divendres, 24 d’agost del 2012

Com ho farem?

Catalunya no serà independent aviat. Si ho arriba a ser serà després d'un procés llarguíssim en el qual haurem de comptar amb les complicitats d'Espanya, Europa,  l'OTAN i no sé qui més. És clar que em puc equivocar, jo, de fet, sóc carnisser i no un intel·lectual que ha dedicat la seva vida a estudiar aquests temes. Però m'agrada opinar en una cosa que m'afecta sentimentalment, a mi ja m'agradaria viure en una Catalunya independent.
Què és Catalunya avui? Una nació, constituïda en comunitat autònoma d'un estat, Espanya, que té una constitució, votada per Catalunya,  que no permet la secessió de cap dels territoris que el formen. Per tant que si volem que Catalunya sigui independent hem de canviar aquesta constitució. Com canviem la constitució? A mi, tenint en compte que sóc carnisser, em venen al cap dues maneres de fer-ho. Remarco la meva professió volent dir que si fos, per exemple historiador, se m'acudirien altres opcions. Però el fet és el que és.
Primera manera de canviar la constitució: reformant-la, que és com els estats democràtics van adaptant les seves lleis al pas del temps. És clar que això vol dir molt de temps, el que deia al principi, hem de pactar-ho amb molta gent, hem de canviar moltes maneres de pensar que ara per ara no volen ni sentir parlar de trencadisses. Això vol dir arribar a una democràcia tan forta com el Regne Unit que s'està plantejant un referèndum d'independència per Escòcia. I per arribar a aquí ens falten moltíssims anys, aquella gent ens porta molts anys de pràctica democràtica. Aquí fa quatre dies, 37 anys en la vida d'un poble són quatre dies, encara vivíem en una dictadura.
Segona opció: a les braves, o sigui mitjançant una revolució que canviï la forma de l'estat d'una forma traumàtica. Pregunta: té Catalunya, per si sola força per fer aquesta revolució? Algú  pot creure que Europa, la OTAN, EEUU ens farien costat? Algú creu que al món occidental li interessa que un estat que està en tots els organismes econòmics i de defensa es trenqui? Algú pensa que els aliats  militars deixaran que un estat militarment estratègic es disgregui? A mi em sembla que no.
Llavors a mi no em preocupa si Catalunya serà o no serà independent. A mi em preocupa que hem arribat a un punt en què molts catalans veuen en la independència l'única solució als seus problemes. Hem arribat a un punt en que molta gent pensa que  l'única solució a la crisi econòmica és la independència. I que, a més a més, estem a punt d'aconseguir-ho. I em preocupa perquè estic segur, com deia al principi, que la independència del nostre país va per molt llarg. I em preocupa pensar què en farem de totes aquestes il·lusions que s'estan aixecant en el nostre poble i que, indefectiblement, esdevindran frustració i derrota. Em preocupa saber com gestionarem el desencís.

diumenge, 19 d’agost del 2012

El cargol boig


M'ha passat una cosa ben curiosa. M'he comprat una bicicleta el·líptica, senzilleta, per fer una mica d'esport tranquil a casa tot cuidant la meva mare.  Me l'han portat a casa en una capsa. La bicicleta estava desmuntada i calia acoblar  les diferents peces. No és una tasca massa complicada ja que la bicicleta ve acompanyada d'un llibret d'instruccions ben especificat i amb uns dibuixos molt clars. Però, vet aquí que al anar a muntar els pedals de l'andròmina, concretament l'esquerra, també són ganes de quedar-me encallat en el pedal esquerra, el cargol no entrava ni amb recomanació divina. Després de provar-ho molta estona i de demanar-li ajuda a en Manel, la Núria ja s'havia fet escàpola, vaig decidir abandonar i retornar la cosa cap allà d’on havia vingut.  Ahir al matí vaig trucar i no em responien segurament perquè els dissabtes fan festa. Els envio un mail explicant les meves tribulacions d'acoblament  anunciant-los que penso retornar la bici defectuosa. Quedo frustrat amb la bici a mig muntar.
Al vespre, mentre esperàvem a la Núria que vingués a sopar, en Manel em diu que li doni el cargol que no entrava. Se'l mira per tots costats, el posa al foradet i comença a cargolar en sentit contrari al que amb tota lògica s'ha de fer, és a dir, en sentit contrari a les agulles d'un rellotge. I mira per on el cargol comença a entrar amb precisió suïssa dins l'orifici que tenia assignat. A casa meva s'ha fet de dia tot  i sent més de les nou del vespre. He vist la llum. Al cap de poca estona ja estava fent els meus primers metres dalt de la màquina que em permetrà posar-me com un pimpollo.
I he pensat, he pensat molt. No en la bici, que també, sinó en coses de la vida més transcendentals. Mai s'ha de donar una batalla per perduda, sempre hi ha quelcom a fer per resoldre una situació que sembla impossible de solucionar. Sempre hi ha un cargol que gira al revés i que ens dóna la clau per obrir les portes que se'ns mostren tancades. És qüestió de pensar al revés del que normalment faríem, és qüestió de posar-ho tot en dubte, de donar-li la volta a les coses. No diré que sempre podrem trobar un cargol boig que ens solucioni la vida, a vegades les coses no tenen solució, però moltes de les derrotes que anem emmagatzemant al llarg de la nostra vida segur que tenien el seu cargol  que les hagués convertit en la més triomfant de les victòries. Ja veieu, benvolguts amics, si dóna de si un cargol que va contra direcció.


dimecres, 8 d’agost del 2012

Socialisme!


El PSC va néixer plural i és plural com no podia ser d'altra manera donada la composició de la societat catalana i dels tres partits que van fundar-lo. Aquell 1978 tots érem conscients que la unitat socialista, necessària i desitjada, comportava renúncies dels respectius plantejaments a cadascuna de les formacions que van crear el PSC. Seria absurd hores d'ara intentar amagar els diferents sentiments, sobretot en la qüestió nacional, que conviuen al si del socialisme català. Deixant de costat extrems com els que s'han manifestat de forma tan desagradable aquests dies (parlar d'amputar, lastres, etc. és col·locar-se en un extrem intolerable) en el nostre partit hi trobaríem militants i simpatitzants que se senten només espanyols o només catalans amb una gama intermèdia  ben rica de colors. Hi trobaríem gent que segur que no té clar lo de l'autonomia i d'altres que el seu ideal és el d'una Catalunya independent. I no passa res, com diuen els Manel.
No passa res perquè tenim un projecte comú que ens agermana, o ens hauria d'agermanar, que és el socialisme. La lluita des de Catalunya per un món just, de costat amb els altres partits socialistes i progressistes que defensen els mateixos valors que nosaltres arreu del planeta. Però hem de ser conscients que a Catalunya hi ha un debat en el que hi hem d'entrar sense por si no volem quedar despenjats de la lluita pel socialisme. Aquest debat que gira al voltant de la qüestió nacional ha agafat en els darrers temps una volada que ens està sobrepassant. En Quim Nadal ho està avisant fa dies quan diu que potser seria bo crear una corrent independentista al si del PSC. Si es fa jo hi seré. 
Vol dir que el PSC ha de ser independentista? De cap manera, el nostre projecte és un altre. Ara bé, hem de definir-lo amb precisió i explicar-lo tan bé com puguem. La Marina Geli  ho està explicant fa dies, Europa Federal en la que Catalunya ha de rebre el tracte d'estat. I així com la independència de Catalunya és una utopia irrealitzable ara per ara, els Estats Units d'Europa ja han començat el camí per a fer-los possibles. Venen temps complicats per la nostra terra i pels que defensem la idea socialista, però tenim la raó, que ara ens costa molt de fer arribar a la gent, però tenim la raó.