Cada mig any porto a la meva mare a Santa Caterina a l'U.V.A.M.I.D on la tracten de l'Alzheimer. Són dues visites en dies diferents, un dia la veu l'equip de psicòlegs i l'altre dia el de neuròlegs. Ahir teníem hora amb la psicòloga. Primer entra ella i després jo. Les preguntes sempre són les mateixes i giren al voltant de com la malaltia la afecta a ella i al seu cuidador principal que sóc jo. Ahir, mentre ella estava a la consulta i jo m'esperava a la sala també hi havia un home, més o menys, de la meva edat. Al cap d'una estona va sortir una senyora gran, potser de la edat de la meva mare, i ell va entrar a la consulta mentre ella s'esperava a la sala. Ell no va tardar massa a sortir-ne, jo hi estic més, i, quan se n'anaven, al passar pel meu costat, ella li va preguntar què li havia dit el psicòleg i ell, segurament fill seu, li va dir "que está usted hecha una jovenzuela". Em va fer molta gràcia.
Més tard, quan tornàvem amb cotxe cap a Santa Coloma, la meva mare em va fer la mateixa pregunta que aquella senyora i, naturalment, la resposta va tenir el mateix to. Jo li vaig dir que l'havien trobat molt bé, que la memòria li fallava una mica però, tenint en compte els seus 87 anys, que estava molt bé. La meva mare no té un Alzheimer complicat, de fet una de les seves frases favorites és "que maca és la vida". Fa uns dies li vaig sentir dir a un neuròleg especialitzat en aquesta malaltia que quan es declara en persones d'edat molt avançada normalment té un curs més favorable que quan ho fa en gent més jove. Hi ha moments que fins i tot la meva mare és divertida amb la seves sortides. Tanmateix hi han moments complicats, però són escassos.
Pel que fa a cuidar-los aquell home d'ahir a la consulta va ensenyar perfectament quin és el camí. Paciència, tranquil·litat, un tracte amable i anar adaptant-se als canvis que la malaltia va provocant en el pacient. Com he dit abans no sempre és fàcil tenint en compte que, al menys en el meu cas, tinc altres obligacions. Però amb una mica d'ajuda es pot fer bé i s'aconsegueix que el malalt estigui en unes condicions dignes.
5 comentaris:
M'ha emocionat molt el teu escrit. La teva mare pot estar molt orgullosa de la bonica manera que la cuides. És complicat conviure amb una persona amb aquest problema, però l'amor que li dones és lo que la fa tant feliç.
Carme Moner
L'altre dia vaig veure en el Ressò una fotografia de la teva mare i em va portar molts records.
A la botiga, el temps del corral, el teu pare, no sé ....la vida, sovint crec que està comprimida i el passat és com una pel·lícula viscuda i intentes recordar els moments i recordes a la gent, als que han compartit un bocí d'aquesta pel·lícula.
fes un petó molt gran a la mare.
Carme, una de les preguntes que em fa cada vegada la psicóloga és si penso que podria fer més per a la meva mare i sempre li responc que sí, que penso que hauria de fer més. Malgrat tot crec que té una qualitat de vida acceptable.
Doncs sí Pep, això no hi ha qui ho pari, el temps passa depressa, però els records queden i ens ajuden a valorar el temps passat i ens serveixen per organitzar el futur.
Gràcies a tots dos pels vostres comentaris.
ostres, Manel, jo també me n'enrecordo molt de la botiga, amb el teu pare a la caixa i dient-li cosetes a la Cristina que era molt petita..... tampoc sembla que hagi passat tant de temps i la Cris ja té 27 anys !! carai.....
El meu pare també té Alzheimer, però no està a casa de cap fill, sinó en una residència. Les coses són complicades. Jo el vaig tenir dos anys amb mi quan va morir la meva mare. Ningú sabia que tenia Alzheimer. De vegades, moltes vegades, dono gràcies a Déu perquè la meva mare no està amb nosaltres i no pot veure l'estat en què es troba el seu marit. No se que hagués passat si ella no hagués mort. Ella no hauria volgut portar-lo a una residència. Si la seva convivència ja era de vegades complicada, no vull imaginar-la en aquesta situació.
Moltes abraçades per tots dos.
Publica un comentari a l'entrada