">És en italià però en Fellini ho explica tant bé que s'entén tot; en tot cas lo del barret va de que el fill gran va anar al cine i es va pixar al barret d'un espectador que li fa pagar el barret al pare. Aquesta escena és una veritable meravella. El pare està genial.

Pacte

Ahir, a la reunió de l'agrupació vam tenir un debat interessant sobre què és el federalisme i com s'hauria d'aplicar a Espanya. Tothom va dir-hi la seva, segurament que d'aquella reunió n'haurien sortit tants projectes d'estat federal com persones hi érem. Jo vaig dir, com exemple, que en el meu ideal d'estat federal Catalunya hauria de tenir seleccions esportives pròpies. Algú em va dir, amb tots els respectes, que allò era una xorrada, un altre que allò era impossible, que ja era la independència. Bé, Escòcia no és independent i té seleccions esportives. I aquí és on està el moll de l'os de la qüestió: federalisme és pacte com s'explica a infofederal .net. El meu pare sempre deia que "pactes rompen lleis". Cada estat federal aplica la seva pròpia forma de relacionar-se depenent de la seva estructura, història, situació social i política. El dia que el puguem aconseguir, que penso que encara és llunyà, l'estat federal espanyol, sigui república o monarquia, serà tal i com vulguem els ciutadans d'aquest país. Lo de les seleccions esportives és una anècdota o no, però seria tot un símbol del pacte.

Vilopriu 2010

He anat dues vegades, l'any passat i aquest, a la trobada que Nou Cicle organitza des de fa uns deu anys a Vilopriu a finals del mes d'agost. És interessant, per lo que té de tret de sortida del nou curs polític, per ser el primer acte important després de les vacances i pels convidats que Nou Cicle porta al poblet empordanès. L'ambient és càlid, no només per la calor que hi fa donada l'època de l'any, sinó per la forma en que es produeix la trobada: l'ampli jardí de la casa de la família De Puig, els parlaments dels polítics, el sopar i les xerrades espontànies que es produeixen fan que sigui una vetllada agradable.

De les intervencions en vull destacar dues, la del President de la Generalitat, José Montilla i la del President del PSE i ex primer ministre de Dinamarca  Poul Rasmussen. El President Montilla va fer un repàs de la ingent obra que s'ha fet durant els dos governs de progrés a la Generalitat, primer el del President Maragall i després el d'ell mateix. Va definir amb precisió el model d'estat que volem els socialistes catalans, el federalisme, dient que és una necessitat mútua de l'estat i de Catalunya de posar-lo en marxa i que és la única sortida viable per a Espanya. I, finalment, va encoratjar a tota la gent del PSC a treballar amb il·lusió per tombar els mals resultats que ens auguren les enquestes.
Poul Rasmussen, magnífic orador, va començar el seu parlament duent-nos, a través d'una metàfora en la que es va servir de la paret vella i les finestres noves que tenia al darrera, a la necessitat de conservar els principis del socialisme adaptant-los als nous temps. Va dir que el principal partit que s'oposa al socialisme és el del sofà, el de l'apatia i el desencís, però que les 415 persones que en aquell moment estàvem en aquell acte demostràvem que hi ha ganes i possibilitats de lluitar contra la indiferència. Va apuntar la necessitat de controlar els mercats i de que les transaccions financeres que ara circulen lliurement paguin impostos. Va dir que només amb un 0'05% sobre tots aquests moviments especulatius Europa podria disposar d'uns 200 mil milions d'euros a l'any. Recollint les paraules del discurs del President de la Generalitat va dir que ara es feia una idea de lo que és Catalunya i que tot lo que sigui descentralització i augment d'autogovern és favorable per als ciutadans. Va explicar, com a exemple, que a Dinamarca cada ajuntament té autonomia per fixar els impostos. Els parlaments van acabar amb una nova intervenció el President Montilla i seguidament va arribar l'hora del sopar i de les múltiples converses que es generen de forma espontània.

Tribuna Oberta del Ressò de setembre

L'Emili i en Quim

El President de la Generalitat, José Montilla, li  ha proposat a en Joaquim Nadal que encapçali la llista electoral per a la circumscripció de Girona per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. A en Quim Nadal l'avala l'experiència dels seus anys d'alcalde de Girona i el seu treball al capdavant de les Conselleries de Presidència i de Política Territorial i Obres Públiques del Govern de la Generalitat. Si a la seva activitat política l'hi afegim la seva trajectòria professional com a historiador i la seva tasca docent a diferents universitats es pot assegurar que en Quim és un bon candidat per a les comarques gironines.
Tanmateix hi ha moments, petits detalls, en la vida de les persones que ens acaben de configurar quina és la seva manera de ser, són petites escletxes per les quals se'ls veu l'ànima. Són ràfegues de llum que il·luminen allò que el tràfec diari no ens deixa veure. Fa uns dies va morir l'Emili Caula, que va ser  regidor del grup popular a l'Ajuntament de Girona quan en Quim Nadal n'era l'alcalde. En un article al Diari de Girona (que té penjat al seu bloc a l'arxiu d'agost www.joaquimnadal.cat) en Quim Nadal recordava la figura de l'Emili i la seva relació durant el anys que van coincidir al consistori gironí i l'amistat que en va quedar després. Val la pena llegir-lo, és un exercici que neteja la brutícia que sovint envolta la política, és una ventada d'aire fresc que reconforta i fa més propers a la gent que es dediquen a administrar els bens públics. Jo no coneixia a l'Emili, sí a en Quim, però us puc assegurar que ara me'ls sento a tots dos més propers, ara formen part del meu ideal de lo que ha de ser la política: un servei públic adreçat a fer més digna la vida dels ciutadans.
En un ambient en el que massa vegades estem acostumats a veure com en el debat polític es fa servir la mentida, l'insult, el transmetre pels carrers i les cantonades falsedats de fets sobre el rival polític que mai s'acaben demostrant, s'agraeix aquest article d'en Quim, serè, mesurat, que mostra admiració cap al rival polític i estimació cap a l'amic que ens ha deixat. Diu molt de tots dos personatges, de la capacitat d'assolir l'acord, de treballar pel bé comú per sobre de les diferències ideològiques, que en el seu cas eren grans. Però no insalvables quan  el que estava en joc era el benestar dels gironins i les gironines. Això és política en majúscules: la capacitat d'arribar a l'acord des de la discrepància.
Sí, en Joaquim Nadal és un molt bon candidat per les nostres comarques, per la seva preparació política i professional, però, també i sobretot, pels valors humans i democràtics que transpira l'article que dedica a l'Emili Caula, que ben segur els compartien. Pel seu compromís amb Girona cadascú des del seu lloc, pel respecte cap a l'adversari,  per la seva dedicació i el fer de les normes democràtiques el vehicle per millorar la vida de la gent.


Manel Roqueta

El sucre

En un dels cursos que vaig fer a l'Escola Xavier Soto del PSC, en un exercici, uns  companys van assenyalar la sinceritat com una virtut meva. Un dia, a la botiga, li vaig explicar a una clienta que a segons quins embotits  s'hi afegeix sucre. Normalment, als embotits i pernils que contenen nitrificants  s'hi posa sucre per afavorir el treball del nitrat; ara no faré una entrada sobre additius alimentaris, no va d'això la cosa i tampoc ho sabria fer. La cosa va de ser sincer i de les seves conseqüències. Passa ara que cada vegada que la clienta em demana pernil salat em diu que li doni d'aquell que no té sucre. Clar, els altres clients que hi ha a la botiga en aquell moment em miren amb cara de no entendre res i em pregunten què és això del sucre i els embotits. A vegades he pensat que potser hauria sigut millor no haver-li explicat a la clienta lo del sucre, però em penso que hi pot haver-hi un problema mèdic pel mig. Tot i que la quantitat que s'hi posa és molt petita jo vaig pensar, quan m'ho va preguntar, que era millor que li digués. És necessari sempre explicar-ho tot?

Fent feina

Ja està, l'article del Ressò ja està entregat. Ara acabo de venir de passejar a la Quiara, hem escoltat una sardana (algun dia n'he de ballar una, fa uns quaranta anys que no ho faig) i ara, abans d'anar a dormir, penjaré aquesta entrada. Aquesta setmana treballaré amb l'escrit que passarem pel poble per la Diada i la setmana que ve deixaré acabat el full d'abans de les eleccions. En l'entrada del volei vaig dir que no em quedaria cap recança per no haver treballat prou per a les eleccions al Parlament. Ens queda contactar amb una serie d'electors potencials, farem campanya, lo que el partit ens demani. El resultat està en mans de la gent.

Article d'en Quim Nadal

Tinc de temps fins el diumenge per entregar la Tribuna oberta del Ressò del mes que ve. He tingut dos mesos per preparar-la però, com cada mes, ho faré els últims dies i amb presses. Després en queixaré de la Núria. Bé, no tenia tema, hem de parlar de les eleccions autonòmiques, això queda clar, de les municipals ja ho farem més tard. Ara toquen les del Parlament i no em sortia cap tema original, fins avui que passejant-me pel bloc d'en Quim Nadal li he llegit un article que va publicar al Diari de Girona sobre l'Emili Caula que va morir fa pocs dies. En Quim va coincidir amb l'Emili a l'Ajuntament de Girona quan era alcalde i l'Emili formava part del grup popular. Doncs bé, aquí està l'enllaç a l'article, val la pena llegir-lo, és com una ventada d'aire fresc en un ambient massa vegades enrarit en la política.

La recança

L'equip de volei de l'IES de Santa Coloma, que vàrem organitzar l'Ignasi Llort i jo a l'Escola Sant Salvador d'Horta, vàrem anar a disputar la fase final del campionat de Catalunya a Salou després d'haver guanyat la fase provincial a Castelló d'Empúries. Aquell any, el 1996,  hi havia retallada pressupostària a la Generalitat (osti tu de què em sona això) i no es va fer una  lligueta tots contra tots i a nosaltres, a la segona ronda, ens va tocar l'Aula, un equip de Barcelona amb fama de guanyar sempre. Bé, el fet és que vam passar la primera ronda guanyant a l'equip de Lleida però a la segona  l'Aula  ens va guanyar i no vam tenir la possibilitat de disputar la final. Vam acabar tercers però sempre m'han quedat dues recances. La primera és que si la retallada pressupostària no hagués impedit fer la lligueta, com a mínim el segon lloc era nostre. Les nenes de Santa Coloma eren molt millors que l'equip de Barcelona província amb el que no vam tenir la possibilitat de jugar-hi; les haguèssim guanyat segur. La segona recança és que, malgrat que l'Aula tenia més experiència, no era pas millor equip que nosaltres i he pensat moltes vegades que jo podia haver fet alguna cosa més per intentar guanyar-les. L'Ignasi em va dir una vegada que hi ha partits que no es poden guanyar, potser aquell n'era un, però m'ha quedat allò de si hagués dit, si hagués fet, si hagués sabut motivar més bé a les nenes... Malgrat els anys passats hi penso molt sovint.

Doncs sí, la cosa acabarà de política. Ho tenim difícil a les pròximes eleccions catalanes, totes les enquestes ens donen perdedors a una bona distància de CIU. Però puc assegurar que no em quedarà cap recança, faré tot lo que estigui a les meves mans perquè Santa Coloma voti socialista. Cap recança.

Una d'en Serrat

M'he fet un embolic, volia penjar aquesta cançó d'en Serrat al bloc i l'he posada al facebook. Bé aquí està aquest himne fantàstic a l'amistat entre dos nois que la vida els separa una colla d'anys i al final es retroben on ho van deixar.
">

Ella

Després de dies d'entrades denses, de contingut polític, passional i ideològic, avui en faré una de refrescant. Bé, refrescant, refrescant fins a un cert punt. No  he amagat mai que la Sofia Loren és una de les meves icones sexuals, de fet seria La Icona, Ella. Doncs avui li vull retre un homenatge, un humil, sentit, calorós, i amb una bona dosi de baves, homenatge. La veritat és que no és casualitat, en Manel Mas, diputat, al qual li segueixo el bloc, va fer fa uns dies una entrada relativa al Tour per tal de refrescar la cosa una mica. No ho va aconseguir, però l'intent va ser honest. Després, les nenes del Quédate a dormir van fer una entrada a la que hi vaig fer un comentari en el que jo ja deixava clar la meva debilitat per la italiana. Les nenes del bloc em van entendre i ja la volen fer presidenta del club dels empotradors, com anomenen elles als nois amb pinta de ser unes bèsties sexuals.

Doncs entre en Mas i la Be em van fer venir ganes de parlar d'Ella, la number one de totes les femelles que es fan i es desfan. Sinó mireu-la a la foto que hi enganxo, que en podria haver trobat d'altres, però aquesta em sembla que és on està més espectacular. Visca la Loren.

Llarga vida als toros

Espero que avui el Parlament doni el seu sí a la ILP sobre la abolició del toros a Catalunya. És una barbaritat fer patir així a un animal i penso que és bo que es prohibeixin les corridas de toros. No vull entrar en cap altre debat que no sigui el de la tortura que s'infligeix a la bèstia. Ni drets dels espectadors, ni debat identitari, ni indemnitzacions ni res, eliminar el patiment d'uns animals, aquest és l'únic argument que penso que val. Per tant, quan escric aquesta entrada encara no ha començat el ple del Parlament, espero que els diputats del PSC estiguin a la alçada de les circumstàncies i s'aprobi l'abolició.

Dissabte roig

Un altre dissabte roig, van una foto i en Raimon amb l'Inici de càntic al temple.

A que val la pena!

Hi ha moments a la vida que, malgrat ser petits en la seva intensitat mesurada en temps, valen per tots els esforços que et suposa criar els fills. He pres una determinació que ja fa temps que venia madurant i que ara pot haver arribat el moment de tirar-la endavant. Estudiaré una carrera, ciències polítiques per ser més exacte. Aquest any em matriculo a la UNED al curs de més de 45 anys i, si tot va bé, l'any que ve faré polítiques. Fa molts anys que tinc la recança d'haver deixat els estudis i ara pot ser el moment de treure'm aquesta espina. A veure si seré capaç perquè hi ha tota una sèrie de complicacions en el camí que ho poden fer difícil.
Bé, doncs el moment de que parlava al començament de l'entrada es va donar l'altre dia quan li vaig explicar a la Núria la meva decisió. Com era d'esperar, no tan sols la va aprovar, sinó que li va fer molta il·lusió. I quan jo li expressava els meus dubtes sobre la manera de finançar-me els estudis, que per altra costat no és que siguin excessivament cars, em va dir que estigués tranquil que d'algun lloc o altre sortirien. Curiós, vaig pensar, ara que ella fa poc que ha acabat la carrera que en part li vaig ajudar a pagar jo, ara que ella té una feina estable m'ofereix el seu ajut per tal de que jo pugui estudiar. No em direu que no val la pena viure aquest moment. És emocionant de veritat.

El Lema

Per a aquesta entrada dubtava en posar-hi una foto de la mani o dels Diàlegs pel federalisme. Sembla contradictori dubtar entre un acte en el que no érem més de cent persones o un esdeveniment multitudinari, però hi ha un aspecte en el fons que penso que fa que tinguin un punt de contacte.
La manifestació del dissabte passat no era independentista, era unitària per protestar contra la sentència del TC, això està clar. En canvi l'únic crit que se sentia era per la independència. Els grups independentistes s'havien organitzat bé, havien fet una cosa que els altres no vam fer: organitzar-nos, establir consignes, lemes , pancartes, cants. I, probablement érem tants els que defensàvem una cosa com l'altre, però a nosaltres no se'ns sentia. Malgrat tot penso que no és tan sols una qüestió d'organització, el lema independentista, per la seva simplicitat i senzillesa arriba amb força a la gent: Espanya no ens entén i ens agredeix?, doncs la única solució és marxar i anar sols, així serem lliures i, sobretot, més rics. Avui, parlar d'entendre'ns amb qui ens retalla l'Estatut, de pactar-hi per anar més enllà de l'Estatut, sembla una contradicció pròpia de qui no entén, no vol o no sap entendre, quina és la situació política espanyola. Quin lema li posaríem a això? Difícil, oi?

Parlar de que el federalisme és pacte, empatia, solidaritat compatible amb la discrepància, semblen uns jocs florals de mainada si ho comparem amb la idea independentista. Malgrat això crec que lo que es va dir als Diàlegs pel federalisme és la única solució que té ara Catalunya per construir el seu futur. Com va dir la Carme Valls-Llobet, Espanya serà federal o no serà, i, per tant, serà federal. Com es va dir allà, el federalisme és un procés, l'autonomisme no existeix, el socialisme ha de ser federalista i , potser, l'únic entrebanc que el PSOE troba per defensar activament el federalisme és que té por del PP, de que se li imputi la dissolució de l'Estat. Quin ha de ser el nostre lema?: explicar sense complexos que el federalisme és la única opció viable, avui per avui, en la que Catalunya podrà desenvolupar plenament la seva personalitat nacional. I això és una feinada que en tenim per temps. Per tant companys, paciència i som-hi.

L'Avi

Tinc pendents dues entrades de dos esdeveniments diferents però que em temo que m'acabaran portant allà mateix: què som, d'on venim i cap on anem, sobretot això, cap a on punyefles anem. Però les entrades aquestes, per tal de que tinguin una sortida digna, o sigui que em vegi en cor de publicar-les sense envermellir, me les hauré de treballar una miqueta. Mentrestant, avui, penjaré aquesta foto del monument a Francesc Macià que està a  Plaça Catalunya de Barcelona i que vaig fer quan tornava dimecres de la setmana passada dels Diàlegs pel federalisme que es van fer al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i en els que hi havia el President Montilla, en Ferran Mascarell, la presidenta de Ciutadans pel Canvi i dos catedràtics de Madrid i Galícia.
Doncs bé, m'agrada ensenyar el monument perquè és una mica meu. Bé, ja sé que és patrimoni de tots els catalans i catalanes, però vull dir que jo vaig ajudar a finançar-lo. Fa anys el diari Avui va organitzar una col·lecta popular per tal de construir el monument i a casa meva, recordo que al llistat de l'Avui hi figurava "família Roqueta", hi vam participar. Bé, doncs això, em fa gràcia ensenyar el monument de l'Avi.

Una foto maca

Acabo d'arribar a casa després de participar a la manifestació de Barcelona en protesta per la sentència del TC contra l'Estatut. Ha sigut emocionant, cansat, perquè hem estat molta estona parats, però ha valgut la pena aportar aquest esforç per fer sentir la veu de Catalunya contra la sentència. Faré una altra entrada més endavant, però ara ja és tard i penjaré aquesta foto, que m'agrada molt, d'aquest vailet que dorm sobre el muscle del seu pare. Segur que estava molt cansat d'esperar i ell ho ha tingut fàcil, el braç del pare suposo que també ha acabat adormit.

La determinació

Bloc amic, he pres una determinació, no és que sigui d'allò més transcendental, però determinació al cap i a la fi. Tu ets un bloc de contingut bàsicament polític com diu l'amiga Rosa, de fet el motiu principal pel qual et vaig parir és polític. A part de que m'agrada escriure coses (anava a dir planes, però tu no en tens, en fi) en el teu cuerpo serrano, l'objectiu principal pel qual et vaig crear és escampar als quatre vents el que jo penso pel que fa a la política i que quan arribin els moments en que aquesta escampamenta sigui vital et tingui ben engrassadet i a punt. Però quan et llegeixo a vegades penso que em puc fer pesat, que em repeteixo molt, penso que tanta  política pugui cansar a qui et llegeixi. Per tant avui he pres la determinació de tenir un catàleg d'entrades més variat. Una altra amiga diu que els homes tenim tres grans temes de conversa, el futbol, el sexe i la política. A vegades penso que no li falta raó. Bé, de futbol ja n'he parlat a vegades, de sexe no, això ho deixarem per altres blocs, no fos cas que ens hi féssim mal i de política sí que en parlo. De què parlaré doncs? no sé, ja ho veurem, però he de fer l'esforç d'eixamplar els meus temes i escriure més. No han de ser temes dels que en podríem dir importants, poden ser coses quotidianes a les quals els puc treure punta. Bé a veure si sóc capaç de fer-ho.

Tribuna oberta del Ressò de juliol-agost

Decència, quina decència?

 "El dirigent convergent va cap on bufa el vent", amb aquestes paraules Miquel Iceta definia amb irònica precisió tota la ideologia de CIU. Nosaltres hi afegim que hi van acompanyats de la seva inseparable bíblia, la calculadora.  Sinó fixeu-vos en aquesta mostra magnífica amb que CIU ens regalava en el Ressò del mes passat.
Avisen els de CIU als independentistes decents que l'únic obstacle per a la independència de Catalunya és el PSC. En primer lloc, si per a CIU  hi ha independentistes decents, n'hi ha que no ho siguin?  Els decents són els que segueixen el dictat convergent i els altres són uns independentistes que no són bons catalans? Quins són per a CIU els independentistes de dubtosa decència? No volem pas erigir-nos en defensors de la causa independentista, no ens toca pas a nosaltres fer-ho, però és que és el de sempre: CIU segueix decidint qui és bon català i qui no. Quan es donaran compte els de CIU que això ja està passat de moda, que ja no se'ls creu ningú.
I als independentistes que de bona fe voten a CIU els voldriem fer un parell d'apreciacions. Primera, és molt probable, en el cas de que CIU governi, que el seu vot vagi a parar directament al PP. CIU ja hi va governar  els últims darrers anys de la seva etapa de govern i, pel que sembla, en Mas ho ha advertit reiteradament, ho tornaria a fer. Segona, cal preguntar-li a CIU fins on arriba el seu independentisme.  Si us mireu amb deteniment l'últim CEO de la Generalitat, veureu que quan se li pregunta a la gent que va votar CIU a les últimes eleccions autonòmiques  com volen que sigui Espanya, un 69'7% diu que una comunitat autònoma, estat federal o regió d'Espanya, mentre que els que volen una Catalunya independent  són un 26'6%. En aquest punt la calculadora pren la iniciativa i el missatge convergent, com diu l'Iceta, és torna vaporós, fugisser. En tot cas  si la independència és la seva finalitat que ho diguin obertament.
I el PSC no és obstacle de cap opció que faci de la democràcia el seu vehicle. Respectem totes les opcions i creiem que totes són decents sempre i quant respectin la llibertat i la democràcia. El que passa és que el PSC no és independentista, és federalista.  Nosaltres tenim un missatge clar i net, sense trampes ni calculadores: som federalistes. Ho som per tradició i per convenciment, perquè creiem que és la millor solució  per donar un encaix factible de Catalunya amb Espanya en un  estat federal, modern i europeu. I això no exclou de cap manera que tinguem un respecte absolut per als qui pensen que la millor solució per a Catalunya és la independència, de fet fa  prop de 7 anys que estem governant a Catalunya  amb un partit que fa de la independència  la seva principal raó de ser.