
A mida que passaven els minuts el to i la intensitat decibèlica de les expressions sexuals de la noia de la fila 5 anaven pujant de to, aquells gemecs somorts van anant prenent la forma d’un crit potent i estripat. En mig d’aquell brogit es podia sentir la veu d’un home que li deia a la noia que no cridés tant. Tota la sala va entendre llavors que la noia cridanera no estava sola en els seus jocs eròtics. Així els crits de la femella van anar pujant de to de tal manera que feien imperceptible el so que emetia la pantalla. La gent es començava a incomodar i pensava que allò no era normal. Un noi que estava assegut a la fila 16 li deia compungit a la seva companya “ per què tu no crides tant, és que no arribes? mentre ella se’l mirava arquejant les celles i movent el cap amb expressió de “aquests homes no entenen res”.
El moment crític va arribar quan enmig del crit orgàsmic la noia va deixar anar un potent “és que m’encens”. Un espectador que no s’adonava massa del que estava passant va captar aquestes paraules apassionades de la noia i, aixecant-se de la butaca amb els braços enlaire i cara de terror cridà: foc! en el mateix moment en que ella arribava al punt àlgid dels seu orgasme i amb un crit fora de tota lògica humana va dir “tinc un foc que em puja de baix que m’encén tota”.
La convulsió i estrèpit col·lectiu que van generar aquestes paraules no van deixar sentir el final de la frase que segur hagués aportat una mica de serenor a la sala embogida. La dona va acabar el seu crit descomunal amb un “amor meu”, però ja era massa tard, ningú el va sentir. Les llums enceses del cinema mostraven les cares aterrides dels espectadors que buscaven la sortida a l’ordre de l’acomodador: “salvi’s qui pugui”! La fugida va ser desordenada, caòtica, hi va haver atropellaments, trepitjades, cops de colze per salvar la vida mentre més d’un es preguntava on era el foc. Però ja no hi havia res a fer, el pànic empenyia a tothom fora de la sala on l’únic incendi que hi havia era a  l’entrecuix de la noia de la fila 5 que, per cert, també va començar a córrer (després d’escórrer-se a gust) amb el seu company que era el que la masturbava i li provocava l’incendi.
Una vegada a fora de la sala i conscients de les conseqüències del seu comportament, la parella es va prometre que a partir d’ara mesurarien molt bé els efectes de les seves fantasies sexuals abans de portar-les a terme.