dilluns, 31 d’agost del 2009

Vilopriu 09


Com cada estiu, des de fa uns nou anys, Nou Cicle, plataforma de debat de l'esquerra catalana, impulsada pel PSC, va organitzar la trobada de militants i simpatitzants del PSC, a can Mallol, una espaiosa casa de Vilopriu, poblet del Baix Empordà. Aquest any no m'ho vaig voler perdre, tanco la botiga a la tarda, em mudo i cap a l'Empordà falta gent, em vaig dir. Vaig sortir amb temps suficient per no arribar tard.
Trobar Can Mallol fou fàcil. Una bona quantitat de Mossos d'Esquadra i periodistes assenyalaven on es troba la caseria. Vaig arribar el primer dels de Santa Coloma, més tard ho feia en Rafel i una estona més tard, en Pere i en Josep. Poc després van començar els parlaments. Tan bon punt van haver acabat, en Josep ens va fer una pregunta: "qui us ha agradat més"? Jo, sense pensar-m'ho vaig contestar: en Castells. La veritat és que la resposta va ser visceral, produïda, segurament, pel to de la intervenció del conseller Antoni Castells. Després, pensant-ho amb més calma he de dir que em van agradar tots els discursos. Cadascun d'ells tenia el seu fons. El President de la Generalitat va estar en la seva línia, va dir coses importants, va recordar que l'Estatut és constitucional, va fer un repàs de l'obra de govern i ens va recordar que el resultat de les eleccions de l'any que ve depèn molt de com expliquem el que s'ha fet. No descobreixo res de nou si dic que José Montilla no és un gran orador, però quan parla comunica confiança, se'l veu segur del que diu i, per tant, convenç.
A la Maria Badia se li nota l'ofici. Se li nota que és professora. El seu discurs és pedagògic, parla pausadament, com si dictés un text que els alumnes han d'escriure. Com és lògic ens va parlar d'Europa, dels motius pels quals la dreta ha guanyat les últimes eleccions europees. La major confiança de la gent en els partits de dreta per gestionar moments de crisi i la por a la immigració van ser dos dels motius pels quals l'esquerra vam perdre les eleccions del mes de juny, segons la Maria.
Raimon Obiols, cap visible de Nou Cicle, ens va parlar, com si ho fes a cau d'orella, de la necessitat de la unitat de Catalunya per tal d'aconseguir les grans fites que ens calen com a poble. Va citar Lluis Nicolau d'Olwer quan deia que "Catalunya dividida no pot guanyar". Obiols ens va parlar de la refundació del socialisme que haurà de tenir com a eixos el desenvolupament econòmic, la síntesi de la socialdemocràcia amb el liberalisme polític i l'ecologisme, la cohesió social, l'integració dels nouvinguts, tot això sense perdre les arrels del socialisme.
I, malgrat que l'ordre de les intervencions no fos aquest, acabo amb el parlament del Conseller Castells. El seu to va ser en algun moment, abrandat, comptant amb el suport de la gesticulació dels braços. Castells va tocar la fibra catalanista com cap altre dels que van parlar. El tècnic, l'economista il·lustre, que també ens va parlar d'economia, va saber arribar molt endins del cor dels que l'escoltàvem quan va recalcar que no acceptaríem una nova negociació amb l'Estat si el TC retalla l'Estatut. Va dir que el pacte amb Espanya ja es va segellar quan vam negociar i aprovar l'Estatut. L'esperit de Vilopriu, va dir, ens dirà com ho hem de fer per tornar a governar després de les eleccions de l'any que ve.
Després dels parlaments va venir el sopar i les tertúlies. Va ser l'hora de fer contactes per tal d'organitzar actes a Santa Coloma o, simplement, de parlar amb càrrecs que a vegades no són tan accessibles. En definitiva, una vetllada profitosa, una immersió en un mar de política i socialisme.

dilluns, 24 d’agost del 2009

Sant Salvador


Sant Salvador és un dels llocs que conformen l'ànima col·lectiva dels colomencs. Segur que tots els que vivim a Santa Coloma podríem explicar alguna història que té com a escenari aquest passeig. Els plàtans, la riera, les fonts, els passejos, han sigut testimonis de vivències que han quedat a la memòria individual i col·lectiva de cadascun de nosaltres.

Malgrat haver passat més de cinquanta anys encara recordo el plàtan en el que hi vaig escriure amb ganivet els noms de la Maria i el meu. Ella tenia deu anys i jo dotze. Va ser el primer amor de la meva vida que, llogicament, va quedar en un joc de criatures. Les fotos amb les que vaig guanyar un concurs de fotografia tot just després d'haver arribat del Sáhara, les vaig fer al passeig de la Font Picant i al davant de la font de Sant Salvador. Algunes de les fotos que ens vam fer els Hurricanes, un conjunt musical que no va reeixir, estaven localitzades a la riera. Si no recordo malament ,al 1979, amb motiu de les primeres eleccions municipals, alguna de les fotos de la candidatura també van ser preses a la riera. Al 1976, amb motiu de la Marxa de la Llibertat, el dia que va arribar a Santa Coloma, a la nit, ens vam trobar a Sant Salvador una colla de gent per parlar de les accions que portaríem a terme al nostre poble. No sabem com se'n va enterar la Guardia Civil, però a mig fer es va presentar el cabo Cáceres i es va emportar detingut a l'Ignasi Sitjà. La cosa no va ser més greu que l'ensurt. Una de les accions que vam engegar a l'Assemblea Democràtica de Santa Coloma va ser oposar-nos a la urbanització de luxe que hi ha entre el passeig de la Nòria i la riera. Encara ara, cada vegada que passo per allà, em sap greu no haver pogut parar la urbanització que trenca l'harmonia del conjunt. Aquell espai hauria d'haver sigut d'us públic. L'espai que hi ha entre un passeig públic, que està al costat d'un poliesportiu i el camp de futbol, i tot el conjunt de Sant Salvador, hauria hagut d'anar destinat a equipaments públics. No sé si amb un ajuntament democràtic s'hauria pogut parar, però és una pena haver perdut aquella oportunitat d'eixamplar Sant Salvador.

Aquests són alguns dels records que em venen a la memòria i que tenen en comú que tots van succeir a Sant Salvador. Segur que si busqués més en sortirien uns quants més.

Des de fa un temps estic descobrint un altre Sant Salvador. Una de les coses que fem tots els pares i mares del meu poble és anar-hi a passejar amb la mainada quan són petits. L'amplitut del passeig, la zona dedicada a la canalla amb gronxadors, tirolines, tobogans i altres estris, fan de Sant Salvador un lloc perfecte per tal de que els nanos s'esbargeixin i juguin sense perill. Doncs bé, ara ja no hi porto als meus fills ja que ells ja van a passeig solets, tenen 28 i 24 anys; ara hi porto a la meva mare. La Lola té Alzheimer i un diumenge cada quinze dies em quedo a casa i cap al tard, quan fa fresca, anem a donar un volt a Sant Salvador. A ella li agrada molt, xerra amb tothom (m'estic plantejant de fitxar-la com a relacions públiques de cara a les eleccions del 2011), coneix a molta gent ja que la malaltia encara no està molt avançada i a la gent que no coneix, sobretot si són immigrants, els diu que són guapos, sobretot a la mainada. Llavors ens asseiem en un banc i ens fotem del mort i del que el vetlla. Que mira aquest quina panxa fa, que aquells sembla que van a apagar foc, mira quin cul tan gros que fa aquella. Costa molt poc de fer-la riure. Constantment em pregunta d'on són els immigrants. I aquí és on he descobert aquest Sant Salvador nou. Romanesos, negres, magrebins, indis, americans, comparteixen amb la gent del poble i d'altres parts de Catalunya aquest racó tan nostre. Han fet seu aquest lloc d'esbarjo, gaudeixen com nosaltres de l'aigua de les fonts, de la frescor dels capvespres d'aquest estiu xafogós. I tot en harmonia amb el paisatge i amb la gent d'aquí. La Lola ho té molt clar: li és igual parlar amb la Pepeta ,que coneix de tota la vida, com fer-ho amb aquella parella romanesa que passeja un gosset o amb aquells indis que porten una nena que viu a l 'India i que estarà tres mesos aquí. Això ha passat aquesta tarda. La gent anem canviant, però Sant Salvador segueix igual de maco. I hospitalari.


diumenge, 16 d’agost del 2009

La cosa-butlletí


Vaig a fer una entrada d'aquelles de filar molt prim. Vull parlar del butlletí d'informació municipal nº 5 que l'Ajuntament de Santa Coloma ha repartit aquests dies per tot el poble. Filar prim, en aquest cas, vol dir que ,malgrat ser militant del PSC i, per tant, formar part d'un dels tres partits que en aquest moment estem governant a Santa Coloma, discreparé del butlletí. Bé, no de tot el seu contingut, però sí d'algunes de les notícies que s'hi publiquen i també de la conveniència del mateix butlletí. Vull deixar clar també que si de la meva discrepància jo pensés que podria perjudicar, per poc que fos, la tasca del Grup municipal socialista a l'Ajuntament, no ho deixaria escrit. Però tinc clar que a hores d'ara la divulgació d'aquest bloc és escassíssima i, per tant, em puc permetre el gust de dir el que penso amb total tranquil·litat.
Podria aixoplogar-me, per tal d'expressar la meva disconformitat, en una excusa massa habitual entre els polítics que ocupen càrrecs importants, que no és el meu cas. Segur que haureu sentit dir moltes vegades, quan algun polític ha fet declaracions que després han esdevingut polèmiques que, quan les va fer, ho deia "a títol personal" o "en qualitat de...", per desvincular les seves afirmacions de la seva filiació política. Això jo no ho faré. Totes les afirmacions que jo escrigui en aquest bloc, fins i tot, potser, les de caire més personal, tindran un fonament polític. No podria ser d'altra manera si vull ser conseqüent amb les preferències que he deixat escrites en el meu perfil personal. Aquest és, o vol ser, un bloc de divulgació del meu pensament polític(això sona pedant), amb un radi d'acció bàsicament concentrat a la meva ciutat, Santa Coloma de Farners.

Començo doncs l'anàlisi. En primer lloc una apreciació semàntica: a una cosa de 36 planes amb profusió de fotos, dibuixos i gràfics a tutti colori, no se la pot anomenar "butlletí". És una revista, em podreu dir que modesta, però revista al cap i a la fi. I d'aquí neix el primer però important. Com diuen alguns tertulians castellans de la radio "niego la mayor". Jo, en l'actual situació de penúria en la que viuen els ajuntaments, m'hauria gastat els diners que val la publicació en coses més profitoses per a la població. El nostre butlletí, el Per a Santa Coloma, que té quatre planes, a dos colors, ens costa, quan el fem a Santa Coloma, uns 400 euros. En tirem uns 5000 exemplars. Aquesta revista amb les seves planes acolorides, que val? No ho sé, però quan l'àrea de Serveis Socials té problemes per donar satisfacció a totes les peticions que se li fan , gastar-se, no sé si seran 6, 7 o 8000 euros en aquesta partida em sembla que és no gestionar bé els diners. I consti que sóc un dels responsables del full informatiu del PSC i sempre he defensat la necessitat d'informar al poble. Penso que en política la informació és bàsica, però en aquest cas em sembla excessiva la despesa tenint en compte l'actual situació de crisi econòmica.

Ara una qüestió d'elegància política. Això de la elegància no m'ho crec ni jo. És una qüestió de fonaments polítics. I aquesta afirmació té el seu què ja que vull recordar que l'actual alcalde de Santa Coloma, de CIU, ho és gràcies als vots de ERC i PSC, a més dels seus, és clar. En l'apartat d'urbanisme, a més de la portada en la qual es veu una recreació informàtica de com quedarà la Rambla, a la pàgina 8 de la cosa se'ns mostren quatre fotos de carrers en obres. En la petita ressenya s'assenyalen els carrers de l'Esperança, Malva i Mossèn Benet com a inversions amb càrrec als pressupostos del 2008, en canvi a les fotos hi apareixen, amb els seus respectius peus de foto, els carrers Raval, Major i de la Creu. No hauria costat massa assenyalar que els carrers Raval , Major i la Rambla (tinc dubtes del de la Creu) han sigut finançats pel pla Zapatero. L'alcalde ja va criticar aquest pla en un altre d'aquests "butlletins", per cert que el vam contestar degudament. Tant costa reconèixer d'on provenen els diners? Si la gestió ha sigut de l'Ajuntament, si al final qui ho capitalitzarà en un tant per cent altíssim serà l'alcalde. Reconèixer que el Plan E ha sigut el que ha pagat la despesa de la rehabilitació d'aquests carrers hauria sigut una qüestió d'elegància, a més de justícia. Però, clar, demanar a un ajuntament dominat de cap a peus per CIU que reconegui que de Madrid ve alguna cosa ben feta, és demanar massa. La regidoria d'informació la té CIU, es nota?.

Un petit detall per acabar: CIU a Santa Coloma mai fa butlletins informatius. Serà que no li fan falta. Ja sé que potser algú dirà que si això és filar prim, què seria tirar pel dret. Us puc assegurar que m'he contingut, que si en comptes de formar part d'un partit de govern haguéssim estat a l'oposició el to hauria sigut molt més dur. Motius n'hi ha de sobres.


dimarts, 11 d’agost del 2009

El viatge

Aquesta puta sensació d'arribar sempre tard,
de passar per les coses sense tocar-les,
de perdre el temps tractant
de fer quelcom d'important...
Joan Manuel Serrat

En Serrat, en una altra de les seves cançons, es queixa de veure passar la vida pel seu costat com si ell no participés d'ella, com si fos un estrany. Ara no recordo el títol de la cançó però mi he sentit reflectit moltes vegades. És la sensació de no controlar l'esdevenir de la vida, de sentir-se en una corrent d'un riu que ens transporta d'una forma esbojarrada i contra la qual no hi podem fer gaire res. És com estar d'espectador en un gran teatre en el qual es representa la nostra vida.
A hores d'ara, de fet ja fa molt de temps que ho sé, estic segur que em vaig equivocar quan vaig decidir treballar en el negoci familiar. Tenien raó tant Mossèn Benet com el director de l'acadèmia, don Félix que li dèiem llavors, quan van venir a casa meva a parlar amb els meus pares per dir-lis que jo hauria de seguir estudiant, que era una llàstima que m'ho deixés. Sí, tenien molta raó. I penso que aquella decisió meva, poc madura, tan poc madura com ho era jo llavors amb els meus catorze anys, m'ha portat a que no hagi controlat prou bé el timó de la meva vida i m'hagi embarrancat en una singladura per a la qual no tenia les aptituds necessàries. No és que no me n'hagi sortit, el fet és que tot l'esforç que he esmerçat a la feina si l'hagués aplicat en una altra direcció n'hauria tret molt, però molt més profit.
Ara, sigui per l'experiència acumulada en els anys, sigui perquè el que se m'ofereix m'és molt atractiu, estic segur d'haver pres una decisió encertada. I que consti que no està exempta de dificultats i que per tal d'arribar a bon port hauré de fer canvis importants a la meva vida, algun dels quals encara no sé ben bé per on ha d'anar. Però sé on vull arribar, sé que puc arribar-hi i sé que sóc capaç de fer-ho. Sé que l'esforç serà gran, però val la pena intentar-ho. És un somni que ha estat al calaix durant molts anys i que ja quasi m'havia oblidat que el guardava i que quan li he tret la pols ha aparegut amb tota la brillantor del primer dia.
Mantinc aquella mateixa il·lusió, el mateix esperit de la joventut passat pel sedàs de la edat i l'experiència; però l'essència és la mateixa, està intacta. I tinc molt present que no tot depèn de mi, que hi poden haver entrebancs, però faré tot el que pugui perquè tot surti bé. I, a més a més, no estic sòl en el viatge, i la bona companyia m'ajudarà a arribar.