Malgrat haver passat més de cinquanta anys encara recordo el plàtan en el que hi vaig escriure amb ganivet els noms de la Maria i el meu. Ella tenia deu anys i jo dotze. Va ser el primer amor de la meva vida que, llogicament, va quedar en un joc de criatures. Les fotos amb les que vaig guanyar un concurs de fotografia tot just després d'haver arribat del Sáhara, les vaig fer al passeig de la Font Picant i al davant de la font de Sant Salvador. Algunes de les fotos que ens vam fer els Hurricanes, un conjunt musical que no va reeixir, estaven localitzades a la riera. Si no recordo malament ,al 1979, amb motiu de les primeres eleccions municipals, alguna de les fotos de la candidatura també van ser preses a la riera. Al 1976, amb motiu de la Marxa de la Llibertat, el dia que va arribar a Santa Coloma, a la nit, ens vam trobar a Sant Salvador una colla de gent per parlar de les accions que portaríem a terme al nostre poble. No sabem com se'n va enterar la Guardia Civil, però a mig fer es va presentar el cabo Cáceres i es va emportar detingut a l'Ignasi Sitjà. La cosa no va ser més greu que l'ensurt. Una de les accions que vam engegar a l'Assemblea Democràtica de Santa Coloma va ser oposar-nos a la urbanització de luxe que hi ha entre el passeig de la Nòria i la riera. Encara ara, cada vegada que passo per allà, em sap greu no haver pogut parar la urbanització que trenca l'harmonia del conjunt. Aquell espai hauria d'haver sigut d'us públic. L'espai que hi ha entre un passeig públic, que està al costat d'un poliesportiu i el camp de futbol, i tot el conjunt de Sant Salvador, hauria hagut d'anar destinat a equipaments públics. No sé si amb un ajuntament democràtic s'hauria pogut parar, però és una pena haver perdut aquella oportunitat d'eixamplar Sant Salvador.
Aquests són alguns dels records que em venen a la memòria i que tenen en comú que tots van succeir a Sant Salvador. Segur que si busqués més en sortirien uns quants més.
Des de fa un temps estic descobrint un altre Sant Salvador. Una de les coses que fem tots els pares i mares del meu poble és anar-hi a passejar amb la mainada quan són petits. L'amplitut del passeig, la zona dedicada a la canalla amb gronxadors, tirolines, tobogans i altres estris, fan de Sant Salvador un lloc perfecte per tal de que els nanos s'esbargeixin i juguin sense perill. Doncs bé, ara ja no hi porto als meus fills ja que ells ja van a passeig solets, tenen 28 i 24 anys; ara hi porto a la meva mare. La Lola té Alzheimer i un diumenge cada quinze dies em quedo a casa i cap al tard, quan fa fresca, anem a donar un volt a Sant Salvador. A ella li agrada molt, xerra amb tothom (m'estic plantejant de fitxar-la com a relacions públiques de cara a les eleccions del 2011), coneix a molta gent ja que la malaltia encara no està molt avançada i a la gent que no coneix, sobretot si són immigrants, els diu que són guapos, sobretot a la mainada. Llavors ens asseiem en un banc i ens fotem del mort i del que el vetlla. Que mira aquest quina panxa fa, que aquells sembla que van a apagar foc, mira quin cul tan gros que fa aquella. Costa molt poc de fer-la riure. Constantment em pregunta d'on són els immigrants. I aquí és on he descobert aquest Sant Salvador nou. Romanesos, negres, magrebins, indis, americans, comparteixen amb la gent del poble i d'altres parts de Catalunya aquest racó tan nostre. Han fet seu aquest lloc d'esbarjo, gaudeixen com nosaltres de l'aigua de les fonts, de la frescor dels capvespres d'aquest estiu xafogós. I tot en harmonia amb el paisatge i amb la gent d'aquí. La Lola ho té molt clar: li és igual parlar amb la Pepeta ,que coneix de tota la vida, com fer-ho amb aquella parella romanesa que passeja un gosset o amb aquells indis que porten una nena que viu a l 'India i que estarà tres mesos aquí. Això ha passat aquesta tarda. La gent anem canviant, però Sant Salvador segueix igual de maco. I hospitalari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada