Acaba el 2009 i entrarem a l'any nou amb les campanades de mitjanit. Com cada any si fa no fa. Però aquest 2010 es presenta mogudet. Serà un any de canvis, de retrobaments, d'esperances i il·lusions. També d'incerteses i de projectes engrescadors. Ja tinc ganes de barallar-mi.
Serà l'any de les eleccions autonòmiques que es presenten divertides. Hi ha molta feina a fer a l'agrupació. Serà l'any de la preparació de les municipals del maig del 2011. Aquí sí que la feina serà important. La elaboració d'un bon programa en el que no hi quedi res per explicar i en el que donem solucions als problemes reals que té Santa Coloma, ens ocuparà tot l'any. Quan acabi el 2010 i comenci el 2011 entrarem en campanya i per tant el projecte de les municipals ha d'estar acabat. Lo que deia: il·lusionant i engrescador.
Apa, bon any a tothom.
dijous, 31 de desembre del 2009
divendres, 25 de desembre del 2009
El vers
El vers de Nadal.
Sento el fred de la nit i la simbomba fosca.
Aixi el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis que l'empedrat recolza
i els altres que l'avencen tots d'adreça al mercat.
Els de casa a la cuina prop del braser que crema
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna que m'apar lluna plena
i els recullen les plomes i ja enyoren demà.
Demà posats a la taula oblidarem els pobres
- i tan pobres com som- Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora dels postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.
Joan Salvat-Papasseit
Sento el fred de la nit i la simbomba fosca.
Aixi el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis que l'empedrat recolza
i els altres que l'avencen tots d'adreça al mercat.
Els de casa a la cuina prop del braser que crema
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna que m'apar lluna plena
i els recullen les plomes i ja enyoren demà.
Demà posats a la taula oblidarem els pobres
- i tan pobres com som- Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora dels postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.
Joan Salvat-Papasseit
diumenge, 20 de desembre del 2009
Article d'en Jordi Font
Aquest és un article interessantíssim d'en Jordi Font que va publicar a l'Avui.
Deslleials, traïdors, delinqüents, provocadors, cínics, sectaris, falsaris, venuts, sarsuelers…, són els epítets que la premsa dretana de Madrid ha dedicat a l’editorial conjunt dels diaris catalans. Res de nou: el linxament per tota resposta. És la mateixa rebuda que va merèixer el projecte de nou Estatut, que seguia la via de la legalitat establerta, en contrast amb el “Pla Ibarretxe” i des d’una visió d’Espanya basada en els principis del pacte constituent de 1978.
És l’involucionisme fàctic que exhibeix avui la dreta espanyola -i, amb ella, quatre nostàlgics pretesament d’esquerres- i que resulta una prodigiosa fàbrica d’independentisme en voler desmentir la Constitució com a marc on les nacions que integren Espanya poden desenvolupar-se amb plenitud. Quina és la clau d’aquest despropòsit? Una visceralitat suïcida, que obté resultats antitètics als que persegueix? És possible tanta ineptitud? No, en absolut. Penso que seríem uns passerells si ens ho creguéssim. No estem parlant de “hooligans” curts de gambals, sinó d’estats majors, amb plànols, escaires i compassos sobre la taula, amb un pla d’atac sense improvisacions, que obeeix a una estratègia calculada.
Si és així -i no pot ser d’altra manera-, quin és el càlcul? Aquesta és la pregunta clau. Una pregunta que només té una resposta plausible: valencianitzar Catalunya. És a dir, propiciar la divisió de la societat catalana sobre la base d’exasperar el catalanisme, de precipitar-lo cap a la radicalització, per tal de trencar l’ample consens social on avui recolza -i que ens permet parlar de nació catalana no tan sols mirant al passat sinó també al present i al futur-, de manera que en resti al marge una decisiva franja popular que, degudament exasperada en sentit invers, pugui esdevenir carn de canó de l’espanyolisme involucionista, d’un nou lerrouxisme.
La dreta espanyola, a Catalunya, ha semblat oscil·lar entre aquesta opció (”vidalcuadrisme”) i l’intent de disputar franges de centralitat a CiU, reforçat per la necessitat de pactar-hi en el pla estatal. Aquest intent, però, hauria estat un fenomen episòdic, sota del qual persistiria el vell designi lerrouxista. Aquest, fins avui, havia resultat una via morta, sobretot per l’acció contrària d’unes esquerres especialment fortes, que no van defallir ni tan sols quan el “pujolisme” rampant es permetia distingir entre “bons i mals catalans”, qüestionant la catalanitat que no s’ajustava al seu motlle i negant el catalanisme del socialistes, en greu perjudici del procés de socialització nacional que aquests encarnaven.
Ara, però, som en un altre moment. Les noves immigracions, la crisi econòmica, el ralentiment de l’”ascensor social” i el desgast que pateix la política democràtica ofereixen noves oportunitats. La dreta espanyola ho hauria vist i hauria decidit de jugar fort, amb l’ambició de revertir el camí fet. Vet aquí el quadre de fons (”Baròmetre” de la Generalitat): el 45,3% dels ciutadans se senten més catalans que espanyols (inclosos els que se senten només catalans) i el 51,9% se senten tan catalans com espanyols (inclosos els que se senten més espanyols que catalans i només espanyols). Els primers serien radicalitzables mitjançant la provocació, mentre que els segons podrien sentir-se aliens a la radicalització i ser influïts, en major o menor grau, per una gesticulació de signe contrari. No són els nombres del País Valencià, però els efectes podrien ser devastadors per al catalanisme i per a Catalunya.
El catalanisme, en la pluralitat de les seves opcions, ha de ser-ne conscient. I ha de saber que el seu objectiu no consisteix a donar-se gust, deixant la nosa del càlcul per a l’adversari, sinó que el seu objectiu és fer nació, és a dir, consolidar i augmentar el consens social al seu voltant, sense abandonar la meitat del poble als depredadors. Fer-ho seria llençar la criatura amb l’aigua de la banyera. Des d’aquest punt de vista, davant d’una sentència adversa, el catalanisme hauria de tancar files al voltant del pacte de 1978 (”nacionalitats i regions”) tal com el vàrem entendre i al voltant del renovat pacte de 2006. Són la nostra cota irrenunciable, amb tota la legitimitat, amb la força de tot el poble, amb la Generalitat al davant. Ni un pas en fals.
Deslleials, traïdors, delinqüents, provocadors, cínics, sectaris, falsaris, venuts, sarsuelers…, són els epítets que la premsa dretana de Madrid ha dedicat a l’editorial conjunt dels diaris catalans. Res de nou: el linxament per tota resposta. És la mateixa rebuda que va merèixer el projecte de nou Estatut, que seguia la via de la legalitat establerta, en contrast amb el “Pla Ibarretxe” i des d’una visió d’Espanya basada en els principis del pacte constituent de 1978.
És l’involucionisme fàctic que exhibeix avui la dreta espanyola -i, amb ella, quatre nostàlgics pretesament d’esquerres- i que resulta una prodigiosa fàbrica d’independentisme en voler desmentir la Constitució com a marc on les nacions que integren Espanya poden desenvolupar-se amb plenitud. Quina és la clau d’aquest despropòsit? Una visceralitat suïcida, que obté resultats antitètics als que persegueix? És possible tanta ineptitud? No, en absolut. Penso que seríem uns passerells si ens ho creguéssim. No estem parlant de “hooligans” curts de gambals, sinó d’estats majors, amb plànols, escaires i compassos sobre la taula, amb un pla d’atac sense improvisacions, que obeeix a una estratègia calculada.
Si és així -i no pot ser d’altra manera-, quin és el càlcul? Aquesta és la pregunta clau. Una pregunta que només té una resposta plausible: valencianitzar Catalunya. És a dir, propiciar la divisió de la societat catalana sobre la base d’exasperar el catalanisme, de precipitar-lo cap a la radicalització, per tal de trencar l’ample consens social on avui recolza -i que ens permet parlar de nació catalana no tan sols mirant al passat sinó també al present i al futur-, de manera que en resti al marge una decisiva franja popular que, degudament exasperada en sentit invers, pugui esdevenir carn de canó de l’espanyolisme involucionista, d’un nou lerrouxisme.
La dreta espanyola, a Catalunya, ha semblat oscil·lar entre aquesta opció (”vidalcuadrisme”) i l’intent de disputar franges de centralitat a CiU, reforçat per la necessitat de pactar-hi en el pla estatal. Aquest intent, però, hauria estat un fenomen episòdic, sota del qual persistiria el vell designi lerrouxista. Aquest, fins avui, havia resultat una via morta, sobretot per l’acció contrària d’unes esquerres especialment fortes, que no van defallir ni tan sols quan el “pujolisme” rampant es permetia distingir entre “bons i mals catalans”, qüestionant la catalanitat que no s’ajustava al seu motlle i negant el catalanisme del socialistes, en greu perjudici del procés de socialització nacional que aquests encarnaven.
Ara, però, som en un altre moment. Les noves immigracions, la crisi econòmica, el ralentiment de l’”ascensor social” i el desgast que pateix la política democràtica ofereixen noves oportunitats. La dreta espanyola ho hauria vist i hauria decidit de jugar fort, amb l’ambició de revertir el camí fet. Vet aquí el quadre de fons (”Baròmetre” de la Generalitat): el 45,3% dels ciutadans se senten més catalans que espanyols (inclosos els que se senten només catalans) i el 51,9% se senten tan catalans com espanyols (inclosos els que se senten més espanyols que catalans i només espanyols). Els primers serien radicalitzables mitjançant la provocació, mentre que els segons podrien sentir-se aliens a la radicalització i ser influïts, en major o menor grau, per una gesticulació de signe contrari. No són els nombres del País Valencià, però els efectes podrien ser devastadors per al catalanisme i per a Catalunya.
El catalanisme, en la pluralitat de les seves opcions, ha de ser-ne conscient. I ha de saber que el seu objectiu no consisteix a donar-se gust, deixant la nosa del càlcul per a l’adversari, sinó que el seu objectiu és fer nació, és a dir, consolidar i augmentar el consens social al seu voltant, sense abandonar la meitat del poble als depredadors. Fer-ho seria llençar la criatura amb l’aigua de la banyera. Des d’aquest punt de vista, davant d’una sentència adversa, el catalanisme hauria de tancar files al voltant del pacte de 1978 (”nacionalitats i regions”) tal com el vàrem entendre i al voltant del renovat pacte de 2006. Són la nostra cota irrenunciable, amb tota la legitimitat, amb la força de tot el poble, amb la Generalitat al davant. Ni un pas en fals.
dimarts, 15 de desembre del 2009
La consulta
M'he passat tota una setmana sense fer cap entrada incomplint la promesa que vaig fer el dia de l'aniversari del bloc de mantenir-lo actualitzat. I no em fa res d'acceptar que la causa han sigut les consultes de diumenge passat. M'han tingut atabalat i, malgrat que volia parlar-ne, no he trobat la forma de fer-ho. Bé, ja s'han fet, el resultat és el que és i, com deia El Periódico, tots contents. Tots no ho sé, els promotors de les consultes i els que els donaven suport (CIU i ERC) tinc la impressió que no estan massa cofois. CIU ja se n'ha desmarcat i fa l'orni i ERC ara ja no té tanta pressa. Un detall: l'Avui d'avui tenia en portada una notícia sobre el lloguer dels pisos.
El resultats a Santa Coloma, pel que fa a la participació, han estat per sota de la mitjana, amb un 22,86%. Si a aquesta dada li restem el vot de la gent de 16 i 17 anys, els immigrants, el no i el vot en blanc, el vot del sí a Santa Coloma quedaria molt lluny del 21,6% de gent que vol la independència que assenyalava l'últim CEO de la Generalitat.
Bé, ja està fet, sense problemes els independentistes han pogut fer la seva festa. Jo penso que ho han fet prou bé. Ara bé, el resultat, més si tenim en compte que les consultes s'han fet en poblacions on el vot nacionalista és majoritari, demostra que el poble de Catalunya, ara per ara, no està per la independència.
El resultats a Santa Coloma, pel que fa a la participació, han estat per sota de la mitjana, amb un 22,86%. Si a aquesta dada li restem el vot de la gent de 16 i 17 anys, els immigrants, el no i el vot en blanc, el vot del sí a Santa Coloma quedaria molt lluny del 21,6% de gent que vol la independència que assenyalava l'últim CEO de la Generalitat.
Bé, ja està fet, sense problemes els independentistes han pogut fer la seva festa. Jo penso que ho han fet prou bé. Ara bé, el resultat, més si tenim en compte que les consultes s'han fet en poblacions on el vot nacionalista és majoritari, demostra que el poble de Catalunya, ara per ara, no està per la independència.
diumenge, 6 de desembre del 2009
Constitució
Jordi Pujol deia ahir, amb motiu de la mort de Jordi Solé Tura, que ara cal no desvirtuar l'esperit de la Constitució espanyola. S'ha d'entendre doncs, de les paraules del President, que la Constitució era i és una bona eina de convivència. Ara caldria preguntar-li a l'Artur Mas si està d'acord amb aquestes paraules.
El President de la Generalitat, José Montilla, en un article al diari El País, també fa un elogi del pacte constitucional alhora que reclama que el Tribunal Constitucional sigui respectuós amb la voluntat de Catalunya expressada clarament en el referèndum que va ratificar l'Estatut d'autonomia.
El malestar que el retard de la sentència del TC sobre el recurs d'inconstitucionalitat presentat pel PP ha provocat a Catalunya, està ajudant de forma decisiva a la propagació de la idea que l'única solució a aquest problema és la independència de Catalunya. Les consultes sobre la independència que se celebraran el proper dia 13 són una part important de la campanya de mobilització que grups i partits independentistes estan fent aquests darrers temps.
A mi ja em sembla bé que es facin les consultes. Això és una democràcia i és bo que la gent pugui dir el que li sembla. I aquí, precisament, és on rau la grandesa dels règims democràtics: arriben a permetre que la gent es mobilitzi per fer caure el règim que els permet fer la mobilització. Això, i no cap altra cosa, és democràcia. I la Constitució, amb totes les mancances que pugui tenir, és la garantia de llibertat que tots els demòcrates volem.
El President de la Generalitat, José Montilla, en un article al diari El País, també fa un elogi del pacte constitucional alhora que reclama que el Tribunal Constitucional sigui respectuós amb la voluntat de Catalunya expressada clarament en el referèndum que va ratificar l'Estatut d'autonomia.
El malestar que el retard de la sentència del TC sobre el recurs d'inconstitucionalitat presentat pel PP ha provocat a Catalunya, està ajudant de forma decisiva a la propagació de la idea que l'única solució a aquest problema és la independència de Catalunya. Les consultes sobre la independència que se celebraran el proper dia 13 són una part important de la campanya de mobilització que grups i partits independentistes estan fent aquests darrers temps.
A mi ja em sembla bé que es facin les consultes. Això és una democràcia i és bo que la gent pugui dir el que li sembla. I aquí, precisament, és on rau la grandesa dels règims democràtics: arriben a permetre que la gent es mobilitzi per fer caure el règim que els permet fer la mobilització. Això, i no cap altra cosa, és democràcia. I la Constitució, amb totes les mancances que pugui tenir, és la garantia de llibertat que tots els demòcrates volem.
dimarts, 1 de desembre del 2009
Paraules d'amor
Avui al matí he coincidit, a la màquina expenedora de tiquets d'aparcament, amb aquell primer amor dels quinze anys, que tenia de ser etern i que, com la majoria, es va acabar. Tanmateix, queda el record, dolç, del primer petò, les primeres paraules d'amor. Li vull retre homenatge a ella i al temps que vam compartir, en el que vam descubrir moltes coses junts. I ho faré amb aquestes Paraules d'amor d'en Serrat. Ja sé que em puc fer pesat penjant cançons d'en Serrat, però és que no hi ha hagut un sol moment important de la meva vida que no es trobi escrit en una lletra d'alguna de les seves cançons. Per a ella.
">
">
Subscriure's a:
Missatges (Atom)