L'Espert

En una entrevista que li van fer a la tele l'altre dia, la Núria Espert va dir que no era creient. Jo tampoc ho sóc. A vegades penso que quan em mori, si m'he equivocat, em trobaré un senyor amb barba i cara d'emprenyat, amb els braços plegats i movent els dits d'una mà com si estigués tocant el tambor diguen-me: "i ara què, eh?". Doncs bé, si em fot a l'infern i m'hi he de trobar a la Espert (per descreguts, no per res més), ja hi estic d'acord.
Em vaig enamorar d'ella i ella em va fer estimar el teatre fa molts anys amb una Yerma que li vaig veure a Barcelona. M'ha quedat a la memòria aquella espècie de llit elàstic que cobria tot l'escenari i per el que ella es movia explicant la vida d'aquella dona que no podia tenir fills. A la meva adolescència li va impactar aquell drama explicat amb la força d'aquella actriu magnífica.
Més tard l'he tornat a veure al Lliure interpretant La Celestina. M'ha quedat pendent de veure-la en una de les obres que la van fer famosa: Medea.
Estava fantàstica a la entrevista de la tele explicant coses de la seva vida, de com afrontar una representació amb un mal de panxa o una grip, de que un dels seus espais preferit és el seu llit, on li agrada llegir o veure la televisió. Parlava del seu home, l'Armando, amb un amor que ha perdurat malgrat que ell ja fa temps que va marxar.
Tinc el teatre, com moltes altres coses, aparcat. El trobo a faltar i espero poder veure a la Espert en alguna obra en aquest món abans de que ens trobem a l'infern.