Amics en xarxa

Recordo que quan va aparèixer Internet hi havia qui deia que faria que molta gent s'aillés de la societat, que qui tingués problemes de socialització la xarxa els hi agreujaria. Segur que hi deuen haver persones que es troben en aquest cas, però penso que si per alguna cosa ha servit Internet és per posar en contacte gent que d'altra manera mai s'haguessin conegut. Els facebook, twitter, blocs, la immediatesa i facilitat del correu electrònic, entre d'altres, fan que la comunicació amb gent que pot estar allunyada de nosaltres es faci fàcil i propera. I comparteixes amb ells alegries i preocupacions, projectes, idees, vivències de tota mena. I acaben per formar part del teu cercle d'amistats persones que potser no veuràs mai, però saps que hi són i quan et passa alguna cosa important a la teva vida corres a enviar-lis un mail o fer un comentari al facebook o escrius una entrada al bloc. I quan algú que segueixes i esperes llegir-lo deixa d'escriure el trobes a faltar, com a aquell amic que fa dies que no trobes pel carrer.

Anem segons, però...

No tinc clar què pot passar a les eleccions d'aquest any. Hi ha una sèrie d'elements que fan difícil assegurar quin serà el resultat final. La crisi econòmica amb el conseqüent desgast per al govern, l'aparició de llistes noves que poden perjudicar ERC, la gestió del tripartit, que pot presentar una bona cartera d'accions encertades, són, entre altres coses, elements que comptaran a l'hora d'anar a votar. CIU ja té coll avall que guanyarà amb claredat les eleccions. Ja en parlarem, estic segur que el PSC farà un resultat millor del que molts es pensen. Hi ha una dada que se m'havia escapat i que apareix en un article que Carles Navales publica al Diari de Girona i que Joan Ferran ha penjat avui al seu bloc. A les últimes eleccions autonòmiques PSC i ICV van treure més vots que CIU, exactament 142.110. Una de les coses que tinc clares és que ERC no té ganes de repetir el tripartit. Només en cas de que no tingués una forta davallada, cosa que no crec que passi, s'atreviria a tornar a governar amb PSC i ICV. És clar que per un altre costat CIU i PP sumen més vots que PSC i ICV. I si el PP pot donar suport a un govern de CIU, ERC també ho podria fer amb un govern PSC-ICV, sense necessitat de formar-ne part i mantenint unes distàncies prudencials que no els desgastessin. Sí, anem segons, però cal tenir em compte aquesta dada que podria fer possible un govern d'esquerres sense ERC. Hi ha partit.

Estat federal

Un capvespre de l'estiu del 1976 ens reuníem una colla de gent de Santa Coloma a Sant Salvador. Aquella trobada pacífica en aquells moments era encara clandestina. Demanàvem,  igual que a tot Catalunya, llibertat, amnistia i estatut d'autonomia. S'estava acabant la dictadura que havia governat Espanya d'ençà del 1939 i Catalunya reclamava retornar a la normalitat democràtica que el cop d'estat del 1936 havia trencat. Una vegada més el poble català, a l'albada d'un  nou temps de llibertat exigia el retorn dels seus drets que la força de les armes li havien arrabassat. Tant al 1714, com la dictadura franquista, ens van deixar sense institucions polítiques. Felip V i Franco varen arrencar de soca-rel els fonaments polítics de Catalunya.
Tanmateix va perviure en el temps la tossuda voluntat del nostre poble de veure reflectida en unes institucions pròpies la seva personalitat nacional. Al 1714 i al 1939 vam perdre les nostres institucions polítiques, però l'ànima del nostre poble va mantenir-se intacta i amb l'arribada del nou temps democràtic esclatava per tots els racons de la nostra  pàtria aquell clam de llibertat, amnistia i estatut d'autonomia.
Han passat poc més de trenta anys de la restauració de la democràcia i Catalunya ha recuperat aquelles institucions que va perdre. Amb l'aprovació de la Constitució espanyola  començava un període de normalitat democràtica sense comparació en la recent història del nostre poble. L'any 1979 el poble català aprovava en referèndum l'Estatut d'autonomia. Amb la democràcia Catalunya recuperà les institucions que la dictadura  ens va prendre.Amb l'Estatut es restablien a casa nostra les institucions que configuren el nostre autogovern.
Amb la Generalitat  vam recuperar el  Parlament, seu de la sobirania del nostre poble, el Govern, amb el President de la Generalitat com a personificació del poder polític català i tota una resta d'institucions pròpies d'un país democràtic. Tots aquests canvis han comportat la transformació d'Espanya  en un estat fortament descentralitzat.
Avui Catalunya decideix quina serà la política educativa que regirà a les nostres aules, quina política de salut tindrem, la construcció d'infraestructures que afecten al nostre territori, junt amb un amplíssim ventall de competències que són exclusives de la Generalitat. La policia catalana, els Mossos d'Esquadra, és una de les institucions emblemàtiques del nostre autogovern. Les primeres pedres dels nous fonaments estan ja posades.
Ara cal seguir avançant, cal seguir treballant per anar aixecant l'edifici de la Catalunya moderna, europea. Cal fer-ho, però, sense presses, cal ser generosos amb les generacions futures. Cal aixecar un edifici fort, democràtic, en el que el poble català s'hi senti còmode, lliure. Aquesta nova Catalunya només podrà reixir si preservem la democràcia, si treballem en el marc de la Constitució que ha garantit i garanteix la nostra autonomia.
Amb l'Estatut del 2006 i el nou finançament hem fet un altre pas important endavant. El nou Estatut no tan sols augmenta de manera considerable les competències de la Generalitat sinó que en el preàmbul hi consta de forma explícita la denominació de nació per a Catalunya.
És un nou pas cap a l'estat federal que volem els socialistes. Volem el federalisme que defensaven Francesc Pi i Margall i Valentí Almirall i que el president Francesc Macià va reivindicar en el moment de proclamar la República el 14 d'abril del 1931 quan deia textualment: "Proclamo la República catalana com estat integrant de la federació ibèrica". Sí, un estat federal que podrem construir sense trasbalsos, com una evolució natural de l'actual estat de les autonomies. Volem un estat federal en el que Catalunya podrà desenvolupar la seva personalitat nacional plenament, en llibertat, en pau i democràcia.
Aquest és un projecte realista, ambiciós i factible. Ara, però, és el moment del desplegament de l'Estatut, que és plenament constitucional i que és una eina indispensable per a l'autogovern de Catalunya. I, com diu el President Montilla,  cal defensar-lo i cal que ho fem tots junts, sense dividir-nos. La força de Catalunya rau en la unitat de tots els catalanistes.  

La mala oposició

En democràcia, en la dialèctica govern-oposició, cadascú ha de fer el paper que els ciutadans li van donar a les eleccions. El govern ha de governar i la oposició ha de criticar, fiscalitzar i, si ho fa bé, donar propostes alternatives al govern. Val, ja sé, direu que acabo d'inventar la pólvora. D'acord, però a vegades cal recordar-ho quan algú, govern o oposició, no fa bé els deures. Concretant: incendi d'aquest estiu passat a Horta de Sant Joan. En un primer moment es va dir des d'Interior que el foc el va provocar un llamp; ara s'ha sabut que els culpables de l'incendi van ser dos nois que van encendre una foguera. A l'estiu la oposició va criticar la descoordinació dels efectius que van treballar a la extinció del foc, ara critiquen que en un primer moment es donés la versió del llamp i que ara s'hagi tingut de rectificar. És allò que deia, la oposició ha de criticar. Però, i el criteri amb que es fa la crítica? D'entrada el President Montilla ha estat encertat avui en unes primeres declaracions quan ha dit que el primer que hauria de fer la oposició és felicitar als Mossos per la seva eficàcia. És clar que ha sigut la policia catalana la que ha descobert qui va cremar Horta de Sant Joan i no la de Tanzània. Perquè no s'ha dit abans? Tan simple com per no entorpir les investigacions que estaven protegides pel secret de sumari. La línia que marca una bona manera de fer oposició i una de dolenta és finíssima i avui Ciu no ha estat a l'alçada. I el Govern de la Generalitat penso que tindrà arguments sobrats per fer front a les crítiques.

De la declaració de principis del PSC

La nostra acció es realitza a Catalunya, una nació amb un territori, una llengua, una cultura i una història pròpies que configuren una comunitat nacional, de la qual formen part tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya amb independència del seu origen i la seva llengua materna. Continuadors del moviment socialista i del catalanisme progressista, els homes i les dones socialistes de Catalunya, des de la nostra vocació internacionalista i solidària amb tots els pobles del món, afirmem que la lluita pel socialisme i per la llibertat nacional de Catalunya són objectius inseparables del nostre projecte.

Una bona notícia

Hi ha notícies a vegades que passen més desapercebudes que d'altres. Molt sovint són notícies en to positiu que no generen controvèrsia. Aquests dies n'hi ha un exemple clar als mitjans de comunicació. No és que no se n'hagi parlat, però sembla que no li donem la importància que té. Em refereixo a la xifra de morts que hi ha hagut durant l'any passat a les carreteres. S'ha baixat als índex dels anys seixanta quan circulaven trenta vegades menys de cotxes que ara. Les campanyes de sensibilització, el carnet per punts, els radars o els controls d'alcoholèmia estan donant un bon resultat. És un èxit dels governs socialistes sens dubte que té un valor afegit: aquí no estem parlant de si un preu ha baixat més o menys, o si la producció de qualsevol bé ha millorat. Aquí estem parlant de l'estalvi de més de 2000 vides humanes en un any, amb tot lo que això representa en la seva repercussió en les famílies.

Bon any

Acaba el 2009 i entrarem a l'any nou amb les campanades de mitjanit. Com cada any si fa no fa. Però aquest 2010 es presenta mogudet. Serà un any de canvis, de retrobaments, d'esperances i il·lusions. També d'incerteses i de projectes engrescadors. Ja tinc ganes de barallar-mi.
Serà l'any de les eleccions autonòmiques que es presenten divertides. Hi ha molta feina a fer a l'agrupació. Serà l'any de la preparació de les municipals del maig del 2011. Aquí sí que la feina serà important. La elaboració d'un bon programa en el que no hi quedi res per explicar i en el que donem solucions als problemes reals que té Santa Coloma, ens ocuparà tot l'any. Quan acabi el 2010 i comenci el 2011 entrarem en campanya i per tant el projecte de les municipals ha d'estar acabat. Lo que deia: il·lusionant i engrescador.
Apa, bon any a tothom.

El vers

El vers de Nadal.

Sento el fred de la nit i la simbomba fosca.
Aixi el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis que l'empedrat recolza
i els altres que l'avencen tots d'adreça al mercat.

Els de casa a la cuina prop del braser que crema
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna que m'apar lluna plena
i els recullen les plomes i ja enyoren demà.

Demà posats a la taula oblidarem els pobres
- i tan pobres com som- Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora dels postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

Joan Salvat-Papasseit

Article d'en Jordi Font

Aquest és un article interessantíssim d'en Jordi Font que va publicar a l'Avui.

Deslleials, traïdors, delinqüents, provocadors, cínics, sectaris, falsaris, venuts, sarsuelers…, són els epítets que la premsa dretana de Madrid ha dedicat a l’editorial conjunt dels diaris catalans. Res de nou: el linxament per tota resposta. És la mateixa rebuda que va merèixer el projecte de nou Estatut, que seguia la via de la legalitat establerta, en contrast amb el “Pla Ibarretxe” i des d’una visió d’Espanya basada en els principis del pacte constituent de 1978.
És l’involucionisme fàctic que exhibeix avui la dreta espanyola -i, amb ella, quatre nostàlgics pretesament d’esquerres- i que resulta una prodigiosa fàbrica d’independentisme en voler desmentir la Constitució com a marc on les nacions que integren Espanya poden desenvolupar-se amb plenitud. Quina és la clau d’aquest despropòsit? Una visceralitat suïcida, que obté resultats antitètics als que persegueix? És possible tanta ineptitud? No, en absolut. Penso que seríem uns passerells si ens ho creguéssim. No estem parlant de “hooligans” curts de gambals, sinó d’estats majors, amb plànols, escaires i compassos sobre la taula, amb un pla d’atac sense improvisacions, que obeeix a una estratègia calculada.
Si és així -i no pot ser d’altra manera-, quin és el càlcul? Aquesta és la pregunta clau. Una pregunta que només té una resposta plausible: valencianitzar Catalunya. És a dir, propiciar la divisió de la societat catalana sobre la base d’exasperar el catalanisme, de precipitar-lo cap a la radicalització, per tal de trencar l’ample consens social on avui recolza -i que ens permet parlar de nació catalana no tan sols mirant al passat sinó també al present i al futur-, de manera que en resti al marge una decisiva franja popular que, degudament exasperada en sentit invers, pugui esdevenir carn de canó de l’espanyolisme involucionista, d’un nou lerrouxisme.
La dreta espanyola, a Catalunya, ha semblat oscil·lar entre aquesta opció (”vidalcuadrisme”) i l’intent de disputar franges de centralitat a CiU, reforçat per la necessitat de pactar-hi en el pla estatal. Aquest intent, però, hauria estat un fenomen episòdic, sota del qual persistiria el vell designi lerrouxista. Aquest, fins avui, havia resultat una via morta, sobretot per l’acció contrària d’unes esquerres especialment fortes, que no van defallir ni tan sols quan el “pujolisme” rampant es permetia distingir entre “bons i mals catalans”, qüestionant la catalanitat que no s’ajustava al seu motlle i negant el catalanisme del socialistes, en greu perjudici del procés de socialització nacional que aquests encarnaven.
Ara, però, som en un altre moment. Les noves immigracions, la crisi econòmica, el ralentiment de l’”ascensor social” i el desgast que pateix la política democràtica ofereixen noves oportunitats. La dreta espanyola ho hauria vist i hauria decidit de jugar fort, amb l’ambició de revertir el camí fet. Vet aquí el quadre de fons (”Baròmetre” de la Generalitat): el 45,3% dels ciutadans se senten més catalans que espanyols (inclosos els que se senten només catalans) i el 51,9% se senten tan catalans com espanyols (inclosos els que se senten més espanyols que catalans i només espanyols). Els primers serien radicalitzables mitjançant la provocació, mentre que els segons podrien sentir-se aliens a la radicalització i ser influïts, en major o menor grau, per una gesticulació de signe contrari. No són els nombres del País Valencià, però els efectes podrien ser devastadors per al catalanisme i per a Catalunya.
El catalanisme, en la pluralitat de les seves opcions, ha de ser-ne conscient. I ha de saber que el seu objectiu no consisteix a donar-se gust, deixant la nosa del càlcul per a l’adversari, sinó que el seu objectiu és fer nació, és a dir, consolidar i augmentar el consens social al seu voltant, sense abandonar la meitat del poble als depredadors. Fer-ho seria llençar la criatura amb l’aigua de la banyera. Des d’aquest punt de vista, davant d’una sentència adversa, el catalanisme hauria de tancar files al voltant del pacte de 1978 (”nacionalitats i regions”) tal com el vàrem entendre i al voltant del renovat pacte de 2006. Són la nostra cota irrenunciable, amb tota la legitimitat, amb la força de tot el poble, amb la Generalitat al davant. Ni un pas en fals.

La consulta

M'he passat tota una setmana sense fer cap entrada incomplint la promesa que vaig fer el dia de l'aniversari del bloc de mantenir-lo actualitzat. I no em fa res d'acceptar que la causa han sigut les consultes de diumenge passat. M'han tingut atabalat i, malgrat que volia parlar-ne, no he trobat la forma de fer-ho. Bé, ja s'han fet, el resultat és el que és i, com deia El Periódico, tots contents. Tots no ho sé, els promotors de les consultes i els que els donaven suport (CIU i ERC) tinc la impressió que no estan massa cofois. CIU ja se n'ha desmarcat i fa l'orni i ERC ara ja no té tanta pressa. Un detall: l'Avui d'avui tenia en portada una notícia sobre el lloguer dels pisos.
El resultats a Santa Coloma, pel que fa a la participació, han estat per sota de la mitjana, amb un 22,86%. Si a aquesta dada li restem el vot de la gent de 16 i 17 anys, els immigrants, el no i el vot en blanc, el vot del sí a Santa Coloma quedaria molt lluny del 21,6% de gent que vol la independència que assenyalava l'últim CEO de la Generalitat.
Bé, ja està fet, sense problemes els independentistes han pogut fer la seva festa. Jo penso que ho han fet prou bé. Ara bé, el resultat, més si tenim en compte que les consultes s'han fet en poblacions on el vot nacionalista és majoritari, demostra que el poble de Catalunya, ara per ara, no està per la independència.

Constitució

Jordi Pujol deia ahir, amb motiu de la mort de Jordi Solé Tura, que ara cal no desvirtuar l'esperit de la Constitució espanyola. S'ha d'entendre doncs, de les paraules del President, que la Constitució era i és una bona eina de convivència. Ara caldria preguntar-li a l'Artur Mas si està d'acord amb aquestes paraules.
El President de la Generalitat, José Montilla, en un article al diari El País, també fa un elogi del pacte constitucional alhora que reclama que el Tribunal Constitucional sigui respectuós amb la voluntat de Catalunya expressada clarament en el referèndum que va ratificar l'Estatut d'autonomia.
El malestar que el retard de la sentència del TC sobre el recurs d'inconstitucionalitat presentat pel PP ha provocat a Catalunya, està ajudant de forma decisiva a la propagació de la idea que l'única solució a aquest problema és la independència de Catalunya. Les consultes sobre la independència que se celebraran el proper dia 13 són una part important de la campanya de mobilització que grups i partits independentistes estan fent aquests darrers temps.
A mi ja em sembla bé que es facin les consultes. Això és una democràcia i és bo que la gent pugui dir el que li sembla. I aquí, precisament, és on rau la grandesa dels règims democràtics: arriben a permetre que la gent es mobilitzi per fer caure el règim que els permet fer la mobilització. Això, i no cap altra cosa, és democràcia. I la Constitució, amb totes les mancances que pugui tenir, és la garantia de llibertat que tots els demòcrates volem.

Paraules d'amor

Avui al matí he coincidit, a la màquina expenedora de tiquets d'aparcament, amb aquell primer amor dels quinze anys, que tenia de ser etern i que, com la majoria, es va acabar. Tanmateix, queda el record, dolç, del primer petò, les primeres paraules d'amor. Li vull retre homenatge a ella i al temps que vam compartir, en el que vam descubrir moltes coses junts. I ho faré amb aquestes Paraules d'amor d'en Serrat. Ja sé que em puc fer pesat penjant cançons d'en Serrat, però és que no hi ha hagut un sol moment important de la meva vida que no es trobi escrit en una lletra d'alguna de les seves cançons. Per a ella.



">

Quina Casa Gran?

Aquesta carta la publicaré al Ressò del mes que ve. No sé si està bé penjar entrades d'escrits que sortiran més tard als mitjans de comunicació, però no crec que sigui tan greu i, en tot cas, em fa gràcia. Apa.
L'altre dia, a la convenció del PP a Barcelona, Mariano Rajoy reia per sota el nas mentre es queixava de que Catalunya el vota poc. Es pot estar a favor o en contra de les idees polítiques d'en Rajoy, però lo que no se li pot negar és que és un polític amb una llarga experiència. És per això que no enganyarà a ningú quan fa veure que se sorprèn de la pobra resposta electoral que el seu partit té a casa nostra. A cop de recursos contra l'Estatut i la Llei d'Ensenyament i campanyes massives a tot Espanya contra Catalunya és difícil que pugui eixamplar el seu electorat a Catalunya. I ell sap que això és un problema feixuc que lastra el seu camí cap a la Moncloa.
Tanmateix , a Barcelona, va tirar l'ham a veure si pescava alguna adhesió que l'ajudi a arribar al seu únic i gran objectiu: el govern d'Espanya. Catalunya li importa molt poc, tan sols com a "región" on captar uns quants vots de més per poder fer la bossa que li cal per governar. L'esquer que va fer servir va ser el pacte de govern que hi ha a Euskadi. I li va sortir bé. Van picar, malgrat que la peça que va sortir de l'aigua no era la que ell s'esperava. Va pescar una Casa Gran. Tan gran és la casa que va pescar que fins i tot i cap el PP.
Des del PSC se li va dir que amb els socialistes no hi compti, que amb aquesta política anticatalana del PP, amb els socialistes no hi té res a fer; amb aquesta dreta que utilitza l'espanyolisme més tronat contra Catalunya no hi volem saber res. En canvi l'Artur Mas es va afanyar a deixar clar que ell sí pactarà amb el PP a les eleccions catalanes. Objectiu de CIU: recuperar el poder a Catalunya com i amb qui sigui, sense importar si el soci de govern menysprea una vegada i una altra la nostra terra. I tots dos tan contents: el PP ja té els vots que per ells mateixos no capten i CiU ja té els del PP a Catalunya. Sempre i quan els catalans ho ratifiquem a les urnes l'any que ve, que aquesta ja és una altra història.
Manel Roqueta

Te guste o no

Com és costum amb en Serrat té la virtut de sintetitzar en una cançó aquests sentiments, massa escassos a la nostra societat, de la comprensió, la solidaritat, el desig d'igualtat entre les diferents races o llocs de naixament. Te guste o no n'és una mostra magnífica.

Immersió

Ahir no hi va haver classe del curs que faig a l'Escola del PSC. Com que el transport que compartim la Núria i jo, o sigui: el nostre espectacular Ford Orion, el tenia ella, vaig fer ús del transport públic, cosa que m'agrada molt. Avui he tornat a casa amb autobús. Quan feia una estona que havia sortit de l'estació, una conversa d'uns passatgers que estaven una mica més enrere del meu seient ha fet que la meva atenció deixés de fixar-se en la bonica sortida de sol per escoltar-los.
Eren unes veus joves. Una noia li estava explicant a un noi una situació de desavinences, de manca de complicitat, d'escassa empatia d'un home adult cap a ella. Com que m'he afegit, furtivament, tard a la seva tertúlia, no sé si parlava d'un professor o del seu pare. El discurs de la noia era madur, fins i tot m'ha semblat que no lligava amb el seu timbre de veu, molt jove. El vailet es limitava a donar-li suport amb els seus comentaris. Refermava aquesta meva apreciació de maduresa una dicció magnífica. La noia s'expressava amb un català correctíssim i desproveït de paraules col·loquials que la mainada fan servir normalment. Feia goig de sentir-los parlar, sobretot a ella.
Quan hem arribat a Girona no he pogut reprimir la curiositat de mirar dissimuladament a la parella a la que he xafardejat la conversa. Llavors, a l'alegria d'haver escoltat uns joves en una xerrada tan interessant, s'hi ha afegit un nou element de complicitat cap a ells: la noia portava un mocador al cap que deia  que és musulmana i l'aspecte del noi responia a algú provinent del Magreb. I he vist personificat, en aquesta noia i aquest noi, l'encert de la política d'immersió lingüística de les nostres escoles.

La Núria valenta

En una entrevista que publica avui El Periódico, la nova alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, Núria Parlon, confessa que és tímida, valenta, sincera i que els seus referents intelectuals són l'Ernest Lluch i en Joan Reventós. Bon bagatge per fer el difícilíssim i complicat viatge que li espera. Per pròpia experiència, de la que n'he tingut consciència fa pocs dies, puc assegurar que la combinació de timidesa i sinceritat fa un còctel que ben administrat pot donar molts bons resultats. La valentia és una qualitat imprescindible per afrontar el càrrec que assumirà. La lluita contra la desconfiança, el desencís i el cabreig que han originat els cassos de corrupció que han aparegut a la seva ciutat, caldrà fer-la des de posicions ideològiques molt fermes. Només es pot afrontar el repte que a ella se li presenta des d'una convicció absoluta de servei a la comunitat per sobre de qualsevol altre condicionant que afecti al seu càrrec. Sempre ha de ser així, però en el seu cas encara amb més raó.
L'exemple de dos socialistes exemplars, en Lluch i en Reventós, segur que li serà d'ajuda en els moments complicats que es trobarà pel camí. Que tingui bona sort. Com a socialista que comparteixo amb ella la militància al PSC i l'admiració cap a aquests dos personatges cabdals en la història del socialisme català, li desitjo lo millor.

Sóc nacionalista?

Llegint unes paraules d'en Carod Rovira sobre el nacionalisme, m'he mirat i m'he preguntat: ets tu Manel, nacionalista? Intentaré respondre a aquesta interessant pregunta.
Si ser nacionalista vol dir acceptar que visc en un país, Catalunya, que per història, cultura, llengua, etc, és una nació, sí, sóc nacionalista.
Si per ser nacionalista s'ha de creure que la independència és la única solució per a Catalunya, no ho sóc.
Si ser nacionalista és pensar que tots els mals que afecten a Catalunya ens venen d'Espanya, no sóc nacionalista.
Si ser nacionalista és pensar que som un gran país, però que no som el centre de l'univers, sóc nacionalista.
Si ser nacionalista és acceptar que no tot ho fem bé i que algunes de les mancances que tenim com a poble són culpa nostre, sí, ho sóc.
Si ser nacionalista és pensar que els catalans som superiors a qualsevol altre persona de qualsevol part del món, no sóc en absolut nacionalista.
Si ser nacionalista és pensar que encara ens queda molt de treball col·lectiu abans no tinguem fets els fonaments polítics de la nostra nació, sí, sóc nacionalista.
Si ser nacionalista és pensar que abans del progrés social cal lluitar per canviar l'estatus polític de Catalunya envers Espanya, no sóc nacionalista. Cal fer-ho alhora.
Si ser nacionalista vol dir desitjar lo millor per la meva terra, anhelar utopies, però alhora tocar de peus a terra, mirar el calendari i acceptar que estem vivint en el 2009, sóc molt nacionalista.
Si ser nacionalista vol dir sentir-me dipositari d'uns valors que se m'han transmès de pares a fills i que m'han fet estimar la meva pàtria i que al mateix temps intento transmetre'ls als meus fills, sóc nacionalista.

Ressò novembre

Aquest és l'article que publiquem aquest mes al Ressò.

Partit dels Socialistes de Catalunya

Compromís, dedicació i dignitat

Fa molts anys que conec en Pere Garcia. Amb ell comparteixo el mateix sentiment progressista i la militància al PSC. És un sentiment que ens ve de lluny i l'hem viscut a les nostres respectives famílies. Conec bé en Pere. Ens hem fet un tip de parlar, moltes vegades de política; des de fa un temps, d'ençà que va sortir elegit a les últimes eleccions municipals i té el càrrec de regidor de governació, les nostres xerrades s'han intensificat. Hem parlat innombrables vegades de la seva regidoria i sobretot de la Policia Municipal de Santa Coloma.
M'ha explicat una vegada i una altra els problemes de la Policia, el seu punt de vista de com s'haurien de fer les coses, de les mancances per culpa de no fer les coses ben fetes, dels entrebancs per tirar endavant les solucions clares per a ell. Hi ha hagut moments que l'he vist cansat, però quan un dia li vaig insinuar la possibilitat d'abandonar la regidoria, la resposta va ser clara i contundent: hi ha molta feina a fer i hem de fer possible que Santa Coloma tingui la Policia que necessita.
Seria injust dir que en Pere s'entrega a la feina de la regidoria com si sigués el seu ofici. El seu compromís cap al poble que el va elegir regidor i la dedicació a les tasques de la regidoria, són pròpies de qui s'hi dedica tenint plenament assumit que aquesta és també la seva feina, portada a terme fins a límits, a vegades, que sobrepassen les obligacions del seu càrrec.
Quan en Pere va acceptar la regidoria de governació sabia que no seria fàcil, de la mateixa manera que no ho seria per a les altres dues regidories que tenim el PSC. Són molts anys de governs de CIU i entrar-hi i canviar hàbits que han acabat sent una norma de funcionament a l'Ajuntament, sabíem que seria molt difícil. Malgrat això va acceptar millorar la Policia com ho ha fet amb els mercats setmanals. En aquests moments està treballant en un projecte que conduirà a que tinguem una Policia Municipal ben preparada i motivada.
Per tant, penso que posar en dubte la seva dignitat com es feia en l'article de la Tribuna Oberta de CPC del mes passat és no conèixer bé en Pere. El grau de respecte que es mereix un servidor públic, com ho és un regidor d'un ajuntament, es mesura, com deia abans, amb el compromís i la dedicació que té cap al seu poble i, en el cas d'en Pere, aquestes dues condicions es donen plenament. El resultat de la seva feina, pel que fa a la Policia de Santa Coloma també es veurà en el seu moment. El pla d'actuació que està preparant requereix uns anys per ser dut a terme i puc assegurar que quan es tenen les idees tan clares com les té ell i s'hi posa l'interès que hi esmerça, l'èxit del seu esforç està assegurat.
Manel Roqueta