Mentrestant, què fem?

Qualsevol canvi en l'estructura de l'estat espanyol necessitarà anys de treball. Per tant, crec que Catalunya no serà independent, ni aviat ni d'aquí en molt de temps. Parlant de la independència de Catalunya estem parlant de la desaparició d'un estat membre de la Unió Europea, i això és un canvi molt gran a Europa. Si Catalunya s'independitza també ho farà Euskadi i potser Les Canàries i Les Illes Balears i potser Galícia. Desapareix Espanya. Un canvi d'aquesta envergadura requereix molts anys si es vol fer de forma democràtica.
I mentrestant, què fem? Governarem el país, governarem els ajuntaments? Resoldrem els problemes de la gent o esperarem un canvi impossible que vingui a solucionar-ho tot. Què farem?
Què farem a les properes eleccions municipals?  Ens posarem a governar o esperarem que vinguin uns canvis que ens ho resolguin tot. Algú voldrà fer servir els ajuntaments per aconseguir aquesta independència que no vindrà? En tot cas aquests no serem els socialistes.
El que sí us puc assegurar és que els regidors socialistes ens arremangarem i ens posarem a treballar de valent amb els recursos que tinguem a la mà com ho estem fent ara. Treballarem perquè vinguin empreses als nostres polígons, cuidarem de que ningú  quedi desprotegit i pateixi els efectes de la crisi econòmica, seguirem treballant perquè les finances de l'ajuntament tinguin un bon curs com el que tenen ara. Vetllarem perquè tots els grans equipaments ( piscina, museu, arxiu, pavellons esportius, auditori, etc.) tinguin els recursos suficients per funcionar amb normalitat. Cuidarem les escoles, el CAP, els carrers. Treballarem, en definitiva, per a Santa Coloma com ho haurem fet aquesta legislatura. I tot això ho farem amb la il·lusió de que Santa Coloma tindrà un alcalde socialista.
El nostre compromís és amb el nostre poble i també amb el nostre país, però no defugirem en cap cas la nostra obligació de treballar pels que tenim més a prop, és a dir, les dones i homes de la nostra ciutat, Santa Coloma.

Joia

M'il·lusiona treballar perquè un dia les generacions futures puguin decidir en llibertat el futur del nostre país.
M'apassiona lluitar perquè un dia desaparegui la pobresa i la fam al món.
Em fa feliç sentir-me amic dels meus companys del PSC.
Sento joia quan sóc coherent amb el què penso.

M'engresca pensar que potser em presentaré a alcalde les properes eleccions.

M'agrada treballar pel meu poble des de l'equip de govern de l'ajuntament.
M'alegra pensar que amb la meva militància política contribueixo a la felicitat del meu poble.
M'emociona veure els resultats de la meva tasca com a regidor.
Em fa goig mostrar-me políticament tal i com  penso.
Em complau ser fidel als meus ideals de joventut.
Em satisfà compartir equip de govern amb gent que no pensa com jo però amb els que coincideixo en treballar pel meu poble.

Decidir en llibertat i democràcia

Vaig entrar en política d’una manera activa el dia de 1976 que em vaig adherir a l’Assemblea de Catalunya a Farners amb una colla de gent. Eren dies de grans il·lusions col·lectives: la dictadura que havia governat Espanya durant quasi quaranta anys s’estava acabant i arribaven temps de llibertat i democràcia. Amb el crit de Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia demanàvem la llibertat individual i la del nostre país, Catalunya, amb la recuperació de les nostres institucions. Compartíem aquests anhels amb totes les forces democràtiques d’Espanya, Europa i el món que  demanaven la recuperació de la democràcia que havíem perdut amb la guerra civil.

Avui Catalunya torna a viure un altre moment de gran il·lusió. Una part del nostre país demana que Catalunya se separi d’Espanya. Molta gent creu que l’encaix de Catalunya amb Espanya ja no és possible. El sentiment nacional, la incomprensió de la dreta espanyola cap a Catalunya i la sentència del tribunal constitucional contra l’Estatut, han alimentat la desconnexió amb Espanya que viu la meitat de Catalunya. I tot, no ho oblidem, en un context de crisi econòmica que radicalitza les posicions polítiques arreu.

He volgut ressaltar les semblances amb els dos processos que he relatat abans. Però també hi ha diferències. Si bé en la transició de la dictadura a la democràcia hi havia complicitats que afavorien els anhels catalans, l’actual demanda d’independència genera sentiments contraposats. La gran majoria de forces polítiques espanyoles i dels ciutadans de la resta de l’Estat no volen el trencament d’Espanya. La Unió Europea no desitja la desestabilització política que pot produir la independència de Catalunya i ens recorda que, en cas de produir-se, Catalunya quedaria fora automàticament de la UE. I, sobretot, segons la majoria d’enquestes, la meitat de Catalunya no desitja la independència.

Està clar que no podem seguir en l’actual situació. L’estat no tracta bé Catalunya. La fiscalitat espanyola ens perjudica, estem retrocedint en l’àmplia autonomia que tenim des de la transició; les ingerències de l’estat en un tema cabdal com és la immersió lingüística a les escoles, són una mostra, entre d’altres, del tractament injust que rebem. És inaudit el comportament del PP, que en comptes de fer un esforç per entendre el malestar de Catalunya, de parlar i pactar solucions, es nega a qualsevol diàleg. La dreta espanyola, amb aquesta posició intransigent, vol aparèixer davant el seu electorat com la garantia de la unitat d’Espanya. Més encara quan el PSOE demana la reforma de la Constitució cap un estat federal.

Quina és la millor solució? La que el poble català esculli, sense cap dubte. Som una nació i les nacions han de poder triar lliurement el seu destí. Si em pregunteu quin és el millor camí, us diré que el que no provoqui enfrontaments, que arribi consensuat amb Espanya i la Unió Europea; el que permeti que Catalunya exerceixi lliurement el seu dret a construir el seu futur en llibertat. El Regne Unit i Escòcia en són el millor exemple. En tot cas ha de ser un procés que no divideixi els catalans en bons i dolents. Ningú és millor o pitjor pel fet de pensar d’una o altra forma, totes les opinions són respectables sempre i quan respectin les dels altres. Hem desitjat, exigit, durant cents d’anys, un marc de llibertats per fer escoltar la nostra veu i ara el tenim. Molta gent ha patit l’exili, la presó o la mort per arribar on estem. Conservem-ho. I, no ho dubteu, el camí cap a més espais de llibertat serà lent i complicat. Les presses no ens portaran al destí desitjat, al contrari, poden fer que caminen en sentit contrari al que prevèiem.

Tots els moviments polítics són legítims si són democràtics. La independència és una opció com ho és el federalisme i l’estat unitari. L’independentisme és potent, té un discurs clar i entenedor. Altres, com el federalisme, costen més d’explicar, però crec que avui és la millor solució, que no és fàcil, però és la que ens pot fer avançar cap a més altes quotes d’autogovern sense traumes. Sé que molta gent pensa així i que potser no veu reflectit el seu pensament en cap proposta política. Els socialistes ens hem basat des de sempre en la concòrdia, el pacte, el diàleg i el respecte. Catalanisme, democràcia i socialisme són els tres eixos en els què es mou el treball del PSC. No esteu sols els qui penseu així, som molta gent que creiem que aquesta és la millor proposta.