Te guste o no

Com és costum amb en Serrat té la virtut de sintetitzar en una cançó aquests sentiments, massa escassos a la nostra societat, de la comprensió, la solidaritat, el desig d'igualtat entre les diferents races o llocs de naixament. Te guste o no n'és una mostra magnífica.

Immersió

Ahir no hi va haver classe del curs que faig a l'Escola del PSC. Com que el transport que compartim la Núria i jo, o sigui: el nostre espectacular Ford Orion, el tenia ella, vaig fer ús del transport públic, cosa que m'agrada molt. Avui he tornat a casa amb autobús. Quan feia una estona que havia sortit de l'estació, una conversa d'uns passatgers que estaven una mica més enrere del meu seient ha fet que la meva atenció deixés de fixar-se en la bonica sortida de sol per escoltar-los.
Eren unes veus joves. Una noia li estava explicant a un noi una situació de desavinences, de manca de complicitat, d'escassa empatia d'un home adult cap a ella. Com que m'he afegit, furtivament, tard a la seva tertúlia, no sé si parlava d'un professor o del seu pare. El discurs de la noia era madur, fins i tot m'ha semblat que no lligava amb el seu timbre de veu, molt jove. El vailet es limitava a donar-li suport amb els seus comentaris. Refermava aquesta meva apreciació de maduresa una dicció magnífica. La noia s'expressava amb un català correctíssim i desproveït de paraules col·loquials que la mainada fan servir normalment. Feia goig de sentir-los parlar, sobretot a ella.
Quan hem arribat a Girona no he pogut reprimir la curiositat de mirar dissimuladament a la parella a la que he xafardejat la conversa. Llavors, a l'alegria d'haver escoltat uns joves en una xerrada tan interessant, s'hi ha afegit un nou element de complicitat cap a ells: la noia portava un mocador al cap que deia  que és musulmana i l'aspecte del noi responia a algú provinent del Magreb. I he vist personificat, en aquesta noia i aquest noi, l'encert de la política d'immersió lingüística de les nostres escoles.

La Núria valenta

En una entrevista que publica avui El Periódico, la nova alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, Núria Parlon, confessa que és tímida, valenta, sincera i que els seus referents intelectuals són l'Ernest Lluch i en Joan Reventós. Bon bagatge per fer el difícilíssim i complicat viatge que li espera. Per pròpia experiència, de la que n'he tingut consciència fa pocs dies, puc assegurar que la combinació de timidesa i sinceritat fa un còctel que ben administrat pot donar molts bons resultats. La valentia és una qualitat imprescindible per afrontar el càrrec que assumirà. La lluita contra la desconfiança, el desencís i el cabreig que han originat els cassos de corrupció que han aparegut a la seva ciutat, caldrà fer-la des de posicions ideològiques molt fermes. Només es pot afrontar el repte que a ella se li presenta des d'una convicció absoluta de servei a la comunitat per sobre de qualsevol altre condicionant que afecti al seu càrrec. Sempre ha de ser així, però en el seu cas encara amb més raó.
L'exemple de dos socialistes exemplars, en Lluch i en Reventós, segur que li serà d'ajuda en els moments complicats que es trobarà pel camí. Que tingui bona sort. Com a socialista que comparteixo amb ella la militància al PSC i l'admiració cap a aquests dos personatges cabdals en la història del socialisme català, li desitjo lo millor.

Sóc nacionalista?

Llegint unes paraules d'en Carod Rovira sobre el nacionalisme, m'he mirat i m'he preguntat: ets tu Manel, nacionalista? Intentaré respondre a aquesta interessant pregunta.
Si ser nacionalista vol dir acceptar que visc en un país, Catalunya, que per història, cultura, llengua, etc, és una nació, sí, sóc nacionalista.
Si per ser nacionalista s'ha de creure que la independència és la única solució per a Catalunya, no ho sóc.
Si ser nacionalista és pensar que tots els mals que afecten a Catalunya ens venen d'Espanya, no sóc nacionalista.
Si ser nacionalista és pensar que som un gran país, però que no som el centre de l'univers, sóc nacionalista.
Si ser nacionalista és acceptar que no tot ho fem bé i que algunes de les mancances que tenim com a poble són culpa nostre, sí, ho sóc.
Si ser nacionalista és pensar que els catalans som superiors a qualsevol altre persona de qualsevol part del món, no sóc en absolut nacionalista.
Si ser nacionalista és pensar que encara ens queda molt de treball col·lectiu abans no tinguem fets els fonaments polítics de la nostra nació, sí, sóc nacionalista.
Si ser nacionalista és pensar que abans del progrés social cal lluitar per canviar l'estatus polític de Catalunya envers Espanya, no sóc nacionalista. Cal fer-ho alhora.
Si ser nacionalista vol dir desitjar lo millor per la meva terra, anhelar utopies, però alhora tocar de peus a terra, mirar el calendari i acceptar que estem vivint en el 2009, sóc molt nacionalista.
Si ser nacionalista vol dir sentir-me dipositari d'uns valors que se m'han transmès de pares a fills i que m'han fet estimar la meva pàtria i que al mateix temps intento transmetre'ls als meus fills, sóc nacionalista.

Ressò novembre

Aquest és l'article que publiquem aquest mes al Ressò.

Partit dels Socialistes de Catalunya

Compromís, dedicació i dignitat

Fa molts anys que conec en Pere Garcia. Amb ell comparteixo el mateix sentiment progressista i la militància al PSC. És un sentiment que ens ve de lluny i l'hem viscut a les nostres respectives famílies. Conec bé en Pere. Ens hem fet un tip de parlar, moltes vegades de política; des de fa un temps, d'ençà que va sortir elegit a les últimes eleccions municipals i té el càrrec de regidor de governació, les nostres xerrades s'han intensificat. Hem parlat innombrables vegades de la seva regidoria i sobretot de la Policia Municipal de Santa Coloma.
M'ha explicat una vegada i una altra els problemes de la Policia, el seu punt de vista de com s'haurien de fer les coses, de les mancances per culpa de no fer les coses ben fetes, dels entrebancs per tirar endavant les solucions clares per a ell. Hi ha hagut moments que l'he vist cansat, però quan un dia li vaig insinuar la possibilitat d'abandonar la regidoria, la resposta va ser clara i contundent: hi ha molta feina a fer i hem de fer possible que Santa Coloma tingui la Policia que necessita.
Seria injust dir que en Pere s'entrega a la feina de la regidoria com si sigués el seu ofici. El seu compromís cap al poble que el va elegir regidor i la dedicació a les tasques de la regidoria, són pròpies de qui s'hi dedica tenint plenament assumit que aquesta és també la seva feina, portada a terme fins a límits, a vegades, que sobrepassen les obligacions del seu càrrec.
Quan en Pere va acceptar la regidoria de governació sabia que no seria fàcil, de la mateixa manera que no ho seria per a les altres dues regidories que tenim el PSC. Són molts anys de governs de CIU i entrar-hi i canviar hàbits que han acabat sent una norma de funcionament a l'Ajuntament, sabíem que seria molt difícil. Malgrat això va acceptar millorar la Policia com ho ha fet amb els mercats setmanals. En aquests moments està treballant en un projecte que conduirà a que tinguem una Policia Municipal ben preparada i motivada.
Per tant, penso que posar en dubte la seva dignitat com es feia en l'article de la Tribuna Oberta de CPC del mes passat és no conèixer bé en Pere. El grau de respecte que es mereix un servidor públic, com ho és un regidor d'un ajuntament, es mesura, com deia abans, amb el compromís i la dedicació que té cap al seu poble i, en el cas d'en Pere, aquestes dues condicions es donen plenament. El resultat de la seva feina, pel que fa a la Policia de Santa Coloma també es veurà en el seu moment. El pla d'actuació que està preparant requereix uns anys per ser dut a terme i puc assegurar que quan es tenen les idees tan clares com les té ell i s'hi posa l'interès que hi esmerça, l'èxit del seu esforç està assegurat.
Manel Roqueta

Tenim feina

Publico avui aquest article d'en Joan Ferran pel valor que té a Santa Coloma, (la meva Santa Coloma) després de la publicació ahir d'una carta al Diari de Girona.

QUE FER ?

Cal reaccionar i - a “Can PSC”- hem reaccionat de manera contundent.

L’allau de casos vinculats a temes de corrupció afecta a tota la societat, és cert, però en el terreny de la política prenen un caire encara més preocupant que en una activitat privada.

La corrupció en els àmbits de l’Administració, o dels partits, afecta la credibilitat de la democràcia i la dels seus mecanismes de participació. La sospita de que l’objectiu del polític és l’enriquiment personal i la projecció del seu ego ens situa en una espiral perillosa on el desencant ocupa el lloc de l’esperança de canvi positiu. Els partits hem de reaccionar - encara més - del que s’ha fet. Cal establir- encara més - mecanismes correctors i de control públic per tal d’ evitar afers com els viscuts els darrers mesos.

Però, dit això, també cal alertar a la ciutadania sobre els aprofitats que volen créixer i volar en globus, fins el cel de la notorietat, enlairats pels gasos pestilents que genera la corrupció.

En època de crisi, en moments d’incertesa i desorientació, els oportunistes troben l’atmosfera ideal per predicar l’apocalipsi i oferir-se com els salvadors. Compta!. L’ instrumentalització mesquina dels problemes -que hi són- pot donar ales a populistes barats que facin encara més complicat viure en una democràcia moderna i neta.

Cal actuar i no s’hi valen excuses de cap tipus. El distanciament, la pèrdua de confiança entre la societat i la política pot refer-se, però, exigeix la contribució de tothom.
Dels partits, òbviament; dels mitjans de comunicació també: fent pedagogia i no sensacionalisme, posant el valor i la capacitat del sistema per depurar-se a ell mateix. Dels ciutadans: exigint el que calgui i no caient en els cants de sirena provinents del marges, dels predicadors i messies.

Cal reaccionar, i fer-ho de manera efectiva, sense por, amb el cap fred.

Parella de tres

Aquest vers l'he fet amb motiu del casament de l'Elia i en Carles.


PARELLA DE TRES



L'Elia i en Carles, un dia
es van preguntar: quina en farem?
Un dia, En Carles i l'Elia
van dir: ens casarem abans de l'hivern.

I ho van fer d'allò més bé,
van fer un bon casori,
sense massa rebombori,
que és el que més els convé.

El que passa és que ara son tres,
de cop s'han convertit en un trio
d'aquells que no són cap “lio”,
els dos ara són un de més.


Potser algú dirà, maliciós:
“aquests dos es van tirar l'ham,
van fer Pasqua abans del Ram
i passiu bé a la parella de dos”.

Doncs no, no és aquest el motiu,
és que són gent moderna,
que diuen no a la caverna,
i no volen fer la viu-viu.

Sembla que va ser a les illes,
tot escoltant la remor del mar
on el nen van encarregar,
tot dient: “tu, tira milles”.

D'unes vacances en fou resultat,
fins i tot fa un xic de gràcia,
i que sigués a Gran Canaria
també n'és gran casualitat.



Casual dius? Què vols que et digui,
que la germana vagi a visitar
al germà que viu mar enllà,
és lògic, es miri per on es miri.

I, després d'anades i vingudes,
quan l'Aniol ja corre els cent,
es van dir: “ara és el moment,
ja n'hi ha prou de mogudes”.

“És el moment de que ens casem,
és hora de posar seny
que el nano ja ens empeny;
agafarem cadascun un rem”.

Ara, a remar tots dos alhora,
sense perdre mai el nord,
caldrà que us poseu d'acord,
això en una parella, enamora.

Tindreu un bon sostre
amb vistes a l'Empordà,
això serà a no tardar,
una bona casa, ben vostra.

Tindreu molt d'espai,
per si en un descuit
la parella es fa de vuit,
millor que no, quin desmai!

Doncs apa, que sigueu feliços,
tan si sou tres com deu,
feu-vos-ho com vulgueu
i gaudiu del vostre tros.

I fins aquí la història de dos
que en un tres i no res
es converteixen en tres;
això ja està, el poema és clos.

No tots són iguals

Acabo d'escoltar a la ràdio que la policia ha detingut a l'alcalde de El Ejido junt amb algunes persones més. Fa poca estona parlava a la botiga amb un proveïdor i em deia que hi ha gent que està dient que tot això petarà. Que entre el Gürtel i el PP, en Millet, la crisi, que tots els polítics són iguals, vindrà algun salva pàtries que ho fotrà tot a rodar.
Comentaris típics de temps en que les coses no funcionen. Del PP i el seu Gürtel i en Millet, ja s'en cuidarà la justícia. La crisi, ja passarà, costarà més o menys però ja s'arreglarà, a l'espera de que el capitalisme ens en regali una altra. Lo que no hi ha maneres de solucionar és aquesta desconfiança cap als polítics. La percepció que té la gent de que tots són iguals i que només volen embutxacar-se tot el que puguin, ha arrelat prou bé i no hi ha maneres de trobar-li l'antídot.
No és veritat. La immensa majoria de la gent que es dedica a la política és honesta. Tan sols una petita part té la intenció de servir-se del càrrec per enriquir-se. Si tots els polítics fossin corruptes aquest país no s'aguantaria per cap costat.
La desconeixença de com treballen, de com es dediquen a les seves feines a l'administració en el nivell que sigui, és lo que provoca aquests recels. I és complicat de rebatre aquests arguments catastrofistes quan surt alguna noticia de corrupció política. Ens calen molts anys de democràcia encara per tal de que la gent confiï en els polítics.

Per molts anys

Avui aquesta criatura, el bloc vull dir, fa un any. Quan el vaig fer no sabia on arribaria. Fer-lo va ser molt fàcil però en aquell moment ja vaig pensar que lo difícil seria mantenir-lo viu. Amb alts i baixos, constants canvis de format, moments en que, pobret, l'he tingut una mica abandonat, hem arribat al primer aniversari bloquero. I amb ganes d'arribar a apagar les dues espelmes.
El motiu pel qual el vaig crear segueix més vigent ara que al principi: ha de ser una eina important que ens ha d'ajudar a l'Agrupació socialista de Santa Coloma a arribar al poble a les eleccions municipals del 2011. I guanyar-les; i que la meva ciutat tingui un alcalde socialista durant quatre anys. L'objectiu és ambiciós per no dir agosarat, però tenim l'obligació de treballar per aconseguir-ho. En primer lloc perquè som un partit de govern; la presència del PSC al món municipal català és important, decisiva. Perquè, doncs, Santa Coloma ha de ser menys? En segon lloc el resultat de les eleccions generals del 2008 ens deia que hi ha una gran quantitat de gent de Santa Coloma, un 40% exactament, que segons en quines circumstàncies està disposada a votar socialista. Ja sé que els factors que impulsen el vot no són els mateixos en unes generals que en unes municipals, que el factor llista, sobretot el del cap de llista, en unes municipals és decisiu, però les generals ens van dir que hi ha 2085 persones a Santa Coloma que estan disposades a agafar la nostra papereta de vot si el projecte els engresca. I aquesta és precisament la nostra feina: fer una llista i un programa engrescador.
Per molts anys, doncs, bloc amic. Prometo avui davant de tots els deus de la xarxa que et cuidaré, et mimaré i, poc a poc, t'aniré donant publicitat. I el maig del 2011 ho celebrarem amb una bona copa de cava. O dues.

L'Espert

En una entrevista que li van fer a la tele l'altre dia, la Núria Espert va dir que no era creient. Jo tampoc ho sóc. A vegades penso que quan em mori, si m'he equivocat, em trobaré un senyor amb barba i cara d'emprenyat, amb els braços plegats i movent els dits d'una mà com si estigués tocant el tambor diguen-me: "i ara què, eh?". Doncs bé, si em fot a l'infern i m'hi he de trobar a la Espert (per descreguts, no per res més), ja hi estic d'acord.
Em vaig enamorar d'ella i ella em va fer estimar el teatre fa molts anys amb una Yerma que li vaig veure a Barcelona. M'ha quedat a la memòria aquella espècie de llit elàstic que cobria tot l'escenari i per el que ella es movia explicant la vida d'aquella dona que no podia tenir fills. A la meva adolescència li va impactar aquell drama explicat amb la força d'aquella actriu magnífica.
Més tard l'he tornat a veure al Lliure interpretant La Celestina. M'ha quedat pendent de veure-la en una de les obres que la van fer famosa: Medea.
Estava fantàstica a la entrevista de la tele explicant coses de la seva vida, de com afrontar una representació amb un mal de panxa o una grip, de que un dels seus espais preferit és el seu llit, on li agrada llegir o veure la televisió. Parlava del seu home, l'Armando, amb un amor que ha perdurat malgrat que ell ja fa temps que va marxar.
Tinc el teatre, com moltes altres coses, aparcat. El trobo a faltar i espero poder veure a la Espert en alguna obra en aquest món abans de que ens trobem a l'infern.

A l'escola

Ahir a la tarda vaig començar el primer dels cursos que penso fer a l'Escola Xavier Soto del PSC. Segurament que també aniré a algun que es faci a la Federació de Girona, però de moment el que m'ha interessat el fan a Cornellà. Per cert, que quasi arribo tard, la línia cinc del metro està en obres, ens van fer baixar quatre o cinc estacions abans i, com que no sabia on era, vaig agafar un taxi. Tot arreglat? Sí, sí, i un be negre. El taxista era francès. Parlava castellà, però l'accent el delatava. Fins aquí tot molt bé, a mi tant se me'n fa si el que em porta és francès, rus o de Castanyet; el que em fot és veure que el rellotge s'acosta perillosament a les sis i ell, el francès, a cada semàfor agafa la guia i comença a buscar desesperadament o va polsant el gps i que aquest, hi ha un moment que es queda en blanc. Tant en blanc com ho estava el francès i suposo que la meva cara. Bé, a la fi vàrem arribar a l'Escola amb una mica de retard i onze euros menys a la butxaca del que era previst.
El curset, molt bé. Pura teràpia de xoc. La cosa va d'oratòria i, com que consta de vuit hores, el profe ens va fer anar al gra, o sigui: aixeca't i explica la teva vida en tres minuts davant d'una colla de desconeguts. La descàrrega d'adrenalina, al menys en el meu cas, va ser important. Em va costar arrencar però quan li vaig agafar l'onda i començava a trobar-me com quan faig mítings tot sol fent botifarres, es va acabar el temps. Després, a la segona vegada que ens va fer parlar, ja estava més tranquil.
Ja li agafaré el to. He de retrobar aquell estat d'inconsciència que tenia al principi de la meva activitat política (d'això ja fa més de trenta anys, uf!) que em permetia posar-me al davant d'auditoris de tres centes persones i no entrebancar-me i, a més a més, que em felicitessin. Si aconsegueixo aquell puntet i ho ser combinar amb la experiència dels anys, me'n puc anar sortint prou bé. Dimarts que ve hi torno, ja voldria que sigués avui mateix. I no agafaré cap taxi, per si de cas els francesos.

Ressò d'octubre

Aquest és l'article que l'Agrupació del PSC de Santa Coloma publiquem al Ressò.


Des de fa uns mesos moure's per Santa Coloma comporta una certa incomoditat. Caminant pels carrers ens trobem tot un seguit d'obres que dificulten la mobilitat i fan que activitats tan senzilles i agradables com pot ser anar a comprar o passejar resultin feixugues. Bona part d'aquestes tasques als carrers provenen del Fons Estatal d'Inversió Local (Pla Zapatero) que el govern socialista espanyol ,en el qual hi participa el PSC amb dos ministres, va crear amb l'objectiu de combatre l'efecte més nociu de la crisi econòmica: l'atur. Obres als carrers del centre del poble amb la Rambla com a eix principal, els carrers Raval, Major, Vallors, la urbanització de la zona del pavelló dels Saioners i la instal·lació de plaques solars al pavelló de la Nòria, conformen tot aquest seguit d'actuacions provinents del Pla Zapatero.
Tanmateix l'impacte econòmic sobre Santa Coloma de les subvencions que han arribat des de les diferents administracions en les que el PSC hi governa és molt més elevat. D'ençà de les últimes eleccions municipals tot un seguit d'obres s'han realitzat o estan en procés d'execució a Santa Coloma amb fons distribuïts tant des de la Generalitat, el Govern Central o la Diputació, en les quals el PSC en forma part dels diferents governs.
L'arranjament de la carretera vella de Girona que s'ha fet durant els dos governs de progrés de la Generalitat presidits pels Presidents Maragall i Montilla ha suposat fer realitat una demanda que la població del nostre poble venia fent des d'anys enrere. La creació de la ATM (Agència del Transport Metropolità) l'any 2006, entitat que coordina el transport públic, ha suposat un augment de les línies d'autobús amb les poblacions veïnes, cobrint el dèficit ancestral de comunicació amb Girona, sobretot. L'ampliació de la Biblioteca Joan Vinyoli, la subvenció des del Pla únic d'obres i serveis per a la Casa de la Paraula, la construcció de l'escola de primària Castell de Farners i la implantació de l'Escola Oficial d'Idiomes són unes inversions provinents de la Generalitat que han fet possible que Santa Coloma pugui gaudir d'aquests equipaments.
Així mateix el Govern Central ha contribuït amb una subvenció de mig milió d'euros per a la construcció de La Casa de la Paraula, la Diputació ha aportat mig milió d'euros per a la piscina coberta i el Consell Català de l'Esport quasi un milió.
Si a tot això li ajuntem l'acció de govern que a través del Grup Municipal Socialista estem fent a l'Ajuntament de Santa Coloma, es pot entendre que la satisfacció dels militants i simpatitzants socialistes del nostre poble està més que justificada. La nostra voluntat de servei a la gent de Santa Coloma es veu materialitzada en totes aquestes obres i serveis, en la prestació dels quals hi participem els socialistes en el diferents nivells administratius. La raó de ser de l'Agrupació socialista de Santa Coloma és aquesta: servir a la nostra ciutat i a tots els seus habitants.

Agrupació socialista de Santa Coloma de Farners

Festa Major i Alzheimer

Avui he anat a buscar a la meva mare a casa de la meva germana. És Festa Major i ha anat  a dinar amb ella. Quan anàvem cap a casa ens hem trobat una plantada de gegants a la plaça. Ens hi hem quedat una bona estona. La Lola estava contenta mirant tant als gegants com a tot el personal que voltava per allà.
És desconcertant l'Alzheimer, ja m'ho va dir el neuròleg que la tracta. A la plaça es comportava com una criatura, reia, feia comentaris dels gegants i de cop, parlant amb uns coneguts, ha dit, fent referència a ella mateixa:" Criatures naixem, criatures morim". La dona i jo ens hem mirat amb una expressió de sorpresa i hem fet un gest a l'uníson que deia: "i ara d'on ha sortit això". Jo ja hi estic acostumat, tan aviat té comportaments que denoten que la malaltia va avançant amb una certa rapidesa, com que en té d'altres que fan pensar que no està tan malament. Quan baixa a la botiga es recorda del nom de les clientes de tota la vida i és capaç de portar una conversa amb un mínim de correcció, però tot de cop pot arrencar a cantar un tango o "baixant de la Font del Gat". En fi, caldrà tenir molta paciència, ens haurem d'anar adaptant a la evolució que la malaltia vagi fent i haurem d'anar demanant l'ajut que ens calgui per tal de que tots plegats puguem seguir fent la nostra vida amb una certa normalitat.

Ni carn ni peix

Uns mitjans de comunicació han donat la notícia de que el PSC de Santa Coloma donava suport a una consulta sobre la independència de Catalunya. Un company de l'Agrupació m'ho va preguntar i vam decidir parlar-ne. Aquest dissabte el cafè de can Panxo es va convertir en una reduïda reunió en la qual hi érem presents quatre militants. En Pere ens va explicar d'on venia la notícia. En una junta de govern de l'Ajuntament es va consensuar que en el cas de que alguna entitat del poble demanés fer una consulta no es posaria cap impediment. Cap impediment, remarco la frase. És clar que no és el mateix donar suport que no posar impediments. Lo que em pregunto és si la noticia es va entregar tergiversada als mitjans o van ser aquests els que la van publicar malament. També vull dir que l'Alcalde, després d'haver pres aquesta decisió a la junta de govern va parlar amb els vailets independentistes de La Sega, als quals jo els compro les roses de Sant Jordi cada any, i els va dir que podrien comptar amb el suport de l'Ajuntament. Fets com aquest i d'altres que vaig coneguen últimament, em fan entreveure el perfil de l'Alcalde del meu poble. I, per tant, a hores d'ara em costa molt poc endevinar d'on pot provenir la falsedat de la notícia que va aparèixer als mitjans de comunicació. Més si tenim en compte que la regidoria d'informació és de CIU.
L'Artur Mas en una reunió de CIU va parlar de tot menys de les consultes. CIU en estat pur.Compte que no anéssim massa lluny; som i no som; estem però sense estar-hi massa; donem suport però hem de procurar que no espantéssim a la clientela més moderada; traiem el nas però ens en retirem aviat, no fos cas que ens l'enganxéssim; a la junta de govern pactem una cosa amb els socis (ERC i PSC) i a la premsa li diem lo que ens convé. Fa tants anys que escolto aquesta cançò que ja és això, la cançó enfadosa.
Cada dia que passa estic més còmode en el meu partit. Tenim uns fonaments, unes línies ben traçades i no ens en movem per anar a esgarrapar quatre vots, malgrat que hi hagi moments en que això ens pugui portar problemes. Em sembla bé, ho dic sincerament, que partits independentistes intentin aconseguir els seus objectius mitjançant la mobilització de la ciutadania, penso que hi tenen tot el dret del món, malgrat que jo no ho comparteixi. Però aquest doble joc de CIU, aquesta hipocresia que constantment marca la seva forma de comportar-se, és escandalosa i penso denunciar-ho al meu poble quan sigui el moment.

La nova escola

Avui ha vingut a Santa Coloma l'Ernest Maragall, Conseller d'Ensenyament de la Generalitat, a inaugurar l'escola El Castell de Farners. Hi he anat, he fet unes fotos pel nostre butlletí, he estat parlant amb en Pere i la meva germana que és la Tècnica d'Ensenyament de l'Ajuntament. He seguit la visita del Conseller per les aules buscant una foto en la que no hi sortís l'alcalde (demòcrates sí, però passerells tampoc, eh?). Com que tinc una certa pràctica en això de la fotografia he aconseguit, en un descuit del batlle, la foto desitjada. Retallant una mica, a l'imatge hi surten en Maragall, la Roser, directora de l'escola, en Pere i en Rafel. Si a Girona em fan cas serà portada del Per a Santa Coloma.
Després ha vingut l'acte de destapar la placa; en Maragall ha subratllat el fet que no hi apareix el seu nom ja que ha dit que l'escola és el resultat de la feina de tots els que l'han precedit a més d'ell. Llavors ha sigut el moment dels parlaments. Primer la directora, després l'Alcalde i finalment el Conseller. No entraré en lo que han dit. Han sigut uns parlaments correctes, cadascú parlant de la escola des de les competències del seu càrrec. Tot molt correcte.
I aquí és on vull posar l'accent d'aquesta entrada. Ho faré en un aspecte que, malgrat lo obvi i lògic que és, agrada. Al menys a mi m'ha satisfet la sintonia que hi havia entre l'Alcalde i el Conseller. Ja sé, ja sé que no era el dia de barallar-se, però vull senyalar la complicitat que desprenien les paraules dels dos polítics malgrat ser de dos partits diferents. En aquell acte representaven a dues institucions que per sobre de sigles han unit esforços per aconseguir un objectiu comú: obrir una nova escola a Santa Coloma. Repeteixo que no ha d'estranyar, que les institucions han de col·laborar deixant de banda el color polític de cadascuna, però és agradable veure-ho. Després ja veurem la manera de que a les pròximes municipals posem a CIU a l'oposició, però avui deixeu-me fruir d'aquest bany de democràcia que m'he donat.

Cadascú al seu lloc

Val, jo també hi vull dir la meva sobre la consulta d'Arenys de Munt. Se n'ha parlat tant, s'han expressat tantes opinions de tots colors, que ser original a aquestes alçades és difícil per no dir impossible. No vull ser original, de fet em remeto a les paraules del President de la Generalitat i les subscric plenament. El vaig escoltar una estona a l'entrevista que li va fer en Josep Cuní i em va semblar perfecte lo que deia sobre el tema.
Que una entitat privada vol fer una consulta sobre la independència de Catalunya i legalment ho pot fer, doncs que ho faci. Que l'Ajuntament d'Arenys s'ha de quedar al marge perquè la llei així ho contempla, doncs que s'hi quedi. Que la Falange es vol manifestar i ho pot fer al ser un partit legal i el que demana compleix els requisits que la llei li marca, que es manifesti. La línia és així de clara: complir la llei i tothom tan content.
Ara bé, hi ha un aspecte del tema que no l'entenc encara que me l'expliquin a càmera lenta. Parlo d'una cosa tan important com és la seguretat de la gent que vol exercir un dret constitucional. M'és ben igual si aquest dret és el d'expressar una opinió mitjançant el vot com si és el de manifestació. Tan constitucional és l'un com l'altre i tots dos han de gaudir de les condicions de seguretat i llibertat per tal de que es puguin exercir amb tota normalitat.
El que passa és que tinc la impressió que en aquest cas hi pot haver una situació d'incompatibilitat a l'hora d'exercir els dos drets al mateix lloc i a la mateixa hora. Per dir-ho d'una forma planera: anem a buscar lo que no tenim i ens podem trobar que algú hi prengui mal. Per molta policia que hi hagi em temo que serà difícil controlar als extrems minoritaris que poden coincidir a Arenys. I no ho entenc perquè des del govern de la Generalitat, el Conseller Saura ja havia ordenat que la manifestació de la Falange no es fes el mateix dia de la consulta. Després ve la jutgessa i revoca l'ordre del Conseller i dóna permís per fer la manifestació. Empàtic com sóc vull entendre la posició de la jutgessa i la del conseller, però aquí hi ha alguna cosa que no funciona. La separació de poders és una de les condicions per dir que un règim polític és una democràcia. Doncs separem-ho. Que la justícia dictamini si es pot fer la manifestació i el Conseller d'Interior, que és de qui depèn la Policia, digui com i quan s'ha de produir. La jutgessa sap de lleis i el Conseller entén de seguretat i si aquest diu que hi poden haver problemes se li ha de fer cas. Si algú en surt malparat els únics que hi guanyaran seran els provocadors i els enemics de la democràcia. I d'aquests n'hi ha una bona colla que només esperen la seva oportunitat per perjudicar la convivència.

Ovidi

Petit homenatge a l'Ovidi