dissabte, 23 de gener del 2010

Anem segons, però...

No tinc clar què pot passar a les eleccions d'aquest any. Hi ha una sèrie d'elements que fan difícil assegurar quin serà el resultat final. La crisi econòmica amb el conseqüent desgast per al govern, l'aparició de llistes noves que poden perjudicar ERC, la gestió del tripartit, que pot presentar una bona cartera d'accions encertades, són, entre altres coses, elements que comptaran a l'hora d'anar a votar. CIU ja té coll avall que guanyarà amb claredat les eleccions. Ja en parlarem, estic segur que el PSC farà un resultat millor del que molts es pensen. Hi ha una dada que se m'havia escapat i que apareix en un article que Carles Navales publica al Diari de Girona i que Joan Ferran ha penjat avui al seu bloc. A les últimes eleccions autonòmiques PSC i ICV van treure més vots que CIU, exactament 142.110. Una de les coses que tinc clares és que ERC no té ganes de repetir el tripartit. Només en cas de que no tingués una forta davallada, cosa que no crec que passi, s'atreviria a tornar a governar amb PSC i ICV. És clar que per un altre costat CIU i PP sumen més vots que PSC i ICV. I si el PP pot donar suport a un govern de CIU, ERC també ho podria fer amb un govern PSC-ICV, sense necessitat de formar-ne part i mantenint unes distàncies prudencials que no els desgastessin. Sí, anem segons, però cal tenir em compte aquesta dada que podria fer possible un govern d'esquerres sense ERC. Hi ha partit.

divendres, 15 de gener del 2010

Estat federal

Un capvespre de l'estiu del 1976 ens reuníem una colla de gent de Santa Coloma a Sant Salvador. Aquella trobada pacífica en aquells moments era encara clandestina. Demanàvem,  igual que a tot Catalunya, llibertat, amnistia i estatut d'autonomia. S'estava acabant la dictadura que havia governat Espanya d'ençà del 1939 i Catalunya reclamava retornar a la normalitat democràtica que el cop d'estat del 1936 havia trencat. Una vegada més el poble català, a l'albada d'un  nou temps de llibertat exigia el retorn dels seus drets que la força de les armes li havien arrabassat. Tant al 1714, com la dictadura franquista, ens van deixar sense institucions polítiques. Felip V i Franco varen arrencar de soca-rel els fonaments polítics de Catalunya.
Tanmateix va perviure en el temps la tossuda voluntat del nostre poble de veure reflectida en unes institucions pròpies la seva personalitat nacional. Al 1714 i al 1939 vam perdre les nostres institucions polítiques, però l'ànima del nostre poble va mantenir-se intacta i amb l'arribada del nou temps democràtic esclatava per tots els racons de la nostra  pàtria aquell clam de llibertat, amnistia i estatut d'autonomia.
Han passat poc més de trenta anys de la restauració de la democràcia i Catalunya ha recuperat aquelles institucions que va perdre. Amb l'aprovació de la Constitució espanyola  començava un període de normalitat democràtica sense comparació en la recent història del nostre poble. L'any 1979 el poble català aprovava en referèndum l'Estatut d'autonomia. Amb la democràcia Catalunya recuperà les institucions que la dictadura  ens va prendre.Amb l'Estatut es restablien a casa nostra les institucions que configuren el nostre autogovern.
Amb la Generalitat  vam recuperar el  Parlament, seu de la sobirania del nostre poble, el Govern, amb el President de la Generalitat com a personificació del poder polític català i tota una resta d'institucions pròpies d'un país democràtic. Tots aquests canvis han comportat la transformació d'Espanya  en un estat fortament descentralitzat.
Avui Catalunya decideix quina serà la política educativa que regirà a les nostres aules, quina política de salut tindrem, la construcció d'infraestructures que afecten al nostre territori, junt amb un amplíssim ventall de competències que són exclusives de la Generalitat. La policia catalana, els Mossos d'Esquadra, és una de les institucions emblemàtiques del nostre autogovern. Les primeres pedres dels nous fonaments estan ja posades.
Ara cal seguir avançant, cal seguir treballant per anar aixecant l'edifici de la Catalunya moderna, europea. Cal fer-ho, però, sense presses, cal ser generosos amb les generacions futures. Cal aixecar un edifici fort, democràtic, en el que el poble català s'hi senti còmode, lliure. Aquesta nova Catalunya només podrà reixir si preservem la democràcia, si treballem en el marc de la Constitució que ha garantit i garanteix la nostra autonomia.
Amb l'Estatut del 2006 i el nou finançament hem fet un altre pas important endavant. El nou Estatut no tan sols augmenta de manera considerable les competències de la Generalitat sinó que en el preàmbul hi consta de forma explícita la denominació de nació per a Catalunya.
És un nou pas cap a l'estat federal que volem els socialistes. Volem el federalisme que defensaven Francesc Pi i Margall i Valentí Almirall i que el president Francesc Macià va reivindicar en el moment de proclamar la República el 14 d'abril del 1931 quan deia textualment: "Proclamo la República catalana com estat integrant de la federació ibèrica". Sí, un estat federal que podrem construir sense trasbalsos, com una evolució natural de l'actual estat de les autonomies. Volem un estat federal en el que Catalunya podrà desenvolupar la seva personalitat nacional plenament, en llibertat, en pau i democràcia.
Aquest és un projecte realista, ambiciós i factible. Ara, però, és el moment del desplegament de l'Estatut, que és plenament constitucional i que és una eina indispensable per a l'autogovern de Catalunya. I, com diu el President Montilla,  cal defensar-lo i cal que ho fem tots junts, sense dividir-nos. La força de Catalunya rau en la unitat de tots els catalanistes.  

dilluns, 11 de gener del 2010

La mala oposició

En democràcia, en la dialèctica govern-oposició, cadascú ha de fer el paper que els ciutadans li van donar a les eleccions. El govern ha de governar i la oposició ha de criticar, fiscalitzar i, si ho fa bé, donar propostes alternatives al govern. Val, ja sé, direu que acabo d'inventar la pólvora. D'acord, però a vegades cal recordar-ho quan algú, govern o oposició, no fa bé els deures. Concretant: incendi d'aquest estiu passat a Horta de Sant Joan. En un primer moment es va dir des d'Interior que el foc el va provocar un llamp; ara s'ha sabut que els culpables de l'incendi van ser dos nois que van encendre una foguera. A l'estiu la oposició va criticar la descoordinació dels efectius que van treballar a la extinció del foc, ara critiquen que en un primer moment es donés la versió del llamp i que ara s'hagi tingut de rectificar. És allò que deia, la oposició ha de criticar. Però, i el criteri amb que es fa la crítica? D'entrada el President Montilla ha estat encertat avui en unes primeres declaracions quan ha dit que el primer que hauria de fer la oposició és felicitar als Mossos per la seva eficàcia. És clar que ha sigut la policia catalana la que ha descobert qui va cremar Horta de Sant Joan i no la de Tanzània. Perquè no s'ha dit abans? Tan simple com per no entorpir les investigacions que estaven protegides pel secret de sumari. La línia que marca una bona manera de fer oposició i una de dolenta és finíssima i avui Ciu no ha estat a l'alçada. I el Govern de la Generalitat penso que tindrà arguments sobrats per fer front a les crítiques.

dissabte, 9 de gener del 2010

De la declaració de principis del PSC

La nostra acció es realitza a Catalunya, una nació amb un territori, una llengua, una cultura i una història pròpies que configuren una comunitat nacional, de la qual formen part tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya amb independència del seu origen i la seva llengua materna. Continuadors del moviment socialista i del catalanisme progressista, els homes i les dones socialistes de Catalunya, des de la nostra vocació internacionalista i solidària amb tots els pobles del món, afirmem que la lluita pel socialisme i per la llibertat nacional de Catalunya són objectius inseparables del nostre projecte.

diumenge, 3 de gener del 2010

Una bona notícia

Hi ha notícies a vegades que passen més desapercebudes que d'altres. Molt sovint són notícies en to positiu que no generen controvèrsia. Aquests dies n'hi ha un exemple clar als mitjans de comunicació. No és que no se n'hagi parlat, però sembla que no li donem la importància que té. Em refereixo a la xifra de morts que hi ha hagut durant l'any passat a les carreteres. S'ha baixat als índex dels anys seixanta quan circulaven trenta vegades menys de cotxes que ara. Les campanyes de sensibilització, el carnet per punts, els radars o els controls d'alcoholèmia estan donant un bon resultat. És un èxit dels governs socialistes sens dubte que té un valor afegit: aquí no estem parlant de si un preu ha baixat més o menys, o si la producció de qualsevol bé ha millorat. Aquí estem parlant de l'estalvi de més de 2000 vides humanes en un any, amb tot lo que això representa en la seva repercussió en les famílies.