10.000

Deu mil visites. Aquests dies el contador que fa un temps he instal·lat a la dreta del bloc ha registrat deu mil visites. No sé  si són moltes o poques, no té importància, però és una xifra rodona i em fa gràcia. En tot cas, moltes gràcies a tots els qui heu dedicat alguna estona a llegir-me.
Vaig crear el bloc el 18 d'octubre del 2008 quan ja pensava que podria presentar-me a les eleccions municipals del 2011, per tant, la intenció de tenir un bloc era la de disposar d'un canal d'informació per arribar a la gent. Quan vaig començar a escriure-hi no tenia clar què hi posaria i aquesta ha sigut la línia que hi he seguit des de llavors.
El bloc és un espai íntim en el que hi he escrit entrades de tot tipus, si bé les polítiques hi tenen molta importància. Però també n'hi han  moltes de personals. Hi ha un fil conductor en la pràctica totalitat de totes elles que és haver-les escrit a raig, tal i com les idees anaven sorgint sense filtres. Molts cops he tingut de retocar faltes d'ortografia quan l'article ja estava penjat.
He volgut així que fos un espai que reflectís com sóc. Hi busco la espontaneïtat per sobre de tot, la sinceritat, el diàleg clar amb qui em pugui llegir. Un espai a on sincerar-me i, fins i tot, contradir-me. He penjat entrades que ara no les escriuria però no les tocaré ja que reflecteixen estats d'ànim concrets en moments determinats. És un espai en el que parlo amb mi mateix i amb els potencials lectors com si ho féssim asseguts en una terrassa tot fent un cafè.
El bloc, per tant, és un amic al que un dia li expliques idees profundes i un altre petites anècdotes. Fins i tot hi he penjat un relat eròtic amb to humorístic. Tot hi té cabuda.
Hi ha hagut temporades que no hi he escrit per diferents motius però sempre l'he volgut mantenir viu i vull que ho segueixi sent. Independentment del que faci a la vida el meu bloc serà un bon amic que m'acompanyarà. Per molts anys, bloc amic.

Sóc del PSC

Sóc militant del PSC. Vaig entrar a la militància política el 1976 al PSC (congrés) d'en Joan Reventós i el 1978, amb la fundació de l'actual PSC, en vaig ser militant. Em vaig donar de baixa del partit per motius personals, la feina a la botiga no em donava temps per la militància, i torno al partit amb motiu de les eleccions municipals del 2007. Sempre m'he considerat afiliat al PSC, amb carnet o sense.
Estic orgullós de pertànyer al PSC. És un partit que recull el meu ideal de justícia social, que és per això que estic en política. Justícia social en el seu sentit més ampli, és a dir: un món just en el que no hi hagi diferències per cap tipus de motiu, en el que tothom tingui els mateixos drets i la mateixa capacitat d'accedir als serveis necessaris per tenir una vida digna. Independentment del color de la seva pell, de la seva religió, de la seva llengua, del país a on visqui. Per a mi no hi ha diferència entre un infant que pateixi malnutrició a Catalunya o a qualsevol altre país del món. És un ésser humà que pateix i això és injust.
Estic orgullós del que ha fet i representa el PSC per a Catalunya. Un partit que ha ajudat a cohesionar la societat catalana com cap altre, un partit defensor dels drets nacionals catalans, de la immersió lingüística, de la llengua i la cultura catalanes. Un partit històric que defensa la justícia global des de Catalunya.
Estic d'acord amb tot el que ha fet i fa el PSC? No. Hi ha coses que s'haurien d'haver fet diferent des del meu punt de vista. Ara bé, hi ha algun militant a qualsevol partit que al llarg de la seva vida ha estat d'acord amb tot el que ha fet el seu partit? Jo diria que no. Però això no em fa renegar del que ha sigut i és el PSC.
No són temps fàcils pels socialistes catalans. El tema del dret a decidir ens està portant moltes dificultats per mantenir-nos units i jo crec que una escissió quasi és inevitable, malgrat que es podria evitar. Cap dirigent del PSC se'n sortiria massa bé en aquests moments. Cap.
Estic orgullós del meu partit i vull seguir treballant amb ell. No estaré a cap altre partit que defensi aquest procés sobiranista que portarà a Catalunya a una situació de confrontació interna i externa que farà patir als catalans. Dret a decidir, sí, però legal i pactat amb l'estat i la UE. Si ara no pot ser ens esperem a tenir les condicions que ho han fet possible al Regne Unit amb Escòcia.
Em vull presentar a les eleccions municipals sota les sigles del PSC. Si no ho aconsegueixo  potser serà hora d'abandonar qualsevol militància política. El que no vol dir que deixi de preocupar-me i lluitar per la justícia social al món.

Mentrestant, què fem?

Qualsevol canvi en l'estructura de l'estat espanyol necessitarà anys de treball. Per tant, crec que Catalunya no serà independent, ni aviat ni d'aquí en molt de temps. Parlant de la independència de Catalunya estem parlant de la desaparició d'un estat membre de la Unió Europea, i això és un canvi molt gran a Europa. Si Catalunya s'independitza també ho farà Euskadi i potser Les Canàries i Les Illes Balears i potser Galícia. Desapareix Espanya. Un canvi d'aquesta envergadura requereix molts anys si es vol fer de forma democràtica.
I mentrestant, què fem? Governarem el país, governarem els ajuntaments? Resoldrem els problemes de la gent o esperarem un canvi impossible que vingui a solucionar-ho tot. Què farem?
Què farem a les properes eleccions municipals?  Ens posarem a governar o esperarem que vinguin uns canvis que ens ho resolguin tot. Algú voldrà fer servir els ajuntaments per aconseguir aquesta independència que no vindrà? En tot cas aquests no serem els socialistes.
El que sí us puc assegurar és que els regidors socialistes ens arremangarem i ens posarem a treballar de valent amb els recursos que tinguem a la mà com ho estem fent ara. Treballarem perquè vinguin empreses als nostres polígons, cuidarem de que ningú  quedi desprotegit i pateixi els efectes de la crisi econòmica, seguirem treballant perquè les finances de l'ajuntament tinguin un bon curs com el que tenen ara. Vetllarem perquè tots els grans equipaments ( piscina, museu, arxiu, pavellons esportius, auditori, etc.) tinguin els recursos suficients per funcionar amb normalitat. Cuidarem les escoles, el CAP, els carrers. Treballarem, en definitiva, per a Santa Coloma com ho haurem fet aquesta legislatura. I tot això ho farem amb la il·lusió de que Santa Coloma tindrà un alcalde socialista.
El nostre compromís és amb el nostre poble i també amb el nostre país, però no defugirem en cap cas la nostra obligació de treballar pels que tenim més a prop, és a dir, les dones i homes de la nostra ciutat, Santa Coloma.

Joia

M'il·lusiona treballar perquè un dia les generacions futures puguin decidir en llibertat el futur del nostre país.
M'apassiona lluitar perquè un dia desaparegui la pobresa i la fam al món.
Em fa feliç sentir-me amic dels meus companys del PSC.
Sento joia quan sóc coherent amb el què penso.

M'engresca pensar que potser em presentaré a alcalde les properes eleccions.

M'agrada treballar pel meu poble des de l'equip de govern de l'ajuntament.
M'alegra pensar que amb la meva militància política contribueixo a la felicitat del meu poble.
M'emociona veure els resultats de la meva tasca com a regidor.
Em fa goig mostrar-me políticament tal i com  penso.
Em complau ser fidel als meus ideals de joventut.
Em satisfà compartir equip de govern amb gent que no pensa com jo però amb els que coincideixo en treballar pel meu poble.

Decidir en llibertat i democràcia

Vaig entrar en política d’una manera activa el dia de 1976 que em vaig adherir a l’Assemblea de Catalunya a Farners amb una colla de gent. Eren dies de grans il·lusions col·lectives: la dictadura que havia governat Espanya durant quasi quaranta anys s’estava acabant i arribaven temps de llibertat i democràcia. Amb el crit de Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia demanàvem la llibertat individual i la del nostre país, Catalunya, amb la recuperació de les nostres institucions. Compartíem aquests anhels amb totes les forces democràtiques d’Espanya, Europa i el món que  demanaven la recuperació de la democràcia que havíem perdut amb la guerra civil.

Avui Catalunya torna a viure un altre moment de gran il·lusió. Una part del nostre país demana que Catalunya se separi d’Espanya. Molta gent creu que l’encaix de Catalunya amb Espanya ja no és possible. El sentiment nacional, la incomprensió de la dreta espanyola cap a Catalunya i la sentència del tribunal constitucional contra l’Estatut, han alimentat la desconnexió amb Espanya que viu la meitat de Catalunya. I tot, no ho oblidem, en un context de crisi econòmica que radicalitza les posicions polítiques arreu.

He volgut ressaltar les semblances amb els dos processos que he relatat abans. Però també hi ha diferències. Si bé en la transició de la dictadura a la democràcia hi havia complicitats que afavorien els anhels catalans, l’actual demanda d’independència genera sentiments contraposats. La gran majoria de forces polítiques espanyoles i dels ciutadans de la resta de l’Estat no volen el trencament d’Espanya. La Unió Europea no desitja la desestabilització política que pot produir la independència de Catalunya i ens recorda que, en cas de produir-se, Catalunya quedaria fora automàticament de la UE. I, sobretot, segons la majoria d’enquestes, la meitat de Catalunya no desitja la independència.

Està clar que no podem seguir en l’actual situació. L’estat no tracta bé Catalunya. La fiscalitat espanyola ens perjudica, estem retrocedint en l’àmplia autonomia que tenim des de la transició; les ingerències de l’estat en un tema cabdal com és la immersió lingüística a les escoles, són una mostra, entre d’altres, del tractament injust que rebem. És inaudit el comportament del PP, que en comptes de fer un esforç per entendre el malestar de Catalunya, de parlar i pactar solucions, es nega a qualsevol diàleg. La dreta espanyola, amb aquesta posició intransigent, vol aparèixer davant el seu electorat com la garantia de la unitat d’Espanya. Més encara quan el PSOE demana la reforma de la Constitució cap un estat federal.

Quina és la millor solució? La que el poble català esculli, sense cap dubte. Som una nació i les nacions han de poder triar lliurement el seu destí. Si em pregunteu quin és el millor camí, us diré que el que no provoqui enfrontaments, que arribi consensuat amb Espanya i la Unió Europea; el que permeti que Catalunya exerceixi lliurement el seu dret a construir el seu futur en llibertat. El Regne Unit i Escòcia en són el millor exemple. En tot cas ha de ser un procés que no divideixi els catalans en bons i dolents. Ningú és millor o pitjor pel fet de pensar d’una o altra forma, totes les opinions són respectables sempre i quan respectin les dels altres. Hem desitjat, exigit, durant cents d’anys, un marc de llibertats per fer escoltar la nostra veu i ara el tenim. Molta gent ha patit l’exili, la presó o la mort per arribar on estem. Conservem-ho. I, no ho dubteu, el camí cap a més espais de llibertat serà lent i complicat. Les presses no ens portaran al destí desitjat, al contrari, poden fer que caminen en sentit contrari al que prevèiem.

Tots els moviments polítics són legítims si són democràtics. La independència és una opció com ho és el federalisme i l’estat unitari. L’independentisme és potent, té un discurs clar i entenedor. Altres, com el federalisme, costen més d’explicar, però crec que avui és la millor solució, que no és fàcil, però és la que ens pot fer avançar cap a més altes quotes d’autogovern sense traumes. Sé que molta gent pensa així i que potser no veu reflectit el seu pensament en cap proposta política. Els socialistes ens hem basat des de sempre en la concòrdia, el pacte, el diàleg i el respecte. Catalanisme, democràcia i socialisme són els tres eixos en els què es mou el treball del PSC. No esteu sols els qui penseu així, som molta gent que creiem que aquesta és la millor proposta. 

El clau per la cabota.

Fa uns dies em vaig trobar al carrer a una persona que em va fer la pregunta tòpica que se'ns fa als militants del PSC els últims temps, o sigui que si jo era d'en Pere Navarro o dels altres. Li vaig contestar que jo era del PSC. No transcriuré el catàleg inacabable d'insults dirigits al PSC i a en Pere Navarro que va proferir el meu interlocutor, més aviat monologuista, ja que no val la pena perdre-hi ni un segon. Però sí que vull fer un comentari sobre una cosa que va dir i que també l'he sentit altres vegades. Em va dir que si el procés independentista falla serà per culpa de la Camacho i en Navarro.
No cal dir que no són el mateix ni representen les mateixes idees les dues persones que va citar qui m'insultava. El PSC defensa el dret a decidir i un estat federal, la immersió lingüística a les escoles i que Catalunya és una nació, entre altres coses que ens diferencien del PP com la nit del dia. Tampoc cal donar-hi més explicacions.
Ara bé, si Catalunya veu retardat durant molts anys el fet de poder exercir el dret a ser escoltada en el fet nacional no serà culpa del PSC. Si això passa serà per culpa del tenim pressa, del ara o mai que ha esdevingut una de les grans consignes del moviment sobiranista. El que s'està fent ara és voler fer entrar el clau per la cabota. Obrir un procés en contra de les normes que Catalunya va votar com ho és la constitució. I aquest no és l'argument del PP, la constitució s'ha de canviar, ha servit fins ara per fer la transició d'una dictadura a una democràcia però ara cal reformar-la en profunditat. Això el PP no ho diu.
El model és clar com l'aigua: Regne Unit i Escòcia. Que aquí no es pot donar, i clar que no. Aquí fa quatre dies vivíem en una dictadura. Ens calen molts anys de pràctica democràtica per arribar a la maduresa dels escocesos i britànics, cal un canvi de mentalitat a Espanya i que entenguin que les nacions han de tenir dret a escollir el seu camí en llibertat. Però cal fer-ho dintre la legalitat, com ho fan al Regne Unit. Lo altre és anar directes al fracàs. Un altre fracàs.

Coherència

Fa uns dies vaig afegir a l'encapçalament del bloc la frase "intento ser coherent amb el que penso". Bé, ahir al ple del mes de març de l'ajuntament, em vaig sentir bé, el meu vot en una moció sobre la recollida de vots per la independència que es farà aquest mes, em va fer sentir que era coherent. I no va ser fàcil, dels quinze regidors que érem  al ple vaig ser l'únic que no vaig votar sí, em vaig abstenir.
Per què no vaig votar sí o no? No podia votar sí a una moció que en la seva exposició diu  que la recollida de signatures serà per convocar un referèndum d'autodeterminació i en el cas de que l'estat no l'autoritzi es declararà la independència unilateralment. Està clar que l'estat no pot autoritzar un referèndum que modifiqui una part de la constitució sense haver seguit tot el procés de reforma que marca la mateixa constitució. Per tant la DUI serà l'única sortida i jo estic totalment en contra de fer-la. Altra cosa és que l'estat hauria de permetre la consulta del dia 9 de novembre. En el ben entès que seria una consulta, no un referèndum.

Estic en contra de la DUI per ser antidemocràtica. En primer lloc perquè una opció determinada, en aquest cas la independentista, decideix pel seu compte, per tota la població, imposant el seu criteri. Això representaria saltar-se totes les lleis i normes d'un estat democràtic de la UE. En el cas de fer-se, quantes signatures calen per representar els set milions i mig de ciutadans de Catalunya? 

No podia votar que no per dos motius. En primer lloc perquè en la part dels acords s'aprovava cedir un local per fer la recollida. En segon lloc perquè mai votaré el mateix que el PP o C,s en qualsevol moció relacionada amb el tema del dret a decidir.

Balmón o Marina?

Tu ets d'en Balmón o de la Marina Geli? Aquesta pregunta li van fer a un company socialista fa uns dies. No li deuen haver fet a ell sol, la reducció intencionada del què és el PSC a balmons i marines està a l'ordre del dia. A mi encara no me l'han fet directament malgrat que m'han situat en aquest sector que es diu crític. Apa, em fa gràcia contestar la pregunta.
Mireu, jo sóc del PSC. Naturalment que tinc la meva manera personal d'entendre el socialisme català, però, per sobre de qualsevol reducció, sóc militant del PSC. Jo sóc d'aquell andalús que als anys seixanta va deixar família i terra per venir a viure a Catalunya i que va trobar en el PSC el seu partit, sóc d'aquell català de soca-rel que se sent independentista però que creu en el projecte del PSC, sóc d'aquell petit empresari que pensa que la socialdemocràcia és un model just per aconseguir el benestar de la gent i sóc d'aquell obrer que creu que el marxisme encara és vàlid per trobar solucions a un món tan injust. Tots ells han fet gran aquest partit que ara té problemes per fer escoltar el seu projecte.
I també sóc d'aquells que amb un idioma que no conec, que professen una religió que no és la meva, que tenen un color de pell diferent del meu, lluiten pel mateix que fa que jo sigui militant del meu partit. És a dir, els qui des de qualsevol racó de la Terra lluiten per un món just a on no hi hagi desigualtats i tothom tingui el mateix dret a viure dignament.
I també sóc d'en Balmón malgrat que no m'agraden algunes de les seves expressions ni com dirigeix el PSC. I també sóc de la Marina Geli malgrat que crec que hauria d'haver votat junt amb els seus companys diputats en la votació sobre la consulta.
I potser no ens en sortirem i aquest partit acabarà trencat, i aquest dia serà molt trist perquè un partit socialista fort és necessari a Catalunya. I em sabria greu que passés malgrat que els partits són eines al servei d'una idea i quan una eina no s'ajusta a la seva tasca cal trobar-ne una altra. Però espero que des de la direcció s'adoptin tota una sèrie de mesures per tornar a connectar amb la gent i desitjo que les bases entenguem que dirigir aquest partit en aquests moments no és fàcil.

Consulta o referèndum

Una de les qüestions que més em sobten del moment polític que vivim a Catalunya és la utilització que es fa d'algunes expressions per tal de justificar accions o idees. El cas de la consulta programada per la Generalitat de Catalunya pel proper novembre n'és un cas ben clar. La utilització de les paraules consulta i referèndum per anomenar el mateix esdeveniment pot crear confusió. No cal ser jurista, jo no ho sóc, per adonar-se que no són el mateix una cosa i l'altra. Tan sols cal llegir les definicions que els diccionaris fan de les dues paraules. Una consulta és copsar l'opinió sobre un determinat tema i referèndum és que el poble decideixi a les urnes sobre una llei o proposta política. La consulta no té, per tant, efectes legislatius i el referèndum sí.

La consulta programada pel 9N és una consulta o un referèndum? En el cas de que es faci, el seu resultat tindrà efectes legislatius o tan sols serà vàlida a efectes de saber què pensa el poble català? Pot la Generalitat convocar un referèndum que canviï articles de la Constitució espanyola? En el cas de que quan es presenti a les Corts Generals la demanda per poder fer la consulta, quedarà clar què es pretén?
L'article 167 de la Constitució diu que per poder fer una reforma constitucional cal, com a mínim, l'aprovació per les tres cinquenes parts del Congrés i el Senat, o sigui 210 diputats. Després, si un 10% dels diputats o senadors ho demanen es convocarà un referèndum  per tal de que el poble decideixi sobre la reforma.
Per tant queda clar que la consulta del 9N no pot ser més que una consulta. Sigui quin sigui el seu resultat no es canviarà cap llei ni cap article de la Constitució.

Respecte, democràcia

Estem vivim uns moments apassionants de la nostra història. Aquesta frase ja la vam comentar en la manifestació del juliol del 2010 un grup de gent de Santa Coloma. L'altre dia en Quim Nadal ho expressava així mateix en una entrevista a Catalunya Ràdio. Mai des del 1714 hi havia hagut un  moviment ciutadà tan potent com el que hem vist el passat 11 de setembre demanant la independència de Catalunya. Les motivacions de fons són les mateixes que històricament han motivat les reivindicacions del nostre poble, és a dir, som una nació que reivindiquem el dret a tenir un estat. Ara bé, al meu entendre hi ha hagut un canvi substancial en la forma de comunicar-nos que ha propiciat aquesta gran eclosió del sentiment popular. Els mitjans de comunicació, especialment TV3 i internet, amb la immediatesa de difusió de missatges que propicien les xarxes socials, fan que les notícies, les reivindicacions i les consignes a la mobilització arribin a totes les llars pràcticament en el moment en que es produeixen.
Tanmateix hi ha una cosa que no ha canviat gens ni mica i és que la dificultat rau en transformar el desig popular en projecte polític. Malgrat que les actuals circumstàncies també són noves, estem vivint un període democràtic molt llarg i Espanya està en tots els organismes internacionals polítics i de defensa, la resistència de l'estat a deixar que el clam popular es converteixi en realitat política hi serà com hi ha sigut sempre. I, malgrat que les formes d'aquesta resistència han canviat, avui ningú creu que l'exèrcit acabi intervenint com ho ha fet sempre, l'estat espanyol farà servir tots els mecanismes que tingui al seu abast per impedir que Catalunya es constitueixi en un nou estat.
Aquesta setmana el Parlament de Catalunya ha votat una proposta en la què es compromet a preguntar al poble català què vol ser. Ràpidament s'han sentit veus del govern d'Espanya dient que impediran la realització d'aquesta consulta. És lògica aquesta resposta si tenim en compte que el que es posarà en discussió va contra la constitució. Per un altre costat el poble de Catalunya té tot el dret a dir què vol fer amb la seva vida. Com es farà això si l'estat no autoritza, com és de preveure, el referèndum? Aquesta serà una decisió que hauran de prendre els propers Parlament i Govern que sorgeixin de les eleccions que se celebraran el proper mes de novembre. Veurem quina forma li donem al legítim dret a l'autodeterminació que tenim com tenen tots els pobles del món.
Per acabar vull assenyalar que caldrà que tots els que tenim el sentiment de viure en una Catalunya en plena llibertat ens hem de sentir  implicats en aquest procés. Ningú s'ha de sentir exclòs i ningú ha d'excloure a qui d'una forma o altra, pugui ser crític amb el procés que estem vivint. Com més avancem més estic  notant que qui s'atreveix a verbalitzar o publicar algun dubte sobre el procés corre el perill de ser etiquetat com a mal català, com a traïdor. En el  moment decisiu caldran tots el vots, tots els esforços si volem que això arribi a bon port. L'altre dia escoltava un periodista que explicava que l'Artur Mas, l'any 1995, quan va visitar El Quebec amb motiu del referèndum sobre la seva independència, va parlar amb un líder sobiranista que li va dir que està comprovat que entre un 10 i un 15 per cent de la gent que en les enquestes diu que votaria sí a la independència, quan arriba el moment decisiu acaba votant no. Aquest canvi de vot es deu a les pressions que l'estat fa sobre la població, sobretot amb argument econòmics, i que fan que aquest percentatge de votants s'espanti i acabi canviant el sentit del seu vot.
Per tant que serà bo que no excloguem ningú, venen temps en què haurem de ser
molt respectuosos amb totes les sensibilitats i que cap català que tingui el sentiment de viure en un estat català se senti apartat pel fet de expressar dubtes o discrepar del procés. Hem de ser escrupolosos amb les formes democràtiques i amb el respecte a totes les opinions. Si no ho fem així correm el risc de no convertir en realitat els desitjos del nostre poble.

12 de setembre

Amb aquesta entrada no vull preguntar-me el perquè hem arribat a on estem, es a dir, a punt de que dimarts que ve hi hagi una manifestació multitudinària a Barcelona demanant la independència de Catalunya. O que les últimes enquestes que surten als mitjans de comunicació i al CEO de la Generalitat ens diguin que una majoria de catalans votaria sí en un hipotètic referèndum per la independència. Això és motiu per fer una altra entrada que, per altre costat, no cal que jo la faci perquè han sortit milers d'articles als diaris els últims temps explicant-ho. Em vull centrar en què hem de fer a partir del dia 12 si volem ser conseqüents amb el què el poble reclama.
En la meva última entrada jo donava dues opcions per arribar a la independència. La via constitucional i la via de la ruptura o de la revolució. Bé, estem en el dia 12, les institucions, Parlament i Govern de Catalunya, no podran de cap manera mantenir-se al marge del clam popular, hauran de donar alguna resposta, alguna satisfacció al poble si no volen crear més desafecció amb la política. Ja ni ha prou, les institucions han de reflectir el què vol la gent.
La primera pregunta que em ve al cap és: la via constitucional, o sigui, reforma de la constitució per tal de que reconegui el dret d'autodeterminació de les comunitats autònomes és viable? Segueixo? No cal, no? Algú creu que avui PP i PSOE impulsarien la reforma constitucional que portés a la secessió de Catalunya i Euskadi? Fan falta molts anys per arribar aquí. I cal donar una resposta ràpida als catalans.
Llavors, què ens queda per fer? Quan el PP ens hagi dit que no a la proposta de pacte fiscal que va aprovar el Parlament, que quedarà per fer? Si el govern espanyol acceptés el pacte el clam per la independència potser, dic potser, baixaria el to, però no crec que l'accepti. A on ens portarà aquesta situació? Diuen els analistes polítics que el següent pas serà la convocatòria de eleccions anticipades en les que CIU inclourà en el seu programa la demanda de l'estat propi. I aquí, precisament aquí, és on hi ha el canvi decisiu al mapa polític català: el parlament passarà a ser d'una majoria clara independentista. I el poble estarà esperant una resposta ràpida i clara al seu neguit.
Quines seran les sortides? Referèndum per la independència? No es pot fer ja que seria proposar una il·legalitat, recordem que la constitució no permet la secessió. Declaració unilateral d'independència? No es pot fer per les mateixes raons del referèndum. Anar a buscar aliats a Europa? Europa dirà que no pot modificar les constitucions dels estats sobirans. Ho sento, jo ja no arribo més enllà, us ho asseguro, no sé què pot passar després de la Diada d'aquest 2012. L'única cosa que no acceptarà el poble serà la inactivitat, el deixar passar el temps.

Com ho farem?

Catalunya no serà independent aviat. Si ho arriba a ser serà després d'un procés llarguíssim en el qual haurem de comptar amb les complicitats d'Espanya, Europa,  l'OTAN i no sé qui més. És clar que em puc equivocar, jo, de fet, sóc carnisser i no un intel·lectual que ha dedicat la seva vida a estudiar aquests temes. Però m'agrada opinar en una cosa que m'afecta sentimentalment, a mi ja m'agradaria viure en una Catalunya independent.
Què és Catalunya avui? Una nació, constituïda en comunitat autònoma d'un estat, Espanya, que té una constitució, votada per Catalunya,  que no permet la secessió de cap dels territoris que el formen. Per tant que si volem que Catalunya sigui independent hem de canviar aquesta constitució. Com canviem la constitució? A mi, tenint en compte que sóc carnisser, em venen al cap dues maneres de fer-ho. Remarco la meva professió volent dir que si fos, per exemple historiador, se m'acudirien altres opcions. Però el fet és el que és.
Primera manera de canviar la constitució: reformant-la, que és com els estats democràtics van adaptant les seves lleis al pas del temps. És clar que això vol dir molt de temps, el que deia al principi, hem de pactar-ho amb molta gent, hem de canviar moltes maneres de pensar que ara per ara no volen ni sentir parlar de trencadisses. Això vol dir arribar a una democràcia tan forta com el Regne Unit que s'està plantejant un referèndum d'independència per Escòcia. I per arribar a aquí ens falten moltíssims anys, aquella gent ens porta molts anys de pràctica democràtica. Aquí fa quatre dies, 37 anys en la vida d'un poble són quatre dies, encara vivíem en una dictadura.
Segona opció: a les braves, o sigui mitjançant una revolució que canviï la forma de l'estat d'una forma traumàtica. Pregunta: té Catalunya, per si sola força per fer aquesta revolució? Algú  pot creure que Europa, la OTAN, EEUU ens farien costat? Algú creu que al món occidental li interessa que un estat que està en tots els organismes econòmics i de defensa es trenqui? Algú pensa que els aliats  militars deixaran que un estat militarment estratègic es disgregui? A mi em sembla que no.
Llavors a mi no em preocupa si Catalunya serà o no serà independent. A mi em preocupa que hem arribat a un punt en què molts catalans veuen en la independència l'única solució als seus problemes. Hem arribat a un punt en que molta gent pensa que  l'única solució a la crisi econòmica és la independència. I que, a més a més, estem a punt d'aconseguir-ho. I em preocupa perquè estic segur, com deia al principi, que la independència del nostre país va per molt llarg. I em preocupa pensar què en farem de totes aquestes il·lusions que s'estan aixecant en el nostre poble i que, indefectiblement, esdevindran frustració i derrota. Em preocupa saber com gestionarem el desencís.

El cargol boig

M'ha passat una cosa ben curiosa. M'he comprat una bicicleta el·líptica, senzilleta, per fer una mica d'esport tranquil a casa tot cuidant la meva mare.  Me l'han portat a casa en una capsa. La bicicleta estava desmuntada i calia acoblar  les diferents peces. No és una tasca massa complicada ja que la bicicleta ve acompanyada d'un llibret d'instruccions ben especificat i amb uns dibuixos molt clars. Però, vet aquí que al anar a muntar els pedals de l'andròmina, concretament l'esquerra, també són ganes de quedar-me encallat en el pedal esquerra, el cargol no entrava ni amb recomanació divina. Després de provar-ho molta estona i de demanar-li ajuda a en Manel, la Núria ja s'havia fet escàpola, vaig decidir abandonar i retornar la cosa cap allà d’on havia vingut.  Ahir al matí vaig trucar i no em responien segurament perquè els dissabtes fan festa. Els envio un mail explicant les meves tribulacions d'acoblament  anunciant-los que penso retornar la bici defectuosa. Quedo frustrat amb la bici a mig muntar.

Al vespre, mentre esperàvem a la Núria que vingués a sopar, en Manel em diu que li doni el cargol que no entrava. Se'l mira per tots costats, el posa al foradet i comença a cargolar en sentit contrari al que amb tota lògica s'ha de fer, és a dir, en sentit contrari a les agulles d'un rellotge. I mira per on el cargol comença a entrar amb precisió suïssa dins l'orifici que tenia assignat. A casa meva s'ha fet de dia tot  i sent més de les nou del vespre. He vist la llum. Al cap de poca estona ja estava fent els meus primers metres dalt de la màquina que em permetrà posar-me com un pimpollo.

I he pensat, he pensat molt. No en la bici, que també, sinó en coses de la vida més transcendentals. Mai s'ha de donar una batalla per perduda, sempre hi ha quelcom a fer per resoldre una situació que sembla impossible de solucionar. Sempre hi ha un cargol que gira al revés i que ens dóna la clau per obrir les portes que se'ns mostren tancades. És qüestió de pensar al revés del que normalment faríem, és qüestió de posar-ho tot en dubte, de donar-li la volta a les coses. No diré que sempre podrem trobar un cargol boig que ens solucioni la vida, a vegades les coses no tenen solució, però moltes de les derrotes que anem emmagatzemant al llarg de la nostra vida segur que tenien el seu cargol  que les hagués convertit en la més triomfant de les victòries. Ja veieu, benvolguts amics, si dóna de si un cargol que va contra direcció.

Socialisme!

El PSC va néixer plural i és plural com no podia ser d'altra manera donada la composició de la societat catalana i dels tres partits que van fundar-lo. Aquell 1978 tots érem conscients que la unitat socialista, necessària i desitjada, comportava renúncies dels respectius plantejaments a cadascuna de les formacions que van crear el PSC. Seria absurd hores d'ara intentar amagar els diferents sentiments, sobretot en la qüestió nacional, que conviuen al si del socialisme català. Deixant de costat extrems com els que s'han manifestat de forma tan desagradable aquests dies (parlar d'amputar, lastres, etc. és col·locar-se en un extrem intolerable) en el nostre partit hi trobaríem militants i simpatitzants que se senten només espanyols o només catalans amb una gama intermèdia  ben rica de colors. Hi trobaríem gent que segur que no té clar lo de l'autonomia i d'altres que el seu ideal és el d'una Catalunya independent. I no passa res, com diuen els Manel.

No passa res perquè tenim un projecte comú que ens agermana, o ens hauria d'agermanar, que és el socialisme. La lluita des de Catalunya per un món just, de costat amb els altres partits socialistes i progressistes que defensen els mateixos valors que nosaltres arreu del planeta. Però hem de ser conscients que a Catalunya hi ha un debat en el que hi hem d'entrar sense por si no volem quedar despenjats de la lluita pel socialisme. Aquest debat que gira al voltant de la qüestió nacional ha agafat en els darrers temps una volada que ens està sobrepassant. En Quim Nadal ho està avisant fa dies quan diu que potser seria bo crear una corrent independentista al si del PSC. Si es fa jo hi seré. 

Vol dir que el PSC ha de ser independentista? De cap manera, el nostre projecte és un altre. Ara bé, hem de definir-lo amb precisió i explicar-lo tan bé com puguem. La Marina Geli  ho està explicant fa dies, Europa Federal en la que Catalunya ha de rebre el tracte d'estat. I així com la independència de Catalunya és una utopia irrealitzable ara per ara, els Estats Units d'Europa ja han començat el camí per a fer-los possibles. Venen temps complicats per la nostra terra i pels que defensem la idea socialista, però tenim la raó, que ara ens costa molt de fer arribar a la gent, però tenim la raó. 

Fira del pa amb tomàquet

http://tvgirona.xiptv.cat/noticies/capitol/fira-del-pa-amb-tomaquet-de-sant-coloma-de-farners

Governarem?

No li vull treure mèrits a Françoise Hollande, ha guanyat bé, s'ho ha treballat i fa anys que està en política lluitant. També vull dir com a militant socialista que n'estic molt content de la seva victòria que crec que era absolutament necessària per donar una nova orientació a la gestió de la crisi. Avui  ja són moltes les veus que clamen contra aquestes polítiques d'austeritat que ens estan imposant. Deia que no li vull treure mèrits, però penso que una bona part de l'origen de la victòria de l'Hollande està en el fet de què estava a l'oposició. Probablement si hagués gestionat la crisi hauria pres mesures impopulars que l'haurien desgastat i que haurien fet que gent que ara li ha donat suport no l'hagués votat. Ha sigut una constant en els darrers temps veure com els governs perdien les eleccions que guanyaven els qui estaven a l'oposició. I és lògic.
A Gran Bretanya mig any després de les últimes eleccions les enquestes donaven que els conservadors no guanyarien. Les últimes enquestes diuen que el PP ara ja no guanyaria amb els mateixos vots. I les eleccions fa ben poc que es van celebrar. La gent està emprenyada i no compren perquè ha de pagar la disbauxa que va generar la cobdícia i la mala gestió de bancs, immobiliàries i governs.
Però vet aquí que hi ha alguna excepció, potser hauria de dir una excepció. A Catalunya la última enquesta que s'ha conegut fa uns mesos deia que el govern de la Generalitat mantenia les posicions que li van donar les eleccions i que el principal partit de l'oposició, el PSC, perdia diputats. El món al revés. I mira que les polítiques que el govern català està portant a terme no tenen res de populars. I doncs què està passant? Tan malament ho fem els socialistes catalans a l'oposició? Jo crec que no, estem fent una oposició d'un partit responsable, que volem tornar a governar. Llavors què passa?
L'argument de què totes les retallades que s'han de fer ara són conseqüència de la mala gestió dels governs anteriors funciona però té un recorregut limitat. Tanmateix a casa nostra hi ha un altre argument que jo crec que és decisiu en el comportament de l'electorat. Donar la culpa a Madrid de tot el que ens passa als catalans té un ampli ressò a Catalunya. I motius n'hi ha sempre per queixar-se del tracte que Catalunya rep d'España, des de temes concrets com els dels peatges fins a qüestions estructurals com ho és el dèficit fiscal. És fàcil explicar que tots els problemes que patim els catalans tenen el seu origen en el fet de formar part d'un estat que ens roba, hi ha moltíssima gent receptiva a aquest missatge. Aquest fil argumental ens porta indefectiblement a acceptar que tan sols hi ha una solució als problemes econòmics de Catalunya: separar-nos d'España. El com s'ha de fer això és el de menys, tan si és factible o impossible cada vegada hi ha més catalans que fan seva aquesta reivindicació.
Aquest és el fonament dels problemes dels socialistes catalans. Defensem una opció, el federalisme, que costa molt d'explicar, malgrat que jo crec que és la única viable per aconseguir més autogovern ara per ara. No hem trobat la frase que sintetitzi el nostre projecte, aquella frase que arriba bé a la gent, que t'identifica amb el teu ideari. La nostra relació amb el PSOE és l'altre punt de fricció amb l'electorat català. Fa temps que em faig i faig la pregunta de si serem capaços de tornar a governar a Catalunya. No ho tenim  fàcil.

Tornem-hi

Plantilla nova, vida nova. Santornemi que no ha estat res. Nova època de bloc, m'imposo una entrada a la setmana com a mínim. No és la primera vegada que prenc una decisió semblant. L'altre dia  fent un repàs del que havia escrit des de que vaig començar el bloc em vaig donar compte que hi ha hagut temporades que l'he treballat molt i que, independentment de la seva qualitat, hi havia molt de contingut. Doncs apa, continuarem, parlaré de tot el que em passi pel meu cap atabalat sempre i quan sigui publicable, vull dir que no faci el préssec des del meu punt de vista. Fins i tot algun vers hi penjarem. Apa.

Consell de Poble

No sempre és fàcil complir amb les promeses que es fan en un programa electoral, quan et trobes amb la realitat alguna de les propostes que sobre el paper eren factibles esdevenen de difícil realització. És per això que quan l'acció de govern et permet posar en pràctica algun dels punts del programa la satisfacció és gran. Aquest és el cas del Consell de Poble que aquests dies l'hem començat a posar en marxa i que, si tot compleix el calendari previst, estarà en funcionament quan comenci el nou curs polític, a l'estiu. Recordo quan estàvem confeccionant el programa de govern, quan en Julio C. Fidalgo va fer la proposta d'incloure-hi el Consell de Poble, ens va semblar a tots una magnífica proposta.

Després, quan vaig ser regidor de Participació Ciutadana vaig pensar que era necessari dotar a Santa Coloma d'un òrgan de participació estable, que fos el que generés d'una forma autònoma elements de participació i, al mateix temps, que fos també l'organisme de referència que l'ajuntament tingués per encomanar-li temes d'interès. Aquest òrgan no existeix en aquests moments i he de dir que l'he trobat a faltar. Amb l'acord de l'equip de govern de començar el  procés per  crear el Consell de Poble omplirem aquest buit.

No sé quina forma ni composició tindrà el Consell, això es decidirà en un procés participatiu en el que intervindran diferents agents. Un serà l'empresa de consultoria política Neòpolis a la que se li ha encarregat la feina de gestionar tot el procés. També hi intervindran altres regidories com la de barris i entitats del poble. Els treballs de la confecció del consell han de durar uns sis mesos i, per tant, el mes de juliol Santa Coloma ja gaudirà d'aquest òrgan indispensable per tal de que la participació ciutadana sigui un fet d'una manera estable i de qualitat. És molt important que sigui així per tal de no provocar frustració i que la participació sigui efectiva.