dissabte, 29 de setembre del 2012

Respecte, democràcia

Estem vivim uns moments apassionants de la nostra història. Aquesta frase ja la vam comentar en la manifestació del juliol del 2010 un grup de gent de Santa Coloma. L'altre dia en Quim Nadal ho expressava així mateix en una entrevista a Catalunya Ràdio. Mai des del 1714 hi havia hagut un  moviment ciutadà tan potent com el que hem vist el passat 11 de setembre demanant la independència de Catalunya. Les motivacions de fons són les mateixes que històricament han motivat les reivindicacions del nostre poble, és a dir, som una nació que reivindiquem el dret a tenir un estat. Ara bé, al meu entendre hi ha hagut un canvi substancial en la forma de comunicar-nos que ha propiciat aquesta gran eclosió del sentiment popular. Els mitjans de comunicació, especialment TV3 i internet, amb la immediatesa de difusió de missatges que propicien les xarxes socials, fan que les notícies, les reivindicacions i les consignes a la mobilització arribin a totes les llars pràcticament en el moment en que es produeixen.
Tanmateix hi ha una cosa que no ha canviat gens ni mica i és que la dificultat rau en transformar el desig popular en projecte polític. Malgrat que les actuals circumstàncies també són noves, estem vivint un període democràtic molt llarg i Espanya està en tots els organismes internacionals polítics i de defensa, la resistència de l'estat a deixar que el clam popular es converteixi en realitat política hi serà com hi ha sigut sempre. I, malgrat que les formes d'aquesta resistència han canviat, avui ningú creu que l'exèrcit acabi intervenint com ho ha fet sempre, l'estat espanyol farà servir tots els mecanismes que tingui al seu abast per impedir que Catalunya es constitueixi en un nou estat.
Aquesta setmana el Parlament de Catalunya ha votat una proposta en la què es compromet a preguntar al poble català què vol ser. Ràpidament s'han sentit veus del govern d'Espanya dient que impediran la realització d'aquesta consulta. És lògica aquesta resposta si tenim en compte que el que es posarà en discussió va contra la constitució. Per un altre costat el poble de Catalunya té tot el dret a dir què vol fer amb la seva vida. Com es farà això si l'estat no autoritza, com és de preveure, el referèndum? Aquesta serà una decisió que hauran de prendre els propers Parlament i Govern que sorgeixin de les eleccions que se celebraran el proper mes de novembre. Veurem quina forma li donem al legítim dret a l'autodeterminació que tenim com tenen tots els pobles del món.
Per acabar vull assenyalar que caldrà que tots els que tenim el sentiment de viure en una Catalunya en plena llibertat ens hem de sentir  implicats en aquest procés. Ningú s'ha de sentir exclòs i ningú ha d'excloure a qui d'una forma o altra, pugui ser crític amb el procés que estem vivint. Com més avancem més estic  notant que qui s'atreveix a verbalitzar o publicar algun dubte sobre el procés corre el perill de ser etiquetat com a mal català, com a traïdor. En el  moment decisiu caldran tots el vots, tots els esforços si volem que això arribi a bon port. L'altre dia escoltava un periodista que explicava que l'Artur Mas, l'any 1995, quan va visitar El Quebec amb motiu del referèndum sobre la seva independència, va parlar amb un líder sobiranista que li va dir que està comprovat que entre un 10 i un 15 per cent de la gent que en les enquestes diu que votaria sí a la independència, quan arriba el moment decisiu acaba votant no. Aquest canvi de vot es deu a les pressions que l'estat fa sobre la població, sobretot amb argument econòmics, i que fan que aquest percentatge de votants s'espanti i acabi canviant el sentit del seu vot.
Per tant que serà bo que no excloguem ningú, venen temps en què haurem de ser
molt respectuosos amb totes les sensibilitats i que cap català que tingui el sentiment de viure en un estat català se senti apartat pel fet de expressar dubtes o discrepar del procés. Hem de ser escrupolosos amb les formes democràtiques i amb el respecte a totes les opinions. Si no ho fem així correm el risc de no convertir en realitat els desitjos del nostre poble.


diumenge, 9 de setembre del 2012

12 de setembre

Amb aquesta entrada no vull preguntar-me el perquè hem arribat a on estem, es a dir, a punt de que dimarts que ve hi hagi una manifestació multitudinària a Barcelona demanant la independència de Catalunya. O que les últimes enquestes que surten als mitjans de comunicació i al CEO de la Generalitat ens diguin que una majoria de catalans votaria sí en un hipotètic referèndum per la independència. Això és motiu per fer una altra entrada que, per altre costat, no cal que jo la faci perquè han sortit milers d'articles als diaris els últims temps explicant-ho. Em vull centrar en què hem de fer a partir del dia 12 si volem ser conseqüents amb el què el poble reclama.
En la meva última entrada jo donava dues opcions per arribar a la independència. La via constitucional i la via de la ruptura o de la revolució. Bé, estem en el dia 12, les institucions, Parlament i Govern de Catalunya, no podran de cap manera mantenir-se al marge del clam popular, hauran de donar alguna resposta, alguna satisfacció al poble si no volen crear més desafecció amb la política. Ja ni ha prou, les institucions han de reflectir el què vol la gent.
La primera pregunta que em ve al cap és: la via constitucional, o sigui, reforma de la constitució per tal de que reconegui el dret d'autodeterminació de les comunitats autònomes és viable? Segueixo? No cal, no? Algú creu que avui PP i PSOE impulsarien la reforma constitucional que portés a la secessió de Catalunya i Euskadi? Fan falta molts anys per arribar aquí. I cal donar una resposta ràpida als catalans.
Llavors, què ens queda per fer? Quan el PP ens hagi dit que no a la proposta de pacte fiscal que va aprovar el Parlament, que quedarà per fer? Si el govern espanyol acceptés el pacte el clam per la independència potser, dic potser, baixaria el to, però no crec que l'accepti. A on ens portarà aquesta situació? Diuen els analistes polítics que el següent pas serà la convocatòria de eleccions anticipades en les que CIU inclourà en el seu programa la demanda de l'estat propi. I aquí, precisament aquí, és on hi ha el canvi decisiu al mapa polític català: el parlament passarà a ser d'una majoria clara independentista. I el poble estarà esperant una resposta ràpida i clara al seu neguit.
Quines seran les sortides? Referèndum per la independència? No es pot fer ja que seria proposar una il·legalitat, recordem que la constitució no permet la secessió. Declaració unilateral d'independència? No es pot fer per les mateixes raons del referèndum. Anar a buscar aliats a Europa? Europa dirà que no pot modificar les constitucions dels estats sobirans. Ho sento, jo ja no arribo més enllà, us ho asseguro, no sé què pot passar després de la Diada d'aquest 2012. L'única cosa que no acceptarà el poble serà la inactivitat, el deixar passar el temps.



divendres, 24 d’agost del 2012

Com ho farem?

Catalunya no serà independent aviat. Si ho arriba a ser serà després d'un procés llarguíssim en el qual haurem de comptar amb les complicitats d'Espanya, Europa,  l'OTAN i no sé qui més. És clar que em puc equivocar, jo, de fet, sóc carnisser i no un intel·lectual que ha dedicat la seva vida a estudiar aquests temes. Però m'agrada opinar en una cosa que m'afecta sentimentalment, a mi ja m'agradaria viure en una Catalunya independent.
Què és Catalunya avui? Una nació, constituïda en comunitat autònoma d'un estat, Espanya, que té una constitució, votada per Catalunya,  que no permet la secessió de cap dels territoris que el formen. Per tant que si volem que Catalunya sigui independent hem de canviar aquesta constitució. Com canviem la constitució? A mi, tenint en compte que sóc carnisser, em venen al cap dues maneres de fer-ho. Remarco la meva professió volent dir que si fos, per exemple historiador, se m'acudirien altres opcions. Però el fet és el que és.
Primera manera de canviar la constitució: reformant-la, que és com els estats democràtics van adaptant les seves lleis al pas del temps. És clar que això vol dir molt de temps, el que deia al principi, hem de pactar-ho amb molta gent, hem de canviar moltes maneres de pensar que ara per ara no volen ni sentir parlar de trencadisses. Això vol dir arribar a una democràcia tan forta com el Regne Unit que s'està plantejant un referèndum d'independència per Escòcia. I per arribar a aquí ens falten moltíssims anys, aquella gent ens porta molts anys de pràctica democràtica. Aquí fa quatre dies, 37 anys en la vida d'un poble són quatre dies, encara vivíem en una dictadura.
Segona opció: a les braves, o sigui mitjançant una revolució que canviï la forma de l'estat d'una forma traumàtica. Pregunta: té Catalunya, per si sola força per fer aquesta revolució? Algú  pot creure que Europa, la OTAN, EEUU ens farien costat? Algú creu que al món occidental li interessa que un estat que està en tots els organismes econòmics i de defensa es trenqui? Algú pensa que els aliats  militars deixaran que un estat militarment estratègic es disgregui? A mi em sembla que no.
Llavors a mi no em preocupa si Catalunya serà o no serà independent. A mi em preocupa que hem arribat a un punt en què molts catalans veuen en la independència l'única solució als seus problemes. Hem arribat a un punt en que molta gent pensa que  l'única solució a la crisi econòmica és la independència. I que, a més a més, estem a punt d'aconseguir-ho. I em preocupa perquè estic segur, com deia al principi, que la independència del nostre país va per molt llarg. I em preocupa pensar què en farem de totes aquestes il·lusions que s'estan aixecant en el nostre poble i que, indefectiblement, esdevindran frustració i derrota. Em preocupa saber com gestionarem el desencís.

diumenge, 19 d’agost del 2012

El cargol boig


M'ha passat una cosa ben curiosa. M'he comprat una bicicleta el·líptica, senzilleta, per fer una mica d'esport tranquil a casa tot cuidant la meva mare.  Me l'han portat a casa en una capsa. La bicicleta estava desmuntada i calia acoblar  les diferents peces. No és una tasca massa complicada ja que la bicicleta ve acompanyada d'un llibret d'instruccions ben especificat i amb uns dibuixos molt clars. Però, vet aquí que al anar a muntar els pedals de l'andròmina, concretament l'esquerra, també són ganes de quedar-me encallat en el pedal esquerra, el cargol no entrava ni amb recomanació divina. Després de provar-ho molta estona i de demanar-li ajuda a en Manel, la Núria ja s'havia fet escàpola, vaig decidir abandonar i retornar la cosa cap allà d’on havia vingut.  Ahir al matí vaig trucar i no em responien segurament perquè els dissabtes fan festa. Els envio un mail explicant les meves tribulacions d'acoblament  anunciant-los que penso retornar la bici defectuosa. Quedo frustrat amb la bici a mig muntar.
Al vespre, mentre esperàvem a la Núria que vingués a sopar, en Manel em diu que li doni el cargol que no entrava. Se'l mira per tots costats, el posa al foradet i comença a cargolar en sentit contrari al que amb tota lògica s'ha de fer, és a dir, en sentit contrari a les agulles d'un rellotge. I mira per on el cargol comença a entrar amb precisió suïssa dins l'orifici que tenia assignat. A casa meva s'ha fet de dia tot  i sent més de les nou del vespre. He vist la llum. Al cap de poca estona ja estava fent els meus primers metres dalt de la màquina que em permetrà posar-me com un pimpollo.
I he pensat, he pensat molt. No en la bici, que també, sinó en coses de la vida més transcendentals. Mai s'ha de donar una batalla per perduda, sempre hi ha quelcom a fer per resoldre una situació que sembla impossible de solucionar. Sempre hi ha un cargol que gira al revés i que ens dóna la clau per obrir les portes que se'ns mostren tancades. És qüestió de pensar al revés del que normalment faríem, és qüestió de posar-ho tot en dubte, de donar-li la volta a les coses. No diré que sempre podrem trobar un cargol boig que ens solucioni la vida, a vegades les coses no tenen solució, però moltes de les derrotes que anem emmagatzemant al llarg de la nostra vida segur que tenien el seu cargol  que les hagués convertit en la més triomfant de les victòries. Ja veieu, benvolguts amics, si dóna de si un cargol que va contra direcció.


dimecres, 8 d’agost del 2012

Socialisme!


El PSC va néixer plural i és plural com no podia ser d'altra manera donada la composició de la societat catalana i dels tres partits que van fundar-lo. Aquell 1978 tots érem conscients que la unitat socialista, necessària i desitjada, comportava renúncies dels respectius plantejaments a cadascuna de les formacions que van crear el PSC. Seria absurd hores d'ara intentar amagar els diferents sentiments, sobretot en la qüestió nacional, que conviuen al si del socialisme català. Deixant de costat extrems com els que s'han manifestat de forma tan desagradable aquests dies (parlar d'amputar, lastres, etc. és col·locar-se en un extrem intolerable) en el nostre partit hi trobaríem militants i simpatitzants que se senten només espanyols o només catalans amb una gama intermèdia  ben rica de colors. Hi trobaríem gent que segur que no té clar lo de l'autonomia i d'altres que el seu ideal és el d'una Catalunya independent. I no passa res, com diuen els Manel.
No passa res perquè tenim un projecte comú que ens agermana, o ens hauria d'agermanar, que és el socialisme. La lluita des de Catalunya per un món just, de costat amb els altres partits socialistes i progressistes que defensen els mateixos valors que nosaltres arreu del planeta. Però hem de ser conscients que a Catalunya hi ha un debat en el que hi hem d'entrar sense por si no volem quedar despenjats de la lluita pel socialisme. Aquest debat que gira al voltant de la qüestió nacional ha agafat en els darrers temps una volada que ens està sobrepassant. En Quim Nadal ho està avisant fa dies quan diu que potser seria bo crear una corrent independentista al si del PSC. Si es fa jo hi seré. 
Vol dir que el PSC ha de ser independentista? De cap manera, el nostre projecte és un altre. Ara bé, hem de definir-lo amb precisió i explicar-lo tan bé com puguem. La Marina Geli  ho està explicant fa dies, Europa Federal en la que Catalunya ha de rebre el tracte d'estat. I així com la independència de Catalunya és una utopia irrealitzable ara per ara, els Estats Units d'Europa ja han començat el camí per a fer-los possibles. Venen temps complicats per la nostra terra i pels que defensem la idea socialista, però tenim la raó, que ara ens costa molt de fer arribar a la gent, però tenim la raó. 

dimarts, 8 de maig del 2012

Governarem?

No li vull treure mèrits a Françoise Hollande, ha guanyat bé, s'ho ha treballat i fa anys que està en política lluitant. També vull dir com a militant socialista que n'estic molt content de la seva victòria que crec que era absolutament necessària per donar una nova orientació a la gestió de la crisi. Avui  ja són moltes les veus que clamen contra aquestes polítiques d'austeritat que ens estan imposant. Deia que no li vull treure mèrits, però penso que una bona part de l'origen de la victòria de l'Hollande està en el fet de què estava a l'oposició. Probablement si hagués gestionat la crisi hauria pres mesures impopulars que l'haurien desgastat i que haurien fet que gent que ara li ha donat suport no l'hagués votat. Ha sigut una constant en els darrers temps veure com els governs perdien les eleccions que guanyaven els qui estaven a l'oposició. I és lògic.
A Gran Bretanya mig any després de les últimes eleccions les enquestes donaven que els conservadors no guanyarien. Les últimes enquestes diuen que el PP ara ja no guanyaria amb els mateixos vots. I les eleccions fa ben poc que es van celebrar. La gent està emprenyada i no compren perquè ha de pagar la disbauxa que va generar la cobdícia i la mala gestió de bancs, immobiliàries i governs.
Però vet aquí que hi ha alguna excepció, potser hauria de dir una excepció. A Catalunya la última enquesta que s'ha conegut fa uns mesos deia que el govern de la Generalitat mantenia les posicions que li van donar les eleccions i que el principal partit de l'oposició, el PSC, perdia diputats. El món al revés. I mira que les polítiques que el govern català està portant a terme no tenen res de populars. I doncs què està passant? Tan malament ho fem els socialistes catalans a l'oposició? Jo crec que no, estem fent una oposició d'un partit responsable, que volem tornar a governar. Llavors què passa?
L'argument de què totes les retallades que s'han de fer ara són conseqüència de la mala gestió dels governs anteriors funciona però té un recorregut limitat. Tanmateix a casa nostra hi ha un altre argument que jo crec que és decisiu en el comportament de l'electorat. Donar la culpa a Madrid de tot el que ens passa als catalans té un ampli ressò a Catalunya. I motius n'hi ha sempre per queixar-se del tracte que Catalunya rep d'España, des de temes concrets com els dels peatges fins a qüestions estructurals com ho és el dèficit fiscal. És fàcil explicar que tots els problemes que patim els catalans tenen el seu origen en el fet de formar part d'un estat que ens roba, hi ha moltíssima gent receptiva a aquest missatge. Aquest fil argumental ens porta indefectiblement a acceptar que tan sols hi ha una solució als problemes econòmics de Catalunya: separar-nos d'España. El com s'ha de fer això és el de menys, tan si és factible o impossible cada vegada hi ha més catalans que fan seva aquesta reivindicació.
Aquest és el fonament dels problemes dels socialistes catalans. Defensem una opció, el federalisme, que costa molt d'explicar, malgrat que jo crec que és la única viable per aconseguir més autogovern ara per ara. No hem trobat la frase que sintetitzi el nostre projecte, aquella frase que arriba bé a la gent, que t'identifica amb el teu ideari. La nostra relació amb el PSOE és l'altre punt de fricció amb l'electorat català. Fa temps que em faig i faig la pregunta de si serem capaços de tornar a governar a Catalunya. No ho tenim  fàcil.

dissabte, 21 d’abril del 2012

Tornem-hi

Plantilla nova, vida nova. Santornemi que no ha estat res. Nova època de bloc, m'imposo una entrada a la setmana com a mínim. No és la primera vegada que prenc una decisió semblant. L'altre dia  fent un repàs del que havia escrit des de que vaig començar el bloc em vaig donar compte que hi ha hagut temporades que l'he treballat molt i que, independentment de la seva qualitat, hi havia molt de contingut. Doncs apa, continuarem, parlaré de tot el que em passi pel meu cap atabalat sempre i quan sigui publicable, vull dir que no faci el préssec des del meu punt de vista. Fins i tot algun vers hi penjarem. Apa.

diumenge, 4 de març del 2012

Consell de Poble

No sempre és fàcil complir amb les promeses que es fan en un programa electoral, quan et trobes amb la realitat alguna de les propostes que sobre el paper eren factibles esdevenen de difícil realització. És per això que quan l'acció de govern et permet posar en pràctica algun dels punts del programa la satisfacció és gran. Aquest és el cas del Consell de Poble que aquests dies l'hem començat a posar en marxa i que, si tot compleix el calendari previst, estarà en funcionament quan comenci el nou curs polític, a l'estiu. Recordo quan estàvem confeccionant el programa de govern, quan en Julio C. Fidalgo va fer la proposta d'incloure-hi el Consell de Poble, ens va semblar a tots una magnífica proposta.
Després, quan vaig ser regidor de Participació Ciutadana vaig pensar que era necessari dotar a Santa Coloma d'un òrgan de participació estable, que fos el que generés d'una forma autònoma elements de participació i, al mateix temps, que fos també l'organisme de referència que l'ajuntament tingués per encomanar-li temes d'interès. Aquest òrgan no existeix en aquests moments i he de dir que l'he trobat a faltar. Amb l'acord de l'equip de govern de començar el  procés per  crear el Consell de Poble omplirem aquest buit.
No sé quina forma ni composició tindrà el Consell, això es decidirà en un procés participatiu en el que intervindran diferents agents. Un serà l'empresa de consultoria política Neòpolis a la que se li ha encarregat la feina de gestionar tot el procés. També hi intervindran altres regidories com la de barris i entitats del poble. Els treballs de la confecció del consell han de durar uns sis mesos i, per tant, el mes de juliol Santa Coloma ja gaudirà d'aquest òrgan indispensable per tal de que la participació ciutadana sigui un fet d'una manera estable i de qualitat. És molt important que sigui així per tal de no provocar frustració i que la participació sigui efectiva.


dimecres, 1 de febrer del 2012

Carnestoltes

Arriba Carnestoltes, aquest és el cartell que ho anuncia. La programació és semblant a la de l'any passat, hi hem incorporat l'enterrament de la sardina i hem canviat la dotació dels premis de la rua. Espero que el temps hi posi de la seva part una bona dosi d'alegria i sol i que l'organització vagi bé. És el meu primer carnaval com a regidor de festes i això em provoca un neguit, potser exagerat, esperant que no hi hagi cap error.
Com en totes les festes de l'any l'objectiu és estalviar diners respecte amb els anys passats intentant mantenir la qualitat de la festa. No és fàcil aconseguir-ho i en alguna festa caldrà eliminar alguna activitat, però l'estalvi en festes és absolutament necessari.