Per a aquesta entrada dubtava en posar-hi una foto de la mani o dels Diàlegs pel federalisme. Sembla contradictori dubtar entre un acte en el que no érem més de cent persones o un esdeveniment multitudinari, però hi ha un aspecte en el fons que penso que fa que tinguin un punt de contacte.
La manifestació del dissabte passat no era independentista, era unitària per protestar contra la sentència del TC, això està clar. En canvi l'únic crit que se sentia era per la independència. Els grups independentistes s'havien organitzat bé, havien fet una cosa que els altres no vam fer: organitzar-nos, establir consignes, lemes , pancartes, cants. I, probablement érem tants els que defensàvem una cosa com l'altre, però a nosaltres no se'ns sentia. Malgrat tot penso que no és tan sols una qüestió d'organització, el lema independentista, per la seva simplicitat i senzillesa arriba amb força a la gent: Espanya no ens entén i ens agredeix?, doncs la única solució és marxar i anar sols, així serem lliures i, sobretot, més rics. Avui, parlar d'entendre'ns amb qui ens retalla l'Estatut, de pactar-hi per anar més enllà de l'Estatut, sembla una contradicció pròpia de qui no entén, no vol o no sap entendre, quina és la situació política espanyola. Quin lema li posaríem a això? Difícil, oi?
Parlar de que el federalisme és pacte, empatia, solidaritat compatible amb la discrepància, semblen uns jocs florals de mainada si ho comparem amb la idea independentista. Malgrat això crec que lo que es va dir als Diàlegs pel federalisme és la única solució que té ara Catalunya per construir el seu futur. Com va dir la Carme Valls-Llobet, Espanya serà federal o no serà, i, per tant, serà federal. Com es va dir allà, el federalisme és un procés, l'autonomisme no existeix, el socialisme ha de ser federalista i , potser, l'únic entrebanc que el PSOE troba per defensar activament el federalisme és que té por del PP, de que se li imputi la dissolució de l'Estat. Quin ha de ser el nostre lema?: explicar sense complexos que el federalisme és la única opció viable, avui per avui, en la que Catalunya podrà desenvolupar plenament la seva personalitat nacional. I això és una feinada que en tenim per temps. Per tant companys, paciència i som-hi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada