Tribuna Oberta del Ressò de setembre

L'Emili i en Quim

El President de la Generalitat, José Montilla, li  ha proposat a en Joaquim Nadal que encapçali la llista electoral per a la circumscripció de Girona per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. A en Quim Nadal l'avala l'experiència dels seus anys d'alcalde de Girona i el seu treball al capdavant de les Conselleries de Presidència i de Política Territorial i Obres Públiques del Govern de la Generalitat. Si a la seva activitat política l'hi afegim la seva trajectòria professional com a historiador i la seva tasca docent a diferents universitats es pot assegurar que en Quim és un bon candidat per a les comarques gironines.
Tanmateix hi ha moments, petits detalls, en la vida de les persones que ens acaben de configurar quina és la seva manera de ser, són petites escletxes per les quals se'ls veu l'ànima. Són ràfegues de llum que il·luminen allò que el tràfec diari no ens deixa veure. Fa uns dies va morir l'Emili Caula, que va ser  regidor del grup popular a l'Ajuntament de Girona quan en Quim Nadal n'era l'alcalde. En un article al Diari de Girona (que té penjat al seu bloc a l'arxiu d'agost www.joaquimnadal.cat) en Quim Nadal recordava la figura de l'Emili i la seva relació durant el anys que van coincidir al consistori gironí i l'amistat que en va quedar després. Val la pena llegir-lo, és un exercici que neteja la brutícia que sovint envolta la política, és una ventada d'aire fresc que reconforta i fa més propers a la gent que es dediquen a administrar els bens públics. Jo no coneixia a l'Emili, sí a en Quim, però us puc assegurar que ara me'ls sento a tots dos més propers, ara formen part del meu ideal de lo que ha de ser la política: un servei públic adreçat a fer més digna la vida dels ciutadans.
En un ambient en el que massa vegades estem acostumats a veure com en el debat polític es fa servir la mentida, l'insult, el transmetre pels carrers i les cantonades falsedats de fets sobre el rival polític que mai s'acaben demostrant, s'agraeix aquest article d'en Quim, serè, mesurat, que mostra admiració cap al rival polític i estimació cap a l'amic que ens ha deixat. Diu molt de tots dos personatges, de la capacitat d'assolir l'acord, de treballar pel bé comú per sobre de les diferències ideològiques, que en el seu cas eren grans. Però no insalvables quan  el que estava en joc era el benestar dels gironins i les gironines. Això és política en majúscules: la capacitat d'arribar a l'acord des de la discrepància.
Sí, en Joaquim Nadal és un molt bon candidat per les nostres comarques, per la seva preparació política i professional, però, també i sobretot, pels valors humans i democràtics que transpira l'article que dedica a l'Emili Caula, que ben segur els compartien. Pel seu compromís amb Girona cadascú des del seu lloc, pel respecte cap a l'adversari,  per la seva dedicació i el fer de les normes democràtiques el vehicle per millorar la vida de la gent.


Manel Roqueta

El sucre

En un dels cursos que vaig fer a l'Escola Xavier Soto del PSC, en un exercici, uns  companys van assenyalar la sinceritat com una virtut meva. Un dia, a la botiga, li vaig explicar a una clienta que a segons quins embotits  s'hi afegeix sucre. Normalment, als embotits i pernils que contenen nitrificants  s'hi posa sucre per afavorir el treball del nitrat; ara no faré una entrada sobre additius alimentaris, no va d'això la cosa i tampoc ho sabria fer. La cosa va de ser sincer i de les seves conseqüències. Passa ara que cada vegada que la clienta em demana pernil salat em diu que li doni d'aquell que no té sucre. Clar, els altres clients que hi ha a la botiga en aquell moment em miren amb cara de no entendre res i em pregunten què és això del sucre i els embotits. A vegades he pensat que potser hauria sigut millor no haver-li explicat a la clienta lo del sucre, però em penso que hi pot haver-hi un problema mèdic pel mig. Tot i que la quantitat que s'hi posa és molt petita jo vaig pensar, quan m'ho va preguntar, que era millor que li digués. És necessari sempre explicar-ho tot?

Fent feina

Ja està, l'article del Ressò ja està entregat. Ara acabo de venir de passejar a la Quiara, hem escoltat una sardana (algun dia n'he de ballar una, fa uns quaranta anys que no ho faig) i ara, abans d'anar a dormir, penjaré aquesta entrada. Aquesta setmana treballaré amb l'escrit que passarem pel poble per la Diada i la setmana que ve deixaré acabat el full d'abans de les eleccions. En l'entrada del volei vaig dir que no em quedaria cap recança per no haver treballat prou per a les eleccions al Parlament. Ens queda contactar amb una serie d'electors potencials, farem campanya, lo que el partit ens demani. El resultat està en mans de la gent.

Article d'en Quim Nadal

Tinc de temps fins el diumenge per entregar la Tribuna oberta del Ressò del mes que ve. He tingut dos mesos per preparar-la però, com cada mes, ho faré els últims dies i amb presses. Després en queixaré de la Núria. Bé, no tenia tema, hem de parlar de les eleccions autonòmiques, això queda clar, de les municipals ja ho farem més tard. Ara toquen les del Parlament i no em sortia cap tema original, fins avui que passejant-me pel bloc d'en Quim Nadal li he llegit un article que va publicar al Diari de Girona sobre l'Emili Caula que va morir fa pocs dies. En Quim va coincidir amb l'Emili a l'Ajuntament de Girona quan era alcalde i l'Emili formava part del grup popular. Doncs bé, aquí està l'enllaç a l'article, val la pena llegir-lo, és com una ventada d'aire fresc en un ambient massa vegades enrarit en la política.

La recança

L'equip de volei de l'IES de Santa Coloma, que vàrem organitzar l'Ignasi Llort i jo a l'Escola Sant Salvador d'Horta, vàrem anar a disputar la fase final del campionat de Catalunya a Salou després d'haver guanyat la fase provincial a Castelló d'Empúries. Aquell any, el 1996,  hi havia retallada pressupostària a la Generalitat (osti tu de què em sona això) i no es va fer una  lligueta tots contra tots i a nosaltres, a la segona ronda, ens va tocar l'Aula, un equip de Barcelona amb fama de guanyar sempre. Bé, el fet és que vam passar la primera ronda guanyant a l'equip de Lleida però a la segona  l'Aula  ens va guanyar i no vam tenir la possibilitat de disputar la final. Vam acabar tercers però sempre m'han quedat dues recances. La primera és que si la retallada pressupostària no hagués impedit fer la lligueta, com a mínim el segon lloc era nostre. Les nenes de Santa Coloma eren molt millors que l'equip de Barcelona província amb el que no vam tenir la possibilitat de jugar-hi; les haguèssim guanyat segur. La segona recança és que, malgrat que l'Aula tenia més experiència, no era pas millor equip que nosaltres i he pensat moltes vegades que jo podia haver fet alguna cosa més per intentar guanyar-les. L'Ignasi em va dir una vegada que hi ha partits que no es poden guanyar, potser aquell n'era un, però m'ha quedat allò de si hagués dit, si hagués fet, si hagués sabut motivar més bé a les nenes... Malgrat els anys passats hi penso molt sovint.

Doncs sí, la cosa acabarà de política. Ho tenim difícil a les pròximes eleccions catalanes, totes les enquestes ens donen perdedors a una bona distància de CIU. Però puc assegurar que no em quedarà cap recança, faré tot lo que estigui a les meves mans perquè Santa Coloma voti socialista. Cap recança.

Una d'en Serrat

M'he fet un embolic, volia penjar aquesta cançó d'en Serrat al bloc i l'he posada al facebook. Bé aquí està aquest himne fantàstic a l'amistat entre dos nois que la vida els separa una colla d'anys i al final es retroben on ho van deixar.
">