diumenge, 5 de desembre de 2010

Cal trobar el camí

En un dels cursos que vaig fer a l'Escola Xavier Soto del PSC un dels companys va dir que en Montilla era massa independentista. Vaig pensar que si per a ell el President era independentista què deuria pensar de la gent d'ERC. Uns quants mesos més tard, en una reunió al Consell Comarcal  de la Selva, un militant del partit va explicar que el seu pare, nascut a Iznájar, el poble del President Montilla, va dir que no tornaria a votar-lo perquè havia presidit la manifestació independentista del 10 de juliol. Ja eren dues opinions que anaven en el mateix sentit. I quan sents dos arguments iguals que venen de canals diferents és que hi deu haver molta gent que pensa igual.
Està clar que aquesta és una de les causes que van provocar la nostra derrota a les eleccions del 28N. N'hi ha d'altres, la crisi, el cansanci de la gent amb els governs de progrés entre d'altres. Segur que el pacte amb ERC ha fet que molta gent que no té el sentiment catalanista molt arrelat els ha portat a no votar-nos. No hi fa res que la manifestació del 10 de juliol no fos només independentista, però el tractament dels mitjans de comunicació, per exemple TV3, va fer que la percepció d'una bona part dels catalans fos que efectivament ho era. Per tant, per aquest costat, s'ens van escapar molts milers de vots.
El problema és que per l'altre costat, el de l'electorat més nacionalista, també ens van marxar molts votants. Una noia em va dir durant la campanya electoral que no ens votaria pel fet d'haver passat uns tríptics en català i castellà. I, entre uns i altres, aquells magnífics resultats que obtenim a les generals s'empetiteixen d'una forma alarmant a les autonòmiques. Ja hi estem acostumats però, potser perquè aquesta vegada ha sigut especialment forta la davallada que hem tingut, fa més mal. I a mi això no em fa cap gràcia. Per a mi, entre les generals i les autonòmiques, són prioritàries les segones. Hem de fer un bon resultat a les generals per aconseguir que a Espanya governem els socialistes, però el PSC, com a partit català, té la obligació de guanyar a casa seva. I és precisament aquí, al nostre Parlament, on fem els pitjors resultats. Alguna cosa tenim mal plantejada.
El PSC és un gran partit, amb gent molt preparada i capaç d'analitzar les situacions per complexes que siguin. Tots esperem que ens donin solucions a aquest problema que ens porta a no tenir la suficient força per ser una alternativa de govern per nosaltres mateixos. I, donat el rumb radical que ha pres ERC, fa pensar que serà impossible  la reedició d'un altre pacte amb ells. Què hem de fer doncs? Un pacte a la basca amb el PP? Ni pensar-hi. Hem de ser prou potents per ser opció de govern tots sols. Difícil? Ara sí, quasi impossible. Però aquesta és la via. El que sí està clar és que aquest partit és absolutament imprescindible a Catalunya. Sense aquest PSC la justícia social no seria la mateixa.
Sabeu què he pensat moltes vegades? Doncs que si no s'hagués fet la unitat socialista del 78 i ens presentéssim a les eleccions catalanes dos partits socialistes diferenciats, un PSC sense lligams amb el PSOE i amb un to marcadament nacionalista, sense arribar a ser independentista, i la federació catalana del PSOE amb un discurs més centralista, entre tots dos faríem molt més bon resultat que el que fem ara junts. Aquells electors que ara ens deixen pels dos costats, el catalanista i el centralista, llavors trobarien en els dos partits el seu referent. Què vull dir amb això? Que hem de desfer la unitat dels socialistes catalans? De cap manera. Penso que aquell 1978, amb la fusió dels tres col·lectius socialistes que vam fundar l'actual PSC, vam aconseguir crear una de les eines cabdals de la democràcia a casa nostra. Hem de mantenir aquest partit unit pel bé de les classes treballadores catalanes. Ara bé, tot i mantenint aquesta unitat, serem capaços de trobar un discurs que agradi a tothom? Un discurs que ens faci atractius a les autonòmiques a tots aquells que ara se'n van cap a l'abstenció o a d'altres partits. Aquest és el repte per al nostre partit els propers anys.

1 comentari:

tornalatocar ha dit...

Cal reordenar o cal refundar (?) i a més, Manel, crec que també es tracta de gestionar crisi, de fer-lo amb la convicció del que significa Catalunya i els principis d'equitat. Disculpa, però dreta/ esquerra ara, no és el binomi més preocupant...o sí, tinc dubtes.
El que cal és un socialisme catalanista que gestioni amb efectivitat i sense dependències. La responsabilitat dels partits polítics, a més de la dels polítics, és, ha de ser inherent a les necessitats del país i de l'època.
Sobre els polítics i les campanyes...
http://wwwparaulescinta.blogspot.com/2009/11/la-subjectivitat-del-politic-afecta.html