Ovidi

Petit homenatge a l'Ovidi

Vilopriu 09

Com cada estiu, des de fa uns nou anys, Nou Cicle, plataforma de debat de l'esquerra catalana, impulsada pel PSC, va organitzar la trobada de militants i simpatitzants del PSC, a can Mallol, una espaiosa casa de Vilopriu, poblet del Baix Empordà. Aquest any no m'ho vaig voler perdre, tanco la botiga a la tarda, em mudo i cap a l'Empordà falta gent, em vaig dir. Vaig sortir amb temps suficient per no arribar tard.
Trobar Can Mallol fou fàcil. Una bona quantitat de Mossos d'Esquadra i periodistes assenyalaven on es troba la caseria. Vaig arribar el primer dels de Santa Coloma, més tard ho feia en Rafel i una estona més tard, en Pere i en Josep. Poc després van començar els parlaments. Tan bon punt van haver acabat, en Josep ens va fer una pregunta: "qui us ha agradat més"? Jo, sense pensar-m'ho vaig contestar: en Castells. La veritat és que la resposta va ser visceral, produïda, segurament, pel to de la intervenció del conseller Antoni Castells. Després, pensant-ho amb més calma he de dir que em van agradar tots els discursos. Cadascun d'ells tenia el seu fons. El President de la Generalitat va estar en la seva línia, va dir coses importants, va recordar que l'Estatut és constitucional, va fer un repàs de l'obra de govern i ens va recordar que el resultat de les eleccions de l'any que ve depèn molt de com expliquem el que s'ha fet. No descobreixo res de nou si dic que José Montilla no és un gran orador, però quan parla comunica confiança, se'l veu segur del que diu i, per tant, convenç.
A la Maria Badia se li nota l'ofici. Se li nota que és professora. El seu discurs és pedagògic, parla pausadament, com si dictés un text que els alumnes han d'escriure. Com és lògic ens va parlar d'Europa, dels motius pels quals la dreta ha guanyat les últimes eleccions europees. La major confiança de la gent en els partits de dreta per gestionar moments de crisi i la por a la immigració van ser dos dels motius pels quals l'esquerra vam perdre les eleccions del mes de juny, segons la Maria.
Raimon Obiols, cap visible de Nou Cicle, ens va parlar, com si ho fes a cau d'orella, de la necessitat de la unitat de Catalunya per tal d'aconseguir les grans fites que ens calen com a poble. Va citar Lluis Nicolau d'Olwer quan deia que "Catalunya dividida no pot guanyar". Obiols ens va parlar de la refundació del socialisme que haurà de tenir com a eixos el desenvolupament econòmic, la síntesi de la socialdemocràcia amb el liberalisme polític i l'ecologisme, la cohesió social, l'integració dels nouvinguts, tot això sense perdre les arrels del socialisme.
I, malgrat que l'ordre de les intervencions no fos aquest, acabo amb el parlament del Conseller Castells. El seu to va ser en algun moment, abrandat, comptant amb el suport de la gesticulació dels braços. Castells va tocar la fibra catalanista com cap altre dels que van parlar. El tècnic, l'economista il·lustre, que també ens va parlar d'economia, va saber arribar molt endins del cor dels que l'escoltàvem quan va recalcar que no acceptaríem una nova negociació amb l'Estat si el TC retalla l'Estatut. Va dir que el pacte amb Espanya ja es va segellar quan vam negociar i aprovar l'Estatut. L'esperit de Vilopriu, va dir, ens dirà com ho hem de fer per tornar a governar després de les eleccions de l'any que ve.
Després dels parlaments va venir el sopar i les tertúlies. Va ser l'hora de fer contactes per tal d'organitzar actes a Santa Coloma o, simplement, de parlar amb càrrecs que a vegades no són tan accessibles. En definitiva, una vetllada profitosa, una immersió en un mar de política i socialisme.

Sant Salvador

Sant Salvador és un dels llocs que conformen l'ànima col·lectiva dels colomencs. Segur que tots els que vivim a Santa Coloma podríem explicar alguna història que té com a escenari aquest passeig. Els plàtans, la riera, les fonts, els passejos, han sigut testimonis de vivències que han quedat a la memòria individual i col·lectiva de cadascun de nosaltres.

Malgrat haver passat més de cinquanta anys encara recordo el plàtan en el que hi vaig escriure amb ganivet els noms de la Maria i el meu. Ella tenia deu anys i jo dotze. Va ser el primer amor de la meva vida que, llogicament, va quedar en un joc de criatures. Les fotos amb les que vaig guanyar un concurs de fotografia tot just després d'haver arribat del Sáhara, les vaig fer al passeig de la Font Picant i al davant de la font de Sant Salvador. Algunes de les fotos que ens vam fer els Hurricanes, un conjunt musical que no va reeixir, estaven localitzades a la riera. Si no recordo malament ,al 1979, amb motiu de les primeres eleccions municipals, alguna de les fotos de la candidatura també van ser preses a la riera. Al 1976, amb motiu de la Marxa de la Llibertat, el dia que va arribar a Santa Coloma, a la nit, ens vam trobar a Sant Salvador una colla de gent per parlar de les accions que portaríem a terme al nostre poble. No sabem com se'n va enterar la Guardia Civil, però a mig fer es va presentar el cabo Cáceres i es va emportar detingut a l'Ignasi Sitjà. La cosa no va ser més greu que l'ensurt. Una de les accions que vam engegar a l'Assemblea Democràtica de Santa Coloma va ser oposar-nos a la urbanització de luxe que hi ha entre el passeig de la Nòria i la riera. Encara ara, cada vegada que passo per allà, em sap greu no haver pogut parar la urbanització que trenca l'harmonia del conjunt. Aquell espai hauria d'haver sigut d'us públic. L'espai que hi ha entre un passeig públic, que està al costat d'un poliesportiu i el camp de futbol, i tot el conjunt de Sant Salvador, hauria hagut d'anar destinat a equipaments públics. No sé si amb un ajuntament democràtic s'hauria pogut parar, però és una pena haver perdut aquella oportunitat d'eixamplar Sant Salvador.

Aquests són alguns dels records que em venen a la memòria i que tenen en comú que tots van succeir a Sant Salvador. Segur que si busqués més en sortirien uns quants més.

Des de fa un temps estic descobrint un altre Sant Salvador. Una de les coses que fem tots els pares i mares del meu poble és anar-hi a passejar amb la mainada quan són petits. L'amplitut del passeig, la zona dedicada a la canalla amb gronxadors, tirolines, tobogans i altres estris, fan de Sant Salvador un lloc perfecte per tal de que els nanos s'esbargeixin i juguin sense perill. Doncs bé, ara ja no hi porto als meus fills ja que ells ja van a passeig solets, tenen 28 i 24 anys; ara hi porto a la meva mare. La Lola té Alzheimer i un diumenge cada quinze dies em quedo a casa i cap al tard, quan fa fresca, anem a donar un volt a Sant Salvador. A ella li agrada molt, xerra amb tothom (m'estic plantejant de fitxar-la com a relacions públiques de cara a les eleccions del 2011), coneix a molta gent ja que la malaltia encara no està molt avançada i a la gent que no coneix, sobretot si són immigrants, els diu que són guapos, sobretot a la mainada. Llavors ens asseiem en un banc i ens fotem del mort i del que el vetlla. Que mira aquest quina panxa fa, que aquells sembla que van a apagar foc, mira quin cul tan gros que fa aquella. Costa molt poc de fer-la riure. Constantment em pregunta d'on són els immigrants. I aquí és on he descobert aquest Sant Salvador nou. Romanesos, negres, magrebins, indis, americans, comparteixen amb la gent del poble i d'altres parts de Catalunya aquest racó tan nostre. Han fet seu aquest lloc d'esbarjo, gaudeixen com nosaltres de l'aigua de les fonts, de la frescor dels capvespres d'aquest estiu xafogós. I tot en harmonia amb el paisatge i amb la gent d'aquí. La Lola ho té molt clar: li és igual parlar amb la Pepeta ,que coneix de tota la vida, com fer-ho amb aquella parella romanesa que passeja un gosset o amb aquells indis que porten una nena que viu a l 'India i que estarà tres mesos aquí. Això ha passat aquesta tarda. La gent anem canviant, però Sant Salvador segueix igual de maco. I hospitalari.

Quina parella!

La cosa-butlletí

Vaig a fer una entrada d'aquelles de filar molt prim. Vull parlar del butlletí d'informació municipal nº 5 que l'Ajuntament de Santa Coloma ha repartit aquests dies per tot el poble. Filar prim, en aquest cas, vol dir que ,malgrat ser militant del PSC i, per tant, formar part d'un dels tres partits que en aquest moment estem governant a Santa Coloma, discreparé del butlletí. Bé, no de tot el seu contingut, però sí d'algunes de les notícies que s'hi publiquen i també de la conveniència del mateix butlletí. Vull deixar clar també que si de la meva discrepància jo pensés que podria perjudicar, per poc que fos, la tasca del Grup municipal socialista a l'Ajuntament, no ho deixaria escrit. Però tinc clar que a hores d'ara la divulgació d'aquest bloc és escassíssima i, per tant, em puc permetre el gust de dir el que penso amb total tranquil·litat.
Podria aixoplogar-me, per tal d'expressar la meva disconformitat, en una excusa massa habitual entre els polítics que ocupen càrrecs importants, que no és el meu cas. Segur que haureu sentit dir moltes vegades, quan algun polític ha fet declaracions que després han esdevingut polèmiques que, quan les va fer, ho deia "a títol personal" o "en qualitat de...", per desvincular les seves afirmacions de la seva filiació política. Això jo no ho faré. Totes les afirmacions que jo escrigui en aquest bloc, fins i tot, potser, les de caire més personal, tindran un fonament polític. No podria ser d'altra manera si vull ser conseqüent amb les preferències que he deixat escrites en el meu perfil personal. Aquest és, o vol ser, un bloc de divulgació del meu pensament polític(això sona pedant), amb un radi d'acció bàsicament concentrat a la meva ciutat, Santa Coloma de Farners.

Començo doncs l'anàlisi. En primer lloc una apreciació semàntica: a una cosa de 36 planes amb profusió de fotos, dibuixos i gràfics a tutti colori, no se la pot anomenar "butlletí". És una revista, em podreu dir que modesta, però revista al cap i a la fi. I d'aquí neix el primer però important. Com diuen alguns tertulians castellans de la radio "niego la mayor". Jo, en l'actual situació de penúria en la que viuen els ajuntaments, m'hauria gastat els diners que val la publicació en coses més profitoses per a la població. El nostre butlletí, el Per a Santa Coloma, que té quatre planes, a dos colors, ens costa, quan el fem a Santa Coloma, uns 400 euros. En tirem uns 5000 exemplars. Aquesta revista amb les seves planes acolorides, que val? No ho sé, però quan l'àrea de Serveis Socials té problemes per donar satisfacció a totes les peticions que se li fan , gastar-se, no sé si seran 6, 7 o 8000 euros en aquesta partida em sembla que és no gestionar bé els diners. I consti que sóc un dels responsables del full informatiu del PSC i sempre he defensat la necessitat d'informar al poble. Penso que en política la informació és bàsica, però en aquest cas em sembla excessiva la despesa tenint en compte l'actual situació de crisi econòmica.

Ara una qüestió d'elegància política. Això de la elegància no m'ho crec ni jo. És una qüestió de fonaments polítics. I aquesta afirmació té el seu què ja que vull recordar que l'actual alcalde de Santa Coloma, de CIU, ho és gràcies als vots de ERC i PSC, a més dels seus, és clar. En l'apartat d'urbanisme, a més de la portada en la qual es veu una recreació informàtica de com quedarà la Rambla, a la pàgina 8 de la cosa se'ns mostren quatre fotos de carrers en obres. En la petita ressenya s'assenyalen els carrers de l'Esperança, Malva i Mossèn Benet com a inversions amb càrrec als pressupostos del 2008, en canvi a les fotos hi apareixen, amb els seus respectius peus de foto, els carrers Raval, Major i de la Creu. No hauria costat massa assenyalar que els carrers Raval , Major i la Rambla (tinc dubtes del de la Creu) han sigut finançats pel pla Zapatero. L'alcalde ja va criticar aquest pla en un altre d'aquests "butlletins", per cert que el vam contestar degudament. Tant costa reconèixer d'on provenen els diners? Si la gestió ha sigut de l'Ajuntament, si al final qui ho capitalitzarà en un tant per cent altíssim serà l'alcalde. Reconèixer que el Plan E ha sigut el que ha pagat la despesa de la rehabilitació d'aquests carrers hauria sigut una qüestió d'elegància, a més de justícia. Però, clar, demanar a un ajuntament dominat de cap a peus per CIU que reconegui que de Madrid ve alguna cosa ben feta, és demanar massa. La regidoria d'informació la té CIU, es nota?.

Un petit detall per acabar: CIU a Santa Coloma mai fa butlletins informatius. Serà que no li fan falta. Ja sé que potser algú dirà que si això és filar prim, què seria tirar pel dret. Us puc assegurar que m'he contingut, que si en comptes de formar part d'un partit de govern haguéssim estat a l'oposició el to hauria sigut molt més dur. Motius n'hi ha de sobres.

Me'l deixo fer aquesta vegada (el petó)

El viatge

Aquesta puta sensació d'arribar sempre tard,
de passar per les coses sense tocar-les,
de perdre el temps tractant
de fer quelcom d'important...
Joan Manuel Serrat
En Serrat, en una altra de les seves cançons, es queixa de veure passar la vida pel seu costat com si ell no participés d'ella, com si fos un estrany. Ara no recordo el títol de la cançó però mi he sentit reflectit moltes vegades. És la sensació de no controlar l'esdevenir de la vida, de sentir-se en una corrent d'un riu que ens transporta d'una forma esbojarrada i contra la qual no hi podem fer gaire res. És com estar d'espectador en un gran teatre en el qual es representa la nostra vida.
A hores d'ara, de fet ja fa molt de temps que ho sé, estic segur que em vaig equivocar quan vaig decidir treballar en el negoci familiar. Tenien raó tant Mossèn Benet com el director de l'acadèmia, don Félix que li dèiem llavors, quan van venir a casa meva a parlar amb els meus pares per dir-lis que jo hauria de seguir estudiant, que era una llàstima que m'ho deixés. Sí, tenien molta raó. I penso que aquella decisió meva, poc madura, tan poc madura com ho era jo llavors amb els meus catorze anys, m'ha portat a que no hagi controlat prou bé el timó de la meva vida i m'hagi embarrancat en una singladura per a la qual no tenia les aptituds necessàries. No és que no me n'hagi sortit, el fet és que tot l'esforç que he esmerçat a la feina si l'hagués aplicat en una altra direcció n'hauria tret molt, però molt més profit.
Ara, sigui per l'experiència acumulada en els anys, sigui perquè el que se m'ofereix m'és molt atractiu, estic segur d'haver pres una decisió encertada. I que consti que no està exempta de dificultats i que per tal d'arribar a bon port hauré de fer canvis importants a la meva vida, algun dels quals encara no sé ben bé per on ha d'anar. Però sé on vull arribar, sé que puc arribar-hi i sé que sóc capaç de fer-ho. Sé que l'esforç serà gran, però val la pena intentar-ho. És un somni que ha estat al calaix durant molts anys i que ja quasi m'havia oblidat que el guardava i que quan li he tret la pols ha aparegut amb tota la brillantor del primer dia.
Mantinc aquella mateixa il·lusió, el mateix esperit de la joventut passat pel sedàs de la edat i l'experiència; però l'essència és la mateixa, està intacta. I tinc molt present que no tot depèn de mi, que hi poden haver entrebancs, però faré tot el que pugui perquè tot surti bé. I, a més a més, no estic sòl en el viatge, i la bona companyia m'ajudarà a arribar.

Sal de fruites Eno

Hi ha hagut temporades a la meva vida que he tingut problemes digestius. Si feia algun àpat massa copiós o menjava alguna cosa excessivament greixosa o massa picant la digestió es feia pesada. Segurament que aquelles molèsties coincidien en el temps amb problemes que m'afectaven més del compte i que em repercutien a l'estómac. Tinc companys i coneguts que la tensió i els nervis els afecten d'altres maneres com, per exemple, amb un mal de cap. La solució era senzilla: el proper àpat el feia més lleuger o simplement no el feia, i recorria a l'ajut d'algun antiàcid que alleugerava els símptomes de l'empatx. No sé si serà que el meu organisme ha canviat o que em sé agafar els problemes amb una certa tranquilitat ( suposo que la edat hi ajuda o que la meva vida ha entrat en una fase de més calma), però el fet és que fa una bona temporada que aquells empipadors problemes han deixat de fer-me la punyeta.
El que no he acabat de solucionar són altres tipus d'indigestions, molt més nocives que les gàstriques, i per a les quals em costa trobar un bon remei. Probablement no sigui molt científic però hi ha una definició d'aquest problema que és pertànyer a "El club de menjar-se el coco". Es tracta de practicar un esport que encara no ha sigut declarat olímpic,i per al qual demanaré la creació d'un grup al Facebook per aconseguir-ho , i que consisteix en donar-li més voltes als problemes que els corredors dels 10.000 metres a l'estadi. Problemes o vivències que ja fa temps que van passar i que no han acabat de desaparèixer del pensament i que sembla que no ens deixin fer el següent àpat amb gana. És aquesta una indigestió per a la qual no hi ha pastilletes miraculoses.
Tanmateix hi ha solucions que no tenen forma de fàrmac i que un bon dia, de sobte, se t'ofereixen quan menys t'ho esperes i de qui menys t'ho esperes. Són com una bona cullerada de Sal de fruites Eno que neteja, alleugera i fa lloc per al sopar, l'esmorzar i el dinar dels vint anys següents. Et treuen tones de culpa de sobre, et fan revisar d'una forma molt més imparcial esdeveniments que fins ara et miraves des d'un sol costat i et dónes compte que la realitat té més d'una cara. I, sense perdre de vista que no podem canviar el que ha passat, t'ho mires d'una forma més objectiva, trobes explicacions a coses que fins ara no en tenien o les tenien amb un tel que impedia que hi arribés la llum. I tens més ganes de que arribi el proper àpat.

La lluna, la pruna

Aquest article l'ha publicat la Montse Palma, diputada del PSC al Parlament espanyol.

Es compleixen 40 anys de l’arribada de l’home a la Lluna. Era el 20 de juliol del 1969. A punt de complir deu anys, ens havíem traslladat des del Poble Nou a un pis més gran del carrer Sant Pau. Amb l’arribada del meu germà, a finals del 68, ja érem sis de colla. Estrenàvem la primera televisió familiar, en blanc i negre. Aquelles imatges són a la memòria de tots. Descobríem, amb fruïció, la màgia de la televisió i ens arremolinàvem davant la pantalla. Al llarg dels anys, les imatges del passeig de Neil Armstrong han estat motiu de polèmica amb teories diverses afirmant que l’allunatge va ser un muntatge. Ara resulta que les imatges originals s’han perdut per que la NASA va reutilitzar les cintes gravades. Igual havien d’estalviar i les varen esborrar per gravar-hi altres coses! Però no patiu, el material televisiu disponible ha permès fer una nova versió redigitalitzada i remasteritzada que diuen serà millor que l’original. De totes maneres, els fantasmes sobre la conspiració i teoria del muntatge segur que reapareixeran.

Parlant de la lluna, m’ha vingut al cap la cançó: «La lluna, la pruna, vestida de dol, el pare la crida, la mare la vol. La lluna, la pruna i el sol mariner, son pare la crida i sa mare també»

Considerada una de les cançons populars catalanes més conegudes, la saben tots els nens i nenes des de molt petits, té un aire tranquil i romàntic. Abans ens la cantaven les mares i àvies, ara la coneixen els infants d’origen català o no, a l’escola infantil, al parvulari. Nens i nenes llatinoamericans, romanesos, magrebins, senegalesos,... canten la lluna, la pruna.... Serrat l’ha interpretat en algun dels seus concerts, amb la tendresa i senzillesa més pura i natural. El seu significat és força una incògnita, el seu origen també. No us heu preguntat mai que deu voler dir? No ho sabem, però sona tant bé!

La lluna, objecte màgic de la natura, el seu descobriment i conquesta símbol de progrés de la humanitat, al·ludim a ella per trobar explicacions a fenòmens naturals. Si és plena, creixent o minvant diem que passen coses diferents. Ens dóna explicacions sobre els embaraços i parts; sobre la pesca, sobre l’estat de la mar, sobre els estats d’ànim i sobre fenòmens sobrenaturals com l’home llop o els vampirs. També la utilitzem per descriure alguns comportaments humans. «Vol la lluna en un cove», «estar de mala lluna», «estar a la lluna», són expressions populars que signifiquen demanar impossibles, tenir mal humor o estar distret.

A la lluna hi són els que s’han enrocat en no voler acceptar que el tema del finançament ens ha anat bé. Enrere queda la gran batalla de l’Estatut. La duresa del debat de fa quatre anys va valer la pena. Ni els que llavors van rebutjar l’Estatut, uns (PP) perque «rompía España» i altres (ERC) perque no era suficient; ni els que ara, havent estat llavors protagonistes de l’acord (CiU), volen reconèixer que la llei orgànica de l’Estatut és la base sòlida d’una negociació financera majoritàriament ben rebuda, han estat en sintonia amb la majoria. Però el més destacable és la fermesa i el sentit de país del tàndem Castells-Montilla per aconseguir el nou finançament i també més traspassos. Avui mateix se signarà l’acord de rodalies i inspecció de treball. Per primera vegada a la història estarem per sobre de la mitjana espanyola en recursos per càpita, amb una previsió de més de 4.000 milions d’euros d’increment. És un nou model que trenca la dinàmica «pidolaire» dominant fins ara i que representa un canvi de fons, consolida la relació bilateral de Catalunya amb el govern de l’Estat, dona més capacitat de decisió i més finançament per a l’educació, la sanitat, la protecció social o la seguretat ciutadana. Tot plegat en el marc d’un acord per a tota Espanya, on Catalunya continuarà sent solidària però de forma justa i raonable. Per això ha calgut augmentar els recursos que l’Estat aporta a les autonomies, establir un nou sistema de repartiment entre el govern central i els autonòmics més equilibrat en recaptació, en la gestió de la despesa i en les responsabilitats, assegurant una relació financera federal. Cap govern autonòmic hi ha votat en contra i la majoria de la ciutadania de Catalunya hi està a favor. Als que estan a la lluna, als que estan de mala lluna i als que demanen la lluna per sistema, una mica de serenitat i reflexió els faria molt bé. «La lluna, la pruna... i el finançament...»

Ell ho farà possible

Veig una Santa Coloma esplèndida en el futur. Serà una ciutat on no hi faltarà de res, serà un lloc idíl·lic on tots els habitants viurem feliços, immersos en l'abundància i el benestar. A la fi veuré acomplerts uns somnis que mai pensava que es poguessin fer realitat.
Ja veig aquella somniada línia de metro que enllaçarà els barris més allunyats del meu poble. Farem estacions a Santa Coloma Residencial, a Can Malladó, a Farners (amb subestacions a l'ermita i al castell), a la Plaça Farners, a Sant Salvador. Ell ens pagarà la línia 1 del metropolità de Santa Coloma.
La presa, la desitjada i sempre ajornada presa, serà una realitat. I no caldrà fer-la per assegurar l'aigua a les cases, car l'abundància brollarà de les nostres aixetes. A cada llar, a més d'aigua potable de primera qualitat que vindrà directament de les deus més preuades, hi haurà un doll dels vins més famosos de la nostra terra: Priorat, Penedès, els millors caves... I tot això a un preu irrisori. Ell ho pagarà tot.
La presa comportarà que la riera de Sant Salvador sigui un espai que recuperarem definitivament per al nostre esbarjo. La farem navegable. De moment amb un cabdal suficient per fer-hi rafting, surfing, pesquing i tots els ing que se'ns passin pel cap; no hi haurà límit. Més endavant valorarem la possibilitat de que petits creuers, com els que hi ha a la costa, ens portin des de les Fosses a Tordera. Santa Coloma esdevindrà així una ciutat turística de primer ordre. Tot serà possible gràcies a Ell.
Tots i cadascun dels carrers del poble tindran un doble carril ecològic. L'un per a bicicletes, l'altre per al burro català, en direm el carril burro-bici. En els carrers que, per la seva mida, no hi càpiga aquesta infraestructura imprescindible, construirem uns túnels per els quals burros i bicicletes hi transcorrin sense impediments. El món sencer vindrà a veure el nostre poble, capdavanter en sostenibilitat i mobilitat. Ell ho farà possible.
I jo no sé si serà demanar massa, però coneixent-lo, estic segur que Ell ens ho aconseguirà. Estic segur que el 2016 Santa Coloma podrà organitzar uns Jocs Olímpics més macos que els de Barcelona 92. Amb governants com Ell no hi ha límits per a la imaginació, qualsevol desig, per agosarat que sigui, es pot realitzar.
Sí, quan governi Ell, aconseguirà 5000 milions d'euros a l'any ,o més (segur que la setmana que ve seran 6784 els milions que sabrà negociar), perquè Ell ho podrà tot i Santa Coloma i a l'ensems tota Catalunya esdevindrà el mirall del món. Jo sé que hi ha gent que no s'ho creu tot això. Ai! aquesta falta de fe, de confiança amb els nostres líders que no ens deixa avançar. Deixeu-lo fer, deixeu-lo que sigui la nostra llum i la nostra guia, deixeu-lo tornar al Majèstic. Allà ja ho va dir Ell que mai més hauríem de parlar de diners. Bé, potser es va equivocar una mica, però Ell també és humà. Deixeu-lo fer, pel bé de Santa Coloma.

Passejada pel mercat

Aquest matí han vingut a Santa Coloma la senadora Pepa Celaya i la Sònia Marti, candidata a les eleccions europees, la Sònia d'Anglès tal i com l'anomenem amb en Pere. Han estat repartint propaganda del partit durant una estona i ens hem fet unes fotos. Jo tenia feina a la botiga i no he pogut estar gaire estona amb elles. Bé, és una acció més de la campanya, però segueixo pensant que l'element més important de cara a fer vots és el nostre full, el Per a Santa Coloma, que no tenim clar que arribi a temps. A veure si arriba i el podem repartir.

Alternança i món local

Penjo avui la carta que publico al Ressò del juny. Tinc l'impressió que en Quim Torra em contestarà qualsevol cosa que jo digui. Sempre que ho cregui oportú li tornaré la resposta però tampoc vull que això sigui la cançó enfadosa. Aquí està la carta.
Voldria fer un parell de puntualitzacions a la resposta que el Sr. Quim Torra em fa a la meva carta del mes d'abril i que titulava Patxi López. Dels resultats de les eleccions de Catalunya i Euskadi només hi ha una cosa que es correspon i és que dos partits nacionalistes, que de cap manera tenen l'exclusiva del dret a governar, deixen el govern i se'n van a l'oposició. Això és important, necessari i molt beneficiós per al bon desenvolupament democràtic i s'ha d'acceptar amb total normalitat. A part d'això, les realitats de Catalunya i Euskadi són diferents. A Euskadi no es podia repetir el model d'alternança català per una cosa tan simple com que els partits d'esquerra no tenen majoria. Així de senzill.
Pel que fa a l'arribada del PP al govern de Catalunya, ara per ara, només ho ha fet de la mà de CIU. I no era un PP qualsevol, era el del Sr. Aznar, poca broma. I em pregunto si per tal de recuperar el poder CIU repetirà la jugada, malgrat el recurs contra l'Estatut, la campanya contra Catalunya amb motiu del debat estatutari o, més recentment, les posicions contra la llei d'ensenyament que manté el PP. Difícilment veurem mai al PSC pactant amb un partit que fa de l'agressió constant a Catalunya el seu mètode per augmentar uns quants vots.
Pel que fa a l'Ajuntament de Barcelona estic segur que si algun company socialista barceloní va llegir la meva carta va pensar que jo hauria estat molt més maco anant a buscar cargols en vers d'escriure-la. Clar, traslladar el tema de la alternança al món local ens pot portar a unes lògiques contradiccions. Els ajuntaments són com les cases, cadascun és un món. És habitual que el canvi que demanem els partits en ciutats on estem a l'oposició no el volem allà on estem governant. Potser faria riure veure un partit de govern demanant l'alternança.
De totes maneres, si he de ser sincer, quan vaig escriure aquella carta jo pensava en un ajuntament. Naturalment no era el de Barcelona sinó el del meu poble, el de Santa Coloma, per al que somniava que un bon dia arribava la beneficiosa, la necessària alternança.

La campanya

No recordo haver començat mai una campanya electoral així, amb un cubata, un portàtil al davant i escrivint encara no sé ben bé què. Com diu un amic meu: "cosas veredes". Avui, quan he donat per acabat el dia, eren dos quarts de dotze. Tancar la botiga, fer el sopar, menjar el sopar, un bacallà fregit boníssim i pa amb tomàquet, anar a passejar la Chiara (hem anat a veure els cartells que ens van venir a penjar ahir), posar un rentaplats, endreçar la roba seca i estendre una maquinada. Quan he estat de tot això eren, això, dos quarts de dotze ben tocats. I m'he dit tot cofoi: "nano, t'has guanyat un premi". I el premi és aquest, la soledat i tranquil·litat d'un menjador només per a mi sòl, tots ja son a dormir, un cubata, feia mesos que no en prenia cap, i el meu bloc que el tinc una mica desemparat. I aquí estic, teclat a tot drap sense saber com acabarà tot això.
I de que parlaré?, doncs de política, perquè de la feina no en tinc ganes, de la meva vida amorosa tampoc, només faltaria que algú em llegís, del temps em sembla massa tòpic a part de que no hi entenc res i, a més a més de que tan se me'n fot de si plou, neva o fa sol. Parlaré de política.
Bé, tampoc em posaré ara a filosofar i a analitzar les causes de la crisi econòmica. No, el tema d'avui serà molt més bàsic, més de primer d'agrupació com diu en Miquel Iceta. Parlaré de la activitat de l'Agrupació durant la campanya electoral de les europees del dia 7 de juny. Està clar que l'objectiu primer d'aquesta campanya és arrencar tots els vots possibles a Santa Coloma per tal de que el PSC guanyem a Catalunya, el PSOE a Espanya i el PSE a Europa. Intentarem fer una campanya tant potent com podrem, dintre les nostres possibilitats i les directrius que ens marca el partit. El que més em preocupa en aquests moments és si podrem disposar del full informatiu, el Per a Santa Coloma, pel final de campanya. Estic convençut que per les generals va ser una peça clau de la nostra victòria a Santa Coloma. Segurament que no farem cap acte, sí que farem passejades, dilluns que ve ja tenim a la Sònia d'Anglès al mercat, el porta a porta també, un article al Ressò i una carta meva, una penjada de cartells i jo diria que ja ho tindrem fet.
Tanmateix aquestes eleccions per a l'Agrupació tenen una importància doble. Primer guanyar les europees a Santa Coloma i, segon, tenir presència al carrer i si tenim la sort de guanyar, capitalitzar aquesta victòria de cara a les municipals del 2011. Sempre dic que si podem passar un paper agraint el vot després d'haver guanyat, és un tant important que ens apuntem de cara a les munis.
Doncs apa, ja son tres quarts d'una, plego, me'n vaig a dormir que demà hi ha feina. El cubata m'ha sentat de meravella i aquesta estona tot solet també. Apa.

Polítiques d'igualtat

Avui la Federació de les Comarques Gironines ha organitzat una trobada de militants i simpatitzants per parlar de Polítiques d'igualtat. L'acte s'ha celebrat al Consell Comarcal de la Selva i ens han parlat la Pepa Celaya, senadora i la Marian Sais, consellera de formació de la Federació.
La Pepa i la Marian ens han explicat quina és la situació de la dona avui i han fet un repàs de quina ha sigut la evolució els últims anys pel que fa a l'assoliment de majors quotes d'igualtat. Si bé hi han hagut avenços importants tan l'una com l'altre han assenyalat que encara queda molt de camí per arribar a aconseguir una igualtat total entre home i dona. La Pepa ha assenyalat que tot un seguit de lleis estan ajudant a fer aquest difícil camí i que sense elles no seria possible aconseguir-ho.
Després hi ha hagut un torn de paraules que ha estat interessant i, en certs moments, tens.
Ara penso que és el moment de que des de les agrupacions, a cada poble, fem un seguit d'accions que ajudin a assolir aquesta igualtat.

Visca la Democràcia

A mi m'agradaria fer un bloc divertit com el de la Rosa Peroy, però em temo que això serà molt difícil. Ni de bon tros els meus coneixements ni les meves habilitats estan a la seva alçada. A més a més el meu petit espai a la xarxa té la finalitat que té, és a dir: ser una bona eina que acosti el meu missatge polític al meu poble . Clar, fer la política divertida suposo que deu estar reservat a unes poques ments privilegiades. El meu cervell arriba on arriba, és a dir, anar tirant.
Tot aquest encapçalament ve a compte de les paraules que Jordi Pujol va dir ahir en una trobada de CIU en les que blasmava i ridiculitzava la tasca que el govern de la Generalitat està duent a terme especialment en la negociació pel nou finançament. Jo voldria ser original en les meves entrades, repetir-me lo just, o sia poc. Però ja veig que serà difícil, no em deixaran pas. Són pesats com ells mateixos, sempre amb la mateixa cançoneta. Tanmateix hi ha una paraula que va a favor meu: democràcia.
Una democràcia plena comporta que hi hagi alternança en el poder, que un partit que ha governat un temps perdi unes eleccions i passi a l'oposició. Naturalment qui té la paraula és el poble i si el poble vol que un partit governi pels segles dels segles s'ha de respectar, però no és bo. Ja sé que a tots els partits ens agrada poder fer realitat el nostre ideari i estar molts any al govern, però és necessari refrescar la cosa de tant en tant.
Aquesta alternança a més a més provoca una cosa beneficiosa que és la comparació del que es diu a l'oposició amb el que es va fer en el govern. I aquí, després de tants revolts, és on volia anar a parar. Què ens ha de venir a explicar ara en Pujol, què pot exigir a un govern que està lluitant fa temps per aconseguir un finançament que solucioni totes les mancances que té Catalunya i que el finançament actual, pactat entre CIU i el PP de l'Aznar, poca broma eh!, ha sigut incapaç de resoldre. Tant de bo que totes aquestes energies que ara gasten les haguessin tingut quan varen fer la negociació del seu finançament amb el PP. La por que tenen de que de tot això en surti un bon acord, com espero que passarà. El gran objectiu de CIU en aquests moments només és un: desgastar tant com puguin al govern català amb el seu missatge radical per guanyar les eleccions de l'any que ve. Després, una vegada en el poder, ja rebaixarem el to i tornarem a fer la viu viu, deuen pensar. Què voleu que us digui, són tant previsibles pobrissons!

La Chiara

Aquesta és la meva xixa, la Chiara, la patufis. El dia que la esquilem en sortirà una gosseta Schnauzer, mes o menys, ara, de moment, és la xixa. Aquesta foto la he fet amb la webcam, a veure com ha quedat.

Blocs a l'atzar

A vegades ,quan tinc dubtes de si una paraula o expressió pot ser correcte, l'escric en el google a veure què passa. No em sol fallar i, a vegades, em dona sorpreses. Avui n'he tingut una quan he buscat una paraula que a vegades faig servir quan parlo amb la meva gossa, la Chiara. "A l'ensems", aquest és el mot en qüestió, m'ha portat, com a primera entrada del google al bloc de la Rosa Peroy, una dona nascuda a Lleida i que, segons ella, està ubicada al seu Afganistan particular. És divertit el bloc, la noia té gràcia quan escriu, l'entrada " l'ensems" m'ha portat a un escrit que va publicar el setembre de l'any passat en el que explica la seva peripècia amb uns mossos a la carretera.
Ho seguiré fent de tant en tant de buscar blocs a l'atzar i,quan en trobi un de bo, l'incorporaré.

El cafè

Feia dies que no fèiem el cafè a can Panxo amb en Pere. Hem agafat la costum de preparar les ordres del dia de les reunions de la Agrupació tot fent un cafè. El que passa és que fem una repassada a tots els temes possibles i l'ordre del dia la decidim els cinc últims minuts de la trobada. Avui ha passat el mateix, però val la pena, hem parlat de les eleccions del 2011, de les possibles propostes en les que es pot basar el programa electoral. I, com sempre, hem estat molt d'acord. Hem de ser valents, hem de presentar un programa valent, que doni solucions a les mancances que té Santa Coloma. La gestió que CIU ha fet des de les primeres eleccions pot semblar correcte sempre que no es vulgui plantejar la solució dels grans problemes que té la nostra ciutat. I això és el que ha fet CIU. Caldran accions que resolguin mancances bàsiques, que afecten a la vida quotidiana de la gent. En definitiva, caldrà fer un programa d'esquerres, socialista. Les propostes concretes vindran després d'una anàlisi molt treballada en la qual l'assessorament del partit serà bàsic.