dimecres, 4 d’octubre del 2017

El meu somni

Se m'està esvaint un somni. Un somni que neix en l'adolescència, cap al final dels anys 60. Un somni de pau, de justícia, de país. Un somni que en aquells anys veig reflectit en el moviment hippie, amb el seu missatge de pau contra la guerra del Vietnam. Uns anys més tard vaig trobar en el socialisme l'eina de fer possible lluitar per un món més just des del meu país, Catalunya. Sempre he pensat que la lluita dels socialistes no té fronteres, allà on hi hagi una persona que pateixi fam, desigualtats, opressió, hi ha el nostre objectiu, sigui d'on sigui qui ho pateixi. També he pensat que, en el meu cas, aquesta lluita l'he de portar a terme a on visc.
I visc en una nació, Catalunya, que forma part d'un estat, Espanya. I el somni també em diu que vull per a la meva terra el màxim de llibertat possible, com ho desitjo per a totes les terres del món. El socialisme vol la màxima llibertat per cadascun dels éssers humans. Els paisos estan formats per gent, per tant una terra que tingui el desig de ser lliure ha de poder gaudir-ho.
La meva família va lluitar per la República del 31. A França hi tinc enterrats avis i oncles que es van exiliar després de la Guerra Civil. Aquella República, que el meu pare sempre em deia que era de les més avançades del món, es va acabar després d'un cop d'estat i una guerra que va enfrontar gent que fins aquell moment haurien compartit tot el que tenien. Així de injustes són les guerres. Després van venir quaranta anys de dictadura.
Quan acaba la dictadura la major part de les forces polítiques, sindicals i socials d'Espanya es posen d'acord per començar un nou camí de democràcia i llibertat. Catalunya va estar d'acord amb aquest camí. D'això fa 42 anys que no han estat fàcils, amb un intent de cop d'estat inclòs.
Sempre he pensat que en democràcia tot ha de ser possible, tan sols cal respectar les regles del joc que el poble s'ha donat lliurement. I així, en democràcia, tots el somnis són possibles.
Avui el meu somni s'esvaeix. Avui a la meva terra s'està imposant l'enfrontament. Avui els clams pel diàleg no s'escolten. Avui, si entre tots no ho parem, si no ens posem d'acord, la meva terra va cap a espais de patiment que mai hauríem de tornar a veure, un patiment que recaurà, com sempre, sobre la gent.