dilluns, 11 de gener del 2016

Diàleg, acord.

Penso que en democràcia s'ha de poder plantejar qualsevol tema, per impossible que pugui semblar posar-lo en pràctica. En un parlament, la paraula ja porta implícita aquesta possibilitat, s'han de poder debatre totes les idees, sempre i quan no atemptin contra els drets humans. Per tant, no em sembla malament que en el Parlament de Catalunya es parli sobre la possible independència del nostre país ja que és una opció com d'altres de governar-nos. Més, quan  prop del 48% de la població ha votat en els últimes eleccions opcions independentistes.
Com hem arribat a aquest 48% si fins fa uns cinc anys els qui es declaraven favorables a la independència no arribaven al 20%. De fet, parlant amb gent que forma part del 48% et diuen que per a ells la independència no es possible però han votat aquestes opcions per fer més pressió a Espanya i aconseguir unes millors condicions, per exemple, de finançament. Què ens ha portat fins aquí? Des del meu punt de vista hi ha hagut una conjunció de factors que han provocat aquest canvi. Un debat llarguíssim i frustrat de la reforma de l'estatut d'autonomia, la campanya del PP contra Catalunya per tot Espanya amb motiu de la tramitació del projecte de reforma estatutària, la majoria absoluta del PP i la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut, tot això en un clima de greu crisi econòmica que, junt amb un mal finançament d'algunes autonomies, entre elles Catalunya, la idea de que "Espanya ens roba" ha acabat quallant. Faltava només un mitjà potent per escampar aquestes idees i aquest no ha sigut altre que els mitjans d'informació públics amb TV3 al davant. Aquella minoria que ja no va estar d'acord amb la transició i que llavors ja volia una ruptura troba en tot aquest gruix de motius l'argument per trencar amb Espanya.
Després d'anys de mobilització hem arribat a què un Parlament amb majoria d'escons però no de vots populars decideix trencar amb la legalitat espanyola i començar el camí cap a un estat propi. I, és aquí precisament com, de la mateixa manera que crec que tot es pot parlar en un parlament, no tot és possible portar-ho a terme. El respecte a les normes que lliurement s'ha donat un poble és bàsic pel bon funcionament democràtic d'un país. Sense aquest respecte no hi ha democràcia.
La independència de Catalunya no arribarà saltant-se les lleis d'un estat democràtic, membre de tots els organismes internacionals. Malgrat que es digui dels somriures, avui no és possible una revolució que acabi portant a la desaparició d'un estat membre de la Unió Europea  arrossegant-la a una crisi d'una magnitud imprevisible. Estic convençut que no hi ha cap sortida per a Catalunya que no passi per l'acord amb l'Estat i la UE. Crec que un estat federal que reconegui el nostre fet nacional és la solució per tal de que Catalunya se senti molt còmoda i pugui desenvolupar tot el seu potencial. I aquesta sí que és una solució possible.