Miguel Hernández, 100 anys.

Amb aquesta foto del seu fill, Miguel Hernández es va inspirar per crear les Nanas de la cebolla. Maleïdes guerres, maleïdes dictadures. Avui fa cent anys que el poeta va nèixer a Orihuela.

Dia al Montseny

Fa uns dies vaig penjar aquesta foto al facebook. En Manel ha estrenat una multi-funció i he decidit que penjaria al bloc i al facebook fotos que guardo  fa temps. Aquesta la vaig fer un dia que uns amics vam anar a fer una sortida al Mointseny. L'Enric, en Miquel, en Balta i jo vam anar a passar el dia a la neu. La foto ja té temps, suposo que devíem tenir uns divuit anys.

Condició humana

Potser perquè no vaig passar del meu batxillerat elemental sempre he tingut en gran consideració a la gent amb carrera universitària o que tinguin algun ofici que els faci destacar com, per exemple, els cuiners d'elit. És una admiració pel que considero de l'esforç d'estudi i treball que comporta arribar a llocs preeminents de la cultura, les arts o d'algun ofici que doni notorietat. Tanmateix, al llarg dels anys, he après a deslligar les virtuts professionals de les humanes de la gent. El temps m'ha ensenyat que, a vegades, les qualitats que una persona té en el seu ofici no estan a l'alçada d'altres que tenen a veure amb la seva manera de ser.
En el primer curs de cuina que vaig fer a l'Escola de Restauració i Hostalatge de Barcelona, el primer dia, el cuiner, panxa gran, grans bigotis, ens va rebre amb un "a jugar"! imitant a Joaquín Prat que aquella temporada presentava El Precio justo a la televisió. Em va sobtar que aquell professor ens rebés amb aquell crit tan allunyat de lo que jo pensava del que tenia que fer un professional que, per a mi, estava molt amunt.
Aquesta setmana l'escriptor Arturo Pérez-Reverte es va despenjar amb unes frases ofensives cap al ministre Miguel Angel Moratinos pel fet que aquest plorés en el moment d'acomiadar-se dels seus companys al deixar el càrrec. Sembla mentida que algú que té el seu èxit escrivint llibres sigui capaç de caure tan baix i insultar i humiliar a una altre persona pel fet de no reprimir els seus sentiments. Ho trobo inconcebible.
Avui ha mort el filòleg i lingüista Joan Solà. Catedràtic, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, autor d'innombrables llibres sobre la nostra llengua, articulista a la premsa,  entre d'altres activitats fan d'aquest home una figura eminent de la conservació del català. En canvi, un dia, li vaig sentir a dir una cosa d'aquelles que et fan caure l'ànima als peus. En una entrevista a la ràdio, poc després de les eleccions generals del 2008, va dir que no entenia com la gent va votar tant al PSC amb tots els problemes que hi havia hagut a les vies dels trens al voltant de Barcelona. Està clar que en unes eleccions generals la gent té en compte coses molt més transcendents que les molèsties que puguin ocasionar unes obres que a la fi comportaran un bé per a tothom. La veritat és que em va sobtar que una persona de la seva categoria intel·lectual fes servir un argument tan feble, tan prim com deia ell.

El futur comença ara

Després de les presentacions d'en Rafel Reixach i en Quim Curbet la Pepa Celaya va dir que "El futur comença ara", el llibre de la Pia Bosch i en Quim Nadal, és una invitació generosa per a tots aquells que vulguin llegir-lo. Va afegir que no és una autocomplaença dels seus autors ni és oportunista ni pretén ser un balanç de govern. La Pepa Celaya va destacar la vàlua política i personal d'en Quim i la Pia.
La Pia Bosch, Diputada al Parlament de Catalunya i candidata a les properes eleccions catalanes, ens va explicar que el llibre vol reflectir un amor actiu dels seus autors per a les comarques gironines i que, quan el van idear, en Quim Nadal i ella, es van proposar ser capaços d'explicar què s'ha fet i què s'ha de fer per al futur. Per tal d'aconseguir un creixement equilibrat va proposar tres grans eixos en els quals ha de girar la solució per al moment delicat que estem travessant: dinamisme econòmic, mantenir la cohesió social i protegir el territori.

Parlant del moment de crisi actual Joaquim Nadal, Conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya i cap de llista per Girona per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, després d'assenyalar que és polític en representació del poble, va dir que venim d'una època de riquesa i ara, que estem en temps de crisi, cal que enfoquem el futur per tal de que les comarques gironines tornin a ser líders en creixement i els 750.000 gironins i gironines puguem assegurar el futur pels que venen sense malmetre el que tenim. En Quim ens va parlar de solucions locals per poder obtenir serveis que beneficiïn a molta gent. Ens va donar com exemple la necessitat del pas subterrani a l'estació de Sils per preparar-se per la vinguda dels trens de rodalies que han d'arribar a Girona. Va ressaltar, com a gran obra generadora de riquesa, la reforma de la carretera vella de Girona. Va fer un repàs de la realitat social i econòmica de Santa Coloma ressaltant que per al futur del nostre poble cal comptar amb el territori, Farners, Argimon, la Casa de la Paraula. Va ressaltar la gran tasca que fa la Fundació Riera amb les beques que dóna per estudiar anglès i que aquesta fundació es va avançar al model que defensa la Generalitat de que els estudiants aprenguin tres llengües. Va acabar la seva intervenció puntualitzant que cal crear oportunitats per viure millor.

Endreçar l'ànima

Aquests són dies de presentacions de llibres. Fa uns dies va venir a la biblioteca la Marina Geli a presentar Endreçar l'ànima.  La Marina ens va dir que era un  llibre íntim, que va ser escrit a raig, que naixia dels sentiments, que no tenia la vocació de ser polític sinó de mostrar els seus pensaments, les seves emocions, les seves inquietuds i projectes per a Catalunya i, sobretot, per a la seva gent. La conferència ens va mostrar a la Consellera de Salut que ha fet 750.000 Km travessant Catalunya, que coneix bé la seva geografia humana, però, sobretot, ens va mostrar a la Marina dona, propera, compromesa amb la gent.  Ens va parlar la dona feminista, lluitadora pels drets de les dones, per la igualtat d'oportunitats. Ens va parlar la Marina metgessa, de la seva experiència quan va dedicar una part de la seva trajectòria professional a combatre la sida, a percebre la mort com una part més de la vida. Ens va dir que no hem de retrocedir davant dels qui volen eixamplar les diferències entre les persones, que cal lluitar per la cohesió social des de la solidaritat. Va alertar sobre el perill de les fractures personals davant de la crisi econòmica, de la importància de ser lliure, del plaer pel coneixement, per les relacions personals.
Va dir que, al davant de la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut, que provoca una escletxa a Catalunya que pot dividir la societat, cal liderar un pacte amb Espanya per refermar el canvi que va produir la transició política que va portar la democràcia. Finalment ens va parlar de l'ampli consens social que cal a Catalunya per avançar, un consens que ha de superar els partits polítics. La Marina va dir que cal fer un gran moviment humanista al voltant de la cultura, la ciència i la tecnologia que generi una nova època d'esplendor a casa nostra.

L'armari

Quan en Manel va venir a viure amb mi després de separar-me es va instal·lar a l'habitació que havia sigut dels meus pares fins que en les últimes obres una caixa d'escala la va empetitir. Al venir a viure amb nosaltres la Núria, un armari que hi havia a la que és ara la seva habitació li feia nosa i el vam col·locar en un racó del quarto d'en Manel que havia quedat al fer l'escala d'anar a baix. Al cap d'un temps en Manel em va demanar si podríem treure l'armari per posar-hi l'ordinador i la play, però la meva mare ens va dir que li feia falta  i no el vam poder treure.
En Manel ha començat a estudiar un curs pont per poder accedir a un grau superior i s'ha comprat una multifunció i un portàtil nou. Ara la meva mare ja no ha posat impediments a treure l'armari i l'hem posat al corredor de les habitacions.
Un armari rober en un corredor fa lleig, fa nosa, emprenya, fins i tot comporta el perill d'ensopegar-hi una nit que busques el lavabo. Un armari al corredor representa un sacrifici, petit però sacrifici, per a tota la família. Tots, ens agradi o no, ens haurem d'acostumar a viure amb aquella nosa allà al mig. S'hi pot viure, però emprenya.
Però ara en Manel té el seu petit espai per estudiar. Aquesta petita comunitat que és aquesta família haurà de sacrificar una mica la seva comoditat per tal de que un dels seus membres pugui fer realitat el seu objectiu d'estudiar i preparar-se.

Mi idea de Europa

Comentàvem amb la Maite Melich i en Josep Ballell que en Felipe González està per sobre de tots els polítics de la seva època de governant. I ara ho segueix estant. La seva capacitat de comunicar les seves idees, la seva experiència de govern, la manera de dir les coses ( a Barcelona ens va fer riure més d'una vegada), la capacitat d'anàlisi i el seu profund sentiment democràtic fan d'ell un polític únic. Dijous passat, a la LLotja de Mar a Barcelona, entrevistat per la Gemma Nierga, ens va presentar el seu llibre Mi idea de Europa. La Sala de Contractacions estava plena de gent, autoritats, el President de la Generalitat, consellers, diputats, l'alcalde de Barcelona i molta gent omplíem el magnífic saló de la Llotja. No faré ara una explicació del que va dir, per això millor us remeto a la crònica del Periodico, només vull penjar al bloc una de les fotos que vaig fer de l'acte en la que es pot comprovar quin era el meu punt de vista del conferenciant.

Enllaços

De blocs n'hi ha a milions; blocs interessants, no tants. Fer un seguiment d'uns quants blocs dels que s'en treuen idees, arguments, pensaments o bones estones llegint-los és un dels plaers que la xarxa ens dóna. La barra lateral d'aquest meu humil bloc n'està plena d'aquests blocs dels quals en trec bons moments de lectura. Però, a més a més, hi ha dies, hi ha entrades, que estan per sobre de la mitjana, que tenen alguna cosa especial que les fa superiors a les altres. Avui dono els enllaços de dues amb les que hi he gaudit. Una ja fa dies que la va publicar la Rosa Peroy, vaig riure molt amb aquest LL.U.R.S.. L'altre l'ha penjat avui mateix la Misia al seu Quédate a dormir. Són dues mostres de bona literatura.

Carta al Ressò

Aquesta carta me la publica el Ressò d'aquest mes. Responc a en Roger Vilà que el mes passat en la seva secció del Ressò deia que no hi ha federalistes, de fet va fer un comentari molt divertit dient que hi deuen haver més carlistes que federalistes. També dubtava de la catalanitat del PSC. Bé, aquesta és la resposta que li faig.


Roger, sí que n'hi ha
Manel Roqueta

Benvolgut Roger, en el Ressò del mes passat dubtaves del catalanisme del PSC. El PSC  és catalanista, plenament catalanista. Intenta ser tan objectiu com la teva adscripció política et permeti, mira-t'ho imparcialment, desapassionadament; analitza el nostre discurs i sobretot els fets, la pràctica del PSC,  i veuràs que la trajectòria dels socialistes catalans és impecablement catalanista. I federalista.
I mira, ara que surt el tema, si els busques bé de federalistes en trobaràs una bona colla. Observa l'últim Baròmetre d'Opinió Política de la Generalitat i veuràs que, quan als catalans se'ls pregunta com volen que sigui la relació de Catalunya amb Espanya, un 33% diu que vol un estat autonòmic, un 31% diu que un estat federal, un 24% vol la independència de Catalunya,  i un 5% que Catalunya sigui una regió d'Espanya. Aquesta és la realitat.
Saps què passa Roger? que el discurs federalista no és impactant. Parlar de que el federalisme és empatia, pacte, solidaritat compatible amb la discrepància, com li vaig sentir dir al catedràtic gallec Ramón Máiz a Barcelona, semblen uns jocs florals per a mainada comparat amb la simplicitat i la potència del discurs: Espanya no ens entén?, doncs marxem-ne. El que passa és que la solució federal és la única viable, ara per ara, per donar una sortida possible a la demanda de més autogovern per a Catalunya. I no dic que sigui fàcil ni ràpid, però és la única.
Els socialistes no ens equivoquem Roger, som catalanistes i realistes, per això ara volem tot l'Estatut i evolucionar gradualment, amb fermesa, però alhora en democràcia i  seguretat, cap a un horitzó d'un estat federal.

Medalla olímpica

El 18 del mes que ve aquest bloc farà dos anys. Quan el vaig començar no tenia pas gens clar si continuaria o no. Bé, aquí estem i aquest mes de setembre he fet 12 entrades i he pensat que em mereixia una medalla olímpica, de l'olimpíada de Barcelona és clar, pel rècord que he fet. Un dia la Rosa Peroy em va dir que el meu bloc era polític; i té raó, la primera intenció quan el vaig crear va ser preparar-lo per quan vingui l'hora de treballar a fons per a les eleccions municipals de l'any que ve, malgrat que parlo d'altres temes. Llavors serà l'hora de donar-li publicitat a Santa Coloma i tractar bàsicament temes locals, sense deixar de costat qualsevol altre cosa que m'interessi. La veritat és que m'hi passo moltes estones al bloc, cuidant-lo, posant-li noves aplicacions (a que la del rellotge és guapa!), llegint els blocs que tinc a la barra lateral. És com un petit vici diari. Fins i tot alguna de les entrades que faig m'acaben agradant, com la de la Sofia i la Mansfield. Però com he dit abans aquesta cosa esdevindrà important de veritat a partir del gener de l'any que ve quan ens posarem en marxa a tope per a les municipals. Au va que això s'està posant interessant de veritat.

No era enveja, segur

A vegades les fotos enganyen, una dècima de segon més aviat o més tard i el sentit de la imatge canvia. Un rostre que en la foto està trist o pensatiu al cap d'un segon pot ser una cara riallera. No passa sempre, però passa. Dic això perquè la cara d'Ella mirant els pits d'una espectacular Jane Mansfield potser no fa justícia als sentiments que la Sofia tenia en aquells moments. Potser el fotògraf va ensopegar per sort, quan va prémer el botó de la càmera, el  moment en que la vista d'Ella passava per sobre de la magnífica humanitat de l'actriu americana. Jo n'estic segur més que res perquè Ella no tenia res que envejar-li a la Mansfield. O és que uns grams  o uns centímetres quadrats de més poden fer que una dona sigui més desitjable que una altra? O millor actriu? No, segur que no.
No, segur que la mirada de la Loren no era d'enveja, la foto enganya. Jo estic segur que a la Jane li va caure alguna engruna de pa de l'àpat que compartien o hi tenia alguna bestiola, inofensiva això sí, com una formigueta o un mosquit pervers. O potser des del seu privilegiat punt de vista Ella li veia el sostenidor que l'americana havia volgut dissimular. No sé, pobre de mi, jo no puc saber què mirava la Sofia però de lo que sí n'estic segur és que no era una mirada envejosa o de rancor. En el pit de la Sofia Loren, Ella, no hi caben aquests sentiments mundans. I mira que n'hi caben de coses.

Barraques austeres

A Santa Coloma estem de festa major. Aquest any , com a altres llocs, una mica més austera que altres anys. Són temps difícils, els ingressos han minvat i les despeses han de seguir el mateix ritme. En Manel, el meu fill, avui em deia que les barraques d'aquest any són més fluixes que altres vegades, que s'hi troba a faltar algun grup de primera línia. Jo li he dit que hi ha pocs diners i que és normal que es passi amb grups més modestos. Però jo mateix no m'he quedat tranquil amb  l'explicació que li he donat a en Manel quan m'he recordat d'una noticia que fa uns mesos publicava el Punt. Vaig fer una entrada  parlant d'aquesta notícia i en la que ja deixava clar que no em semblava bé la reducció d'impostos. I ho segueixo pensant. Vull posar un exemple, comptant que Santa Coloma tingui uns 4.000 habitatges que paguen IBI, a 4'5 euros d'estalvi per la gloriosa baixada d'impostos ens dóna una quantitat d'uns 18.000 euros. Torno a dir que a mi estalviar-me menys de cinc euros en un any en impostos no em soluciona res, ni a mi ni a ningú. Ara bé, els 18.000 euros que l'ajuntament ha deixat d'ingressar, no haurien pogut servir per contractar algun grup dels bons per a les barraques? Podríem trobar altres destinacions a aquests diners, però ja que estem avui de festa em ve al cap lo de les barraques. Que no, que sortir al diari queda molt mono però no és manera de fer les coses.

Está usted hecha una jovenzuela

Cada mig any porto a la meva mare a Santa Caterina a l'U.V.A.M.I.D on la tracten de l'Alzheimer. Són dues visites en dies diferents, un dia la veu l'equip de psicòlegs i l'altre dia el de neuròlegs. Ahir teníem hora amb la psicòloga. Primer entra ella i després jo. Les preguntes sempre són les mateixes i giren al voltant de com la malaltia la afecta a ella i al seu cuidador principal que sóc jo. Ahir, mentre ella estava a la consulta i jo m'esperava a la sala també hi havia un home, més o menys, de la meva edat. Al cap d'una estona va sortir una senyora gran, potser de la edat de la meva mare, i ell va entrar a la consulta mentre ella s'esperava a la sala. Ell no va tardar massa a sortir-ne, jo hi estic més, i, quan se n'anaven, al passar pel meu costat, ella li va preguntar què li havia dit el psicòleg i ell, segurament fill seu, li va dir "que está usted hecha una jovenzuela". Em va fer molta gràcia.
Més tard, quan tornàvem amb cotxe cap a Santa Coloma, la meva mare em va fer la mateixa pregunta que aquella senyora i, naturalment, la resposta va tenir el mateix to. Jo li vaig dir que l'havien trobat molt bé, que la memòria li fallava una mica però, tenint en compte els seus 87 anys, que estava molt bé. La meva mare no té un Alzheimer complicat, de fet una de les seves frases favorites és "que maca és la vida". Fa uns dies li vaig sentir dir a un neuròleg especialitzat en aquesta malaltia que quan es declara en persones d'edat molt avançada normalment té un curs més favorable que quan ho fa en gent més jove. Hi ha moments que fins i tot la meva mare és divertida amb la seves sortides. Tanmateix hi han moments complicats, però són escassos.
Pel que fa a cuidar-los aquell home d'ahir a la consulta va ensenyar perfectament quin és el camí. Paciència, tranquil·litat, un tracte amable i anar adaptant-se als canvis que la malaltia va provocant en el pacient. Com he dit abans no sempre és fàcil tenint en compte que, al menys en el meu cas, tinc altres obligacions. Però amb una mica d'ajuda es pot fer bé i s'aconsegueix que el malalt estigui en unes condicions dignes.

">
Per a ell, que era un tio collonut.

Article de la revista de l'ajuntament

Ara Catalunya, ara l'Estatut

El socialistes catalans diem  que la lluita pel socialisme i per la llibertat nacional de Catalunya són objectius inseparables del nostre projecte. Corren temps difícils per a l'assoliment d'aquests dos objectius. Per un costat patim la crisi econòmica més gran des de fa dècades, per l'altre el Tribunal Constitucional ha dictat sentència sobre el recurs presentat pel PP contra l'Estatut. La crisi porta als governs de tot Europa a prendre mesures que d'una forma o altre retallen l'estat del benestar i la sentència del TC ha declarat inconstitucional una part de l'Estatut votat pels parlaments català i espanyol i referendat pel poble català. Malgrat tiuot, malgrat les passes enrere que es puguin fer en el camí, l'assoliment d'una societat justa i donar una solució al desitj del poble català d'autogovernar-se seguiran sent els pilars fonamentals del pensament del PSC.
La crisi seguirà el seu curs, tardarem més o menys però ens en sortirem, com sempre ha passat, fins que arribi la propera. El 1973 va ser el petroli, ara ha sigut el daltabaix del sistema financer a nivell mundial que  a Espanya l'ha agreujat la bombolla immobiliària; i la propera? El detonant  ves a saber quin serà, però les conseqüències seran les mateixes de sempre: milions de persones sense feina mentre els de sempre, els poderosos, els que amb un rumor als diaris són capaços de fer anar de bòlit qualsevol estat per tal de poder especular es faran més rics encara. Mentrestant les petites i mitjanes empreses s'ofeguen per la manca de crèdit i milions de treballadors perden la feina. Que injust, que bèstia que és tot això. Cal controlar aquests grans trusts especuladors, es pot fer, però cal fer-ho des de la socialdemocràcia. S'ha de posar límits a l'afany depredador d'aquest sistema econòmic.
Pel que fa a l'Estatut caldrà veure fins on arriba a fer mal en la seva aplicació la sentència. Sigui com sigui hi ha un aspecte que sí que ja està clar: la sentència diu que el preàmbul, en el que hi consta de forma explícita el terme nació per denominar Catalunya, no té cap valor jurídic. I que!, és que avui Catalunya ja no és una nació? Es que per que ho diguin el PP i un TC caducat s'han esborrat la nostra història, la nostra llengua, els nostres símbols? Es que algú es pensa que per culpa d'una sentència, per legal que sigui, deixarem d'exigir els nostres drets nacionals? Venim de molt lluny i arribarem molt lluny, el camí serà llarg,  segur que amb pedres grans que voldran entorpir l'inexorable trànsit cap a la  llibertat nacional de Catalunya, però en democràcia ningú ens podrà fer callar.
Aquesta sentència de cap manera  entorpirà la nostra ferma voluntat d'anar més enllà en el nostre autogovern. Podrem retrocedir, podrem renunciar temporalment a algun dels preceptes de l'Estatut, però ningú, ningú podrà esborrar la nostra història ni la nostra voluntat de forjar el nostre futur. La història de Catalunya d'ença del 1714 ha estat plena d'ensopegades, de derrotes, de retrocessos, però cap d'aquestes adversitats han pogut esborrar el pensament catalanista que hem aprés de transmetre de pares a fills. La sentència del TC no és res més que un altre entrebanc en el camí.
Ara és l'hora dels catalanistes, del signe que siguem, és l'hora de defensar l'Estatut, de plantar cara als que es pensen que poden jugar amb els sentiments d'un poble. Les diferències ara s'han de deixar de costat, ja ens barallarem quan vinguin les eleccions i que guanyi el que el poble vulgui. Ara és l'hora de Catalunya i l'Estatut.
Manel Roqueta

La senyera beneïda

La senyera que està al balcó de casa és la que vaig portar a beneir a la mani del 10 de juliol. La sensació que es va donar, augmentada pels mitjans de comunicació amb TV3 al capdavant, va ser que la manifestació havia sigut independentista. Els que érem allà sabem que això no és veritat, érem més els que portàvem la senyera que els que portaven estelada. Avui, passejant-me per Santa Coloma he vist força estelades al balcó, hi havia més senyeres i lo que predominava eren els balcons sense banderes.
No m'agrada agafar com a referència la consulta que es va fer a Santa Coloma sobre la independència de Catalunya, però, en tot cas, els sí no van arribar al 20% de l'electorat potencial. El que passa és que el col·lectiu independentista està molt actiu i això dóna la sensació que és majoritari. Com deia en alguna altra entrada el missatge independentista és molt més potent per la seva simplicitat que el dels que defensem l'Estatut, però caldrà que intentem sintetitzar el nostre, fer-lo potent també per tal de que arribi amb claredat a la majoria de la població catalana que està en sintonia amb els nostres plantejaments.

Jesucrist

Una vegada el meu pare em va preguntar, més que una pregunta era com un clam de desesperació, si jo era Jesucrist o què. No sé de què devíem estar parlant, quin comentari devia fer jo que ocasionés aquella sortida que denotava una certa desesperació en ell. És curiós que només recordi la seva exclamació. Penso que en aquells moments jo devia estar passant la meva etapa hippy, no tinc clar que  l'hagi abandonat del tot, i devia dir alguna cosa farcida d'amor i floretes que en boca d'un botiguer potser no acabava de quadrar-li al meu pare.
Alguna cosa m'ha quedat d'aquella època, sortosament, penso. I m'agradaria que aquella màxima hippy de "fes l'amor i no la guerra" estigués present en la pràctica de la lluita política en la que estic posat. Estic segur que ho aconseguiré. Tinc molt clar quins són els meus rivals polítics i també tinc clar que a vegades tenen poques manies a l'hora d'atacar al PSC. També he deixat clar mitjançant escrits al Ressò o al nostre full que quan els he de contestar ho faig amb tota la duresa de que sóc capaç. Tanmateix estic segur que sabré delimitar perfectament la lluita política de les relacions personals, sé que sóc capaç de discrepar amb rotunditat amb algú a qui li tinc una estimació personal i seguir-li mantenint la relació d'amistat  malgrat la batussa política.

Homenatge

Va aquest video com un homenatge a tots els Roberts i les Francescas.
">